Bloc de Jordi Albaladejo

‘Bienvenidos al mundo moderno’ deien els mods badalonins Telegrama al començar els concerts els primers anys vuitanta dins de l’escena barcelonina (podeu escoltarlos en aquest videoclip: ‘La chica del metro’).

I ara i aquí, benvinguts a l’Escola Moderna: us enllaço amb una entrevista al pioner Alfredo Calonge, veu i guitarra del grup Los Negativos; alumne de l’Institut Albéniz el 1977, any del qual recorda un memorable concert de Dr. Feelgood al Pavelló del Joventut (c/Ausiàs March), el primer – encara amb el guitarrista Wilko – dels dos que van celebrar la banda al pavelló de ‘la Penya’ (24/02/77 i 20/12/77); i ‘primer’ mod badaloní que es movia per Barcelona… (podeu llegir-la aquí).

Un tast de l’època (sense quedar ‘atrapado en el tiempo’ com cantaven Los Flechazos) es pot gaudir enguany amb el retorn temporal dels Brighton 64 en la gira dels 30 anys de la formació del grup (per exemple el 3 de desembre a l’Apolo).

Tweet

Edifici buit davant de l’Església de Vilert, Pla de l’Estany. Una pintada que ha sobreviscut el pas del temps i dels règims?

Tweet

 Una curiositat: cartell històric de l’Aigua de Vilajuïga de l’any 1912, realitzat per l’artista d’origen italià afincat a França, Leonetto Cappiello.

Les ganyotes del noble sibarita d’època, el senyor litina que li dic, deuen ser pel mal de ronyons i estomacals que patia i el manantial de Vilajuïga li ha proporcionat el remei. O bé potser és una representació imaginària del senyor del Castell de Quermençó tot cofoï. En tot cas, el disseny del cartell i el contrast de colors de la figura i de les lletres amb el fons negre són molt efectius com anunci.

Interpretacions que faig mentre combato la xafogor amb un got d’aigua ben freda un pèl picant de Vilajuïga, icona d’aquest poble de l’Alt Empordà. Aquest estiu amb la família hem anat en una visita llampec a veure els meus pares que hi estiuegen des de fa anys i al rebost torno a tenir un parell de caixes una de natural i una amb gas afegit. A més de bona, aquesta aigua, ben freda, sempre ha estat un anti-resaca infal·lible!

Tweet

Fa un temps vaig emplaçar a l’actriu Scarlett Johansson en el post, Lost in Badalona, en una de les habitacions d’un hotel recentment inaugurat a la city. Òbviament l’skyline de la imatge no era el de Badalona però l’alçada de l’edifici respecte el seu entorn (acompanyat d’una piseria també d’alçada considerable) permet una gran visió panoràmica.

Recentment en un canal de la tv van fer el film The Spirit, més interessant per l’estètica que per l’aburrida història que explica, fent un pèssim favor als excel·lents còmics del creador Will Eisner.  Sigui com sigui, els personatges eren prou expeditius. Així, The Spirit García, per tal de culminar el procés per controlar què passa a Badalona, va agafant idees de possibles col·laboradors/es…

Tweet

 Quin títol, oi? Doncs formava part del següent text d’un anunci publicat al The Times britànic l’any 1914: ‘Es busquen homes per a un viatge perillós. Sou baix. Fred extrem. Llargs mesos d’absoluta foscor. Perill constant. No es segur tornar amb vida. Honor i reconeixement en cas d’èxit’. Es tractava d’una crida de l’experimentat explorador irlandès, Ernest Shackleton, per a una expedició que havia de travessar l’Antàrtida. Van presentar-se varis milers de persones. Després d’un procés de selecció amb ell van embarcar-se 27 homes l’agost de 1914.

L’expedició va fracassar en el seu objectiu ja que el vaixell, l’Endurance, va quedar atrapat pel gel i finalment va ser aixafat per la seva pressió. La gran tenacitat i lideratge de Shackleton va permetre després de pràcticament dos anys d’estada en aquelles latituds extremes aconseguir salvar a tota la tripulació. A la desesperada, amb quatre homes, va cercar sense defallir que els rescatesin amb un trajecte a mar obert de 1300 km en una barca de rems de menys de set metres amb onades de fins a 15 metres. Com s’ha dit d’ell, ‘el seu gran fracàs va ser la gran victòria de la seva vida’.

La perseverança de Sir Ernest Shackleton perdura com un exemple universal. Els expedicionaris van ser rebuts com herois. Respecte a l’anunci que va donar el tret de sortida a l’aventura, va ser tot un èxit.

Unes actituds valentes que contrasten amb els que es pensen que, sense arriscar ni esforçar-se en els diferents aspectes de la vida, ni un ferm compromís col·lectiu, ni una dosi d’idealisme una mica atramuntanat, ‘arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser catalans, anirem pel món i ho tindrem tot pagat’.

Tweet

Treballadors del rock’n’roll amb energia i entusiasme. Així podrien definir-se els històrics Flai Tunai. D’entre ells, el cantant Frank, era tot un showman a l’escenari que sorprenia amb una performance a cada cançó. Ritme trepidant, espectacle i… Necrofília.

Els vaig veure actuar en una de les edicions del Rock a la Sorra  de Badalona i van impactar-me força. Malauradament, en una altra ocasió no vaig poder anar a un superconcert on actuaven amb altres grups badalonins (Efectos Secundarios, A morte do pobo) al poliesportiu de Llefià.

A finals dels vuitanta, a la meva habitació, al costat d’un pòster del London Calling, tenia penjat un cartell d’un concert dels Flai al KGB de Barcelona amb imatges de calaveres, un tiranosaurus rex, una noia ensenyant cuixa… i la frase ‘Rock por tubo’. Molt a l’estil The Cramps. També corria entre els còmics un fanzine amb dibuixos del Frank.

Trobar imatges de l’època al youtube és tota una joïa com el video de l’emblemàtica cançó Hombre mono amb imatges in live!: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=lU40AtrxQwE&feature=related[/youtube]

Tweet

Abans de començar el projecte potser que el director Ridley Scott es faci la prova d’empatia Voight-Kampff. Em refereixo a la sinceritat del nou projecte, a la necessitat artística d’explicar-nos una història sense estar marcada principalment pels interessos econòmics propis i de la productora.

Entenc que les comparacions són odioses més quan es faran d’un gran film noir i futurista que va marcar època, Blade Runner (1982). Però ben segur que seran en major o menor mesura inevitables per part de tothom, i per això Scott haurà de donar una forta personalitat al treball.

Si la història continua què faran Deckard i Raechael… o bé veurem naus en flames més enllà d’Orió o bé la porta de Tannhaüser potser?

Tweet

 La joïa de la corona del Museu del Louvre, el retrat pictòric de Lisa Gherardini més conegut com Mona Lisa o La Giaconda, obra de Leonardo da Vinci, realitzada entre 1503 i 1506, va ser robada ara farà cent anys l’agost de 1911. Impactant, no? Un enigma més a l’entorn del segurament i, no és una frase publicitària, quadre més famós del món que va aparèixer misteriosament a Florència dos anys més tard el 1913.

Un episodi que desconeixia i que va cridar-me l’atenció al visitar l’exposició Devorar París de Picasso, ja que el pintor va ser interrogat per la policia francesa sobre l’afer perquè resident a París tenia en el seu poder dues estatuetes ibèriques robades anteriorment al Louvre.

La fascinació per l’episodi pot transportar fàcilment la nostra imaginació a la trama inicial que descriu Dan Brown a la novel·la El codi da Vinci dins del famós museu parisenc, així com també en les imatges de la pel·lícula, que ens situen de nit amb l’edifici tancat amb totes les impressionants obres d’art a l’abast dels personatges.

Clar que pels artistes més provocadors i avantguardistes de l’art modern calia trencar amb l’art antic i les seves normes i convencionalismes com ho expressava i teoritzava entre d’altres, Marcel Duchamp:

Tweet

‘En la calle hay coches ardiendo, los parados se están divirtiendo’ (El norte está lleno de frío, Ilegales). Ahir vaig veure una estona de l’Informe Semanal a la primera cadena estatal, en concret el reportatge sobre els disturbis violents a diferents barris londinencs i localitats angleses. De fons sonaven The Clash, White riot i Straight to hell. La crisi econòmica i social colpeja fort, sobretot als menys afavorits.

Les tensions fan trontollar l’ordre: London’s burning i no precisament d’aburriment. Compte, perquè el model conservador ho té clar aquí, a Londres i a la Xina Popular. Al respecte, seguint l’estil de l’article d’avui citaré una altra estrofa: ‘El rebaño está tranquilo, los perros lo han recogido, mientras tanto en los despachos se cogen buenos empachos’ (35 millones de borregos, MCD).

I, encara més: ‘The money feels good, and your life you like it well’ (The guns of Brixton, The Clash). Som conscients però del moment que vivim? L’esquerra transformadora i de progrés té una gran responsabilitat a saber escoltar i trobar respostes pròpies en sentit modern i positiu, respectuós amb la diferència.

Tweet