El vi de la Laietània ahir, la DO Alella avui.

Papersdevibaetulo2Coneguem el vi del passat i del present. Vinum bonum laetificast cor hominum (‘El bon vi alegra el cor de l’home’… i de la dona!).

La ciutat romana de Baetulo (Badalona), fa més de dos mil anys, era un indret on se centralitzava el vi laietà procedent de les vil·les circumdants, s’embarcava amb vaixells dins d’àmfores i començava, a través d’una xarxa comercial perfectament organitzada, una distribució que el portava força lluny, als confins de l’Imperi.

L’àrea d’influència, el territorium de Baetulo, coincidia amb una bona part del territori de l’actual Denominació d’Origen Alella (DO Alella) formada per 18 municipis del baix Maresme i del Vallès Oriental. L’espai administratiu i organitzatiu d’aquesta ciutat romana, es trobava situat entre el riu Besòs i la riera de Teià, i a l’altra banda de la carena, el límit se situava a Montornès del Vallès segons una font epigráfica, un terminus agustalis o pedra de terme, d’època de l’emperador August. Seguint la costa laietana i comunicada per un ramal de la Via Augusta, la ciutat romana d’Iluro (Mataró), era un altre punt de referencia amb el seu propi hinterland.

Amb aquest marc referencial he realitzat un reportatge divulgatiu a la revista Papers de Vi, núm. 21, DO Alella, Vi, Gastronomía, Cultura: ‘L’ànima del territori: el vi de la Laietània ahir, la DO Alella avui’.

Està centrat sobre Baetulo, el seu suburbium i el territori romanitzat proper amb vil·les, centres productors amfòrics, de vi…: Mons Observans de Montornès del Vallès, can Sentromà a Tiana, el Parc Arqueològic de la Cella Vinaria a Teià, cal Ros de les Cabres a El Masnou, les vil·les romanes d’Alella; així com can Ferrerons de Pemià de Mar, la Fornaca a Vilassar de Dalt, Torre Llauder a Mataró, la vil·la del Morè a Sant Pol de Mar, la vil·la del Roser a Calella… També analitzo els mercats del vi laietà, les diferents èpoques d’exportació de l’excedent, els mètodes de vinificació i els tipus de vi; i en un àmbit més general la divulgació del món romà: la Magna Celebratio a Badalona, el Festival Laietània al Maresme, les activitats a la Cella Vinària a Teià.

El vi del present i el del passat formen part de la nostra ànima com a descendents territorials dels laietans i permeten establir col·laboracions turístiques, gastronòmiques, culturals entre les poblacions. Podeu llegir l’article publicat, pàgs. 12-19 (aquí).

Envia un comentari

‘Fotos d’ahir’

montesol_ramon_de_espana_fin_de_semanaCom la cançó de Brighton 64, una visió de les nits dels 80 va quedar narrada en còmic a La noche de siempre i Fin de semana, de Ramon de España (guionista) i Montesol (dibuixant). Tot i la meva precocitat, els primers anys vuitanta, devorava còmics que comprava (o ‘requisava’, la passió i la manca de diners em confonien) al Mercat de Sant Antoni. Aleshores els números antics de la revista Cairo es venien en volums agrupats de 4 números, i així vaig començar a familiaritzar-me amb Fin de semana i amb la divertida sèrie Vidas ejemplares de Montesol. A ell l’escoltava a Radio Juventud, ja que el meu germà gran estava sempre enganxat a l’emissora i jo com a petit seguia el que podia. Diria que el programa passat de voltes de Montesol es deia El Cotolengo. D’aquí, anys més tard, vaig passar a buscar-lo com autor de les esbojarrades històries de Don Vito a la revista Makoki (i com no, gaudir de valent amb la cançó skatalítica Revuelta en el frenopático de Kortatu).

montesol_ramon_de_espana_la_noche_de_siempre_6El còmic Fin de semana el podia veure en diferents números del Cairo i La noche de siempre vaig comprar-la en àlbum al Mercat de Sant Antoni (la sèrie havia sortit feia anys a la revista Besame mucho). Els anhels de modernitat, el món cultural, moure’s amb llibertat, les copes, el sexe, les referències musicals… eren motius per saber-ne més… i com no desitjar experimentar-ho per mi mateix.

Passats molts anys, deu fer cosa ara d’un any, posant ordre als còmics que conservo (després de dos canvis de domicili i el pas del temps), vaig pensar que estaria molt bé tenir Fin de semana en àlbum. No vaig decidir-me però a comprar-lo de col·leccionista per internet. Uns mesos més tard, passat l’estiu, m’assabento de casualitat al suplement de cultura de La Vanguardia que Joan Navarro per mitjà d’EDT havia publicat recentment els dos clàssics de la nit barcelonina en un mateix volum. Fantàstic. Aquest hivern passat vaig comprar-los i tenia pendent una entrada al bloc, amb un breu recordatori d’aquella Barcelona preolímpica, en construcció, amb afany modern, menys oficialitzada i generacionalment dura per trobar el teu lloc al món. Reconec que aquesta visió particular és la que recordo d’un adolescent sommiador que des del calor de la casa familiar i el món de l’esport a Badalona, feia després incursions a Barcelona, primer a la recerca de còmics, més tard – cap a final dels vuitanta i sobretot els noranta – per assistir a concerts i anar de bars (i un primer activisme polític), i tornava donant-se trompades amb els fanals.

We are young…

1 comentari

El primer bombardeig aeri sobre Badalona: 13 de març de 1937.

Avui fa setanta-sis anys. Prop de les 9 del matí del dissabte 13 de març de 1937, tal i com recull el dietari publicat de Josep M. Cuyàs i Tolosa, van divisar-se al cel quatre trimotors italians de l’exèrcit facciós amb base a Mallorca que van sobrevolar la ciutat de Badalona.

Segons Cuyàs, dos avions van prendre direcció cap al Vallès (Sabadell i Gramenet de Besòs, Santa Coloma de Gramenet, van ser bombardejades); i els altres dos van deixar la seva càrrega de bombes als contorns de la zona industrial badalonina. Les parts afectades van ser la fàbrica química Cros, Energia Elèctrica de Catalunya (Pla de Besòs, Sant Adrià de Besòs), Unión Española de Explosivos (Av. Eduard Maristany, 355) i un vaixell de Campsa al pont de petroli. Els danys del bombardeig van destroçar unes cases del carrer Tortosa, els números 136 i 138, on van causar 1 víctima mortal i diversos ferits que, en total van ser sis després de l’atac aeri.

bombardeig_badalona_1938

Com a represàlia pel bombardeig, uns patrullers vinculats al Comitè de Guerra instal·lat a can Tàpies, que encara actuaven pel seu compte al marge de les principals autoritats locals, van detenir diferents persones de ‘dretes’, unes deu o dotze. Els familiars van personar-se a l’Ajuntament i a la seu de la Federació Local de Sindicats on no sabien res. Les autoritats amb l’alcalde Josep Martínez Écija ‘paleta’ de la CNT  van mobilitzar-se per saber què havia passat i van poder alliberar la major part detinguts. Tanmateix però, almenys quatre veïns de Badalona van ser assassinats el mateix dia 13 de març: Jaume Campmany Cunillé (carnisser d’ofici; ex militant i ex regidor Tradicionalista); Josep Garriga Arquer (ex membre del Sindicat Lliure); Pere Mongay Ferrer (ex militant Tradicionalista i ex Sindicat Lliure); i Miquel Valencia Ritoré (ex sots-oficial carrabiners).

Va ser el primer bombardeig aeri d’una tràgica sèrie que va sofrir la ciutat fins l’any 1939 per part dels feixistes italians que ajudaven a les tropes franquistes. El catedràtic d’història i autor de diferents treballs sobre la Guerra Civil, el badaloní Joan Villarroya, és tot un expert en la temàtica a nivell estatal i català. En referència a Badalona dóna unes xifres que parlen per si soles: 27 bombargeigs, 127 morts, un número indeterminat de ferits, sense comptar amb els neguits dels senyals d’alarma i el terror entre la població civil. La ciutat, tot i no comptar amb una protecció suficient, era seu de diferents indústries de guerra i va ser un objectiu militar que, malauradament va estendre’s també a la població civil.

Enguany, el 30 de juny farà 75 anys del ‘dia més tràgic de tota la guerra a la ciutat de Badalona’ en paraules de Joan Villarroya a Revolució i Guerra Civil a Badalona, perquè el dijous 30 de juny de 1938, deu trimotors italians van bombardejar la ciutat i van causar aquella negra jornada 65 morts i més de 200 ferits de diversa consideració. Una data que no hauria de caure en l’oblit, com la denúncia dels qui perpetraren barbaritats impunement (crims de guerra i repressió sense garanties de justícia).

El blog A prop del port ens parla del bombardeig del 30 de juny de 1938 (llegir aquí).

Envia un comentari

Badalona, Caldes d’Estrac i Barcelona unides per un drac modernista

Uns rajols decoratius amb la imatge d’un drac es troben a la vista en tres cases modernistes de Badalona, Caldes d’Estrac i Barcelona.

DracpavillardA Badalona, la casa Pavillard (1906) obra de l’arquitecte Joan Amigó i Barriga per a Enric Pavillard, gerent de la casa Lorilleux (Charles Lorilleux i Cia, ‘La Tinta’), els trobem al sotabalcó. La casa d’estil modernista està situada a la cantonada entre l’Av. Martí Pujol i el carrer Mossèn Anton, i el drac dels rajols ceràmics va ser el motiu d’inspiració del drac Fumera (2005) de l’associació Badalona Bèsties de Foc.

'La Bombonera'CaldetesCronològicament, cal citar després la Torre Llanes, ‘La Bombonera’, a Caldes d’Estrac, Caldetes, situada al Passeig del Mar, 14. D’estil modernista i amb palmeres d’aire colonial, trobem al fris de la façana sota el balcó, els mateixos rajols que la casa badalonina. La casa està datada a partir de 1911 i tenia un ús d’estiueig (la data no he pogut però confirmar-la amb certesa).

ModestsagalesTambé trobem els rajols amb el drac a la façana de la casa Modest Sagalés (1913), obra de l’arquitecte Modest Feu i Estrada, al carrer de Riego, 38 de Barcelona.

Relacionar aquestes tres obres ha estat una casualitat divertida a partir d’un element visible de la façana. Segurament aquests rajols van ser utilitzats també en espais interns o fins i tot en alguna altra façana encara per posar en comú.

Fa uns anys vaig escriure una sèrie d’articles sobre el Modernisme, publicats a El Punt (2002), i després recopilats al llibre Badalona Modernista (2003). Un dels temes precisament era la Iconografia modernista. Ara, a partir de parlar amb Ulla Oyer i Mercè Vidal he pogut ampliar les dades i escric de nou sobre el drac de la casa Pavillard.

Envia un comentari

Actualitat de Salvador Lleonart i Artigas

Sí, ara que el Centro Nacional de Inteligencia (CNI) de l’Estat espanyol reforça la seva xarxa a Catalunya, es posa en evidència com el procés d’independència de Catalunya intenta ser volat, des de ‘zones de penombra’ o millor dit, des de les clavegueres. La imatge falsa i interessada que el nostre país és un cau de corrupció i de falta de llibertats generalitzada el que segur que no beneficia és al sobiranisme, i ja sabeu que les casualitats en aquests àmbits no existeixen.

Vull diferenciar com la manca d’escrúpols d’alguns ha alimentat determinades pràctiques gens transparents, fins i tot il·lícites de lucre propi (corrupció personal i del partit que no pot quedar impune), la circulació de dossiers privats i lluites caniïtes de caràcter partidista; i per altra banda, la pràctica dirigida des de l’Estat per afeblir el sobiranisme català. De tota manera penso que sense el coneixement dels serveis de seguretat i d’intel·ligència dels segons, tot i que no fos al detall, els primers no podrien haver actuat utilitzant canals i pràctiques alegals o directament il·legals.

Des del meu punt de vista el marc és comú en ambdós casos: la crisi institucional, ètica i moral del servei democràtic a la ciutadania en un maridatge amb una duríssima crisi econòmica. S’ha juntat les ganes de menjar, l’ambició desmesurada, amb el menjar: empresaris i financers han fet prevaldre els seus interessos – en connivència amb els principals partits de govern – i continuen fent-ho. L’alegria incauta de l’ ‘España va bien’ va confondre a la gent perquè les bases de tot plegat estaven corcades. D’altra banda, els partits polítics entesos com maquinàries de poder enrocats a les institucions i actuant com a coixí laboral de quadres, han donat respostes insuficients a la desafecció social creixent. Ara que surten regeneracionistes a cada cantonada, cal destriar bé el gra de la palla, i que els polítics es guanyin la confiança com a garantia de funcionament eficient de les institucions.

RECREA~1Incidia al començament sobre la tasca del CNI a Catalunya, l’administració opaca dels fons reservats – ‘los fondos de reptiles’ d’antany – i esmentava al títol l’actualitat de l’alellenc Salvador Lleonart i Artigas, cap d’intel·ligència i organitzador de l’espionatge català contra les tropes borbòniques de Felip V. Lleonart va desplegar la seva activitat fa tres cents anys enmig d’una guerra en què els catalans d’aleshores tenien tots els números d’acabar malament. I tot i saber-ho una gran part va actuar amb dignitat en defensa de les llibertats.

No anaven amb el lliri a la mà perquè estaven en guerra. En l’actualitat amb la força democràtica estem fent una via cap a la llibertat nacional, ara bé siguem conscients dels tipus d’entrebancs que ens hi trobarem: des de la legalitat per part d’un Estat espanyol recentralitzador i agressiu davant del sobiranisme català i l’aprofundiment democràtic; i paralegals d’una part dels servidors de l’Estat.

Tinc la convicció que des de l’honestedat i el compromís en l’àmbit que cadascú desenvolupem, construirem el nou país que ens il·lusioni, que generi esperança de benestar, de llibertat, de regeneració democràtica. Siguem coratjosos, actuem amb transparència i conscients del que estem fent perquè xoquem amb els interessos d’un Estat espanyol que ens mostra dia si i dia també que no hi cabem com nosaltres volem ser o almenys decidir-ho. Molt de compte a reproduir a nivell català un sistema d’intel·ligència que repeteixi els tics de l’espanyol posant un exemple. Ara bé si volem, generacionalment nosaltres podem: ‘primer ens ignoraran. Després se’n riuran. Més tard, ens combatran. I al final haurem guanyat’.

2s comentaris

Una nova anyada cultural

Article que he publicat a Tribuna Maresme (febrer 2013).

La cultura és apreciada com la llibertat. A més, esdevé un signe de normalitat democràtica quan per exemple pots visitar les biblioteques Ferrer i Guàrdia o bé Montserrat Roig, personatges insignes de la història del país.

La primera, una biblioteca situada a Alella i la segona a Martorelles que, ambdues, protagonitzen precisament un conjunt d’activitats dins del projecte Biblioteques amb DO, iniciativa del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya.

El mes de febrer, el maridatge entre lletres i vi pren protagonisme amb la DO Alella a les biblioteques d’Alella i Martorelles, a banda i banda de la Serralada de Marina: vins blancs lleugers, perfumats i cristal•lins – sense oblidar el negre i el cava – acompanyants de literatura, història, poesia, música… o millor dit, complementaris en un tot plaent. Cada mes excepte l’agost, les diferents DO catalanes organitzen territorialment propostes de dinamització cultural.

Quant al Maresme, la capacitat de generar un major nivell de promoció econòmica, satisfacció pels serveis culturals i educatius, i oportunitats als emprenedors locals, té camp per recórrer en les sinergies que puguin establir-se entre operadors públics i privats a l’entorn del turisme cultural de la identitat. Concentrar esforços en projectes estratègics intermunicipals, establir un fòrum de diàleg participatiu i lideratges cooperatius, estimular l’expressió creativa i el coneixement, són passes en positiu per desenvolupar-lo.

El sentit no és un altre que pensar el territori amb les seves interdependències, promocionar-lo i relacionar-lo, perquè a més de valorada, la cultura és – i ha de ser – independent i divertida.

Envia un comentari

Excombatents i exdivisionaris: ‘Obreros preferentes’ del franquisme.

stalingradoAmb motiu dels 70 anys de la victòria de l’exèrcit rus a Stalingrad sobre l’exèrcit alemany, he recordat un episodi que conec a Badalona que va tenir a veure amb uns ‘obreros preferentes’ que les autoritats franquistes enviaven a les empreses perquè els contractesin.

Aquests obrers eren excombatents de la Guerra Civil i exdivisionaris de la ‘División Azul’ que havien format part de l’exèrcit alemany que havia envait la URSS.

Els fets que us explico en aquest post formen part del llibre ‘1925-2000 Història empresarial del Grup Giró’ que vaig escriure per encàrrec i publicat pel Grup Giró. Va fer-se una edició limitada pels treballadors de l’empresa i es pot trobar en algunes biblioteques, però no a la venda.

‘Un assumpte propi de l’època, en la qual el mercat negre i les màfies proliferaven en connivència amb les autoritats, afectà l’empresa d’Ezequiel Giró i amenaçà la integritat física de la seva família. L’episodi va tenir lloc l’any 1945 quan arribà una ordre de contractar tres ‘obreros preferentes’ (aquesta categoria era destinada als exmembres de la División Azul, excombatents, familiars o vídues de guerra, etc.). La fàbrica ja complia amb el percentatge de ‘preferentes’ assignats a cada empresa, i s’iniciaren gestions per anul·lar la nova obligació.

L’amistat de Maria Giró amb Antoni de P. Planas (darrer director de El Eco de Badalona i excap seu a l’Ajuntament) va motivar que aquest intercedís al cap dels Excombatents de Barcelona, casualment cunyat seu.

L’ordre va ser anul·lada, però als afectats no els agradà gens i a partir d’aquell moment la família d’Ezequiel Giró va començar a rebre anònims.

L’alerta es va disparar quan va esclatar una petita bomba en una de les finestres de la fàbrica. Les amenaces d’extorsió van impulsar una denúncia a la policia, però per dues vegades la trampa als delinqüents va fallar. Al final de 1945 encara continuava l’afer i va ser quan una nova bomba va esclatar a la casa dels Giró, només va haver-hi destrosses materials (la casualitat va voler que aquell vespre els fills no arribessin a casa d’hora), però la situació ja havia arribat a un punt d’extrema gravetat. Aleshores, la policia actuà de debò, posà vigilància a la família (tot i així, la Lluïsa fou victima d’un altre acte intimidatori) i finalment enxampà els culpables: dos exdivisionaris i un excombatent (un era fill d’un capità de la Guàrdia Civil).

La manera com havien eludit la pressió policial ja tenia una explicació, però tanmateix, com que eren persones ‘intocables’ pel règim, no hi va haver repressàlies, tot i que si persistien se’ls aplicaria la llei de fugues. De tot aquest assumpte, com els lectors més eixerits podeu suposar, la premsa del moment no en va informar res de res’.

Envia un comentari

El pintor Eduard Flò i Alella

CarlotadeAzcueEn aquest post us faig partícips d’alguns dels aspectes biogràfics del prestigiós pintor, tot i que poc conegut pel gran públic, Eduard Flò i Guitart (Badalona, 1881 – Barcelona, 1858). En concret dels seus lligams familiars a la població d’Alella i la seva residència durant els tres llargs anys de la Guerra Civil a la masia de Can Parera.

Una biografia completa del personatge i en la qual m’he basat a bastament alhora d’escriure-hi ara, és el llibre Eduard Flò de Núria Casals i Cortés (Museu de Badalona, 1982). Donada la curiositat d’algunes de les dades que hi apareixen penso que pot ser d’utilitat aquest text que l’hi dedico per tal de conèixer una mica més la vila i la gent que hi ha viscut.

El 8 de desembre de 1881 va néixer a Badalona, Eduard Flò i Guitart, fill d’Isidre Flò i Font i Rosa Guitart i Serra. Isidre era alellenc i havia après l’ofici de barber, arribant a ser propietari de la barberia del poble. De caràcter emprenedor, va instal•lar-se a Badalona en la dècada dels anys seixanta del segle XIX. La seva primera muller, Mercè Massons, amb la qual va tenir 3 fills, va morir a conseqüència d’unes febres i aleshores va casar-se de nou amb Rosa Guitart, amb la qual va tenir cinc fills, entre ells Eduard.

Isidre, primer va muntar una barberia però amb els anys, tant punt va poder, va impulsar altres negocis com ara un de venda de sal, un altre de venda de vi d’Alella embotellat i finalment amb el seu fill gran, Joan, una manufactura de teixits de llana que va resultar un negoci força reeixit.

Segons sembla va ser a la barberia badalonina on el petit Eduard de forma precoç va mostrar les seves dots innates pel dibuix fent retrats dels clients que hi anaven. Als vuit anys, l’any 1890, els seus pares van portar-lo a l’Escola Belles Arts de Barcelona. A partir d’aquí va començar una sòlida carrera vinculada al món de l’art que va portar-lo becat un parell d’anys a Roma, va estar-s’hi a París, va retornar a Badalona on va exercir de pintor i també com a professor de dibuix i pintura. L’any 1914, va contraure matrimoni amb Maria Azcué Blanc i va traslladar la residència a Barcelona, on havia exposat en diferents ocasions.

L’estiu de 1936, amb el començament de la Guerra Civil i la Revolució, Eduard amb la seva família va anar a viure a Alella. Van instal•lar-se a Can Parera, masia que els va llogar Joan Blanc, cosí germà de la seva dona, per tal d’allunyar-se del rebombori social de Barcelona i cercar en un ambient rural més propici, solucions a l’escassetat d’aliments a la reraguarda republicana.

8Tot i així, sembla ser que en un primer moment el que més menjaven eren naps – ‘que no podia sofrir’ Eduard -. La provisió d’aliments va millorar perquè el cosí de la seva dona feia funcions diplomàtiques en representació de l’Estat francès en una torre de Llavaneres, i en repetides visites de l’Eduard va realitzar retrats, sèpies, sanguines i olis de persones que hi guardaven relació, cobrant amb menjar.

A Alella, a estones lliures, Eduard va pintar indrets dels voltants (diferents quadres amb el títol Voltants d’Alella. Camí entre arbres; Terrassa de Can Parera d’Alella) i natures mortes, un gènere que, entre d’altres, va continuar els anys quaranta, una vegada retornat a Barcelona.

Eduard Flò i d’altres persones desplaçades a Alella durant la Guerra Civil: Alella, poble d’acollida: nouvinguts i refugiats. El testimoni biogràfic de la seva filla Mercè recorda com van desplaçar-se a Alella per amagar-se a causa de les conviccions catòliques: Mercedes Fló/Obituarios.

Envia un comentari

Ladies and gentlemen… The Cramps!!!

Un so garatge, punk i psicobilly, una actitut enèrgica i teatral  – en un sentit d’espectacle – a l’escenari que deixava amb la boca oberta, tot un submón de pel·lícules B, monstres, glam, exitació i erotisme fetitxista… vaig sumant paraules i encara no he citat de qui estic parlant que no pot ser d’uns altres que The Cramps.

elviszombiecomicSempre han estat un món apart per mi. L’esperit zombie i rebel d’Elvis Presley (com la il·lustració de Gary Panter). Grans desconeguts, he anat trobant referències seves al llarg dels anys: un còmic, instantànies de concerts, alguna vegada els havia escoltat d’ambient en algun local però fins fa uns pocs anys amb els youtube’s no vaig descobrir-los.

El fet de ser un grup de culte i dels EEUU potser no va arribar a fer-los coneguts entre diferents públics. Entre les incursions per diferents estils musicals, la seva trajectòria musical m’ha despertat cert interès estètic (aquest submón que recreen) i musical. Els anys noranta van venir de gira un parell de vegades a Barcelona però aleshores no van atraure’m el suficient. Alguna cosa però ja sabia d’ells…

thecrampscomicQuan era força jovenet i anava boig al Mercat de Sant Antoni per comprar còmics, en l’Antologia-3 de la revista Cairo, al seu número 12, a més de les sèries de còmics que podies veure com avançaven número a número, hi havia un article de música d’Ignacio Juliá ‘La turbulenta historia de Los Cramps’.

Per mi va ser una cosa novedosa, una línia de coneixement de la modernitat en aquest cas de la música i de part de les inquietuds juvenils, tot i que el rotllo del ‘vudubilly’ que citava Juliá no anava gens amb mi. Tanmateix recordo que van seduir-me sobretot els dibuixos del còmic de Serge Clerck (Metal Hurlant) sobre The Cramps. Sergeleclercktheclash

Més endavant vaig descobrir que aquest autor de còmics també havia immortalitzat els meus icònics, abans i fins i tot ara, The Clash (d’aquella època recordo per exemple que la meva primera cinta va ser un concert pirata dels Clash comprada a Kebra Disc).

Una altra referència en el món dels còmics va aparèixer a l’aventura de Peter Pank, ‘El licantropunk’ dibuixada per Max, quan la contrasenya per trobar-se dos personatges era: ‘Hey!! es fantastico este disco de los cramps, eh?!!’ i la resposta era ‘Glasgow, aplastará Chelsea!!’ [sic].

poisonivy4Bé, en el darrer Turnemi sound Clash 2012, vaig incorporar la peça ‘Tear it up’ d’un concert de The Cramps a Amsterdam l’any 1990 i una foto impactant de Poison Ivy, guitarrista del grup, vista d’esquena amb un vestit transparent en una actuació.

A l’enregistrament de la cançó, el cantant Lux Interior (dead in 2009), geni i figura, sembla posseït amb el seus moviments i crits embogits i un look de campionat: microcalçotets i sabates de taló dalt de l’escenari que no li impedeixen saltar i simular tirar-se tot el que se li posa per davant; mentrestant la seva dona, Poison Ivy, (quina parella que feien ambdós dins i fora dels escenaris) extreia un so fantàstic de la seva guitarra Gretsch, amb Candy del Mar al baix i Nick Knox a la bateria. Impressionants.

Perquè gaudiu d’aquestes criatures de la foscor – d’aquests freaks direu potser alguns – us deixo un enllaç amb el tema ‘What’s inside a girl?’ (aquí), en directe de 1990. Si voleu seguir l’estela que van deixar ja sabeu a la xarxa els trobareu.

Envia un comentari

Marianna de Copons, l’espia alellenca que inspirà al Marquès de Sade!

Les seves tècniques sicalíptiques amb un coronel francès van salvar un regiment català en la Guerra de Successió

Notícia: Agència La figapress 28/12/12

Jean-Antoine_Watteau,_The_Halt_during_the_Chase_(detail)_-_01El gener de 1714, una informació secreta que va obtenir Marianna d’un coronel francès del bàndol borbònic que li feia la cort, va permetre canviar els plans de desembarcament del Regiment de Fusellers Voluntaris ‘Sant Raimon de Penyafort’ comandats per Ermengol Amill, i evitar que caiguessin en un parany per part de les tropes valones a Mataró.

Marianna era una dama aristocràtica, cunyada del comte de Torre de Mata, que vivia a Alella ‘passant per una persona que havia fugit de la capital per no haver-se volgut barrejar a la lluita’ i que ‘havia encaterinat el coronel Le Querchois, cap de les tropes valones’ segons Santiago Albertí al llibre L’Onze de Setembre.

Recentment, el descobriment en un doble fons d’una calaixera que es subhastava a París, del dietari secret de Donatien Alphonse François de Sade, més conegut com el Marquès de Sade (1740-1814), ha posat a la llum l’obsessió llicenciosa del Marquès amb Marianna de Copons segons el testimoni que havia conegut del vell Le Querchois. Les seves tècniques eròtiques havien trasbalsat al coronel i ell les havia explicat al jove Marquès, especialment la tècnica coneguda com ‘l’ala alellenca’, el súmmum del plaer sensual que converteix als homes en bocamolls sense límits.

La frustració del Marquès per no haver conegut en vida la idealitzada Marianna ni ningú que se li assemblés va portar-lo a recargolar el contingut sicalíptic de les seves obres escrites i realitzar pràctiques sexuals amb càstig físic sobre les dones.

Una història que tanmateix té una primera part de certa, i la segona amb el Marquès de Sade, com sovint es diu i especialment un 28 de desembre: ‘se non è vero, è ben trovato’.

El record de Marianna, avui
imagesCAQ3WQW3Marianna de Copons, protagonista d’una emocionant història d’espionatge a Alella, dóna nom a una nova i refinada ginebra que forma part de les Begudes amb història de la Xarxa d’Establiments amb Consciència Nacional. És citada pels autors Santiago Albertí i Jordi Peñarroja respectivament com una ‘Mata-Hari’ o bé una ‘gentil espia’, vinculada a Alella i confident de Salvador Lleonart, el gran organitzador de l’espionatge català durant la Guerra de Successió.

Més informació sobre Marianna al post de Jordi Albaladejo: Saps qui era Marianna de Copons?

Envia un comentari