El concepte ‘deconstrucció’ l’hem associat els darrers anys a nivell més popular al cuiner Ferran Adrià i al seu famós replantejament dels plats tradicionals, reinventant-los conceptualment en uns de nous per mitjà de les noves tecnologies que els hi donen noves textures, gustos i temperatures. Valorem el seu èxit, avalat per una sòlida trajectòria d’anys.
La ’deconstrucció’ és vigent però des de finals dels anys seixanta de la mà de Jacques Derrida, filòsof crític que assenyala des de l’anàlisi, la multiplicitat de significats i lectures interpretatives d’un mateix fet o d’un text.
A finals dels vuitanta i durant els noranta la deconstrucció va obrir-se pas en el món de l’arquitectura com una nova tendència postmoderna que trencava amb les formes geomètriques convencionals i els cànons de proporció, per passar a mostrar unes obres oblicues, irregulars, combinant materials, tot a partir del disseny per ordinador. Frank Gehry és des d’aleshores un dels arquitectes més rellevants.
En l’àmbit polític i social, quan sembla que no hi ha valors sòlids que es mantinguin i es transmetin en el temps davant del progressiu procés d’individualització i desvinculació de l’individu de la societat, tal i com reflexionava Zygmunt Bauman, els valors i les identitats estan més exposades que mai al ‘segrest’ per part de discursos i formes polítiques de laboratori, dissenyades des del populisme a donar una contesta sobre les noves realitats i riscos socials.
El periodista Enric Juliana, al pregó de Festes de Maig 2010 ja ho va definir: ‘Mobilis in mobili’ (‘moviment dins del moviment’), com a signe dels temps. La dreta política, obligada per les circumstàncies si es plantejava créixer i augmentar la seva implantació, va iniciar aquest camí ja fa anys. Ho va fer de forma directa i barroera per guanyar espai representatiu.
Així, el cas de la ciutat de Badalona és un exemple per validar o contradir total o parcialment les reflexions que apuntava més amunt però la força populista, transgressora del ‘políticament correcte’, davant d’una realitat social canviant, ha portat als representants de la dreta a un èxit electoral i finalment a decidir els destins municipals.
Per construir una alternativa que no es redueixi a la bona gestió dels afers públics, imprecindible, però que ha de comptar també amb els processos d’empoderament social, cal aprendre i desaprendre. Un concepte aquest darrer molt en boga del coaching en temps de profunda crisi econòmica i social, però que permet ‘deconstruir’ els elements i formular respostes a les necessitats econòmiques, socials, culturals i ambientals. Aquest és un exercici vàlid per a les opcions polítiques progressistes i d’esquerra d’acord amb uns valors renovats en sintonia amb la societat. Compte doncs amb les velles fórmules i receptes organitzatives i de lideratge dins dels partits, perquè poden mostrar-se arcaiques i desconectades per si soles de la quotidianitat.
La construcció de nous espais de ciutadania, de participació i d’expressió s’entreveuen molt positius per elaborar col·lectivament un relat sobre com millorar la ciutat i proposar respostes als temes actuals per tal d’intentar superar l’escenari crític.
…bàsquet!!! El Joventut de Badalona, ‘la Penya’, va forçar una pròrroga in extremis a l’aleshores potentíssim Carrera de Venecia en la final de la Copa Korac al Palau Blaugrana l’any 1981. Un partit èpic que finalment va guanyar per un millor joc d’equip ‘la Penya’, 105-104. Impressionant.
