Eugène Delacroix, mestre de la pintura, compta amb una retrospectiva molt completa de gran intensitat plàstica al Caixa Forum de Barcelona. Entre els quadres hi ha diversos de felins, entre ells aquest que pren rellevància.
En referència a l’art contemporani, la Fundació Francisco Godia exposa Barcelona Colecciona i entre les obres, aquesta realitzada amb tècnica mixta sobre tela per Zhang Huan.
Aquest cap de setmana he llegit els tres volums d’ ‘El fotógrafo’ (editats respectivament el 2003, 2004 i 2006), una visió documental que combina de forma innovadora còmic i fotografies. La història va de l’experiència viscuda de l’aleshores jove fotògraf, Didier Lefèvre, avui desaparegut, acompanyant una expedició de Metges Sense Fronteres (MSF) a l’Afganistan en plena ocupació soviètica l’any 1986.
Una història interessant presentada en forma de reportatge d’estil fotoperiodístic, que procura no jutjar amb ulls occidentals el que veu. Respecte les aventures que va córrer Didier i l’equip de MSF, ténen un component èpic com les de Tintin, però ben reals i que gairebé li costen la vida al propi protagonista.
Aquesta aportació acompanya a la que tinc d’El secret del meu turbant (2010) novel·la de Nàdia Ghulam i Agnès Rotger, i és la lluita per viure a l’Afganistan - una experiència en majúscules - per tots els inconvenients vinculats a la cobdícia i al fanatisme que pugnen amb la civilitat i les intromissions dels governs occidentals amb els seus interessos per davant. El país és ‘una excepció en el món que viu i viatja, que fa negocis i visita museus i s’està en restaurants com el que hi havia hagut al Boguebolà’.
L’obra de còmic, amb guió d’Emmanuel Guibert i dibuix del propi Didier Lefèvre i Frédéric Lemercier, retrata una dura i aspra realitat quotidiana, farcida de referències culturals vinculades als diferents pobles que habiten les valls del país, la seva manera de viure i interpretar la religió i les tradicions, la seva hospitalitat, la lluita dels mujahidins, el paper dels homes i el de les dones en l’àmbit privat, a la vegada que s’està lliurant una guerra contra l’exèrcit soviètic i el seu règim títer afganès.
La tasca de MSF apareix com un petit oasi enmig d’una extrema precarietat, pobresa i aillament, amb desplaçaments rudimentaris travessant muntanyes i una naturalesa poderosa, en un ambient de conflicte bèl·lic permanent que hipoteca el futur de les generacions més joves que frissen per portar un kalàixnikov. Tot en un país secularment intervingut per interessos geopolítics foranis des de l’època colonial.
Imatge històrica de la Riera Coma Clara d’Alella, a l’alçada del camí cap a Can Magarola davant mateix de Can Jonc, amb homes del sometent armat a primer terme. Podeu veure una imatge moderna aquí.
Va ser l’indret on el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, nascut a Alella el 1859, a la masia de Cal Boter, una mica més avall d’on va fer-se la fotografia, va ser detingut fugitiu en direcció Font de Cera i per agafar el tren a Granollers, sota l’acusació oficial de cap de la revolta de la Setmana Tràgica, l’estiu de 1909.
Per saber-ne més de l’episodi i del personatge us recomano la publicació Ferrer i Guàrdia, la vida per un ideal, promoguda per Cerquem les Arrels, Centre de Recerca Històrica d’Alella.
La Fundació Juan March de Madrid, ‘Juan March, el darrer pirata del Mediterrany’ segons Cambó, i moltes altres coses més gruixudes que s’han dit d’ell, permet gaudir d’una petita exposició de 10 olis de fantasia barroca del venecià Giandomenico Tiepolo (fill del conegut Giambattista Tiepolo), datats en la segona meitat del segle XVIII.
Un ambient venecià envolta la mostra que forma part d’una singular col·lecció que es desconeix qui la va encarregar originalment i que ara, un col·leccionista privat que no s’ha fet públic, permet veure.
Segons diuen és una ocasió única per veure aquests retrats de fantasia, autèntiques perles venecianes conceptualitzades com un conjunt que expressen la sabiduria orientalitzant i la joventut i la bellesa del gènere femení. Durant molts i molts anys han estat ocultes al gran públic.
Un detall curiós és l’adquisició d’aquestes obres per l’actual propietari o propietària després de la Guerra Civil. Poderoses circumstàncies enmig d’una època molt difícil deurien portar a algú – del Puerto de Santa María, Cadis – a desprendre’s d’aquest patrimoni: tot plegat una incògnita…
A partir d’un anunci a la pàgina de Nautilus Comunicació , en el qual s’explica la propera presentació per part de la Xarxa d’Establiments amb Consciència Nacional de la ginebra Marianna, m’ha sorprès descobrir la història del personatge que li dóna nom i que va viure en els difícils dies de la Guerra de Successió quan les tropes franco-castellanes dels borbons tenien Catalunya contra les cordes. Que dignament no es rendia, no. Marianna segons sembla vivia a Alella i va ajudar en un moment complicat al bàndol austriacista.
Al llibre L’Onze de Setembre de Santiago Albertí, reeditat fa uns anys es descriu narrativament: ’la dama aristòcrata Marianna de Copons, cunyada del comte de Torre de Mata i que vivia a Alella amagant la seva insospitada condició d’agent de la resistència. Marianna tractava amb gran familiaritat els oficials borbònics de la zona, passant per persona que havia fugit de la capital per no haver-se volgut barrejar a la lluita. Bella com era, havia encaterinat el coronel Le Querchois, cap de les tropes valones. Es trobava amb ell fent una berenada al camp quan el coronel rebé l’avís de sortir, i davant de l’enuig de la dama, el coronel li confessà que havia rebut l’ordre (secreta) de partir cap a Mataró. Quan la nostra Mata-Hari particular avisà el gran organitzador de l’espionatge català de l’època, Salvador Lleonart, salvà d’una mort certa més de 300 homes’.
Caldrà seguir-ne la pista, a la història, a la dona i a la ginebra.
Imatge del Centre Cultural Can Lleonart d’Alella. Masia que havia estat propietat de la família Lleonart. Al mur exterior hi ha una placa comemorativa on es fan les ofrenes florals per la Diada.
Us faig partícips de la intervenció que vaig fer al teatre El Círcol de Badalona en la presentació de Badalona per la independència corresponent als actes territorials de l’Assemblea Nacional Catalana. Un acte ple de gom a gom amb qui vaig tenir l’honor de compartir intervencions amb Andreu Solsona, Lola M. Sala, Dolors Marin, l’actor Toni Albà i la interpretació final en directe de La Muixeranga i Els Segadors.
Reprodueixo una sèrie de notes que vaig anar ampliant en alguns casos i en d’altres – perquè el temps previst de la intervenció es tirava a sobre - vaig saltar-les en favor d’una visió de conjunt. De tota manera la gran quantitat d’informació existent – font orals, documents, cartells… – suggeriria dedicar-hi un treball de més abast i convenientment redactat.
‘Una perspectiva històrica de l’independentisme a Badalona
‘Badaloneses ya sois españoles’… aquest titular amb tuf d’#albiolada correspon a la Revista de Badalona de l’any 1942, en la commemoració del 3r aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, tal dia com avui de fa setanta-tres anys, el 27 de gener de 1939. Era l’inici d’uns anys de plom: repressió física i de les llibertats democràtiques, intent de genocidi de la llengua i la cultura catalana.
‘Trencat te’l dono, curat te’l prenc. Passar pel roure/vora del tren, vora la via/de l’Estatut, passar pel roure/es passar pel tub. I ara per ara/tots hi passem, i mala cara quan morirem [...] Passem pel roure/l’Estatut ful: l’haurem de coure/amb foc al cul’.
Moltes gràcies i bona feina!’
PD: vull donar les gràcies per les seves aportacions a Miquel Estruch, Joan Carles Isal, Jordi Sala i a la gent del Col·lectiu Independentista de Badalona que va aportar-me informació per a poder fer una comunicació al 1r Congrés d’Història de l’Independentisme Català.
Una entrada peculiar la d’avui perquè fent recerca musical vaig lligant caps i descobrint al ritme que em marca la curiositat de tastaolletes, diferents cançons originals, versions, adaptacions… Quelcom semblant al programa de Televisió de Catalunya, No me la puc treure del cap.
És el cas d’(I’m not your) steppin’ stone, cançó que coneixia fa molt temps per l’adaptació que feien els bilbains M.C.D. ‘No hay libertad de expresión’ d’un cover punk que tocaven els Sex Pistols (com a curiositat podeu veure la recreació d’una actuació per part d’actors del film Sid and Nancy).
Els Pistols a la vegada esbudellaven anteriors versions d’altres grups i sobretot l’entranyable dels Monkees que van popularitzar el tema l’any 1966. Una descoberta recent, diguem ignorant, que m’ha motivat a escriure l’article.
Per una altra banda, havia escoltat també la cançó per part dels Merton Parkas (desconeixia que eren ells però avui dia per internet et permet trobar-ho tot), amb una elegant versió del revival mod de 1979. De fet buscant, buscant, he trobat un munt de versions de diferents èpoques i estils.
Ben segur no té més importància però és un exemple que la vida és plural com ho és la creativitat i sempre, en tots els àmbits, tenim tant per aprendre! Internet, amb el sentit crític necessari, és una font excepcional d’informació històrica, de testimonis gràfics i musicals.
‘L’Art suprem del mestre és despertar el plaer de l’expressió creativa i el coneixement’ (Albert Einstein).
El quadre representat és del pintor rus Nikolay Bogdanov-Belsky, datat el 1895 i reflecteix molt bé l’estima i l’interès per transmetre l’aprenentatge per part del mestre així com l’actitut per aprendre d’uns alumnes estimulats.
Sense recursos destinats a l’educació per donar igualtat d’oportunitats a tothom i desenvolupar les capacitats, un país està coix per molt que ‘un bon mestre sota d’un pi fa escola’ (Alexandre Galí).
‘Si trobes cara l’educació, prova la ignorància’.
Choson, peninsula asiàtica dividida en dos estats des de 1945: Corea del Sud i Corea del Nord que van tenir una cruenta guerra els anys cinquanta del segle XX.
Pyongyang és la capital de Corea del Nord, un règim comunista ordodox i hermètic respecte qualsevol tipus d’influències i de notícies exteriors. Tanmateix segons sembla és el país que més ajuda humanitària rep del món, però això sí, redistribuïda pel govern. Buscant informació al respecte he trobat de retruc una altra dada sorprenent, l’Estat d’Israel és el que rep per habitant més Ajuda Oficial al Desenvolupament tot i ser un dels vint-i-cinc països més rics del món. Segurament el gran pes dels pressupostos militars fan destarotar-ho tot.
De retorn a Corea del Nord, el culte totalitari del líder, la militarització del país i el control tutelar absolut de la població: d’expressió, de pensament, de moviments… són altres caraterístiques que defineixen el país.
Recentment Corea del Nord, governada per una dinastia familiar, ha estat notícia per la defunció de Kim-Jong-Il, que serà substituït pel seu fill menor Kim Jong Un. El fet m’ha portat a llegir la novel·la gràfica – el còmic – Pyongyang de Guy Delisle de la prolífica editorial bilbaina Astiberri. Una història original del tot recomanable que retrata com si fos un documental una realitat trista i asèptica, deshumanitzada diria jo, d’un règim omnipresent en la línia de la novel·la 1984 de George Orwell i que té punts de coincidència sobretot per les conjectures sobre el que realment estem veiem i deixem de veure amb el reportatge de Miquel Calçada a Afers Exteriors acompanyat pel entusiasta delegat del règim Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez.
Una crònica d’un absurd extrem, com tants d’altres que hi ha al món occidental i que ofeguen la llibertat.
Les darreres lectures i recerques sobre Venecia, ciutat que he pogut visitar recentment, m’han portat a un tema poc conegut més enllà dels entesos però força interessant: el gran desgast dels exèrcits contendents a la Primera Guerra Mundial al front italià.
Segurament la guerra de les trinxeres entre alemanys i francesos i el front rus és més conegut per nosaltres tot i que la gran carnisseria amb centenars de milers de morts que va viure’s al Trentino i al Véneto entre les tropes italianes i les austrohongareses i alemanyes és igualment impactant.
Els successius fronts i batalles a l’entorn del riu Isonzo i després de la reculada italiana al Piave van representar una gran sagnia de combatents i per les poblacions del territori. Es colpidor el testimoni de l’artista Santiago Rusiñol al llibre Espurnes de la guerra: deu jorns al front italià recull d’articles publicats al setmanari republicà l’Esquella de la Torratxa el 1917 on explica l’estada juntament amb un grup d’intel.lectuals espanyols com Unamuno, Castro i Azaña, al front de Trieste. Entre d’altres visitants del front també va ser-hi com a corresponsal Ernest Hemingway (foto que il·lustra l’article).
Venecia va ser bombardejada des de l’aire, la ciutat estava força preparada amb reflectors per protegir els indrets patrimonialment importants, tot i així el plafó de Tiépolo del temple degli Scalzi (al costat de l’estació ferroviària) va ser força malmès i actualment es conserva parcialment a l’Acadèmia. A l’episodi del còmic Corto Maltés a Venècia dins de Les Céltiques apareix un atac aeri que, d’altra banda, ja havien intentat anteriorment els austrohongaresos el 1849 amb globus aerostàtics. Com podem veure, el bombardeig d’una ciutat patrimoni de la humanitat com Duvroknic pels serbis o el pont de Mostar pels croates els anys noranta del segle passat, si parlem d’una zona propera a l’Adriàtic, tenia precedents anteriors.
Una breu resenya del front italià podeu trobar-la aquí. Un darrer enllaç que podeu veure d’aquest mateix context bèl·lic és el segon episodi de Les Céltiques centrat en una aventura d’en Corto perquè els aliats recuperin el tresor amagat del Rei de Montenegro que es trobava en un poble abandonat en terra de ningú.
