Bloc de Jordi Albaladejo

‘Bastante gente, olor a cerveza, un sonido infernal y los rude boys agitándose al ritmo de los valses para rebeldes’ (Vibraciones, núm. 81), així comença la crònica de Jaime Gonzalo del concert de The Clash al Pavelló del Joventut de Badalona, el 27 d’abril de 1981, farà trenta anys. L.a cita l’he extreta del llire de Sagrario Luna, The Clash (pàgs. 103-106). Sobre Gonzalo podeu veure en aquest enllaç un exemple del seu treball pioner com a periodista musical, en aquest cas sobre l’arribada de l’ska 2 tone a Barcelona.

Els Clash començaven la gira europea de Sandinista!, al meu parer un petardu i pretenciós treball triple, però que significava el primer concert de la banda londinense a Catalunya i a l’estat espanyol, soretot després de publicar l’elogiat musicalment London Calling.

Gonzalo, Jaime, el periodista musical que va fer la crònica – no confondre amb l’inefable Jordi Gonzalo dels nostres dies -, descrivia així el repertori: ‘un sonido punk con el que transforman la homologación de London Calling y Sandinista! cuyas canciones componen el grueso del repertorio, en retumantes actos de Revolution Rock’.

Al concert van sonar: Radio Clash, un tema nou; White Riot, Janie Jones, Safe European Home, el disco-punk de Ivan Meets G.I. Joe, Clampdown, Somebody Got Murdered, Shepherds Delight, Guns of Brixton (un dels meus temes preferits), Lets Go Crazy, Brand New Cadillac, Street Parade, One more time, Spanish Bombs, The Magnificient Seven, Joe Strummer ‘dirige todo el programa, recita los discursos y su guitarra hace ‘chunka-bunga-plunk’ ‘.

L’ Oriol Llado recull en un article al seu bloc aquella època de grans concerts al Pavelló del Joventut, i Ferran Amado periodista de RCB també va recopilar anteriorment en un llibre i, recentment, en una exposició dins del marc del Festival Blues & Ritmes, tota una sèrie de materials corresponents a l’època.   

Tweet

Una de les meves aficions és sortir a córrer. Alguns dels itineraris més divertits són per Canyet i els turons de la Serralada de Marina, quan no pel litoral.

A Badalona hi ha força afició i en algunes curses m’he trobat amb colles de gent de la ciutat: Mikakus, Fondistes Badalona, i gent per lliure com jo. Quan vaig deixar de competir a natació al Club Natació Badalona, per tal de mantenir-me en forma (i cremar les birres!), vaig compaginar el nedar amb algunes mitges maratons i vaig participar en algunes edicions de la marató de Barcelona.

Sense destacar, com a diversió, feia uns temps que ara, després d’una baixada de dedicació durant anys, els veig allunyats: baixava a totes les mitges d’1:30′, la millor marató a 3:06,57. I la millor mitja va ser a Badalona, 1:26. D’això deu fer ben bé uns deu anys.

No he deixat de participar en mitges maratons però amb menys entrenament i com a pur repte de manteniment físic. Veig que el calendari de curses de fons (mitges, curses de 10k i curses de muntanya) és molt complert i cada vegada hi ha més seguidors i seguidores. Una mitja aporta nom, identitat i genera moviment econòmic al lloc on es celebra.

Badalona, té – i amb el nou passeig marítim -, tindrà encara més, un corredor litoral privilegiat que, juntament amb un recorregut pel terme municipal o bé també amb Montgat (o Sant Adrià), pot oferir un itinerari molt atractiu per a una mitja marató (el mateix per a una triatló o duatló).

Recuperem la mitja Ciutat de Badalona pel calendari, per a la identitat i la promoció de la ciutat. Activem l’administració local, les entitats i la societat civil.

Tweet

‘El 14 d’abril! Impossible de recollir en aquestes notes tota l’emoció profunda, tota la grandesa d’aquest dia inoblidable’. Així començava la crònica a Mirador (16/04/1931), del periodista Josep Maria Planas, reproduïda al suplement d’ahir, Neix la República Catalana al diari Ara. Un diari que va posar als quiosc una magnífica edició informativa, un al·legat per recuperar la nostra història, que va situar l’efemèride dels 80 anys de la proclamació de la República Catalana en la ment de moltes persones que potser no haguessin atinat, absorts amb el dia a dia, a recordar-se’n.

L’emoció també ens va acompanyar a un grup de badalonins i badalonines que vam aplegar-nos ahir per recordar la proclamació de la República Catalana a Badalona. Vam fer-ho a la Sargantana, un sopar limitat per l’aforament, però molt ben resolt d’espai i, sobretot, presidit per un molt bon ambient de companyia i d’un sentiment de compartir valors, ideals i treball comú per assolir la proclamació democràtica de la República Catalana també des del balcó de l’Ajuntament de Badalona, i de veritat!

Abans del sopar vam poder veure un vídeo cassolà d’edició acurada sobre la trajectòria històrica dels 80 anys d’ERC Badalona juntament amb episodis cabdals de la història del nostre país. Esquerra, un gran partit que és a la vegada és un partit gran amb voluntat de ser punta de llança de la renovació cívica i política i de la modernitat des dels valors i principis de l’esquerra no dogmàtica, la igualtat i el compromís inequívoc amb la nació catalana.

A Badalona, hem emprès un nou camí municipalista amb il·lusió per a les properes eleccions locals conjuntament amb el valuós grup d’independents, Accent, amb Reagrupament i les JERC, ja ho diem fem-ho plegats! Per valors però també per utilitat, treball i vocació de servei públic a la ciutat.

Tweet

La Festa Medieval de Badalona és un exemple de cogestió entre l’Ajuntament de Badalona i l’Associació Festa Medieval Sant Jordi. Sense caure en el cofoïsme, el resultat és reeixit, no exempt de punts de discussió, sobretot pressupostaris – els calés, la mare de tots els ous – però en definitiva, dins d’una línia de treball conjunta. Les entitats han respost i el diferent públic congregat també. En aquest mandat, en concret, en les darreres tres edicions de la festa, aquesta s’ha recuperat de la davallada d’edicions anteriors i pot dir-se que s’ha consolidat amb força.

Té un punt més de festa sociocultural que de rigor històric i patrimonial però aquesta mancança s’ha començat a resoldre enguany de forma teatralitzada amb una relat sobre l’atac dels pirates a la vila.

Així, per primer cop a la festa s’ha incorporat un guió literari, a l’entorn de l’arribada dels pirates – del temible ‘Catxidiable‘ – a la costa badalonina, que ha fet de fil narratiu per encaixar tots els actes que s’han desenvolupat al Dalt de la Vila, la platja dels pescadors i a l’entorn de la masia de can Canyadó, nucli central de la festa.

Els diferents actes han estat possibles pel suport, econòmic i del personal de centres cívics, per part de l’Àrea de Cultura i Patrimoni Cultural, amb la coordinació del Districte 1, l’impuls de l’Associació Festa Medieval de Sant Jordi amb Núria Fernández i Pedro Jesús com ànimes mater, i la participació de més de cinquanta associacions badalonines: associacions de veïns, esplais, casals de joves, ampes i escoles, companyies de teatre, entitats de cultura popular i tradicional, associacions esportives i grups de música de la ciutats que omplien el programa.

Han pres rellevància els espectacles teatralitzats, resultat dels ‘Tallers per a la Festa’, programa de la Generalitat de Catalunya que va iniciar-se l’any 2010, l’objectiu del qual ha estat donar els coneixements i recursos necessaris per tal de desenvolupar les festes populars tradicionals a diverses localitats de Catalunya.

Ara és el moment de les valoracions i de fixar el rumb tècnicament perquè en un futur la Festa Medieval de Badalona esdevingui una festa sociocultural de ciutat, ben mirat potser ja ha aconseguit ser-ho, amb qualitat i vitalitat que doni identitat i cohesió a les entitats participants, als ciutadans i ciutadanes, i arribi a ser un factor de promoció local a partir del seu interés turístic.

Ara per ara, el mes d’abril a Badalona, el festival romà, la Magna Celebratio, organitzada pel Museu de Badalona, és el més destacat i l’aposta més consolidada dins i fora de la ciutat, inclús internacionalment, i per tant cal rumiar l’encaix de dos festivals el mateix mes a Badalona. Són perfectament compatibles pel seu caràcter i es bo potenciar-los encara que a diferent escala[@more@]

Tweet

A tomb d’una xerrada que he fet sobre ‘Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna‘ al cicle d’activitats sobre la Revolució i la Guerra Civil organitzats per La Filferrada de Vilassar de Dalt, escric unes breus reflexions sobre la incidència de l’enseyament en el control social.

En el marc de l’anàlisi històrica de la figura de Ferrer, com a pedagog llibertari, no exempt de llums i ombres, i la influència posterior de l’ensenyança racionalista, la coeducació, el coneixement de l’entorn, el treball actiu de la voluntat; vaig assenyalar com exemple de control social de la ciutadania una referència al film Blade Runner. La pel·lícula es centra en els replicants – robots construïts per la Tyrell Corporation, que feia funcions com de pare per a ells – els quals són dotats d’un passat, d’un xip de records, per tal de crear ‘un suport per a les seves emocions i controlar-los millor’. Així, per analogia, la impostura de la memòria i de l’oblit, de la difusió d’uns coneixements i d’uns valors i no d’altres, sobretot a l’etapa formativa, permet dirigir la ciutadania. Com deia Fermín Romero de Torres, personatge novel·lesc de l’Ombra del vent, l’elit dirigent porta els seus fills a les escoles religioses a ‘confraternitzar amb els seus semblants, a sentir missa i a aprendre història per poder, així, repetir-la ad nauseam‘. Tot lligat i ben lligat.

Com assenyalava a l’inici, Ferrer i Guàrdia, va intentar canviar el guió benpensant d’ordre burgès, i influir en l’educació d’uns ciutadans més lliures. Com sempre l’excés d’un costat o d’altre porta a sortides de to poc edificants. Un cas que vaig citar a la xerrada va ser el mestre de la vila de Cadaqués Lluis Tassis que durant la Guerra Civil va intentar salvar el patrimoni cultural de la vila enfrontant-se als membres de la centúria Ferrer i Guàrdia de la FAI. Tassis un dia va aparèixer mort. El fanatisme es va demostrar com el pitjor enemic que hi ha.

Finalment, volia recomanar el llibre-catàleg de l’exposició que porta el mateix nom, ara a Vilassar de Dalt, Ferrer i Guàrdia, la vida per un ideal (2011). He col·laborat com a membre del col·lectiu de recerca històrica Cerquem les arrels i puc dir que és un intent seriós d’explicar la tasca de Ferrer, les seves influències, els principals trets biogràfics i el seu processament arran de la Setmana Tràgica de 1909.

Tweet

Era l’avi d’en Miquel Estruch, candidat a l’alcaldia de Badalona per ERC, Accent, Reagrupament i les JERC (2011). Més d’una vegada hem parlat de la trajectòria política del seu avi, inequívoca amb el compromís al servei de les persones, amb esperit franc i obert capaç d’arribar a acords, tan per Badalona com pel país, Catalunya.

Francesc Estruch (1882-1917), va ser un polític republicà vinculat a la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Juntament amb Manel i Frederic Xifré va muntar un negoci tèxtil, la fàbrica El Pèl, al carrer Eduard Maristany, 97. Va ser director de Pàtria i Llibertat (1906-1907), publicació lligada a l’Aplec Nacionalista Republicà, precedent de la UFNR que va aplegar els republicans nacionalistes. Una anècdota com a polític el juliol de 1912 va ser que fou cridat a Granollers, població d’on provenia abans d’instal·lar-se a Badalona, per participar en un míting republicà substituint un orador absent, un tal… Lluís Companys i Jover. Però, ai las! Estruch no va arribar a parlar mai a l’auditori perquè uns integrants del requetè van interrompre l’acte pistola en mà i allò va acabar amb trets, cadires volant i fins i tot amb dues víctimes mortals. Una cafrada.

Estruch va ser un dels artífexs a Badalona de la unió de les diferents famílies republicanes que darrera la candidatura de Josep Casas Costa (UFNR) va aconseguir l’alcaldia l’any 1914, desplaçant l’hegemonia conservadora de la Lliga Regionalista. Estruch, conegut per la seva immediatesa als afers municipals, va morir l’any 1917 quan exercia de 3r tinent d’alcalde i la seva defunció va ser molt sentida a la ciutat.

Tweet

Ja tinc el llibre Miquel Badia. Vida i mort d’un lider separatista, escrit per l’historiador i doctor en polítiques, Fermí Rubiralta, un dels principals experts sobre la història de l’independentisme català. L’ha publicat la Fundació Josep Irla en una gran tasca de recuperació de dirigents polítics, periodistes i activistes sobretot de l’època republicana els anys trenta del segle XX.

Tinc moltes ganes de llegir-lo perquè la figura de Badia sempre l’he aituat abans a partir de petits extractes. No conec a fons la seva biografia, tan sols alguna part com l’atemptat contra el rei Alfons XIII (el complot del Garraf) i com home d’acció i expeditiu en defensa de la nacionalització del país. Em sembla que massa sovint és motiu de judicis ideològics sense acabar de conèixer les seves activitats, com pensava i actuava dins d’una època concreta i uns paràmetres socials determinats.

En aquest sentit, la visió de l’historiador Enric Ucelay da Cal, m’ha condicionat alhora d’acostar-me a Miquel Badia que, amb només 30 anys, va ser assassinat juntament amb el seu germà per pistolers a sou de la FAI, l’abril de 1936. Es tractava d’una venjança per haver estat el màxim responsable de l’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya i haver actuat amb contundència amb els anarquistes. Com incidia a l’inici del paràgraf, Da Cal, el situa molt proper o dins d’un sector filofeixista amb els Escamots. Tanmateix, constatar que totes les joventuts polítiques de l’època tenien aquests tipus de formacions (amb uniformes i disciplina) i no totes han estat acusades obertament de feixistes o filofeixistes.

Sense apriorismes vull llegir les investigacions de Rubiralta que ben segur donaran llum a aquest líder carismàtic de les JEREC. Miquel Badia, el ‘capità collons’, apel·latiu popular que rebia,  ‘encapçalà l’estratègia de ‘nacionalitzar’ el país, tot preparant el camí cap a la independència’, com s’assenyala l’autor a la contraportada del llibre.

Tweet

‘Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas’. General Queipo de Llano. Les paraules em sembla que parlen per si soles, són els ‘arguments del sabre’.

Ahir al matí, a la nostra ciutat, l’ajuntament i la societat civil van donar un pas més per honorar conjuntament al Mestre Fabra, ciutadà de Badalona. Un petit itinerari, amb diferents parlaments i lectures poètiques; la descoberta d’una placa municipal commemorativa al carrer de la Mercè 34, domicili on Fabra va escriure el Diccionari general de la llengua catalana i i el seu darrer a la ciutat abans de marxar a l’exili l’any 1939; i la implicació als portals i balcons dels veïns del carrer de la Mercè amb paraules al·legòriques al diccionari, van donar cos a una jornada força concorreguda i reeixida.

L’activitat és un pas més per reconèixer la vinculació de Pompeu Fabra i Poch amb la ciutat, després de l’exitosa exposició ‘Pompeu Fabra. Una llengua per a tot i per a tothom’ produïda per l’Espai Betúlia dins de la programació de la Capital de la Cultura Catalana Badalona 2010, i l’atorgament del nom de la parada de metro de la L2 Badalona Pompeu Fabra i el seu nom per a la futura plaça central de la ciutat, compartint veïnatge amb un altre personatge destacat amb projecció local, l’alcalde republicà Frederic Xifré, víctima dels feixistes que per altre part portar a l’exili a Fabra, tal i com va assenyalar ahir en el seu parlament el regidor de Cultura, Mateu Chalmeta.

Ara fa uns anys, des de la secció local d’ERC, vaig participar en la catalogació i cessió a la Universitat de Barcelona i al Museu de Badalona d’un fons de llibres que, per les seves notes manuscrites i temàtica, havien format part de la biblioteca de Pompeu Fabra, espoliada l’any 1939 i després de diferents anècdotes de la història, havia anat a parar una part a Esquerra Badalona els primers anys del període democràtic. Entre tots hem anat reparant la injustícia.

Tweet

Fa un temps, un dels tweets de la Lola, va ser escollit pel diari Ara per publicar-lo. Feia referència a l’enregistrament a la Plaça Sant Jaume de Barcelona d’una recreació de la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1931, i deia així: ‘Arribarà el dia en què no serà ficció, s’haurà fet realitat. La plaça de Sant Jaume es vesteix de República’. A Badalona, també van tenir lloc importants esdeveniments i així va sorgir la idea de fer un article divulgatiu, ’14 d’abril. La República’, que he publicat a La Revista de Badalona, núm 5, IV època, març 2011.

Espero d’una banda que engresqui la vostra curiositat històrica i, d’altra banda, la interpretació que cal prendre nota del passat, perquè les experiències actuals no apareixen del no-res, sobretot per la vigència de l’esperit cooperatiu i emocional republicà a l’entorn de la defensa de l’estat del benestar, els valors democràtics, la igualtat d’oportunitats i la voluntat de ser com a poble (Esquerra, República i Catalunya).

El 14 d’abril de 1931, ara fa vuitanta anys, va proclamar-se la República com a forma democràtica de govern a l’estat espanyol. Va ser a partir dels resultats d’unes eleccions municipals celebrades dos dies abans, el 12 d’abril. Els resultats van convertir-les en un plebiscit a la monarquia d’Alfons XIII i al seu darrer govern a partir del triomf a les principals ciutats de les candidatures republicanes i socialistes de diverses tendències. A Badalona, des de primeres hores de la tarda del 14 d’abril, les notícies d’un triomf republicà generalitzat van fer sortir molta gent al carrer per mostrar el seu entusiasme. La unió de la Coalició d’Esquerres, a l’entorn d’Esquerra Republicana de Catalunya, formada pel Centre Republicà Català, Acció Catalana i la Unió Socialista de Catalunya (9 regidors) amb Alianza Republicana formada pel Partido Republicano Radical, el Comitè Federal, Derecha Republicana, Partido Radical Socialista i Centro Republicano (8 regidors) va donar una majoria republicana al consistori badaloní – enfront dels quinze regidors de la candidatura encapçalada per la Lliga Regionalista (més els carlins i el Círcol Catòlic)- que va portar a l’alcaldia a Josep Casas i Costa.

La jornada del 14 d’abril representa el punt àlgid d’una llarga lluita centenària per la democratització política, l’assoliment d’un règim de llibertats democràtiques i l’exercici d’un principi de ciutadania activa en els afers de la pròpia comunitat. El suport d’Alfons XIII al govern dictatorial del general Primo de Rivera (1923-1930) havia accentuat l’oposició a la monarquia entre àmplies capes de la societat.

Per al conjunt de l’Estat espanyol va representar la consecució de la Segona República, una oportunitat democratitzadora i reformista social, que tenia un llunyà i efímer precedent en la Primera República (1873 – 1874).

A Catalunya, Francesc Macià, líder polític d’ERC, partit que inaugurava la seva hegemonia política durant els anys trenta, va proclamar a Barcelona, la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica, esdevinguda tres dies més tard, el 17 d’abril, Generalitat de Catalunya. Macià amb el seu gest polític d’avançada va convertir-se en un líder nacional carismàtic.

En el cas català, la cultura política republicana comptava amb un ampli arrelament popular des dels anys quaranta i cinquanta del segle XIX. Un fet de rellevància anterior a 1931, havien estat els diferents intents de proclamar l’Estat Català l’any 1873, per tal d’assolir des de baix una federació espanyola en el marc del Sexenni Democràtic (període que va començar amb la Revolució de Setembre de 1868, que va derrocar la reina Isabel II, i va finalitzar amb la Restauració Monàrquica de 1874). I, situant-nos uns anys després de 1931, el 6 d’octubre de 1934, el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola, que no va reeixir per la intervenció de l’exèrcit. (cont.)

Tweet

El passat divendres, l’Espai Betúlia de Badalona, espai dedicat al món de les lletres, la paraula i el pensament, va acollir l’encertadíssim acte de l’associació de dones Anastàsies per recordar l’artista i ex regidora badalonina, Elisa Reverter i López (1917-2009). Incideixo en acertadíssim acte perquè va permetre conèixer a les persones assistents, a partir dels diferents ponents que intervinguérem, ùna bona part de la biografia d’Elisa, des de fets més històrics fins a vivències amb una forta càrrega d’humanisme i d’implicació personal amb ella. Un dels punts que d’entre les intervencions del públic va sobresortir va ser l’encert que seria fer una monografia sobre el personatge per tal de fer-ne difusió i valorar-la com a persona, sense cap tipus d’apriorisme ideològic.

Tal i com vaig apuntar per conèixer qui era l’Elisa disposem ara per ara del seu llibre Dones a l’Infern (1995) en què transcriu el seu dietari al llarg d’un any en un camp ‘d’acolliment’ francès després de la Guerra Civil; i un petit article biogràfic dins del llibre Les dones fem història (1998) editat per la Regidoria de la Dona de Badalona.

A l’acte vaig intervenir-hi per explicar els seus anys d’exili a França, entre 1939 i 1943, i la seva intensa activitat en defensa del patrimoni històric i arqueològic badaloní, sobretot a l’etapa de regidora de Patrimoni Històric i Artístic de l’Ajuntament de Badalona (1979-1981). Ella era regidora de CiU, formació política que fins abril de 1981 va integrar el govern de la ciutat conjuntament amb el PSUC i PSC.

Elisa va néixer al carrer Santa Maria de Badalona i va ser la tercera de quatre germanes. Va estudiar a l’escola nacional femenina de donya Assumpció Riera i, com destacaria de més gran, va estar molt influenciada per la mestra Antònia de Tera que va estimular la seva passió artística. En aquests anys de formació va prendre també una forta vinculació amb el nacionalisme català. Els anys trenta va estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Badalona on va destacar en dibuix lineal, esdevenint una de les poques dones a la classe i a completar peritatge mercantil. Durant la guerra va exercir de mestre suplent de la Generalitat com a professora de dibuix i més tard va incorporar-se al cos d’Enginyers de l’exèrcit republicà on feia plànols i dibuixos.

A partir del 27 de gener de 1939, quan els francessos van obrir les fronteres, va ser una més de les 440.000 persones exiliades, unes 70.000 catalanes, que van travessar la frontera davant de l’avanç imminent de les tropes franquistes. Va ser tot un drama humanitari que l’Estat francès va gestionar amb desídia i xovinisme: el 5 de febrer va habilitar a la platja d’Argelers, tancada amb filferros, un camp ‘acolliment’, o millor dit de concentració, que amb unes condicions infrahumanes, va encabir desenes de milers de refugiats. El 7 de febrer va obrir en condicions similars el camp de Sant Cebrià, el 9 Barcarès… Elisa va anar a parar al camp femení de Couizà-Montazels a Carcassona. Un ‘infern’ que va durar un any. Davant de la manca de perspectives on estaven recloses, tal i com recull el llibre de memòries, un dia van decidir fer un certamen literari allà l’Elisa va recitar de memòria els poemes patriòtics ‘Les 4 barres de sang’, del poeta badaloní Antoni Bori Fontestà (també un important reivindicador de l’ús del català al magisteri), i ‘Les tombes flamejants’ del que havia estat conseller republicà de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol.

Ella era una dona amb molta empenta i recursos i va lograr que fos cridada fora de camp per ensenyar espanyol a una família, posteriorment va fer diferents oficis a França fins a retornar l’any 1943 a Barcelona. Amb discreció va tornar a reemprendre la seva vida pública, vinculant-se al fet artístic, a l’escultura, va començar a moure’s per diferents cercles artístics barcelonins i badalonins. Per la seva vessant de belles arts va formar part de la primera junta del Museu Municipal de Badalona l’any 1955. L’any 1962 va casar-se amb Josep Sayol Busquets, ex membre de Palestra i ex arqueòleg de l’Agrupació Excursionista de Badalona i que havia estat company d’excavacions de Joaquim Font i Cussó abans de la guerra. Van anar a viure plegats a la masia de Can Butinyà, entre Badalona i Santa Coloma.

L’any 1979, a les primeres eleccions municipals democràtiques des de 1934, va ser escollida regidora per CiU. Amb el Pacte de Progrés (PSUC, PSC, CiU), va ser regidora de Patrimoni i fins 1981 que va trencar-se el pacte va desenvolupar una important tasca municipal: l’any 1980 va aprovar-se el Catàleg de Patrimoni; va participar en la rehabilitació de la masia de Can Miravitges; i sobretot conjuntament amb la regidoria de Cultura que encapçalava Joan Soler Amigó, va assolir-se el retorn de les peces espoliades l’any 1939 per les tropes franquistes corresponents al primer Museu de Badalona (depenia de l’Agrupació Excursionista): la Venus, les pollagueres, la Tabula Hospitalis; l’estela ibèrica de can Peixau.

Elisa va ser una dona endurida per la vida, tossuda, implicada amb Badalona que ha de reconèixer-la, amb coneixement de qui era, tal i com demanen ara diferents persones a la ciutat i especialment l’associació Anastàsies. El de divendres va ser el primer acte formal al respecte. És i ha de ser de consens.

Tweet