En Manel m’ha portat dos llibres sobre la història de l’illa blanca, Eivissa: Història d’Eivissa, de Bernat Joan i Marí; i Eivissa i Formentera. El llegat històric de Paul R. Davis. Dos estudis amb visions panoràmiques prou sintètiques per introduir-se en el coneixement cultural de les Pitiüses. M’agrada a més de gaudir dels llocs, poder-los conèixer i reconèixer sense apriorismes respecte la seva història o bé les seves formes d’expressió. Per exemple: la fira Eivissa Medieval el mes de maig, el conjunt de Dalt Vila, Patrimoni de la Humanitat per l’Unesco, l’interessant Museu Arqueològic d’Eivissa; les torres defensives a la costa (com la Torre d’en Rovira), els poblets de l’illa i els àmbits rurals, a més de les platges i els paisatges, el bon menjar i beure. Forma part de l’experiència dels viatges. Eivissa i Formentera són dues illes que m’encanten.
A banda del llegat històric i patrimonial tradicional, Eivissa té un llegat contracultural que després s’ha convertit en un estereotip estètic a partir d’una imatge de llibertat fomentada pel món dels negocis del sector terciari.
En referència a aquests precedents, el Pacha magazine de juliol, publica l’article Mirando Atrás: Pre-Pacha de Carlos Martorell que recorda aquelles pioneres aventures dels peluts a l’illa. Fa esment de la pel·lícula More (1969), del director francès Barbet Schroeder amb música de Pink Floyd. L’illa saltava al cinema com un dels destins del moviment hippy. La utopia, el somni bohemi de l’amor lliure, el nudisme, la meditació i les substàncies psicodèliques, tot plegat es fonien però enmig de la cara fosca de l’heroïna. Un precedent del conegut film Trainspotting.
I fins aquí aquesta visió polièdrica sobre el llegat patrimonial i cultural d’Eivissa, molt més ampli i divers del que escric ara i que m’agradaria anar descobrint. Tanmateix fa unes setmanes vaig escriure una anècdota viscuda a Sant Antoni de Portmany.
