Badalona: ‘… un safareig gran que li diuen piscina’

MireiaBelmonteBadalona ha donat grans nedadors com els olímpics Antoni Culebras (Munic-1972), i sobretot la gran Mireia Belmonte (ha participat en dues olimpíades i és medallista olímpica, mundial…). A més d’altres també d’alt nivell com Gerard Rodríguez, Guillem Masdeu… i una llarga llista d’esforçats nedadors i nedadores que, gairebé tots, han marxat fora de la ciutat a entrenar o competir per clubs amb instal·lacions adients – pròpies o gestionades – i recursos suficients.

El dèficit d’aigua a Badalona però no tan sols afecta l’esport de competició sinó també l’esport de base i la pràctica d’activitat física d’aficionats, gent amb problemes d’esquena… etcètera. Ara ho veig a distància com aficionat a la natació, una vegada passada l’etapa de tècnic i abans nedador de competició del Club Natació Badalona, tot i que la situació continua esdevenint colpidora.

Fa unes dècades, després que la Guerra Civil paralitzés el projecte d’una piscina (també cal dir-ho per les estretors econòmiques de l’època dels anys trenta), els directius del Club Natació Badalona van anar a veure un dels primers alcaldes franquistes per fer-li veure la necessitat d’una piscina a la ciutat com a projecte de futur.

Així, es podria entrenar amb més comoditat que al mar, ampliar el número de gent que sabés nedar i també d’esportistes, i si la piscina fos coberta seria possible practicar la natació durant tot l’any.

La primera autoritat municipal, molt coneguda per la seva austeritat, sense pensar-s’ho dos cops va dir a un dels interlocutors: ‘vostè em parla d’un safareig gran que li diuen piscina, és que no tenen prou aigua al mar?’. No havia entès res. La manca d’una piscina va portar al millor nedador badaloní del moment, Francesc Fonollà ‘Titus’, a marxar al Club Natació Barcelona on va assolir diferents títols a nivell estatal.

L’anècdota de l’alcalde que vaig publicar al llibre Club Natació Badalona. 75 anys d’història (2004), té una versió popular ampliada que, si non è vero è ben trovato. En el seu moment no vaig incorporar-la ja que el testimoni que m’explicava en primera persona la reunió no va voler certificar el rumor (estic convençut pel seu savoir faire i respecte a les persones). Ara, en el meu bloc personal recullo l’anècdota popular sobre la resposta sencera de l’alcalde, la qual va ser: ‘vostè em parla d’un safareig gran que li diuen piscina, és que no tenen prou aigua al mar per remullar-se el cul?’. ‘(Fin de la cita)’.



Envia un comentari

La conquesta dels drets laborals: 100 anys de la vaga tèxtil de ‘La Constància’.

NenatelergarrotEl 30 de juliol de 1913, ara fa cent anys, va començar la vaga del sector tèxtil coneguda com ‘la vaga de les sis setmanes’ o bé de ‘La Constància’, nom del sindicat tèxtil de tendència anarcosindicalista que va iniciar-la. La reivindicació era forçar el compliment de la llei reformista del 13 de març de l’any 1900, que regulava els salaris i la jornada de treball setmanal de les dones i els infants; i el d’una altra llei de 1912 que establia la prohibició gradual del treball nocturn femení.

Primer a Barcelona i en uns dies les fàbriques tèxtils de les principals poblacions del Pla, van aturar-se. La vaga va tenir força incidència a Barcelona, Igualada, Mataró, Badalona, Sabadell, Terrassa i Vilanova i la Geltrú.

Va perllongar-se fins el 15 de setembre i va ser seguida per unes 56.788 dones i uns 23.286 homes. Salvant les reticències patronals, aconseguiren que un Reial Decret publicat el 25 d’agost, recollís la ‘setmana francesa’: 60 hores setmanals i 3.000 anuals als dos sexes (tanmateix, no especificava com es feia el còmput d’aquestes hores o quin horari s’aplicava en les setmanes amb cinc o menys dies laborals); també un petit augment de sou i l’anunci de la supressió gradual del treball nocturn femení. Fins aquell moment les dones feien jornades d’onze hores diàries al Pla i dotze o més a la Muntanya, ocupaven un 63% dels llocs de treball nocturn i cobraven un 55-60% menys que els homes.

caixaforumEn el marc de la vaga vull destacar-ne un fet a tall d’exemple curiós, a la fàbrica tèxtil Casaramona de Barcelona, actual seu del CaixaForum, edifici modernista de Puig i Cadafalch, va viure’s amb intensitat la vaga. La reticència de l’empresari a acceptar el reial decret va fer que acomiadés a 14 treballadores i, aleshores en solidaritat, 700 operàries de l’empresa abandonaren de nou la feina. Així, aquest espai cultural d’avui, hauria de recordar la memòria d’unes dures condicions de treball i fins i tot les lluites per aconseguir millores laborals.

En darrer terme assenyalar que la mobilització obrera va reforçar l’afiliació de ‘La Constància’: l’abril de 1913, tenia 2.000 associats i, en acabar l’atur, la xifra va arribar als 18.000.



Envia un comentari

Fins a aconseguir-ho!

Sóc independentista català, republicà i d’esquerres, i el concepte ‘patriotisme’ associat a l’essencialisme no em va gens, vagi per endavant. Unes afirmacions amb les que procuro ser conseqüent a partir d’observar la complexitat i els matisos de la història i de la realitat actual. Defenso la raó, el lliurepensament i em rebel·la la demagògia, l’autoritarisme i no comparteixo les suposades veritats immutables. Respecto però demano que em respectin i per això entenc que el respecte, valgui la redundància de la paraula, s’ha de guanyar.

Així em defineixo i pel fet d’escriure-ho no és cap plus de suposada valentia davant d’una realitat que vull canviant, tot i que sí de determinació i d’acció cívica. A curt termini ho centro en la perseverança per assolir una consulta democràtica sobre el futur del país, Catalunya: Independència Sí o No. I, és clar, per a incidir en l’opció que defenso per raons històriques, socials i econòmiques d’un nou país que vull més lliure i just. A ningú li haig de dictar el que ha de fer, faltaria més, però sí explicar, donar raons, participar i generar activitat i opinió.

Bé, de nou potser són paraules que per mi tenen correspondència en la identificació amb el projecte polític independentista, amb un opció personal de partit i participació en entitats cíviques, però que comparteix sobretot una base comuna plural, suprapartidista, sense que això signifiqui per a ningú renunciar a la crítica necessària per avançar.

Escric fins ara molt jo, jo… entenc però com eix principal de tota acció que formem part d’un col·lectiu, d’un poble, subjecte polític o no per definició de no recordo ara quina declaració; on totes les opcions de futur i progrés en democràcia es contemplen (per fi! ha costat aquesta normalitat!) i l’independentisme està demostrant la seva vitalitat i connexió amb la realitat. Vivim i hem de viure moments apassionants.

ElBornM’il·lusiona l’esdevenidor i espais de memòria com el nou El Born Centre Cultural  que pot ser molt vàlid  (així mateix el programa d’activitats generals del Tricentenari 1714-2014, el propi de Barcelona i d’altres indrets com la Comissió Maresme, 1713-1714) – per connectar amb honradesa intel·lectual el present amb el coneixement històric. Perquè parafrasejant una coneguda cita de T. S. Eliot ‘el sentit històric inclou la percepció no tan sols del passat, sinó de la seva presència en el present’.

Un toc d’ànim per la mobilització democràtica per un Estat propi tal i com comença el títol, ‘fins a aconseguir-ho!’.



2s comentaris

Notes històriques sobre la Guerra de Successió a Badalona

Des de fa uns anys Òmnium Cultural al Barcelonès Nord commemora la Diada a Badalona amb una jornada prèvia sota el nom Trencant Setges. El fil argumental és la reconstrucció dels fets de 1714. Prenen rellevància les activitats divulgatives per a totes les edats a Dalt de la Vila; una xerrada de caire històric i un espectacle dramatitzat a la platja amb sortida de llaguts cap al setge de Barcelona. Aquest fet relatat tracta de l’ajut que alguns badalonins van fer per portar avituallaments a la ciutat comtal, esquivant el bloqueig naval i quan Badalona era un lloc d’allotjament de les tropes borbòniques.

LlibreFeliudelaPenyaConsultant bibliografia amb el periodista Àlex Asensio, ja que ambdós som autors del projecte guanyador de la II Beca de recerca històrica d’Alella centrada en la Guerra de Successió, feina que portem a terme en l’actualitat, he llegit unes notes que no coneixia sobre Badalona al llibre de Benet Oliva, ‘La generació de Feliu de la Penya. Burgesia Mercantil i Guerra de Successió entre el Maresme i Barcelona’ (2001). 

Oliva explica les disputes dins del Consell de Cent entre el conseller en cap el jurista Rafael de Casanova i el conseller segon el mercader Salvador Feliu de la Penya, encarregat de la Junta de Proveïments de la Barcelona assetjada. En conret cita una carta de Casanova de 1728 transcrita pel contemporani Francesc Castellví, al volum 6 de les ‘Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725…’, en què afirma que l’any 1714 van portar-li pres un patró de Badalona ‘que havia llegado con tres arrobas de arroz y media carga de vino […] era muy apassionado al partido contrario’, el relat continua: ‘declaro que tenia passaporte del Duque de Berwick, reconoci el papel vi era una orden de Berwick [cap de les tropes borbòniques] al Comandante de Badalona para que permitiera cargar algunos mantenimientos para llevarlos a Barcelona, esto me dio mas motivos de sospechas y les dixe que mandaria darle tormentos, oida esta resolución declaro que tenia una carta para Salvador Feliu Conseller Segundo que me entrego…’.

Oliva indaga més en aquest afer i ho contrasta amb la versió del secretari Joan Francesc de Verneda citada per Ernest Lluch a ‘L’alternativa catalana (1700-1714-1740)’: ‘Entró el dia 15 de Agosto un paysano de Mataró con pasaporte del enemigo conducido de un barco de Badalona… traía una carta de D. José Marés para el Conceller segundo de Barcelona y en ella les persuadia facilitase la Capitulación de la Plaza cuanto antes, pues se conseguirían buenos pactos y si no se aprovechaba de la ocasión se seguiría la ruina de Barcelona; con el seguro que a él no se les haría el menor daño, ni a su persona ni a sus bienes. Despreció el Conceller segundo la noticia como me lo comunicó a mi, sin querer responder a la carta, por comprender ser puro artificio del enemigo’.

Feliu de la Penya en la Junta de Govern del 4 de setembre de 1714, va alinear-se ‘amb els sectors populars contraris a qualsevol negociació que no preveiés la coservació de privilegis i constitucions’, per contra Rafael de Casanova, com a cap visible del sector aristocràtic ‘encapçalava una postura possibilista partidària d’un armistici per guanyar temps i rebre ajut exterior’.

Feliu va formar part de la comissió que va rendir la ciutat i l’historiador Benet Oliva especula que potser ‘degué negociar algún estatus personal, ja que el 1717 ja havia tornat de l’exili – suposant que aquest fos real en el seu cas -, vivia a Badalona ‘desterrat’ ‘. Probablement – continua Oliva – vivia en la casa que ‘hi tenia la seva tia, Teresa Isern i Rafart, vídua de Joan Colomer, comprada per aquest a Rafael Vehils l’any 1677 junt amb peces del Pomar i altres’. Aquesta situació s’allargaria fins l’amnistia de 1725 amb el retorn del patrimoni segrestat (sobretot de la seva dona), ja que la seva riquesa mercantívola s’havia fos abans, no tant per efectes de la repressió sinó per la implicació dels seus cabdals en el bàndol perdedor.

caldetes6Respecte a la vila de Badalona, La Gazeta de Barcelona (publicada l’11 d’agost de 1713), va anotar que va ser víctima d’un saqueig per part de les tropes filipistes el 4 d’agost de 1713. Les cròniques del contemporani Francesc Castellví, assenyalen com responsables de la repressió de Teià, Vilassar, Arenys, Horta i Badalona, el general Melchor Cano i el general Arpajón (citat per Joaquim Albareda, La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre).

Retornant a les actuacions que poden fer-se avui dia a l’entorn de la memòria històrica, potser caldria plantejar-se impulsar una recerca o bé una posada al dia del material dispers a l’entorn de la Guerra de Successió a Badalona. Sinó amb impuls municipal – com ha fet Alella – doncs per part de la societat civil organitzada, que doni oportunitat de publicar a nous estudiants d’història locals en el marc dels 300 anys de l’11 de setembre de 1714.

Envia un comentari

La Viena del Kraken.

3homeclavegueresDins del gènere del cinema negre, l’estètica d’ombres i l’efectisme de la persecució a les clavegueres de Viena al film, El Tercer home, va trobar correspondència al còmic Kraken, amb guió de Segura i dibuix de Bernet.

Aquest matí, descollant els cargols de les estanteries per pintar, he fullejat alguns llibres i còmics, entre ells els tres àlbums amb històries del Kraken (monstre mitològic sempre present al món subterrani mentre el tinent Dante i els agents especials patrullen les clavegueres de la fictícia Metropol, on s’amaguen tota classe de criminals). No m’hi he pogut entretenir però l’atracció pels còmics ha tornar a aparèixer.

krakenLa imaginació de les vinyetes no deixa d’evocar la policia que acorrala el criminal Harry Lime, Orson Welles, o fins i tot en un altre episodi, de nou Welles gras com un bacó, com policia corrupte en referència a Toc de Maldat.

TurismeclavegueresLa Viena de les clavegueres, escenari d’El Tercer home, és motiu d’una visita turística des de maig a octubre. És una cosa pendent que té el seu encant ja que quan vaig anar a la capital austriaca ara fa uns anys era a l’hivern (‘En la ciutat de Harry Lime… Viena’). Sí, el reclam cinematogràfic i una ambientació adient singularitzen unes clavegueres!

Envia un comentari

Actualitat de can Sentromà (Tiana)

Article que signo a Tribuna Maresme, 276 (juny 2013): podeu llegir-lo (aquí)

Can Sentromà1Com si es tractés d’un pèplum de pèssim argument, si no fos perquè és una situació ben real, podríem considerar el rum-rum que s’escolta i les incerteses que hi ha a l’entorn del canvi de propietaris i els seus nous projectes per a can Sentromà.

És un indret que es troba a la Vall de Montalegre, entre el Maresme i el Barcelonès, on s’ha viscut sempre des de fa més de dos mil anys: des de la vil·la romana dedicada sobretot al cultiu i elaboració del vi laietà, a la casa rural romànica, gòtica i la del segle XIX. El conjunt del mas, la biblioteca amb importants fons privats (una part d’ells segons va transcendir públicament l’any passat traslladats a Màlaga), la capella, el jaciment d’època romana i un perímetre al seu voltant són Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN).

L’Associació d’amics de Sentromà, una entitat sense ànim de lucre, intenta protegir i donar a conèixer aquest patrimoni des de l’any 2005, si bé des de feia dècades, un bon nombre de voluntaris participaven de les primeres excavacions de la vil·la romana i comptaven amb la complicitat aleshores del Baró d’Esponellà, Epifani de Fortuny, propietari de la finca.

Can Sentromà2Ara es coneix que la família va vendre-la a una immobiliària que, sense més explicacions, vol tallar d’arrel els projectes culturals amb l’associació, vol impedir la seva entrada al recinte i convertir la finca en un part temàtic per a turistes amb una plaça d’espectacles taurins, un restaurant i sales de negocis. De moment la visita guiada programada al III Festival Laietània que ha celebrat actes de caire històric i cultural a diferents poblacions maresmenques, s’ha suspès. La preservació del patrimoni es presenta també difícil tot i l’empara legal.

Les incerteses s’aniran resolent i caldrà estar amatents al paper de les administracions i de la societat civil perquè no es malmeti el llegat cultural de can Sentromà.

2s comentaris

Les recreacions històriques, un tast per conèixer el passat.

Itinerari_Ferrer_i_Guardia__071109_42A les Vuitenes Jornades Francesc Ferrer i Guardia d’Innovació Educativa (2009), organitzades per l’Ajuntament d’Alella, el col·lectiu Cerquem les Arrels va impulsar una exposició sobre el personatge: ‘Ferrer i Guardia. La vida per un ideal’ (Can Manyé, 15 d’oct. – 8 de nov.); i un itinerari teatralitzat sobre la seva figura a Alella, població on va nèixer (en la masia familiar de cal Boter), va viure la primera joventut i on va ser detingut després dels fets de la Setmana Tràgica (1909).

Aquesta darrera activitat de Cerquem va comptar amb la col·laboració de la Biblioteca d’Alella, la revista Alella, el Grup de Teatre Pàmpol i l’Associació de Dones Solidàries, així com també la participació individual de dos artistes locals. Durant dos dies diferents va programar-se l’itinerari amb molt bona assistència i per mitjà d’un canal comunicatiu directe, respecte els continguts i els llocs on succeïa el relat, va permetre apropar la història i fer-la més entenedora a diferents tipus de públic.

CATLEG~1L’itinerari va veure’s recollit dins de la Guia de recursos de les Biblioteques Municipals del Maresme ‘Passejades pel Maresme’ (2010) i també dins de l’edició en llibre l’any 2011 del catàleg de la mostra juntament amb una sèrie de textos sobre una fotografía inèdita del judici a Ferrer i Guardia, la relació del personatge amb Alella i un auca commemoratiu del centenari del seu afusellament (1909).

I faig ressò d’aquesta experiencia perquè l’àmbit de les recreacions històriques, més professionals o bé més amateurs i participatives, o combinant ambdós paràmetres, permet als assistents a itineraris, visites i fires de temàtica histórica, visualitzar i conèixer més al detall determinats aspectes que, per uns moments, deixen de ser continguts abstractes dels llibres, de la imaginació o de la memòria fílmica.

Triumvirat_mediumFires com la grecoromana Triumvirat Mediterrani L’Escala-Empúries, el Festival iberoromà Laietània del Maresme, festivals romans com la Magna Celebratio a Badalona i Tarraco Viva, les representacions per exemple a la Cella Vinaria de Teià… les fires de carlins a Avinyó i Alpens… són exemples d’aquesta vitalitat per recuperar i fer avinent oficis i fets del passat per mitjà de grups de reconstrucció històrica i esdeveniments participatius que són molt més que un espectacle i figurants d’atrezzo. La història diversifica els camins actualment per arribar al públic potencial, és un agent actiu que complementa el dinamisme econòmic i social de les poblacions i guanya en espectacularitat i suggestió perquè gairebé fa tocar el passat, bressol del present en què es forja el futur.

Un post anterior on parlo de l’exposició ‘Ferrer i Guàrdia. La vida per un ideal’, podeu llegir-lo (aquí).

Article que vaig publicar sobre Ferrer i Guàrdia: ‘Actualitat d’un antiídol maresmenc’ podeu llegar-lo (aquí).

Revista Alella núm. 301 nov-desem 2009 on es parla de les activitats del centenari de l’assassinat ‘legal’ de Ferrer i Guardia: podeu llegir-la (aquí)

Sobre el lloc de la detenció de Ferrer a Alella, post: ‘Indrets amb història: detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia a Alella (1909)‘, podeu llegir-lo (aquí).

Envia un comentari

De blocaire a blocaire: Versatile Blogger

VersatileBloggerEn Gonzalo Berger, autor del bloc Pedra i Paper. Històries del Maresme, ha inclòs el Bloc de Jordi Albaladejo dins del llistat de guardonats amb el Versatile Blogger amb una entrada el 19 de maig d’enguany. Moltes gràcies i fem xarxa. Contrariament a la modernitat més hipster que pronostica la mort dels blocs, aquests s’ajusten als nostres dies (amb temàtiques, periodicitat i xarxes de difusió) com eines d’interès cultural.

El Versatile Blogger més que un premi, en el seu sentit literal, és un reconeixement que un blocaire atorga a un altre. Segons les normes del guardó, la persona guardonada cal que:

1. Doni les gràcies al blocaire que li ha atorgat a través del correu electrònic, Twitter, deixant un comentari al seu bloc i en aquesta entrada.

Fet està via piulada (tweet) ahir. El bloc d’en Gonzalo és un dels que segueixo i ja abans havia fet difusió a la xarxa dels continguts de caire històric i patrimonial.

2. Inclogui l’enllaç de qui ha concedit el guardó al bloc guardonat.

Pedra i Paper. Històries del Maresme http://www.pedraipaper.blogspot.com.es/

3. Presenti en un post un llistat de 15 blocs mereixedors del mateix reconeixement

Em prenc la llicència de recomanar-ne vuit d’actius i que desperten de forma habitual el meu interès (més enllà del Facebook i el twitter on entro a diferents blocs segons els títols dels articles que veig).

L’embranzida http://alexasensio.blogspot.com.es/ Bloc d’Àlex Asensio (Primera Plana; Món local; Països Catalans; Internacional; Llengua i Cultura).

Pedra i Paper. Històries del Maresme

http://www.pedraipaper.blogspot.com.es/ Història, Patrimoni, Revolució i Guerra Civil.

Maresme Medieval. Bloc d’en Quim Graupera

http://quimgraupera.blogspot.com.es/

Barraganeo. Espai de reflexió http://barraganeo.wordpress.com/

Al Fenici http://alfenici.com/ Bloc amb pseudònim d’un amic alellenc amb pensaments originals i relats contemporanis.

Cerquem les Arrels d’Alella http://cerquemlesarrels.blogspot.com.es/ Història i patrimoni cultural i natural d’Alella.

Oriol Lladó. Àlbum de retalls http://www.oriolllado.cat/wp/ Per seguir l’actualitat del periodisme a les xarxes socials; anàlisis sobre política, moviments socials i culturals a Catalunya i a Badalona en particular.

Hospitabulis. Bloc de Jordi Ballesteros. Si has arribat fins aquí, dóna-hi un cop d’ull, no? http://hospitabulis.wordpress.com/ Referències d’actualitat i d’historia sobre Badalona.

4. Contacti els editors dels blocs seleccionats per informar-los que han rebut el premi

En això estem! I respecte els lectors, espero que amb l’entrada d’avui hagueu descobert algun bloc nou d’interès.

 

5s comentaris

Susana, ska dels Pisando Fuerte.

PisandoFuerte1Sí, Susana. És el títol d’un ska dels Pisando Fuerte, banda dels vuitanta de Santa Coloma de Gramenet. Ara fa poc pel YouTube he tornat a escoltar-los amb el treball recopilatori ‘somos Tios oi!’ (2003) amb cançons de 1983-1988 i portada com no d’Azagra. El dibuixant va immortalitzar a dos dels integrants del grup, un punk i un skin, com Pedro Pico y Pico Vena, a les pàgines d’El Jueves.

OiGallardoEls Pisando eren hereus d’un grup pioner de l’Oi, Olor Insoportable del qual tenia referències via la historieta d’El Vívora núm. 54 (1984), titulada ‘Oi!!‘ del dibuixant Gallardo.

Entre els seguidors hi apareixien creus gamades, la lletra A, ‘mata mods’ i skins espanyolistes violents que van fer-me sentir gran repulsió. Aquest confusionisme era nociu, tot i que Pisando Fuerte sempre vaig considerar-los per les notícies que tenia amb els grups punk que tocaven i les seves lletres, com un grup anarco antifeixista.

Ara a l’escoltar el tema Susana (un ska més ‘punkero’ que altra cosa), m’ha vingut al cap una anècdota innocent d’un festival ska dels primers noranta a la Bisbal d’Empordà, a les festes d’agost. Entre d’altres actuaven els Komando Moriles que van tocar el tema Susana. Emocionat, vaig cridar com un descosit ‘Pisando Fuerte!’ i directe al pogo sense adonar-me que em ficava empenyant enmig d’un grup d’skins. Com una bola de pinball amb una clatellada de propina vaig sortir volant. Per pringat era el mínim que podia passar-me i vaig recular cap on estaven els amics. Tot i que em rasqui ara el clatell i mogui els peus al so de Susana, no té més historia que un somriure.

PisandofuertecartellEls Pisando Fuerte els havia escoltat al casette ‘La lletra A’ concert enregistrat amb Tijuana in Blue (a l’època era una cinta força coneguda darrera de la del Nicaragua Rock). Havia anat amb un amic d’excursió des de Badalona al local del PGB (Partit de la Gent del Bar) a Santa Coloma, sobretot per veure els dibuixos d’Azagra a les parets; i també al Bar 1981, més per dir que havíem fet una birra i escoltar música al mític local que per altra cosa.

Sí que a mitjans dels noranta vaig conèixer alguns locals de Santa Coloma, sobretot La Pantera Rosa (tenia una molt mala fama anterior però no era el que es vivia aleshores) que el regentava el cosí d’un bon amic i anàvem tota una colla, allà vaig escoltar alguna batalleta de gent deu anys enrera.

Veig que escriure a raig fa anar-me per les branques, en tot cas el que també he recordat a l’escoltar Pisando Fuerte és que tocaven algún tema en català com Skan-talà, i juntament amb Skatalà i L’Odi Social, van ser dels primers a fer punkoi! també en català (a part de La Banda Trapera del Rio que en aquells moments no havia escoltat cap cançó).

Us deixo un enllaç (aquí) d’una actuació dels Pisando Fuerte a Amposta.

Imatges: 1. Actuació dels Pisando Fuerte (foto extreta del blog Sant Andreu punk/hardcore); 2. Còmic de Gallardo a El Víbora núm. 54 (1984); 3. Cartell PGB, pàgina dedicada al dibuixant Carlos Azagra.

2s comentaris

‘Los nets dels Almogavers’.

Voluntariscatalans1870Ahir vaig visitar en familia i amb uns amics el Museu Marítim de Barcelona i em va sorprendre un quadre de Ramon Padró i Pedret, ‘Embarcament dels voluntaris catalans al port de Barcelona’ (1870).

Tenia molt fresca la referència dels Voluntaris Catalans a la Guerra d’Àfrica el 1860 a partir del famós quadre encarregat per la Diputació de Barcelona a Marià Fortuny, ‘La Batalla de Tetuan’ (Roma, 1863-65). Però no coneixia altres aventures de voluntaris catalans fins a la Primera Guerra Mundial.

La Diputació barcelonina, d’acord amb els interessos de la burgesia, va impulsar la creació el 1859 d’un cos de voluntaris per a la lluita colonial al Marroc, una operació que va reforçar políticament Víctor Balaguer i el general Joan Prim.

Els 466 escollits tenien el compromís d’una oferta laboral si tornaven i una pensió vitalícia a la família en cas de causar baixa en la lluita. L’obra musical de Josep Anselm Clavé ‘Los nets dels Almogavers’ va ser creada per popularitzar la intervenció en combat d’aquests batalló de soldats, veritable carn de canó a primera línea de foc, amb barretina, faixa i espardenyes al servei de la corona espanyola.

Durant la Guerra dels 10 anys a Cuba, la Diputació de Barcelona va tornar a crear un cos militaritzat de voluntaris catalans el 1869. El seu paper és molt menys conegut i per això m’ha despertat la curiositat ja que la seva formació també responia a interessos comercials i de participació en el domini colonial de la burgesia catalana.

La història de Catalunya es plena de matisos amb un comú denominador nacional: la voluntat de ser, tot i no tenir un Estat propi que va ser manllevat per la força de les armes per l’exèrcit espanyol i francès al segle XVIII; i, sovint, tot i potenciar la riquesa conjunta, de tenir l’Estat on et trobes en contra. Arribat el moment com el que vivim, quan hi ha l’oportunitat democràtica d’un Estat propi, el coratge és per fer-nos mereixedors de la plena llibertat en una societat amb un valors civils i una acció política més justa i de progrés.

En aquest darrer paràgraf com veieu, he traspassat conscientment la línea d’historiador per fer difusió ideològica perquè el moment històric requereix que intentem assolir – pels nostres fills, per nosaltres mateixos, per respecte a les persones que han lluitat abans per la llibertat – aquest profund canvi d’arrel democràtica: un país plenament sobirà, Catalunya.

Envia un comentari