A vegades et trobes enmig de situacions curioses, anecdòtiques, que fins i tot et porten a pensar: això no pot estarme passant! Però com tot a la vida si no fas res poca cosa tindràs o viuràs (‘millor és fer una cosa i arrepentir-se que arrepentir-se de no haver-ho fet’).
Fa uns dies al nucli urbà de Sant Antoni de Portmany, comprant fruita i verdura a les parades de les pageses, van passar per la vorera dues guiris amb biquini i pantalonets curts. Per un moment el món va semblar que anava poc a poc seguint la cadència del rebot de les seves mimes. Espectaculars elles. Tothom per on passaven les noies s’hi fixava volgués o no, encara que fos de trascantó (per exemple l’altre home de les dues parelles que viatjàvem, jo disimulo pitjor). A l’arribar a l’alçada d’una de les pageses aquesta les etzibà una mirada inquisitiva i exclamà: ‘només falta que vagin amb ses mimes a l’aire, això està descontrolat, no troba?’ Ca, que vol dir gos… vaig fer cara de lluç bullit. Ves que havia de dir, ‘si, si, clar, clar’ (frase manllevada i amb l’entonació de la cançó La gent normal dels Manel). No era moment de contradir-la.
En els espais urbans, per higiene i bones maneres, caldria evitar gent sense samarreta i poc vestida (en banyador. descalça), si cal ja ens fixarem amb els cossos 10 (o bé 9, 8, 7…) a la platja. Tanmateix, per un moment, ses mimes, tal i com recordàvem avui a la sobretaula amb la parella d’amics amb qui compartírem viatge a Eivissa, van moure el món més enllà del políticament correcte.
Bé, si el relat del tot non e vero almenys espero que sigui ben trobatto. Parole, parole, parole…
