Ja tinc el llibre Miquel Badia. Vida i mort d’un lider separatista, escrit per l’historiador i doctor en polítiques, Fermí Rubiralta, un dels principals experts sobre la història de l’independentisme català. L’ha publicat la Fundació Josep Irla en una gran tasca de recuperació de dirigents polítics, periodistes i activistes sobretot de l’època republicana els anys trenta del segle XX.
Tinc moltes ganes de llegir-lo perquè la figura de Badia sempre l’he aituat abans a partir de petits extractes. No conec a fons la seva biografia, tan sols alguna part com l’atemptat contra el rei Alfons XIII (el complot del Garraf) i com home d’acció i expeditiu en defensa de la nacionalització del país. Em sembla que massa sovint és motiu de judicis ideològics sense acabar de conèixer les seves activitats, com pensava i actuava dins d’una època concreta i uns paràmetres socials determinats.
En aquest sentit, la visió de l’historiador Enric Ucelay da Cal, m’ha condicionat alhora d’acostar-me a Miquel Badia que, amb només 30 anys, va ser assassinat juntament amb el seu germà per pistolers a sou de la FAI, l’abril de 1936. Es tractava d’una venjança per haver estat el màxim responsable de l’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya i haver actuat amb contundència amb els anarquistes. Com incidia a l’inici del paràgraf, Da Cal, el situa molt proper o dins d’un sector filofeixista amb els Escamots. Tanmateix, constatar que totes les joventuts polítiques de l’època tenien aquests tipus de formacions (amb uniformes i disciplina) i no totes han estat acusades obertament de feixistes o filofeixistes.
Sense apriorismes vull llegir les investigacions de Rubiralta que ben segur donaran llum a aquest líder carismàtic de les JEREC. Miquel Badia, el ‘capità collons’, apel·latiu popular que rebia, ‘encapçalà l’estratègia de ‘nacionalitzar’ el país, tot preparant el camí cap a la independència’, com s’assenyala l’autor a la contraportada del llibre.
