Bloc de Jordi Albaladejo

 … dels candidats del veïnat, quin és millor al Congrés de l’Estat? ‘Penso en Dean Moriarty‘.

Bé, fora conyes, que hi hagi primàries a ERC per escollir el cap de llista a les properes eleccions al Congrés de l’Estat, és una bona notícia pel debat d’idees i la participació democràtica. Amb actitud proactiva i propostes en positiu sensibles a la pulsió de la societat catalana. Sense retrets i fins i tot diria amb complicitats de consens fins on puguin arribar. Internes i amb d’altres forces polítiques i moviments socials.

És una bona notícia si la capacitat de treball polític de les persones candidates es centra a representar els ideals d’equitat social i de llibertats democràtiques com la nacional. Perquè els paràmetres per escollir un o altre no han de venir marcats per la prioritat de mantenir-se o bé accedir, segons el cas, a quotes de poder pròpies i del sector que representen.

La recuperació de la credibilitat de l’electorat comença per aquí.

El paper dels mitjans de comunicació no dóna concessions a ERC, quan no hi ha periodistes/opinadors que busquen directament maranya i especulen amb bàndols fatricides, com les crítiques del bipartit CiU tot i que el seu cap de llista s’escull ‘primariament‘ a dit. Per això compte amb donar la imatge que es busquen candidats nous perquè no ho sigui un altre que, segurament, no acaba essent sant de la devoció d’alguns però que hi té ganes i parteix d’una experiència prèvia.

Sense apriorismes, cal valorar propostes i construir el futur polític conjunt que volem. Primer de tot, depèn de nosaltres i fins i tot hi falta gent!

Tweet

 El primer treball de Velvet Underground enregistrat amb Nico (musa d’Andy Warhol), Velvet Underground and Nico (1967), va suposar una fita musical per la seva proposta de modernitat artística en el món del rock que ha tingut una àmplia influència musical posterior.

El grup representava la cara fosca del somni americà, les convulsions i el caos. Ho expressaven amb un so brutal: noise i proto-punk conjuntament amb melodies sixties; i unes lletres sense concessions, directes i sense ambigüitats, a l’entorn del sexe, les drogues i la marginalitat.

Tot i estar apadrinats per Andy Warhol, l’èxit no els va acompanyar ja aleshores: no quadraven en els esquemes de la indústria musical i el seu so era força avançat i minoritari.

Escoltar aquest dens treball continua tenient el seu interès, tot i que per exemple a mi particularment va a èpoques, com a via de coneixement de la creativitat d’una època i de la història del rock, quan passaven coses de veritat!

Tweet

 En Manel m’ha portat dos llibres sobre la història de l’illa blanca, Eivissa: Història d’Eivissa, de Bernat Joan i Marí; i Eivissa i Formentera. El llegat històric de Paul R. Davis. Dos estudis amb visions panoràmiques prou sintètiques per introduir-se en el coneixement cultural de les Pitiüses. M’agrada a més de gaudir dels llocs, poder-los conèixer i reconèixer sense apriorismes respecte la seva història o bé les seves formes d’expressió. Per exemple: la fira Eivissa Medieval el mes de maig, el conjunt de Dalt Vila, Patrimoni de la Humanitat per l’Unesco, l’interessant Museu Arqueològic d’Eivissa; les torres defensives a la costa (com la Torre d’en Rovira), els poblets de l’illa i els àmbits rurals, a més de les platges i els paisatges, el bon menjar i beure. Forma part de l’experiència dels viatges. Eivissa i Formentera són dues illes que m’encanten.

A banda del llegat històric i patrimonial tradicional, Eivissa té un llegat contracultural que després s’ha convertit en un estereotip estètic a partir d’una imatge de llibertat fomentada pel món dels negocis del sector terciari.

En referència a aquests precedents, el Pacha magazine de juliol, publica l’article Mirando Atrás: Pre-Pacha de Carlos Martorell que recorda aquelles pioneres aventures dels peluts a l’illa. Fa esment de la pel·lícula More (1969), del director francès Barbet Schroeder amb música de Pink Floyd. L’illa saltava al cinema com un dels destins del moviment hippy. La utopia, el somni bohemi de l’amor lliure, el nudisme, la meditació i les substàncies psicodèliques, tot plegat es fonien però enmig de la cara fosca de l’heroïna. Un precedent del conegut film Trainspotting.

I fins aquí aquesta visió polièdrica sobre el llegat patrimonial i cultural d’Eivissa, molt més ampli i divers del que escric ara i que m’agradaria anar descobrint. Tanmateix fa unes setmanes vaig escriure una anècdota viscuda a Sant Antoni de Portmany.

Tweet

He llegit Moby Dick de Herman Melville. Era un llibre pendent des de que va motivar-me a llegir-lo una conferència pública sobre la novel·la per part del badaloní Francesc Lleal, capità de marina mercant i professor de nàutica, ara jubilat.

En guardava molt bon record de les seves observacions i de la passió que transmetia per aquest llibre que, afirmava: ‘és més que una novel·la d’aventures’. Perquè també d’una banda pot citar-se com una enciclopèdia del món mariner, en concret del baleneig al segle XIX; i una historia d’una obsessió patològica, d’altra.

La veritat, tot i ser un llibre extens i amb alguns passatges que he trobat poc engrescadors, he gaudit força al llegir les peripècies del vaixell Pequod amb l’enfollit capità Ahab al capdavant, i la narració d’Ismael, supervivent de l’encalç obsessiu de la balena albina: Moby Dick, la bèstia endimoniada.

Suposo que gairebé sempre els clàssics són una aposta segura. En el cas de Moby Dick compleix amb la seva imatge de gran epopeia marina que tothom relaciona, tal i com la pel·lícula protagonitzada per Gregory Peck en el paper del capità Ahab va posar de relleu fa unes dècades. Un film convertit també en tot un clàssic.

Quina aventura que té el punt de partida al mític port balener de Nantucket! Town-ho!

Tweet

Interessantíssima l’exposició Realisme (s) L’empremta de Courbet al MNAC. Especialment els olis i dibuixos del francès Gustave Courbet (molt impactant, per la qualitat i la temàtica lèsbica, el quadre El son, dit també Les dues amigues i Peresa i luxúria); Jean-Baptiste Camille Corot (el quadre Diana a la font); les obres realistes del mestre Ramon Martí Alsina, del també barceloní, Simó Gomez, l’obra Fugint de la crítica de Pere Borrell… També a l’exposició hi havia un Velázquez, un Murillo, un Ribera i alguns Tàpies, entre d’altres autors, com exemples d’influències anteriors al segle XIX i el traspàs d’epoques de l’afany realista més enllà de l’interès estètic fins la contemporaneïtat.

Un punt de curiositat a l’exposició que m’ha portat a fer una associació a l’entorn del món de l’art, és la imatge eròtica i transgresora del quadre L’Origen del món (1866) de Gustave Courbet, projectada al final de la mostra: un primer pla d’un pubis femení i un cos reclinat amb la visió de les cuixes, el cos i un pit nu sense que es vegi el rostre de la model. L’obra no va ser exposada en públic fins 1988 en una retrospectiva de Courbet a Nova York. El quadre inicialment havia estat adquirit per l’ambaixador turc a França, Khalil-Bey.

Escrivia associació perquè l’artista Niki de Saint Phalle va recrear una imatge semblant a l’escultura Hon (Ella en suec) de 1966, representant una Nana monumental embarassada, estirada panxa enlaire amb les cames separades i justament per l’obertura del sexe es podia accedir a l’interior. L’escultura va generar força polèmica i l’exposició on es podia veure l’obra a Estocolm va ser clausurada.

I, encara una darrera imatge sobre el quadre, aquesta vegada des del món del còmic, la va realitzar Jacques Tardi a El grito del pueblo, quan el personatge del pintor Courbet ensenya el quadre a una amics enmig dels episodis de La Comuna (1871), afirmant que la model és la meretriu Caf ‘Conc’, un dels personatges de Tardi en el còmic.

Tweet

Ahir pel matí ja vaig avisar al twitter: ‘avui, dia Madness‘. Puntuals a la cita, la banda va actuar al Festival Cruïlla de Barcelona. Vibrant.

Una convenció de Fred Perry vam retrobar-nos en un ambient festiu. Sense parar de moure’ns vam gaudir dels temes clàssics de l’ska 2 tone, trenta anys més tard de quan emergia el moviment i els Madness eren un dels puntals. Fa uns pocs anys no els vaig poder veure al Sònar i ara no es podien escapar. Tanmateix, una vegada més, vaig tenir la sensació de viure un cert esperit de Festa Major quan l’orquestra X, interpreta cançons d’aquell grup que tant t’agrada i són cançons de fa anys i panys. És la tònica d’agradar-me l’ska i reggae jamaicà dels seixanta i setanta i el revival dels vuitanta i assistir als concerts que puguin fer aquests grups dècades més tard.

De tota manera, Madness van fer un concert impactant, ben travat des de bon inici amb One step Beyond. Quin començament, es van guanyar la gent de bon principi. Després d’algunes cançons, van tenir un punt d’aturada amb l’inici de Take it or leave it però a partir d’aquí, la màquina musical va funcionar a la perfecció i diria per les sensacions als veure’ls a l’escenari que s’ho estaven passant molt bé i així ho van saber transmetre: House of fun , My girl, Our house, It must be love, Embarrassment, Baggy trousers… Madness (una altra fantàstica versió de Prince Buster), Night boat to Cairo. Temes nous i dels de tota la vida van sonar amb gran ànim, gens nostàlgic i estenent els moviments skatalítics al públic. Per part meva, les cerverses van contribuir també a l’eufòria.

Dels altres concerts, els Tokyo Ska, a les tres del matí, van sortir com motos i van oferir un concert ple de ritme, temes instrumentals i bon ska. Sorprenent la versió de You’ll never walk alone corejada fervorosament pel públic. Abans, els valencians Obrint Pas van estar molt potents i van oferir un repertori trepidant alhora que reivindicatiu (no se com però al final de la seva actuació vaig acabar amb un amic enmig del pogo enfront l’escenari). Els Public Enemy vam seguir-los de lluny, asseguts, i van actuar amb solvència i ritme que enganxa tot i que no són el prototip de grup que segueixo. I, una de les sorpreses almenys per mi, van ser els Calle 13, quin ritme més frenètic, impactants, frescos, si no fos perquè van tocar en un gran festival no els hagués anat mai a veure’ls però trobar-los em van fer molt el pes.

Tot plegat una molt bona experiència.

Tweet

Una de les recerques que m’agradaria emprendre més a fons, si alguna vegada tinc temps i pot tenir una sortida pública el treball, és sobre el pintor badaloní Eveli Torent Marsans (Badalona, 1876 – Barcelona, 1940). El meu interès arrenca de lluny quan vaig publicar un article a la revista Carrer dels Arbres núm. 18 del Museu de Badalona (compte perquè els peus de foto no es corresponent a les imatges!) i un article a El Punt (recopilat després al llibre Badalona Modernista, 2003). A més, per entreteniment, vaig recollint per internet dades i imatges d’obres seves subhastades i exposades, així com informacions sobre la seva amistat amb el poeta anarquista francès, Laurent Tailhade i, posteriorment, la seva trajectòria a la masoneria fins arribar a Gran Mestre grau 33. Recentment, en una estada a Eivissa, vaig fotografiar i visitar la Torre d’en Rovira enfront de sa Conillera, que va ser la residència estival del pintor des de mitjans dels anys vint fins la Guerra Civil.

Mirant les fotos del viatge, he pensat un moment en Torent i a internet he trobat l’obra que il·lustra avui l’entrada al bloc, està datada a l’entorn de l’any 1900. El seu origen es francès per tant possiblement forma part de l’època prèvia o de la primera  d’instal·lar-se a París.

Una curiositat sobre Torent és que si res a canviat al despatx de l’alcalde de Badalona s’hi troba exposada una obra de l’artista que forma part del fons del Museu. Ah, ‘el martillo de rojos, herejes y masones’ peperu!

Sobre l’autor he realitzat al bloc algunes entrades anteriors: El pintor Eveli Torent; Eveli Torent, un artista recuperat; El cartellisme modern i Badalona. Us deixo amb la imatge d’un altre quadre seu molt colorista (La Rambla de Barcelona) corresponent a la mateixa època i que va formar part fa uns anys de l’exposició Barcelona 1900:

Tweet