Bloc de Jordi Albaladejo

 Escena del film L’ombra del vampir.

Fa uns dies en Jaume m’explicava una història familiar a l’entorn del seu avi, carlí de l’exèrcit legitimista de don Carles durant la 3ª Guerra. Està cercant informació dels moviments militars i de topades entre carlins i liberals, especialment on havia estat el seu avi. Com a record, la família conservava el seu sabre i la gorra vermella. Quan va començar la Guerra Civil de l’any 1936 (la 4t Guerra carlina que diuen alguns!) però, van enterrar-ho a corre-cuita al jardí de casa seva i finalment van desfer-se’n per por a un registre dels de la FAI.

Es tracta d’una anècdota badalonina que em lliga amb la fascinació sobre el llibre Les històries naturals de Joan Perucho que rellegeixo amb la seva nova reedició.

Una història de ficció ambientada de forma molt interessant a finals de la Primera Guerra Carlina amb un vampir convertit en cap d’una suposada partida reialista, conegut com El Mussol, i amb el general Cabrera (‘el tigre del Maestrat’) mig convalescent per una mossegada vampírica. L’aire de misteri, ‘una estranya vibració encantada, malèfica, obsessiva, que feia voltes entorn de quelcom invisible, per a donar pas, lentament, a una boirina tenuament il·luminada…’, ens porta al personatge que s’enfronta al científic racionalista Antoni de Montpalau que persegueix Onofre de Dip, antic cavaller del rei Jaume I, un no-mort enmig de les línies carlines, fins a donar-li pau.

Un còctel de misteri i d’aventures de primera! Per completar l’entrada la seva banda sonora: Bela Lugosi’s dead (Bauhaus, cançó de 1979)

Tweet

Una de les aportacions del Grup d’Estudis Folklòrics de Badalona al Congrés de Cultura Tradicional i Popular de Catalunya l’any 1981 va ser la recuperació del Ball de bastons de Canyet (sembla ser que des de l’any 1967 no havia tornat a ballar-se).

L’inici del Ball de bastons a Canyet, segons la feina empresa pel Grup d’Estudis, va ser a partir de l’impuls d’en Pere Roig, originari de Sant Iscle de Vallalta que, com masover del monestir de Sant Jeroni, va portar a Canyet el ball de bastons. L’any 1927, el jovent de Canyet va adoptar el ball com a propi. Com a ball tipic el ballaven arreu, acompanyant els gegants de la ciutat el dia de Corpus i en altres festes destacades.

La fotografia està presa al Parc de Can Solei (1981?). Entre els bastoners, Jaume Vives es pot veure al centre. El Grup d’Estudis Folklòrics va recuperar sis de les set figures de dansa. Una bona fita pel patrimoni cultural badaloní que perviu fins avui dia.

Tweet

Vet aquí que és precipitat actuar a cop de notícia sense conèixer tota la informació. Així ho ha fet en Ferran Falcó al seu bloc sobre la coincidència íntegra entre les Festes de Maig i el període de campanya de les eleccions municipals que tindran lloc el diumenge 22 de maig.

A Cultura i Patrimoni Cultural, àrea de l’Ajuntament de Badalona, no hem descobert la sopa d’all: enguany el mes de maig té 5 diumenges i, cosa que mai ha passat en democràcia o algú pot corregir-me perquè deu fer molts anys (en tot cas no altera el que dic), les festes locals coincideixin plenament amb període electoral. La campanya comença a les 00:00 hores del dia 6 de maig i el pregó de festes serà a les 19h del dia 6 de maig.

A petició de Cultura, el departament de Via Pública, va convidar un tècnic municipal de Cultura a la primera reunió interna dels grups polítics amb representació municipal per parlar sobre l’ús dels espais electorals el mes de maig. La reunió va ser convocada per Via Pública. L’objectiu era intercanviar informació i explicar el capteniment de Cultura de prioritzar les Festes de Maig amb una proposta que deixava marge – no al marge – els partits: col·locar les banderoles anunciadores de les festes (que compten amb una esponsorització) fins la matinada del dia 11-12 de maig (i això en alguns trams de carrers) i després a partir d’aquesta data, passat el patró local, deixar aquests espais lliures als partits que els hi pertoqués segons elecció; i per altra banda, muntar les casetes electorals dels partits a partir del dilluns 16 de maig, abraçant la darrera setmana d’eleccions. Cal dir que les casetes són una instal·lació ‘voluntària’ per part del municipi i ténen un cost. El principal problema que va plantejar-se va ser a l’entorn de les casetes el cap de setmana del 14-15 de maig ja que tradicionalment, el cap de setmana de després de Sant Anastasi, es desenvolupen una sèrie d’activitats coorganitzades entre l’ajuntament i les entitats.¨Des d’un punt de vista tècnic es va defensar-les.

Qui hagi filtrat la notícia a la premsa ha aconseguit generar un mal rotllo important. Jo vaig respondre a les preguntes d’una periodista a l’entorn de les 13-14h quan ella ja havia parlat amb diferents persones de la reunió i vaig situar a lloc les insinuacions que algú va fer sobre la feina d’un tècnic municipal (qui el coneix ja sap calibrar la credibilitat de les acusacions).

És del tot inaceptable barrejar el servei que fa Cultura a l’Ajuntament de Badalona amb el partidisme. Les insinuacions al respecte d’en Ferran Falcó al seu bloc són malatisses i maquiavèliques. És injust i fan un flac servei a la institució. Abans d’escriure tenia ell tota la informació? Havia compartit el seu neguit amb els companys del govern que formem? Tot plegat em sembla fora de lloc.

La comunicació de les Festes de Maig i el dret democràtic a explicar els projectes polítics de les candidatures és i ha de ser possible, aquest és el treball i l’objectiu.

Tweet

Ahir llegia en la revista Time out, dins del diari Ara, un reportatge sobre el Yucatan, la seva bellesa natural i els seus atractius històrics i socials. Vaig enrecordar-me del viatge que vaig fer l’estiu passat (post De viatge: jaguar you?), i de l’estada, entre d’altres indrets, a Punta Allen.

L’article descriu l’indret com un lloc fora de circulació del turisme de masses, ideal per a fer-hi una cura antiestrés. I, sí, és així. Punta Allen és una petita població de pescadors en un espai natural, allunyada per una pista plena de bonys de més de dues hores, amb un petit nucli habitat. L’activitat principal és la pesca – sobretot d’esplèndides llagostes – i també hi ha uns quants negocis d’embarcacions que et porten cap a l’espectacular barrera de corall de la zona.

A tocar de mar, a l’ombra, amb la caloreta i la calma caribenya, pots degustar de forma cassolana d’un ceviche i d’una llagosta, amb cervesa Pacífico o Corona (‘Coronita’ a casa nostra), a preu força econòmic.

També em quedo amb el record d’un noi que al carrer tenia instal·lat un petit bar amb quatre caixes que oferia un boníssim cafè de Chiapas, fet al moment amb un fogonet i una cafetera.

En un moll de fusta que s’endinsava un centenar de metres dins del mar hi havia el següent cartell: ‘por disposición legal y por su propia seguridad, queda Prohibido tomar bebidas embriagantes en el Muelle. Evite ser sancionado (a)’.

Un racó de bellesa i calma singular però a la vegada exposat a l’arribada pels corrents marins de brossa que es tira al mar; i, també, a les inclemències metereològiques (huracans, tempestes tropicals); per tant que obliga als seus habitants a refer-ho tot cada cert temps, potser com a mesura de mesurar el pas del temps en aquest paradís de tranquilitat.

Tweet

Dijous vaig participar en la presentació de l’interessantíssim llibre de Juan Rico Márquez, ‘Llefià de la barraca a la dignidad’, al Centre Cívic de La Salut (el de Torre Mena es troba en obres). Més d’un centenar de persones van assistir-hi i les vendes del llibre d’autoedició de l’autor van ser notables. Vaig intervenir juntament amb Felipe Aranguren, escriptor i sociòleg i l’autor del treball.

Primer de tot vaig agrair la invitació a l’amic Juan Rico i a l’Arxiu Històric de Llefià que està fent una gran tasca de memòria històrica i de cohesió social, amb documents i imatges de veïns sobre la història del barri que s’exposen en format web i facebook, emprant les noves tecnologies que l’acosten als joves.

Vaig fer un repàs historiogràfic sobre les dades històriques que descriuen el barri a partir de publicacions generals com ara el llibre d’Història de Badalona del Museu, els dos volums de la Història Gràfica, el llibre Tots els carrers de Badalona, La Immigració a Badalona en el segle XX on apareixen diferents testimonis d’història oral.

Una síntesi d’un estudi més exhaustiu sobre el barri és l’article de Juan Miguel Cuesta Gómez, Immigració i moviment veïnal a Llefià. Més història de la que us penseu, a la revista Carrer dels Arbres, núm. 19 (2008), en la que l’autor mostra des d’un punt de vista científic la importància de dos fenòmens cabdals en el desenvolupament de Llefià al segle XX: la immigració i el moviment associatiu, sobretot veïnal.

Respecte Juan Rico vaig situar les seves anteriors publicacions juntament amb l’historiador Emili Ferrando: Les Comissions Obreres en el franquisme. Barcelonès Nord, i Lluites obreres a la Tèrmica del Besòs. 30è aniversari de l’assassinat de Manuel fernández Márquez.

En quan al llibre, Rico ens descriu el Llefià històric, des de la desapareguda masia de Can Peixau (a la zona del carrer Baldomer Solà), fins a tocar del riu Besòs i la Serra d’en Mena, una àmplia zona de conreu més que d’assentaments humans fins a l’inici del segle XX. En aquesta època, tot aquest territori es calcula que estaria habitat de forma dispersa per unes 300 persones mentre la ciutat de Badalona tindria uns 20.000 habitants. L’any 1980 la divisió administrativa municipal va delimitar Llefià en tres barris: Sant Antoni, Sant Mori i Sant Joan de Llefià, els quals l’any 1982 aplegaven 52.576 persones. Actualment es manté la població a l’entorn dels 50.000 habitants mentre el global de la ciutat seria de 219.000 persones.

De l’època més rural i en concret dels camps de regadiu de Llefià queden testimonis a la toponimia com els carrers de la Sèquia (a Sant Antoni), o de la Mina (a Sant Mori); el record de grans vivendes al camp de la burgesia com les desaparegudes Torre de l’Ou o bé la Torre de l’Hospital, i la Torre Mena que ha perdurat. Fins els anys cinquanta, existien diferents bòbiles i certa activitat industrial tal i com descriu el llibre d’en Rico.

A partir dels anys seixanta i setanta fins a principis dels vuitanta, Llefià, és un lloc d’arribada massiva de nova població: d’andalusos, castellans (de la Manxa, de Castella-Lleó), extremenys, aragonesos; ocupant-se densament l’espai amb grans ‘piseries’ sobretot des de 1969, sovint incomplint les alçades, l’ocupació de sòl destinat a d’altres usos i utilitzant materials de baixa qualitat que feien aflorar ben aviat deficiències estructurals. D’altra banda, l’administració franquista, permetia certs abusos immobiliaris i no garantia els serveis públics més bàsics per a la població que s’instal·lava al territori.

Amb un estil distès i fent ús d’expressions populars, Juan Rico, entrellaça fets de la història de Catalunya amb fets locals i més concrets de Llefià, abraçant cronològicament des de l’època dels romans, però sobretot com es veu pel volum d’informació, el segle XX. Un dels seus grans encerts és explicar-nos des d’una vessant social molts episodis de la ‘petita història’ de Llefià, de la seva convivència i espais de sociabilització: sobrenoms, bars, vins i tapes, el ‘Km de l’amor’ (negocis de prostitució), equips de futbol, associacionisme, bandes juvenils i drogues, festes populars, l’existència d’una galleria amb apostes…

Amb estil contundent reflecteix el sentit comunitari, solidari i reivindicatiu, de les associacions de veïns per aconseguir serveis públics, escoles, l’asfaltat de carrers, l’enllumenat, espais verds; denúncia als estafadors i les deficiències urbanístiques dels anys del franquisme de molts promotors que van comportar nombroses mobilitzacions veïnals, i vehicula aquest esperit de lluita fins a la coneguda Batalla de Trafalgar (1986) que va trencar en bona mesura aquesta pinya a Llefià i del moviment veïnal a la ciutat.

Finalment, del llibre d’en Rico cal destacar la seva inequívoca voluntat pedagògica perquè les noves generacions siguin conscients que els drets, els serveis, l’espai urbà és fruit d’una llarga lluita i d’un conjunt de reivindicacions per assolir la dignitat com es posa en evidència en la mateixa portada del llibre: una imatge d’unes dones estenent la roba en un espai de coves i barraques l’any 1952 (fons Josep Cortinas), l’actual plaça de l’Amistat.

Tweet

‘S’esperen tempestes als camps dels vençuts’ ens diuen Obrint Pas. És el dret de conquista. Bufen vets centralistes que volen aprofitar les mesures d’austeritat per fer front a l’embat de la crisi econòmica, una crisi que paguen proporcionalment més les classes mitges i les més desafavorides, tot i no generar-la – no hem de deixar de repetir-ho – per tal de retrocedir en el procés autonòmic.

Uns diuen, els socialistes, que cal eliminar la duplicitat de competències, els populars, que cal un estat fort i concentrat perquè serà més efectiu. Interpreto que aquestes voluntats polítiques de concretar-se en fets, suposaran un reflux autonòmic que tindrà efectes directes a l’autogovern, des de l’àmbit competencial, al simbòlic, cultural i econòmic a l’entorn del pacte fiscal i la continuïtat d’un espoli per part del govern central que afecta l’estat del benestar a Catalunya.

La història sovint sembla que es repeteix.

Fa trenta anys el cop d’Estat del 23-F de 1981, va comportar com a repercusió una marxa enrera del procés autonòmic (la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico), i també aleshores hi havia un clima de polèmica pública pel manifest dels 2.300 contra el que deien discriminació del castellà a Catalunya.

Dues qüestions que recordant-les avui, ens poden donar la perspectiva que permanentment la nació catalana es troba en entredit dins de l’Estat espanyol. Tanmateix hi ha qui pensa des de Catalunya estant que podem encaixar-hi, trobar el nostre espai i fer gran l’Estat, per bé de tothom. Una opció que descarto perquè penso que cal superar la situació de permanent retorn (inclòs el fallit federalisme) amb la força democràtica i de progrés de l’independentisme des de les urnes de votacions. D’altra banda, si mirem enrera, també descarto la via violenta com la del tret a la cama. Em refereixo a la bala que va rebre un professor de l’institut Puig Castellar de Santa Coloma el 21 de maig de 1981, un personatge polèmic aleshores sobre l’ús amb normalitat de la llengua catalana a Catalunya, un tal Federico… Jiménez Losantos.

Tweet

Aquests dies he trobat temps per llegir amb major tranquil·litat. A vegades, com diu l’amic Josep Mª, llegeixo cada cosa que hi ha per llogar-hi cadires. Aboco, doncs, uns pensaments al respecte, els aboco al sac, títol extret d’un llibre de Josep Gual.

Bé, són inquietuds, impulsos que em porten a un llibre determinat. I, així, n’he llegit un que definiria com a dens i complexe però que m’ha satisfet tot i els anys que porta al darrera: El sexe dels àngels de Terenci Moix. Parla del galliner cultural català dels seixanta i setanta amb noms inventats però alguns d’ells reconeixibles amb els seus encerts i les seves misèries. Presenta una miscel·lània de personatges, actituds i maneres de pensar de la història del nostre país (molt divertida la referència als representants de l’aliança Carles Marx-Joan XXIII-Pompeu Fabra, ‘expressió d’una nova generació entre el Che i el Concili Vaticà II’; o la intolerància i la suposada virtud de posseir la veritat dels dogmàtics comunistes). Tot i que els pares de la pàtria, entre ells, un tal sr. Pinyol des del mecenatge de Banca Catalònia, són els encarregats de vetllar per l’ortodoxia de la identitat i el rumb cultural que és i serà el correcte pel país.

Curiosament, m’ha recordat part d’aquesta crítica l’obra del megalòman Ubu President o aquell esquetx televisiu iconoclasta de la Moreneta dels Joglars que vaig veure ja fa anys i, encara més, ho he contrastat també aquests dies amb la lectura del segon volum de les Memòries del president Jordi Pujol, i el projecte de construir el país amb programes adients i amb emoció. Des d’una posició actual, tot i estar molt ben redactat, per la seva subjectivitat és una impostura de la memòria i de l’oblid. És conegut que la memòria oficial l’escriuen els triomfadors, els poderosos, perquè tenen els mitjans però també per la pròpia incapacitat dels qui no combreguen amb ells per bastir una alternativa solvent que lideri i aporti solucions.

El pujolisme va ser un model d’èxit pel suport de la població, tot i les mancances, crítiques a fer, etc…, que vol reviscolar-se en l’apartat d’èxit, ara per un nou govern autoanomenat dels millors, o millorables segons qui ho interpreti a partir de les expectatives generades.

Fins aquí he escrit reflexions a partir d’opinions que no han de barrejar-se amb el gust d’explicar, de fer història com a ciència. En aquest sentit, finalitzo amb una frase que em sembla molt bona extreta d’Introducció a la història del mestre Marc Bloch, llibre que rellegeixo alguns capítols sovint: ‘Si jo fos un anticuari, només tindria ulls per a les coses velles. Però sóc un historiador i és per això que estimo la vida’ (Henri Pirenne).

Tweet

En aquesta tercera edició, ja entrats uns dies l’any 2011, és el moment que atorgui – per pròpia iniciativa – uns premis simbòlics als blocaires badalonins, a partir del seu interès i les seves aportacions polítiques, socials i culturals. És una elecció subjectiva tot i que procuro ponderar-ho pel valor dels temes proposats, l’originalitat, no repetint els guardonats i més enllà del caràcter polític dels autors. El millor bloc polític l’any 2008 va ser per a Ferran Falcó, el 2009 per a Miquel Estruch. El millor bloc d’opinió ha estat per a Badalona Bitàcola i després per a Andreu Mas; el de Cultura, per a Pep Mita i després per a Oriol Lladó.

 El Premi Turnemi al Millor bloc polític 2010 és per a… Lorenzo Merchán. Desconec la seva fil·liació política actual i tanmateix pels seus escrits, difereixo sovint dels plantejaments que fa, però el seu interès per la ciutat és molt positiu a més d’activar a la reflexió política i social sobre el dia a dia de la nostra ciutat.

 El Premi Turnemi al Millor bloc d’opinió 2010 és per a… Dolors Sabater. Punyent, activista i ben atenta als temes de caràcter social badalonins i catalans. Els seus punts de vista són de lectura més que recomanada per entendre el batec de molts temes socials.

 El Premi Turnemi al Millor bloc de cultura 2010 és per a… Jordi Ballesteros, els temes culturals / històrics són molt encertats però, a més, els seus punts de vista fins i tot quan són temes més generals, la seva finor i subtilesa, ténen molt a veure amb un ampli bagatge cultural, social i polític molt arrelat a Badalona.

Tweet

‎’Nosaltres som un país moderat, però som inflexibles en la nostra moderació i no volem que la prudència ens faci traïdors’. Una frase contundent, àmpliament compartida i repetida des de que Jordi Carbonell va expressar-la en públic l’11 de setembre de 1976 a Sant Boi, un acte amb més de cent mil persones. La frase l’he recuperat a partir de llegir l’interessantíssim llibre de memòries de Jordi Carbonell, Entre l’amor i la lluita, una de les novetats de Proa; i trobo que és molt adient per expressar una reacció compromesa amb la llengua pròpia del país, el català, davant de la sentència impositiva del Tribunal Suprem espanyol en contra el model d’immersió lingüística a Catalunya, model de cohesió.

Escric l’entrada d’avui a partir d’impactes més recents passant per neguits que ahir tenia però també importants. Així, penso amb el despropòsit de tractar en l’apartat de mocions al Ple Municipal de Badalona una temàtica complexa com és el fenomen de la immigració. No em refereixo a dir que és un repte, només, sinó precisament com es tracta de malament al barrejar-se amb estira-i-arronsa polítics on la lògica extremista, els apriorismes o fins i tot la demagògia d’un sentit ideològic o altre, pesen més que el debat serè, amb arguments, dades i l’argument moderat de la proporcionalitat de tota mesura pública. Em refereixo a la moció i a l’esmena a la totalitat sobre el que serà nou Reglament de la Llei d’Estrangeria i la possibilitat que reculli una demanda municipalista de que els ajuntament diguin la seva des de l’experiència i el coneixement a partir d’una pràctica de proximitat que es porta a terme en consistoris on governen tots els colors polítics. La realitat s’imposa a partir de l’experiència com afirmava abans.

Un fet impactant també va ser el Ple paral·lel, molt més desacomplexat i fresc, tot i que amb arguments menys elaborats, al Twiter. És una pràctica cada vegada més habitual aquests inputs pràcticament en temps real sobre el que es debat. L’accés a la informació pública, bé sigui a nivell de documentació o bé de debat públic és important que es mostri, que corri a la xarxa. Això però no és un antídot contra la gestió interessada de la informació o la desinformació soterrada per un volum de dades. El primer de tot però, és accedir a tota la informació pública amb la salvaguarda de dades privades que, si s’escau, per la seva naturalesa puguin romandre al marge.

Per finalitzar l’escudella, al darrer Ple Municipal els gavines badalonins (no em refereixo aquí al ‘poeta’ empresario ‘gaviota’), van esmentar segons ells els 4 genets de l’apocalipsi del civisme: ‘botellón, nudisme, prostitució i mendicitat’ [sic].

Tweet

Juntament amb Montserrat Rectoret, signo al darrer número de la Revista de Badalona un article sobre els cent anys de l’anomenat ‘temporal de les desgràcies’. Així, el dimarts trenta-u de gener de 1911, onze pescadors badalonins que havien sortit mar endins a feinejar van perdre la seva vida a conseqüència d’un violent temporal de llevant. Aquest, va deixar un total de 83 víctimes a Catalunya: 11 pescadors de la matrícula de Badalona, 28 de Barcelona, 8 de Caldes d’Estrac, 9 de Vilassar de Mar, 12 de Tarragona i 15 de Cambrils. 

L’article vol fer èmfasi en la divulgació i en el coneixement d’aquest episodi a Badalona, dramàtic per a moltes famílies de pescadors i per a la ciutat, a les portes del centenari del colpidor succés.  Anteriorment, s’havien publicat – a banda d’aparèixer citat a les monografies d’història local – dos articles específics sobre el terrible temporal: un de Jacint Dunyó, El naufragi del 1911 a la revista del Museu de Badalona, Carrer dels Arbres/20, abril 1981; i, un altre de Francesc Lleal, El temporal de les desgràcies, a Revista de Badalona (22/3/1991). 

Ambdós textos coincidiren amb els 70 anys i 80 anys de la tragèdia. Són molt interessats per conèixer el relat del que va succeir i també perquè desprenen una voluntat que perduri el coneixement sobretot per a la gent jove, de la història local, de la identitat i de la construcció social de la ciutat en aquest cas, de les dures condicions de treball i de vida dels pescadors i les seves famílies. Es tracta de recuperar la història amb projecció d’ensenyança de futur.

En aquesta línia, la nostra intenció en l’article és estendre la idea que, en el marc del centenari, la ciutat es doti d’un espai de memòria material que recordi el temporal de 1911, i doni peu a reconèixer i explicar històricament un dels col·lectius de la nostra població, el dels pescadors, les seves famílies, els peixaters i en conjunt el la Badalona marinera.

Perquè precisament, ens permeten explicar moltes coses de la ciutat actual, des d’urbanístiques com pot ser el Baix a Mar, però també socials i econòmiques. Així, no hauríem de permetre que es perdés el seu record i valoració entrat ja el segle XXI. L’actual base de pesca tradicional del Port de Badalona i la nova llotja són uns testimonis vius d’una activitat econòmica força rellevant fins a les primeres dècades del segle XX.

Permeteu-me que finalitzi l’entrada amb un paràgraf èpic d’en Francesc Lleal en referència als fets:

‘… si us arribeu a la platja un dia de tempesta, quan el llevant humit udola i els ruixims de la mar es barregen amb l’aigua de la pluja i us porten la salabror als llavis, llavors potser veureu enmig de les onades, tot destacant-se de la fosca i ferrenya nuvolada, les barques d’en ‘Llamps’ i d’en ‘Passa-agulles’ que volen empeses pel temporal’ .

Tweet