Bloc de Jordi Albaladejo

Aquests dies he llegit el llibre de Pau Vinyes: Visca la República! Joaquim Ventalló, periodista, polític, poeta i traductor impulsat per la Fundació Josep Irla.

Ventalló, periodista de La Publicidad, L’Opinió i La Rambla, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, polemista amenaçat de mort per la FAI va exiliar-se a França el setembre de 1936 (cal recordar el cas del periodista Josep Mª Planes assassinat pels incontrolats)… més endavant va ser traductor al català dels vint-i-quatre àlbums de Tintín i Milú.

Un apunt vinculat a Badalona és la visita de Joaquim Ventalló a l’expresident del Consell de Ministres de la República, Manuel Azaña, quan aquest es trobava allotjat a la casa de l’actriu Margarida Xirgu després de sortir de la presó arran dels fets del 6 d’octubre de 1934. Azaña fou alliberat el 31 de desembre de 1934 i el dia 1 de gener va anar-lo a veure Ventalló. Foren retratats junts i la imatge va ser publicada, fet que va comportar a Ventalló una font de problemes quan els serveis d’informació franquistes van incorporar-la a l’arxiu sobre ell.

La difusió d’una recerca sobre Ventalló per part de la Fundació Irla permet anar recuperant per a la historiografia catalana figures polítiques del catalanisme republicà i en aquest cas, també de la gran tradició periodística a Catalunya aturada per la Guerra Civil.

Tweet

Dissabte, just abans del Correfoc de les Festes de Maig, escoltava com la Maribel explicava a un grup on jo hi era, la seva visita a l’acampada de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Entre les diferents indicacions deia que al seu costat hi havia un home amb un cartell que ‘donava abraçades’. Vaig posar-me a riure perquè no hi combrego gens amb aquestes històries happyflowers. Ahir al vespre, atonyinat pels resultats electorals a Badalona, necessitava una abraçada per descarregar no sé ben bé què. Suposo que frustració. I vaig enriure’m de la paradoxa.

El cas és que vull reproduir tres apunts ràpids sobre la jornada electoral d’ahir i que vaig anotar en el meu bloc de notes. Primer: no ho hem sabut fer millor, no ho he sabut fer millor, en la part que em pertoca i, generacionalment, no hem, no he sabut donar respostes davant de la xenofobia en un marc de crisi econòmica i de mediació i gestió política. No cal fer-se el màrtir, ni amplificar la culpa, però una part correspon.

Segon: vull felicitar per l’esforç dedicat i hem sento molt unit als companys i companyes de la coalició Fem-ho plegats! (Esquerra, Accent, Reagrupament i JERC) que hem protagonitzat aquesta aventura a Badalona, en especial i sabent que sempre peco d’oblidar-me d’algú, a en Miquel Estruch, Oriol Lladó, Natàlia Touzon, Lola M. Sala, Francesc Ribot, Pilar Vallès, Agnès Rotger, Marcel Roca, Marc Mateo, Josep Mª Llagostera, Ferranbdn (col·laborador que ha flipat amb la mecànica del dia de les eleccions per part d’alguns partits).

Tercer: cal treball i més treball (obvio el fet d’aixecar-se després de la patacada), i sobretot: sinceritat per fer autocrítica amb voluntat de sumar complicitats i confiança dels electors, sense consignes prèvies ni dogmatismes (interns i externs).

PD. Nota d’urgència: a Badalona no es pot premiar el vot de la por i de la xenofòbia atiada per la crisi, cal responsabilitat i és hora de collar dins de la casa gran per fer canvis significatius, tot està obert i és el moment polític. PSC, CiU i ICV-EUiA han d’entendre’s per poder canviar molts hàbits dins de l’ajuntament fent-se valer cadascú, un ‘canvi en positiu’ (no sona això?), i per NO deixar l’administració del comú al populisme filofeixista.

Tweet

El món no s’acaba amb les eleccions del 22 de maig. Avui s’esgoten les darreres hores de la campanya, queda però el dia de votacions i el recompte final. Molta feina encara si també parlem de treure el material de difusió de campanya de la via pública.

Formo part de la candidatura Fem-ho plegats! i, a banda d’esperar una justa correlació de confiança de les persones amb les propostes i el treball que oferim al servei de la ciutat, vull expressar alguns elements reflexius sobre el moment que vivim a Badalona i a diferents poblacions de Catalunya.

Un primer punt té a veure amb les aportacions de Lola M. Sala a l’article:  Joves i cultura a #femhoplegats
en l’aspecte que ‘l’emancipació es desenvolupar-se com a persona, créixer, educar-se, integrar-se i conèixer el que ens envolta per, a la fi, esdevenir persones totalment autònomes, no només a nivell econòmic sinó com a individus dins la societat’, queda clar que no es tracta només de ‘tenir pis’, tenir cotxe, tenir…. (per a major glòria dels beneficis dels bancs i les caixes). Així, el desenvolupament personal i el fet de créixer en un marc social ampli d’interrelacions, característiques que permeten promoure una ciutadania activa, són uns factors positius d’identitat i de cohesió.

En aquest sentit, vinculo la idea amb una expressada ahir mateix a la Tv pel candidat d’Esquerra a Terrassa, Isaac Albert, que explicava el canvi urbanístic i de la via pública experimentat a la seva població, millorant els espais públics, i ara, més que mai, arran de la colpidora crisi econòmica, calia incidir amb la cohesió, la convivència, la participació, la igualtat d’oportunitats amb polítiques socials per a la gent que transitava precisament pels carrers renovats, amb nou enllumenat… que utilitzava les places noves urbanitzades amb jocs infantils… que compartia les vivències a la ciutat.

Una línia de treball que prioritzem en el cas de Badalona des de Fem-ho plegats!: la cohesió social com element constituent i participatiu de l’urbanisme, de l’educació, de la cultura, dels serveis a les persones… Per exemple la Llei de Barris als barris de Badalona va avançar molt amb ‘les pedres’ però poc amb els programes socials.

Aquest treball cal desenvolupar-ho des de l’administració local, les entitats i la gent implicada amb la identitat de la ciutat. El 22 de maig, marca una fita política, important, molt important, però ha de ser un punt i seguit des del punt de vista d’interès pel progrés ciutadà. Ara sí, amb tot el desig dels millors resultats possibles per Esquerra, Accent, Reagrupament, JERC a Badalona! dins de la candidatura però també amb vosaltres: Fem-ho plegats!

Tweet

Ens trobem en els darrers dies de campanya de les eleccions municipals 2011. A Badalona, l’estigmatització de la convivència està arribant a cotes molt elevades a la Televisió de Catalunya (debat d’ahir a l’Àgora), als debats entre candidats locals (per exemple el d’ahir organitzat per Òmnium i El Punt) i a molts dels missatges de campanya de les formacions participants. Tant de soroll tapa fins i tot les propostes i programes, constructius i en positiu per al proper mandat municipal, tal i com reclama una ciutadania fortament colpejada per la crisi econòmica.

Es registren uns 22.000 desocupats a la ciutat, tota una prioritat que cal abordar amb consensos i treball ben direccionat des de mesures proactives de caràcter econòmic per afavorir els sectors productius (infraestructures, comunicacions, serveis); l’optimització dels recursos municipals (des de fussió d’organismes i minorització significativa dels càrrecs de confiança), bonificacions i microcrèdits als emprenedors, finestreta única pels tràmits; i la formació com element cabdal per evitar fractures generacionals i dèficits d’acord amb el mercat laboral existent i de futur.

Reprenc però el fil de l’inici, el debat de la convivència, de la cohesió social portat a l’extrem, el qual interessa al PPC de forma demagògica però també al PSC, dos partits d’obediència estatal, responsables ambdós de la política d’immigració que ha portat a situacions complicades a moltes poblacions de l’Estat com la nostra, i que ara polaritzen discursos de cara al vot.

Badalona és una sola ciutat i una política municipalista d’esquerres ha de procurar un alt grau de prestació de serveis arreu de la ciutat i polítiques de repartició de més recursos als districtes i a les zones menys afavorides, sense oblidar el progrés comú ciutadà: promoció cultural i econòmica, civisme… Hem de compartir entre les forces democràtiques i de progrés de la ciutat, sense dogmatismes ni consignes ‘d’esquerres-de-debò’ i de ‘liberals-tot-es-val’ que no passin la prova del cotó, una voluntat d’igualtat d’oportunitats en salut, educació, treball i benestar de tota la població. Propostes i línies de treball més positives que només el temor al PP que fan alguns i els permeten no tenir consultable el programa electoral o fer un seguiment de les propostes, activitats i plantejaments de la campanya. En aquest sentit des de Fem-ho plegats! (Esquerra, Accent, Reagrupament, JERC), penso que estem fent una campanya adient i propera.

Als gavines que plantegen perseguir ‘charlies‘, potser ja no els hi cal un nou videojoc de campanya que vinculi immigració-delinqüència, i de pas també independentistes que es creuen pel mig, i els hi val imaginar-se caient en picat com en una famosa escena d’Apocalypse Now a ritme de walkiries goebbelianes.

Tweet

Aquest cap de setmana l’ambient pels carrers ha estat espectacular, ple de gom a gom a les activitats programades de Festes de Maig. Només la pluja va poder dissabte amb el Correfoc.

Quan passeges per Badalona i veus la gent que surt al carrer, que et trobes, que parla, que participa, t’adones de la dimensió de les Festes de Maig. La Rambla amb més 3000 persones a la Cursa del Dimoni, la tradicional Fira de l’Arrop amb una riuda de gent constant, la plaça la Vila amb els Castellers i la Xerinola al carrer Sant Anastasi, amb les Migas a tope, la gent congregada al Faldilles Enlaire dels Geganters, al Festival de Jotes…

I que dir de la Nit del Museus a Badalona, una proposta cultural i musical amb músics del Conservatori, tant atractiva que a les 12 de la nit hi havia cua per entrar.

Els concerts programats: èxit espectacular tant al Turó (8000 persones) com els del Parc de Can Solei-Ca l’Arnús (dissabte va traslladar-se al Teatre Principal per pluja l’actuació prevista), el concert de la Banda Simfònica de Badalona al pavelló de La Plana, un luxe que molt poques ciutats poden comptar. També sota la marca Arts al carrer, per part de companyies i propostes badalonines, s’han programat actuacions a la nova plaça Pompeu Fabra (on van passar-hi unes 30.000 persones el darrer cap de setmana) o el nou Parc de l’Escorxador.

I que es pot dir de les colles de cultura popular que cadascuna tenen la seva diada pròpia i que la poden fer amb tot el seu potencial perquè darrera hi ha qui valora la seva tasca, a més que són reeixides de públic que hi assisteix (com la Rambla plena amb el Correfoc infantil, la plaça de Font i Cussó amb els geganters, el Badagegants, la Cercavila Petita…). I, des del punt de vista de diada popular i tradicional, cal citar la concorreguda Festa del Badiu fa una setmana; la passada de Sant Anastasi…

És tot un plaer poder gaudir amb d’altres 20.000 persones de La Nit de Sant Anastasi amb la Cremada del Dimoni, l’activitat més singular de Badalona, la més vista, la més complexa.

La vivència de les Festes de Maig de Badalona esta més viva que mai des del dia del Pregó. Com la banya del croisant a l’ull del cofoïsme: cal saber conservar el que funciona i reinventar amb amplis consensos la resta.

Com ja es diu arreu: ‘perdoneu, però algú ho havia de dir’.

Tweet

La ciutat, Badalona, està formada d’idees, que l’expliquen i que la fan possible per mitjà de les polítiques i dels serveis públics. La seva concreció fa front als reptes del nostre temps. El timming electoral és curt per això cal garantir la continuïtat estratègica. D’aquí la proposta, en l’àmbit de cultura, del Corredor cultural que impulsa la coalició Fem-ho plegats! formada per Esquerra, Accent, Reagrupament i JERC. Un Corredor d’equipaments culturals públics, alguns ja realizats i altres que han de seguir planificant-se, que connecti per la seva oferta singular, creativitat, innovació i fins i tot en l’àmbit urbanístic, per una mobilitat còmode, amb la comarca i la capital, Barcelona. Una xarxa pública que ha de cercar complicitats i complementarietat a mode d’aliances amb els agents privats.

Badalona té una personalitat pròpia i un dels seus principals reptes és convertir la cultura en un factor constituent del desenvolupament urbà. El plantejament és transversal per qüestions econòmiques i d’implicació del conjunt de l’administració. Parlem de sensibilització per conservar el patrimoni d’acord amb la renovació urbanística i les necessitats veïnals, parlem d’afavorir entorns agradables i animats des del punt de vista d’oferta comercial, lúdica i d’espai públic; parlem de fórmules de gestió flexibles i compartides, perquè de la llibertat neix la creativitat i l’impuls al progrés.

Conceptes, paraules que no poden ser alienes a la participació del conjunt d’àmbits econòmics, polítics i socials, del món de les entitats, els agents culturals, els creadors… Cal veure com una oportunitat la seva implicació generalitzada en un Consell de Cultura, senyal d’una percepció positiva del fet cultural, de la seva vessant al servei de les persones.

Especialment en el marc d’una crisi econòmica i de valors de primer ordre cal generar riquesa i ocupació, a més de sentit cohesionador. La cultura és un factor de creixement des de l’economia de la identitat, turística i comercial, també del creixement identitari i de la creativitat local, estimulada si bé en un primer moment des de la gestió pública aquesta ha d’obrir pas per mitjà d’òrgans participatius, a respostes compartides d’acord a les demandes que sorgeixen d’una realitat social dinàmica. Aquestes són presents a partir de la voluntat de ser primer de tot i troben aliats en el creixement de les xarxes socials, per la fluidesa de les comunicacions i per la major experiència d’activitats i esdeveniments conjunts portats a la pràctica a la ciutat.

En aquesta darrer aspecte destacaria els papers complementaris i paral·lels que marquen les demandes culturals constructives: l’experiència participativa de la Capital de la Cultura Catalana Badalona 2010, el treball de la Taula de Cultura o bé l’esperit de La Festa Major Alternativa.

I, afegeixo, en una línia de pensament que va impactar-me i vaig anotar al veure l’obra de teatre ‘Truca a un inspector’ de John Boynton: ‘tots formem part del mateix organisme i som plenament responsables de tot allò que passa a la resta de la gent’, els diferents departament administratius, el perfils polítics i tècnics, la societat civil, estem interconnectats i cal ajustar les actuacions sense fer la guerra pel seu costat o fins i tot d’esquena uns d’altres. Almenys qui vulgui que pugui fer-ho.

Tweet

Seguint el fil del títol: sí, de forma constructiva. És necessària i positiva. Sí, per millorar, per aportar nous elements de judici degudament argumentats. Sí, per avançar en l’autocrítica des de l’honestedat.

Un al·legat, ara en abstracte però que detallaré a continuació, que subscric perquè en un balanç de gestió es pot caure en l’autocomplaença d’una banda però també en imatges distorsionades, sovint interessades des del partidisme, o bé per desconeixement del funcionament real, que impedeixen valorar com cal la realitat. Amb totes les reserves degut a la proximitat als assumptes en els quals treballo a l’Àrea de Cultura i Patrimoni Cultural, procuraré fer unes reflexions.

La Festa Major Alternativa de Badalona compta amb el recolzament de l’Ajuntament de Badalona, en concret de l’Àrea de Cultura: equipaments municipals (edifici, conserge, neteja de reforç com va passar després del concert de Can Cabanyes), infraestructures (escenaris, WC), punts de llum. Cal fer-ho com a servei a la ciutadania i a les entitats promotores. La crítica a la Regidoria de Cultura per ‘lapidar el seu pressupost’ en la Capital de la Cultura Catalana Badalona 2010, com així apareixia en el manifest de l’Alternativa llegit en diferents ocasions, és ajustada? ‘lapidar el seu pressupost’ sense més, de forma irresponsable potser? tot plegat té prou visió de conjunt?

Sóc del parer i procuro posar-ho en pràctica, que en les diferents qüestions cal dedicar-hi esforç, interès i dedicació. La diversitat d’opinions es bona com argumentava al començament, però amb sinceritat i de forma contrastada. Sovint, però, és més fàcil fer pim-pam-pum contra algú i quedar-se aquí. Els 50 compromisos de govern, el pressupost d’inversions i els diferents pressupostos ordinaris, els dos plans de finançament local estatals, ‘l’esperit’ de la capitalitat alhora d’invertir en cultura: xarxa de 3 teatres, nou espai arqueològic termes-decumanus, aposta de rehabilitar la CACI i el nou Museu del Còmic i la Il·lustració, rehabilitació dels centres cívics de Torre Mena i Can Cabayes (compromís de bucs d’assaig de músics al pou d’atac del metro La Salut; sala d’exposicions al que serà nou centre cívic i cultural El Carme), són elements objectivables per posar en valor la cultura en aquest mandat i una continuïtat estratègica.

Altres accions, a tall d’exemple en aquest mandat, han estat la creació d’una àmplia política d’abonaments i descomptes als teatres; la creació de Badalona Cultura SL, empresa municipal que no ha comportat més contractació de personal (sinó restructuració) reclamada pel sector des de l’any 1997 que permet més agilitat en les contractacions i optimitzar els recursos; la promoció dels festivals de ciutat (Li-Chang, Blues&Ritmes, Magna Celebratio, Filmets; la revifalla de la Festa Medieval de Sant Jordi). S’ha inaugurat la casa romana del carrer Lladó i la biblioteca de Pomar, s’ha ampliat l’horari de servei de les biblioteques (per exemple Can Casacuberta està oberta ininterrompudament, amb la nova franja del migdia, els dies laborables 10-20.30h), descomptes culturals amb el carnet de biblioteques,  s’ha fet un Pla Municipal del Servei Bibliotecari que marca el full de ruta pels propers anys amb l’ampliació de biblioteques (sense cap vot contrari al Ple), els reglaments d’ús de biblioteques i centres cívics (només el PP va fer una al·legació per motius de major control de les entitats que facin ús), la cessió al Consorci de Badalona Sud de l’ús del centre cívic Sant Roc, treball conjunt en el marc de la Comissió Mixta de Dalt de la Vila (amb actuacions concretes i consensuades, potser poques per qüestions pressupostàries i de coordinació feixuga entre departaments), la feina amb representants d’entitats per enllestir un Protocol de Festes de Maig i per exemple en l’edició de festes d’enguany hi participen regidors de les entitats…

Un conjunt d’accions que redacto d’una tirada i que voluntàriament penso que cal incidir-hi de forma franca sense que això negui que hi hagi mancances. Equilibrem el balanç és el que vull expressar perquè sabent com són, ja hi ha prou amb el PP perquè algú digui que no ha existit política cultural en aquest darrer mandat.

A la capitalitat badalonina ha participat tothom qui ha volgut fer-ho (530 esdeveniments en l’edició de les agendes d’actes culturals), ho dic amb convenciment d’haver format part de la direcció, i els projectes que no s’han portat a terme han estat per motius d’excessiu pes econòmic. Ha permès un conjunt de retrobaments de la ciutat amb personatges que l’han construït: Margarida Xirgu, Frederic Xifré, Pompeu Fabra, Josep Gual, Joan Argenté…; una gran espectacle multimèdia de creadors badalonins: Speculum). L’experiència del procés participatiu, de les trobades amb entitats i noves propostes que van anar sorgint, sí que també porten a unes altres evidències: no hi ha un ajust suficient, una concordança entre administració i entitats, amb un espai comú de relacions que portin a compartir de forma habitual els seus neguits i projectes; tampoc la transversalitat està a l’ordre del dia en molts espais de la casa, quan no la deslleialtat d’algunes informacions que es dónen entre departaments passant-se la pilota, bé per motius de gestió o bé per motius partidistes; altra situació és la necessitat dels agents de l’administració pública, polítics però també els de perfil tècnic, de treballar fent partícips al ciutadà de la presa de decisions.

Tweet

Dolors Sabater fa uns dies va fer una entrada al Facebook que va agradar-me com a proposta però també va fer-me pensar. Comentava que als alumnes de 2n d’ESO els explicava qui eren Pere Cané, Joan Peiró i Antoni Sala i Pont, ‘per fer-los accessibles i entenedors a alumnes de 2n d’ESO (no els entra al currículum, això, però la motivació del Joc de Badalona els activa les ganes d’aprendrer d’una forma diferent, i això és el que realment importa!!!)’. Fantàstic.

Aquestes accions sumen pel coneixement del nostre propi present (podem citar els treballs publicats per part municipal sobre l’alcalde Frederic Xifé, La fàbrica Can Casacuberta, l’itinerari del Moviment obrer per part del Museu de Badalona; la història del Moviment Obrer a Badalona per part d’Emili Ferrando…).

En concret, la persona d’en Pere Cané Barceló és molt apreciada a la meva família per part de mare i n’he parlat més d’una vegada amb la seva néta Maria Cané. Ens cal una bona biografia per conèixer la seva tasca sindical dins de la CNT, la seva trajectòria cívica i el seu pas per l’alcaldia de Badalona l’any 1939, quan la República feia aigües amb l’avanç implacable de les tropes rebels franquistes. En els moments més difícils de la retirada i l’exili, en Cané va proposar entre d’altres, a l’Antoni Blanco Blanc, la possibilitat de marxar a l’exili a Mèxic, va preferir quedar-se i després d’un periple per la França ocupada va ser assassinat al camp de concentració de Gusen, a Mauthausen. L’exili i la mort va marcar tota una generació de badalonins i badalonines per l’acció del feixisme i del totalitarisme. Anteriorment ja he comentat les mancances de l’Estat espanyol en quan a la memòria història i en canvi el reconeixement dels crims per part del govern alemany en data de 1965.

Respecte a l’àmbit familiar en un document de la CNT l’any 1933, entre els signants del nomenat ‘Manifest dels 46’ hi havia José Albaladejo, Antonio Blanco… el silenci, i ‘el pacte de la fam’ dels franquistes van marcar la transmissió de testimoniatges i dels records, inclús de la resta de la familia, d’una época que no sembla que no va existir i tanmateix forma part de la de tots nosaltres.

Tweet

Quin títol, oi? Doncs és extret d’una glossa de Bonaventura Carles Aribau dedicada al general Prim perquè reprimís durament als membres de la Jamància l’any 1843, una revolta popular a Barcelona per reclamar el sufragi universal, més control polític i impostos proporcionats a la riquesa, segons ens explica l’historiador Josep Fontana (Vol. V Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, La fi de l’Antic Règim i la industrialització). Sobre el darrer vers d’Aribau, ‘hauràs salvat a la Reina, hauràs salvat el país’, Fontana es pregunta si no formaven part del ‘país‘ aquells combatents que segons deien els contemporanis tot i estar ferits i mutilats es mostraven ‘alegres y placenteros’ per la llibertat, la igualtat i la democràcia.

Aquesta entradeta ve a tomb del còmic ‘El Grito del Pueblo’ de Jacques Tardi i de Vautrin, novetat compilada que va presentar-se al darrer Saló Internacional del Còmic de Barcelona. És una obra que enganxa, pels amants del comic com a art (fantàstic Tardi) però també pel seu contingut històric (guió de Vautrin): la Comuna de París, ara fa 140 anys, presentant-nos la revolta popular que va durar 9 setmanes, els personatges (militars, gent d’ofici, matons, prostitutes…), les cançons i la cultura popular, l’ambient als carrers i a les barricades on corre la sang (potser és massa èpic com afrontaven de forma generalitzada el destí que els deparava, els combatents, homes, dones i nens de la Comuna). La generositat, els valors fraternals i l’idealisme de la Comuna es troba perfectament reflectit i, de forma honesta, permet explicar el projecte de canvi social, les contradiccions, i la lluita per la utopia. Enmig, diferents trames humanes que s’entrellacen i posen de manifest les diferents facetes de la condició humana especialment quan en una guerra surt, sobretot, el pitjor de moltes persones.

Finalment, la repressió, ferotge, dels versallesos: dels aparells de l’Estat, dels industrials, terratinents, de la burgesia, el clergat, és sense pietat, cruel, com m’enrecordava que Fontana havia descrit amb la revolta de la Jamància a Barcelona. Per tot això, ‘El Grito del Pueblo’, és recomanable com exercici de memòria històrica d’un episodi que té un context determinat tan bèstia (pèsimes condicions de vida, manca de llibertats, militarisme, pèrdua d’una guerra contra Prússia) que portà a molta gent a prendre les armes i a lluitar: ‘La Commune ou la mort’.

Tweet

Els Manel són ‘el’ fenomen musical del moment, afirmació amb total respecte a la resta de formacions catalanes. Antònia Font han presentat nou disc i tamé trepitgen fort. Tot i així, Manel en els dies que corren, amb un nou treball sota el braç, són ‘els Manel’, i molta gent s’afanya a poder veure’ls en directe.

En el marc de les Festes de Maig 2011, actuaran a Badalona. Un concert, tal i com es va explicar en la roda de premsa de presentació de les festes d’enguany, que serà de pagament i d’aforament limitat, fruit d’una sèrie de condicions del grup per a la contractació. Una era que a la província de Barcelona no toquen de franc, i l’altre era un aforament limitat (conviguèrem ja que no podien venir dos dies diferents en un aforament de dos zorrilles). En aquest sentit l’espai del Parc de Ca l’Arnús és idoni per gaudir-ne del concert i d’un entorn agradable.

Valoràrem municipalment la importància de tornar a comptar amb ells durant les Festes ja que presenten nou treball i estan en un moment dolç (actualitat del fenomen Manel). L’oferta en obert a les Festes de Maig és àmplia i variada, optimitzant recursos directament en l’organització per mitjà de l’empresa municipal Badalona Cultura.

El preu és popular 15 € (cobreix despeses però tothom hauria de saber que la cultura pública sempre equival a dèficit i cal per tant afinar-ho al màxim).

Anteriorment, s’havien fet ja espectacles de pagament a les festes (carpa de les arts a la platja), i per exemple tradicionalment al Zorrilla hi ha alguna actuació especial de festes, enguany són els dos dies de la Nit de Sant Joan de Dagoll Dagom.

Tweet