Bloc de Jordi Albaladejo

… it’s out turn to try (Moonlight drive). Des de fa unes setmanes escolto The Doors al cotxe. Ahir al Telenotícies vespre van informar que s’ha reeditat la discografia complerta del grup en motiu del quarantè aniversari de la mort del cantant Jim Morrison, tota una icona del rock. Coindidències.

La seva mort va tenir lloc a París el 3 de juliol de 1971, s’especula que per sobredosi, i va ser enterrat el dia 7 al cementiri de Père-Lachaise. He recuperat per a l’ocasió una relectura en diagonal del llibret de butxaca d’Hervé Muller, Jim Morrison y The Doors.

Entre d’altres veïns i veïnes cèlebres del citat cementiri parisenc, també hi ha Modi, el genial pintor i, com Morrison, gran bebedor i bohemi, Amedeo Modigliani (1884-1920), a qui fa temps vaig dedicar-li una entrada al bloc: ‘Un artista cobert de flors’.

Tweet

 Després d’un temps de veure’l en una llibreria i amb ganes d’adquir-lo, dissabte vaig comprar – el tema ja no és Que pagui Pujol –  el llibre de Jordi Llansamà: ‘Harto de todo. Historia oral del punk en la ciudad de Barcelona (1979-1987)‘. Una obra molt complerta amb entrevistes, fotos i documentació (fanzines, capçaleres de cintes…) que perfilen el retrat d’un conjunt de personatges i de grups musicals que, espontàniament, van donar forma expressiva als seus neguits i inquietuds per mitjà del moviment punk.

Des del punt de vista personal, d’aquells temps els records que tinc són molt mitificats, per edad no vaig viure aquella onada, també pel fet de viure aleshores a Badalona i practicar un esport de competició i, a més, com deia la cançó Ets un barato… ‘a casa teva t’estan trencant la cara’, sinó literal l’ambient no estava per a masses històries.

Això sí, eren temps de borratxeres de cap de setmana (i compte com arribaves a casa!), pintades (anarquistes, estelades i consignes MDT), adhesius independentistes, d’algunes estanqueres que va passar a millor vida (a l’estiu, de vacances a l’Empordà), intercanvis i gravacions de cintes de música i discs, còmics i dibuix de samarretes pròpies, l’assistència a Barcelona per Sant Jordi i la Diada que sempre es liava…

De concerts pocs, a Badalona els Flai Tunai, A morte do pobo… els Rock a la sorra; a l’estiu amb amics, els típics pogos en concerts de Festa Major i alguna bronca. El 89 o 90 vaig començar anar a barna de concerts i em penso que el segon que vaig anar va ser un de La Polla Records, brutalíssim.

Les preferències per l’ska i el reggae amb un grup d’amics ens feia assistir a la majoria de concerts d’aquests estils (primer al KGB, després al Garatge Club, Zeleste, l’Apolo), sobretot Dr. Calypso i Skatalà quan retornaren als escenaris, a més de bandes tipus Busters, Toasters, Mr Review… o els grans clàssics Toots, Desmond Dekker, Skatalites, Laurel Aitken; o de reggae: els Culture, Israel Vibration…

De tot plegat en conservo un àlbum amb força entrades de concerts (les que no m’oblidava al pantaló abans d’anar a la rentadora) i els bons records que he viscut. I, com canta l’Albert Pla: ‘bona nit, molt bona nit. Me’n vaig al llit. Estic borratxo. Sóc feliç’.

Tweet

A vegades et trobes enmig de situacions curioses, anecdòtiques, que fins i tot et porten a pensar: això no pot estarme passant! Però com tot a la vida si no fas res poca cosa tindràs o viuràs (‘millor és fer una cosa i arrepentir-se que arrepentir-se de no haver-ho fet’).

Fa uns dies al nucli urbà de Sant Antoni de Portmany, comprant fruita i verdura a les parades de les pageses, van passar per la vorera dues guiris amb biquini i pantalonets curts.  Per un moment el món va semblar que anava poc a poc seguint la cadència del rebot de les seves mimes. Espectaculars elles. Tothom per on passaven les noies s’hi fixava volgués o no, encara que fos de trascantó (per exemple l’altre home de les dues parelles que viatjàvem, jo disimulo pitjor). A l’arribar a l’alçada d’una de les pageses aquesta les etzibà una mirada inquisitiva i exclamà: ‘només falta que vagin amb ses mimes a l’aire, això està descontrolat, no troba?’ Ca, que vol dir gos… vaig fer cara de lluç bullit. Ves que havia de dir, ‘si, si, clar, clar’ (frase manllevada i amb l’entonació de la cançó La gent normal dels Manel). No era moment de contradir-la.

En els espais urbans, per higiene i bones maneres, caldria evitar gent sense samarreta i poc vestida (en banyador. descalça), si cal ja ens fixarem amb els cossos 10 (o bé 9, 8, 7…) a la platja. Tanmateix, per un moment, ses mimes, tal i com recordàvem avui a la sobretaula amb la parella d’amics amb qui compartírem viatge a Eivissa, van moure el món més enllà del políticament correcte.

Bé, si el relat del tot non e vero almenys espero que sigui ben trobatto. Parole, parole, parole…

Tweet

 En ocasió d’un article que faig per a la Revista Alella sobre el novell autor de novel·les i contes, Vicens Jordana, escric un petit tast de les seves primeres obres publicades per Sant Jordi: Motor Origen i Amina, el comienzo de un largo viaje. A partir d’aquest encàrrec hem tornat a recuperar-nos la pista, ja que havíem establert amistat i col·laborat junts fa cinc anys en el marc d’un projecte de memòria històrica de la fàbrica Can Mayé d’Alella, seu aleshores de Comafosca, node d’art i pensament, i ara d’un equipament cultural gestionat directament per l’ajuntament.

Les obres de Vicens són de Creative Commons, volgudament sense el copyright, i a més de l’edició en paper, ‘fetitxista‘, autoeditades per edicions 2.0, esquiva intermediaris i també poden trobar-se en format ebook i audiobook, nous formats que es poden adquirir a la xarxa. En aquest sentit, al pròleg de Motor Origen, Vicens exposa els seus punts de vista sobre els grans negocis i en concret sobre l’editorial: ‘En el siglo XX el paradigma del triunfo es la empresa dinosaurio, grandes estructuras, flotas, miles de trabajadores, etc., pero Internet llegó al final del siglo como en su momento llegó el meteorito para causar una extinción masiva, detrás de la cual quedarán solo los pequeños mamíferos’.

Respecte els drets d’autor el seu anàlisi és demolidor: ‘Muchos de los grandes abanderados de los derechos de autor restrictivos hubo una época se llamaron así mismos de izquierdas, y algunos tienen el morro de seguirse denominando así’.

Començo ara tot just el llibre Motor Origen, veurem, però ben segur que està fet amb molta intensitat i originalitat, coneixent l’autor, i potser és l’inici d’un nou camí per a ell i els seus col·laboradors d’edicions… Com escriu: ‘Toda historia es sólo un pedazo de una historia más larga… Nosotros también’. Les properes notícies sobre Vicens seran quan lliuri finalment l’article que es publicarà en ‘format paper’.

Tweet

 Després d’uns dies reprenc les anotacions al bloc amb energia renovada. Quan ara estic escrivint, escolto Pascal Comelade, comença Si no puc controlar les mosques, versió dels Troggs. La plataforma Blocat des d’on edito el bloc ha passat a utilitzar l’edició WordPress, i avui m’he posat a fer una nova entrada. Després d’uns fantàstics dies amb la família a Eivissa, el canvi vital i laboral pot concretar-se en breu amb una molt bona notícia. Temps al temps, esforç, treball i dedicació. El secret és que no hi ha secret. Ja comença a sonar Egyptian Reggae, versionant Jonathan Richman…

En els meus pensaments, l’estimada Badalona se’m apareix quan llegeixo algun llibre. Aquests dies és el llibre de memòries del señor Bocaccio, Oriol Regàs, Los años divinos, una crònica de la gauche divine dels anys seixanta i setanta del segle passat a Barcelona. En un moment de la seva trajectòria, Regàs, a punt d’iniciar una aventura marítima amb un jonc tradicional des de Hong Kong a Barcelona els anys 1958-59, explica com exemple de falta d’experiència prèvia del capità de l’expedició el fet que quan s’havia tret el títol en una travessia entre Barcelona i Lloret de Mar ‘sólo consiguió alcanzar el puerto de Badalona’. Una dada exemplificadora tot i que inexacta, segurament de forma volguda, però que va portarme a mirar de quin any era el primer projecte de port de Badalona: el Ple municipal va aprovar-lo el 3 de febrer de 1969, era el Pla de port esportiu i pesquer conegut com Projecte Antoja, cognom de l’alcalde franquista entre 1964 i 1974, Felipe Antoja. Estava previst que s’ubiqués des d’enfront del carrer Sant Domènec fins davant de l’estació de tren. La demora financera del projecte i la gran oposició veïnal van fer desestimar-lo. Com a curiositat, no fa pas massa temps al parlar amb la ex regidora de Medi Ambient d’una activitat ciutadana prevista al sorral, sembla ser que a efectes del Ministerio de Costas, el tram de platja abans referit encara consta com zona portuària.

En referència a Regàs, un darrer apunt sobre Badalona és que juntament amb Gay Mercader, van promoure els concerts de gran artistes pop i rock dels anys setanta al Pavelló del Club Joventut Badalona.

Tweet

Amb un bon ‘turnemi’ tanco un cicle polític i laboral que, per mitjà de la dedicació a la gestió pública de Badalona he fet el millor que he pogut al servei del país. Primer com a secretari del grup municipal d’ERC, després com assessor del grup i finalment, 20 mesos com Director de l’Àrea de Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament de Badalona. Un període des del 2003 fins el 2011.

Com sempre he mantingut en la feina, el partit és l’eina i el compromís està amb Catalunya. Amb la llibertat nacional i l’equitat social.

He comès encerts i errors, vull pensar que molts més dels primers, en tot cas, aportaré el meu bagatge i punts de vista com un més en la construcció nacional que necessita de tots i totes.

Salut!

Tweet

On són els valors? Els interessos del partit, a Badalona, a la Diputació de Barcelona, als pressupostos de la Generalitat… ben emmascarats per una política comunicativa eficaç, ho justifiquen tot?

Sóc del parer que és un error històric permetre un govern del PP d’en García a Badalona, la tercera ciutat del país en número d’habitants i punta de llança d’una operació en clau estatal i espanyolista a Catalunya. Quan ha arribat el moment de la veritat qui ha fallat ha estat la CiU de Ferran Falcó (Josep Pera, a la xarxa també és un entusiasta coronari – amb el ‘cor’ – del mateix posicionament); el PSC, no ha sabut, no ha pogut moure una decisió que s’apuntava com a més que possible en clau de política nacional, i ICV-EUiA ha aparegut en aquest procés amb poca empenta, potser més preocupada de concentrar les malmeses forces. ERC, fora del joc al consistori (escombrada de la representació a l’ajuntament), ha fet moviments amb voluntat unitària però sense marge real d’incidència institucional.

Penso que no és el mateix un govern d’en Serra que d’en García, ni comparteixo la sentència ‘quan pitjor millor’. Estem com a ciutat al cap del carrer. En la manca d’ideologia i la desorientació dels valors cívics hi tenen molt a veure el tarannà dels governs socialistes però també com vaig escriure no fa tant, el suport de CiU a diferents governs locals, la pretesa superioritat moral de l’esquerra ‘de debò’, la incapacitat de fer possible ‘una manera de fer política diferent’ tal i com es reclamava de protagonitzar Esquerra (on he participat i reconec la situació), o la bel·ligerància d’altres formacions que, enlloc d’adversaris polítics tracten com enemics els més propers ideològicament.

El PP aconseguirà el govern de Badalona a partir d’una campanya molt ben orquestrada. L’amplificació mediàtica de part dels problemes de convivència amb els nouvinguts i nouvingudes, ara amb el PP al govern, prendrà un altre caire. Sóc del parer que aprofitaran l’oportunitat per administrar un populisme ben dirigit per tècnics fidels a la causa. Veurem.

Ara bé: el cap de colla local de CiU, ha optat ara per no sumar amb d’altres forces. Això és un fet: ha triat. Bé, l’alcaldia pel PP, però qui els donarà suport per aprovar els pressupostos municipals? i possibles modificacions de planejament urbanístic? les ordenances i els preus i taxes municipals? també, qui presidirà els diferents organismes autònoms municipals?

Avui per tu demà per mi: d’aquí un temps ho veurem.

El PP no té majoria suficient per fer-s’ho sol. Què, CiU? tocarà argumentar que cal donar suport per responsabilitat i no bloquejar el govern? administrar la píldora del ‘centrem el PP’, no som de dretes – ni patriotes espanyols – però estem encantats d’haver-nos trobat, no us passeu amb la llengua catalana eh! i ens entendrem…

Es massa forta l’onada, el PP al govern de Badalona, i s’emportarà més gent revolcada, #falcóalcalde 2015?

Tweet

Aquesta entrada d’avui és una aportació limitada a l’àmbit simbòlic que pot acompanyar al veritable debat de fons que ERC ha de fer en el proper Congrés. Com renovar el partit.

Hi ha un tancament de cicle polític i per això, d’acord amb la identitat i els valors del partit, trobaria molt encertat recuperar les sigles històriques, ERC, al logo del partit.

La ‘marca Esquerra‘ està associada als tripartits, molt devaluats per l’electorat (ja debatrem en un altre espai si més o menys injustament); també té ressonàncies de divisions internes.

Recuperar les sigles és un pas integrador des del món de la imatge però que pot dir i ha de dir moltes coses en positiu.

Mirem endavant, arrelats al futur!

Tweet

Després del pacte d’en Mas amb en ZP, més tard recolçat pel PSC i ICV-EUiA, liquidant-se l’Estatut aprovat el 30 de setembre del 2005 pel propi Parlament de Catalunya, va convocar-se una multitudinària manifestació que va situar ERC en un paper de força i dignitat que va descol·locar a la resta de formacions parlamentàries. Els dubtes sobre plantar-se davant del govern de Maragall però van convertir-se al cap de poc en un cúmul d’errors en cadena d’ERC. En aquella manifestació de febrer del 2006 hi havia una enorme pancarta en la qual, tot i ser negativa, vaig identificar-me: ‘CyU traïdors’. Sintetitzava el meu gran desencís per l’acord de mínims amb el govern espanyol, precisament per part de la federació bipartita. El desballestament de l’Estatut era un fet i deixava en evidència el veritable horitzó de la política catalana.

A Badalona, actualment la federació bipartita, perquè Convergència és també Unió a efectes electorals i de govern, ha de triar entre caixa o faixa.

Vagi per endavant que tinc una opinió formada al respecte: fer un pacte democràtic entre partits i la societat civil de tota la ciutat per marcar les polítiques de cohesió i convivència, eix principal d’una batalla en negatiu del PP enfront de la suposada correcció política i inacció dels demés partits.

Sobre CiU caldria recordar que ha estat present en el govern municipal dels trenta i escaig anys d’alcaldes socialistes, un bon grapat compartint governs: al primer ajuntament democràtic de Màrius Díaz (PSUC), els tres regidors de convergència van estar al govern una part del mandat; en el segon mandat, CiU va incorporar-se finalment també al govern de Joan Blanch (PSC); en el tercer mandat amb Joan Blanch, CiU tot i no estar al govern va obtenir la conselleria del Centre (ja que havia estat la llista més votada en aquesta zona); en el mandat 1996-1999, CiU va tornar a pactar amb l’alcalde Joan Blanch; i el mandat 2007-2011, Ferran Falcó (CiU) va pactar amb Maite Arqué (PSC) i després l’alcalde Jordi Serra (PSC) i amb ERC.

Ara, la debilitat dels socialistes que no han guanyat les eleccions, permet afrontar canvis significatius dins de la casa gran, és una oportunitat (Fem-ho plegats així ho vèiem i ho mantenim malgrat haver-nos quedat fora del consistori). CiU (que ha perdut 1 regidor i 3 respecte les previsions #falcoalcalde) i ICV-EUiA (que ha perdut 2 regidors), han de fer-se valer davant dels socialistes, amb la mirada posada en el millor per a la ciutadania i també amb l’escenari de força del PP (a tres regidors de la majoria).

Al meu parer no és moment de premiar la manipulació i la mentida que ha aprofitat la democràcia per arrelar, davant d’això: pacte polític i civil territorial, treball i més treball. És potser la darrera oportunitat perquè un govern dels gavines tindrà un recolçament (tècnic, econòmic) a nivell estatal del partit i potser del govern de l’Estat a partir de l’any vinent d’acord amb els seus interessos que són contraris als del catalanisme integrador, la cohesió i la construcció nacional.

No es pot ser avui blanc, demà negre com si res.

Tweet

L’espai del litoral permet unes possibilitats molt interessants de connexió interurbana entre Badalona i Barcelona passant per Sant Adrià i a l’inrevés des de la capital a la nostra ciutat. Una idea transversal, que pot compartir-se conjuntament si es cerquen consensos, per governs municipals, partits i ciutadania.

Si bé Barcelona ha obert punts de connexió mitjançant la Fira de Barcelona i la remodelació de la zona de l’Energia i de la Gran Via amb l’Hospitalet; un espai públic que pot esdevenir un corredor d’equipaments culturals i socials, que permeti obrir més les ciutats al mar, gaudir d’un passeig marítim espectacular, millorar la connectivitat amb transport públic (tramvia), dissenyar un espai per emprenedors, investigació i noves tecnologies, i fomentar el comerç i el turisme, és el corredor litoral.

La crisi del totxo pot ser una oportunitat a més de la necessària voluntat política, perquè no es construeixi amb una forta pressió edificatòria davant mateix del front marítim i, per tant, el corredor no esdevingui només una zona residencial o lúdica privada.

D’una banda, hi ha la zona del Fòrum, la vila olímpica… a Barcelona. D’altra, segons apareix a El Punt d’avui, hi ha l’acord entre els ajuntaments de Barcelona i Sant Adrià per convertir les tres xemeneies en un nou espai de creació artística amb un parc de lleure i la possibilitat de fer-hi concerts; també com a factor positiu de connexió hi conflueix el parc fluvial del Besòs que, direcció Santa Coloma i la Serralada de Marina connecta pels camins i turons fins a Tiana-Montgat (a més de la B-20). En direcció Badalona, seguint el litoral, hi haurà el futur Museu del Còmic i la Il·lustració de Catalunya a l’edifici de la CACI, on ha d’arribar el tramvia i amb la continuïtat d’un nou passeig marítim (caldria fer-lo possible fins Montgat mateix). Tot un conjunt que permet obrir espectatives de renovació urbana i recuperació mediambiental.

Barcelona juga les seves cartes expansives. Per això penso que des de la nostra comarca hem de saber teixir aliances internes i externes entre les nostres ciutats: Badalona, Sant Adrià, Santa Coloma; i també amb Montgat i Tiana, per pensar el territori i cercar les potencialitats de progrés i sostenibilitat del medi. Pot ser una oportunitats de modernitat metropolitana que podem encapçalar per al segle XXI.

Tweet