Bloc de Jordi Albaladejo

A mig camí entre la curiositat i l’interès científic. Amarats de romanticisme aventurer, els exploradors i amics, John Stephens i Frederick Catherwood, van encapçalar diferents expedicions entre 1836 i 1850 per descobrir restes d’una antiga civilització, engolida per la vegetació frondosa del Yucatan.

Stephens era una advocat nordamericà, escriptor i apassionat de l’antiguitat; i Catherwood, un arquitecte anglès, reconegut autor d’il·lustracions arqueològiques de Sicília, Egipte i el Pròxim Orient. A partir que ambdós coincidiren i conegueren indicis i testimonis precedents (Juan Galindo sobre el jaciment de Palenque i l’àrea de Copan) van emprendre l’aventura en territori del jaguar.

L’impuls exòtic d’una civilització perduda, els va portar a explorar i redescobrir diferents jaciments que van alimentar les especulacions sobre qui eren els autors d’aquelles extranyes i monumentals edificacions de pedra, perdudes enmig de la verdor de la selva on tot just la llum traspassava entre els arbres.

El col·lapse de la civilització maia (l’abandó de moltes ciutats al final del període clàssic, segles III-IX) i la voluntat dels colonitzadors espanyols en aquestes terres durant les primeres dècades del segle XVI, havien fet caure en l’oblit la civilització maia precolombina. I, segles més tard, des del món occidental, es dubtava que els indígenes que habitaven la zona fossin els descendents d’aquell esplendorós passat tal i com es va confirmar científicament a mida que s’anava coneixent més el llegat dels maies.

El romanticisme dels exploradors del segle XIX es deuria veure compensat per l’emoció, l’entusiame d’allò desconegut i la espectacular bellesa de les runes que es trobaven al davant.

Stephens amb el seu estil narratiu i Catherwood amb les seves precioses il·lustracions van saber captivar als lectors de Londres i Nova York i de la resta del món amb la publicació de Incidents of Travel in Central America, Chiapas, ans Yucatan (1841) i Incidents of Travel in Yucatan (1843). Un any més tard, Catherwood va publicar Views of Ancient Monuments in Central America, Chiapas and Yucatan, amb 25 litografies a color.

Les seves activitats van ser un dels precedents de les grans expedicions i reportatges posteriors de la National Geographic Society.

Tweet

Com la cançó, Neus i Edu, s’han casat.

Federalisme catalanoaragonès en temps flamígers – molt Enric Juliana això – amb senzillesa, estima i bona lletra. Bons jans i amics dels amics.

D’almogàvers en tot cas, potser alguns dels que vam assistir a la celebració i més concretament al moment del ball (i les copes…). O potser va ser l’esperit de Bobby Farrell que va posseir algun cos. Bobby Farrell? Sí, el mític ballarí de Bonney M! I, perquè no, amb alguna dosi d’Iggy Pop saltant de l’escenari. Quan no la meva filla petita V. incombustible fins a fondre’s les piles.

El casament civil va ser dijous al Jutjat de Pau d’Alella, amb la foto del mataor d’elefants darrera de lo sr. jutge amb l’estanquera i la senyera a banda i banda. La núvia, cal dir-ho, amb un vestit elegantíssim de Parnasse, disseny dels amics Susana i Dante. Per celebrar-ho, vam anar a dinar els familiars i amics més próxims a La Vinya (en Paco i la Mª Nieves, pares de Neus,  van exercir d’amfitrions) i com sempre que comparteixes complicitats, aprens alguna cosa. Àngel i Dori, pares d’Edu, van parlar-me de la Divisió 43 i ‘La Bolsa de Bielsa’, un episodi de la Guerra Civil als Pirineus. Van motivar-me al vespre a cercar informació per internet i conèixer la resistència de la divisió republicana entre abril i juny de 1938 contra els franquistes. Aquests els doblaven en número i els multiplicaven vàries vegades en material, però aconseguiren retirar-se ordenadament cap a França i entrar la majoria per Portbou a Catalunya a continuar resistint l’enemic. L’episodi va impressionar-me força com l’aportació d’Àlex a facebook amb la cançó de La Ronda de Boltaña, Bajo dos tricolores.

El convit més ampli va fer-se dissabte amb família i amistats de Saragossa, Andalusia i de casa nostra, d’ací i d’allà. La núvia, amb vestit de cerimònia de Maite del Vel l’Atelier de Badalona, i el nuvi  amb un bon vestit però, ai las! els homes ens vestim també per a l’ocasió però la núvia pren el protagonisme. La cel·lebració va fer-se a Les claus de Sant Pere, a Montcada i Reixac, amb els serveis gastronòmics d’Art en Buff amb en Jaume controlant la qualitat des de dins del servei. I, abans de parlar d’altra cosa, el discurs de l’Eli, emotiu i sincer, va causar sensació.

Detalls, bona teca, molt bon ambient general… i bona sintonia només començar entre alguns que vam establir conversa en el pica-pica i curiosament després vam coincidir a la mateixa taula. Perquè ens entenguem tots, ens vam autodenominar gafapastas: una periodista gaditana, un publicista ‘hipster’, uns dissenyadors, advocats i el mindundi que us escriu… ‘Yo choy un intelectuá y me como el coco’. Bé, està bé tot allò que comença bé i acaba bé.

Felicitats, Neus i Edu.

Tweet

El fotògraf Raoul Hausmann, fugint del nazisme va residir a Eivissa entre 1933 i 1936. Va ser dels primers artistes a retratar l’arquitectura rural eivissenca i establir un vincle amb els postulats racionalistes d’avantguarda.

Durant segles, l’aillament de la illa, havia conservat la tradició d’una cultura arcaica genuïnament mediterrània.

Arquitectura, antropologia i arqueologia van ser motiu d’interès de Hausmann i de vàries tongades de pintors, poetes, escriptors, bohemis que la visitaren i alguns s’instal·laren: Yves Michaud a Ibiza mon amour. Enquete sur l’industrialisation du plaisir situa una primera generació els anys trenta amb Walter Benjamin, Raoul Hausmann, Erwin Broner (en clau local badalonina cal situar aquí al pintor Eveli Torent); després de la Segona Guerra Mundial, els anys cinquanta-seixanta, una segona bohemia artística, cosmopolita i amb pocs recursos; i els anys seixanta-setanta, en què neix el mite hippy, peace and love. Posteriorment, afirma amb contundència ‘la bohemia ja no existeix, i l’etapa hippy s’ha convertit en mercaderia’. Es deixava pas a l’hedonisme contemporani, singularitzat això si dins d’un món globalitzat.

Paul R. Davis a Eivissa i Formentera. El llegat històric (2009) dedica un capítol a la casa pagesa que ‘des de temps fenicis fins a quasi l’actualitat, pràcticament totes les cases d’Eivissa es poden descriure senzillament com caixes de pedra amb un terrat pla’, i com ‘alguns arquitectes arribaren lluny en la seva carrera en adaptar-ne les característiques cubistes d’aquestes cases per al seus propòsits’.  Davis explica com les cases s’adapten al terreny ‘i no, com tant sovint ocorre a l’actualitat, el terreny a la casa’, i continua: ‘els treballs de construcció tenien molt d’esforç comunal i el pagès depenia de l’ajuda dels seus amics i veïns. Tots els materials s’obtenien a la zona: els blocs de pedra s’extreien de la pedrera més propera, l’argila que recobria parets i terrats s’extreia del sòl, la fusta es tallava dels abundants pinars. La pedra calcària es transformava en pols en algun dels molts forns locals i se’n feia la calç per emblanquinar les parets’.

El Grup d’Arquitectes i Tècnics per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATPAC), entre ells Josep Lluís Sert, van establir una relació especial d’inspiració en l’arquitectura tradicional d’Eivissa que permetia legitimar el nou disseny racionalista de formes senzilles – arcaiques o ‘primitives’ – amb l’exigència visual i estètica de prendre contacte amb el lloc on s’assenta. Així van realitzar-se diferents projectes arquitectònics (es poden consultar a la revista AC) i alguns van portar-se a la pràctica – Sert al llarg de la seva vida, també Albert Illescas fill de Sixte Illescas del GATPAC com ho havia estat Germà Rodriguez Arias – o bé una butaca dissenyada per Josep Torres Clavé el 1934, inspirada en els cadirats eivissencs i utilitzada per moblar el Pavelló de la República Espanyola a l’Exposició Internacional de París de l’any 1937.

Respecte al paisatge tradicional, l’arquitecte Victor Rahola, al suplement de Cultura de La Vanguardia (4/07/12),  posava en valor la conservació dels murs de pedra seca que, amb la seva geometria donen forma al territori: ‘delimiten canalitzacions d’aigua, topografia i cultius, camins i propietats. Són cicatrius i les marques fetes en temps milenaris’.

Una gran part de l’urbanisme modern, especulatiu i sense unes pautes integradores, ha transformat els atributs de la illa, el seu paisatge natural i els assentaments tradicionals. La rentabilitat de tot el que es pugui comprar i vendre amenacen si no es prenen majors mesures sostenibles, el paradís d’antany i que continua sent tot i que cada vegada més reduït.

Imatges: Casa Broner; Cadirat de Torres Clavé; Can Trull, hotel rural.

Tweet

Darrera de l’entusiasta Mikelin el cashero (versió de l’ska clàssic Sammy Dead), realitzada pels vitorians Potato el 1986, una de les primeres cançons amb les quals van donar-se a conèixer i que els va acompanyar en la seva trajectòria de concerts, hi ha un llegat cultural i social que es remunta a la música caribenya de molt temps enrera.

En concret a la música popular jamaicana, el mento, estil format a les àrees rurals de l’illa al llarg del segle XIX per vàries influències: dels colons anglesos i francesos i de la majoritària població afrocaribenya, mà d’obra esclavitzada provinent d’Àfrica.

Més endavant, la música de caire tradicional va enriquir-se amb influències d’altres illes caribenyes com el calypso de Trinitat; o jazzístiques i del ritmes&blues d’EEUU, des de les primeres dècades del segle XX.

Els orígens de Sammy Dead cal buscar-los abans de la seva popularització com un hit ska, en la cançó tradicional mento, interpretada per Edric Connor & The Caribbeans , Sammy Dead Oh (1952).

Els anys seixanta, el pioner Eric ‘Monty’ Morris, va enregistrar-la amb l’emergent estil ska juntament amb Byron Lee and The Dragonaires (1964). Morris va ser el primer vocalista dels llegendaris Skatalites.

La música ska començava a convertir-se en un fenomen d’oci a Kingston, la capital del nou país, Jamaica, que havia assolit la independència de la metròpoli britànica tot just l’any 1962.

Diferents artistes han interpretat i adaptat la cançó Sammy Dead fent-la sonar més enllà de la Jamaica natal. Entre els primers, la jove promesa, Delroy Wilson,  Clancy Eccles, Sammy no dead (1965), tema que després va aparèixer amb producció britànica al Regne Unit.

Fent un salt en el temps, els anys noranta, Desmond Dekker i The Specials van enregistrar-la de nou dins del treball King of kings (1993).

Una cançó que fa ballar als morts!

Tweet

La setmana vinent dins del macrofestival Cruïlla Barcelona 2012, visiten Barcelona els legendaris The Specials (l’any passat els Madness van estar a l’alçada de les expectatives). La seva primera visita va ser en el marc d’un festival dedicat a la ‘nova ona’ britànica a La Monumental l’octubre de 1980.

Una mala organització va portar a una desangelada assistència per gaudir d’un dels grups punters de l’ska i del moviment 2 tone. El baixista del grup Horace Panter recordava en una entrevista el desfasat promotor holandès, el bon ofici a l’escenari i les presses per carregar l’equip i sortir per potes abans que no sortissin malparats a conseqüència de les pèrdues dels organitzadors (podeu trobar informació a la xarxa, de fet he eliminat els links directes perquè portaven virus associats).

Després de separar-se i encetar projectes en solitari, el juliol de 1993, actuaren al Zeleste 2, The Special Beat (formació amb ex-integrants de The Specials i The Beat). Vaig assistir al concert i recordo que sonava un hit darrera un altre en una sala que es va quedar petita i tothom va suar la cansalada (i les birres!). També van actuar-hi Potato (segurament la primera vegada que deuria veure’ls) i els bisbalencs Komando Moriles.

Anys més tard, en el marc d’un macrofestival amb una mena de fusió de cultures juvenils i estils (punk, skateboard…), poc habitual almenys a Europa, The Specials estaven programats en el marc del Warped Tour 98 al Pavelló Olímpic de Badalona. Desconec la formació que va presentar-se i com va anar perquè aleshores l’actuació em va semblar molt difuminada i poc engrescadora.

Molt possiblement la setmana vinent no pugui veure’ls i estaré atent als comentaris que puguin arribar-me, aquest mes de juliol no s’escaparà però l’assistència amb alguns amics als japonesos Tokyo Ska Paradise el dimarts 24 a l’Apolo!

La imatge inicial del post és de la platja de Brighton l’any 1979: integrants de The Specials, Madness i The Selecter.

Tweet

L’agost del 2001, d’estiueig a Vilajuïga (on encara van els meus pares), vaig escriure l’article que reprodueixo a continuació sobre el passat de les comunitats jueves a l’Alt Empordà. Vaig enviar-lo a un mitjà escrit com a col·laboració – tal i com feia regularment a El Punt del Barcelonès Nord – però mai va poder veure la llum. En aquell moment  ja tenia present la potencialitat del turisme cultural com a factor identitari i sostenible de desenvolupament econòmic. Actualment veig amb molta simpatia el Centre d’Acollida Turística de Vilajuïga i la Fira Vila de Jueus , el consolidat festival Terra de Trobadors de Castelló d’Empúries o el pla perquè la DO Empordà faci vi caixer segons els costums tradicionals jueus.

La imatge són dels gegants de Vilajuïga, Isaac i Joana (1996), que representen una parella de jueus que van fundar el poble. El meu article era el següent:

‘Les diferents petjades del passat medieval corresponents a les comunitats jueves de l’Alt Empordà, esdevenen un testimoni de la convivència cultural i religiosa – malgrat l’animadversió popular impulsada per determinats factors religiosos i econòmics – de les terres catalanes en el conjunt de la Mediterrània.

Els assentaments jueus a la comarca són localitzables o ens consta alguna referència avui dia, a les importants viles senyorials de Castelló d’Empúries i Perelada, a la vila reial de Figueres, i a les poblacions de Cadaqués, Vilajuïga, Bàscara i Sant Llorenç de la Muga.

L’activitat comercial, financera i els emprèstits amb usura – prohibits de realitzar als cristians – concentraven les activitats principals dels jueus, les quals es trobaven sota la protecció directa dels Comtes a les viles de Castelló i de Perelada. La comunitat hebrea, diferenciable de la cristiana per mantenir llurs creences i tradicions pròpies, s’organitzava dins el call o barri jueu. La Sinagoga esdevenia el centre litúrgic i de reunió de l’Aljama, una entitat jurídica comunitària vinculada als seus protectors, els Comtes o en el cas de Figueres la pròpia monarquia catalanoaragonesa. L’interès reial per a protegir directament els jueus tenia raó de ser en les importants rendes que proporcinaven al patrimoni privat del monarca i els infants que, a finals de segle XIII, van oferir importants beneficis als jueus que s’establissin a Figueres, vila sota la seva jurisdicció.

En l’àmbit de les petites poblacions empordaneses, les referències costumistes situen a Cadaqués l’existència d’una comunitat jueva tot i que no han perdurat referències materials. Per la seva banda l’arrelament en la toponímia s’exemplifica a Vilajuïga, nucli poblacional documentat ja l’any 982 amb la referència llatina de ‘vila judaica’, on la tradició oral situa l’emplaçament d’una Sinagoga en el lloc ocupat per l’actual temple de Sant Feliu consagrat l’any 1080. La presència en aquesta població d’una petita comunitat rural jueva hauria donat el nom a la vila, concentrant-se en cas d’haver existit la Sinagoga, almenys 10 homes majors d’edat per a celebrar segons els preceptes litúrgics la pregària. A Bàscara, l’activitat de tres famílies dedicades al préstec i al comerç, i el petit call de Sant Llorenç de la Muga, permeten documentar la implantació jueva a l’Alt Empordà.

Les disposicions antijueves de l’Església catòlica i el caràcter d’alguns dels negocis practicats pels jueus, en el marc de la crisi social i econòmica dels segles XIV-XV, van facilitar l’extensió del fanatisme i al deteriorament de la coexistència entre cristians i jueus, els qui en el cas de no convertir-se van ser expulsats de la península el 1492.

Tanmateix, la recuperació de diferents aspectes de la pròpia història permetrà reforçar sense complexos els llaços comunitaris dels catalans i de l’Empordà com una terra acollidora, on el respecte mutu esdevé un element inestimable de progrés i benestar cívic.’

Tweet

Dues atmòsferes intimistes, solitàries, darrera de les quals hi poden haver moltes històries.

Són dels artistes Christoffer Wilhelm Eckersberg i Edward Hopper,  a  Nu sentat o La model (1839) i L’habitació d’hotel (1931)  respectivament.

Mirades artístiques com veiem del segle XIX i del segle XX. Al segle XXI, si volem, la gestió de la soledat canvia amb la societat 2.0 i la xarxa que possibiliten connectar la individualitat al món. Hi haurà també escenes contemporànies de nus amb ipad’s, tablets, blackberry’s…

Tweet

‘Nunca he creído que el partido republicano fuese a hacer la revolución. Nunca lo he considerado como un organismo de progreso y cultura, ni he podido convencerme de que sus hombres tengan alguna superioridad ética sobre los caciques monárquicos que van devorando a España’. Afirmacions punyents i escèptiques de Pío Baroja després d’un motí militar frustrat a la fragata Numància, un episodi vinculat a una conspiració republicana, l’estiu de 1911 (citat per Raymond Carr a España, 1808-1975).

La demagògia revolucionària d’Alejandro Lerroux i de la cúpula radical començava a trobar-se en entredit des dels sectors progressistes i l’obrerisme (no cal dir entre les files del coservadurisme) després d’inhibir-se  durant la Setmana Tràgica i deixar sense direcció els seus seguidors a primera línia i la complicitat amb el fiscal militar en la condemna a mort de l’activista lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia. Si parem atenció de nou a Baroja, era de l’opinió que la persecució de Ferrer per part del Govern, l’havia convertit en un màrtir i la seva fama sobrepassava així el cercle limitat d’influència que va tenir en vida (Joan Connelly Ullman ho tracta a La setmana tràgica). Sempre és bo conèixer diferents visions dels fets i dels personatges històrics, des d’una vessant contextualitzadora i posant de relleu qui les fa.

Recuperant el motiu del post recollit al títol, l’emblemàtica fragata Numància que, després del seu passat bèl·lic, feia funcions de cuirassat guardacostes al protectorat espanyol del Marroc. Quan es trobava en aigues de Tànger, la nit de l’1 al 2 d’agost de 1911, va haver-hi entre la tripulació un motí, amenaçant de bombardejar Màlaga com a punt de sortida d’una aixecament republicà general, preveient després dirigir-se cap a València i Barcelona. L’exemple més immediat el tenien en la revolució portuguesa d’octubre de 1910 que va portar a la proclamació de la Primera República. Havia començat amb un pronunciament militar aparentment faltat de suport que, davant de la inoperància del govern, havia anat prenent cos i finalment reeixit.

L’acció dels amotinats al Numància va ser però frustrada per la resta de tripulats i el cap de la revolta, Antonio Sanchez Moya, va ser afusellat el dia 9 d’agost al mateix vaixell davant del ministre de Marina que s’hi havia desplaçat. El fet va motivar protestes a Cadis i a Barcelona per l’actitud d’indiferència una vegada més del Rei. Segons sembla – tal i com afirmava el president del govern Canalejas – el moviment republicà conspiratori portava temps preparant-se amb la intenció que la Marina de guerra seguís els passos del motí en la flota russa el juny de 1905. El recent cas portugués era com havia assenyalat abans un exemple molt temptador. Tot i quedar en res, darrera de la primera acció a la Numancia – segons el socialista Antoni Fabra i Ribas (tal i com cita l’historiador Eduardo González Calleja) – es planejava una invasió per part d’exiliats de la Setmana Tràgica que, procedents de Perpinyà, Tolosa, Pau i Baiona, entrarien a l’Estat espanyol amb revòlvers per la Vall d’Aran i Aragó per provocar una insurrecció que coincidiria amb una vaga general a Barcelona, València i Saragossa. Fantasies conspiratòries o no, el cert és que l’erosió i el descrèdit del règim de la Restauració eren molt importants i el propi president del govern, José Canalejas  (cap del partit liberal que havia arribat al poder després de la caiguda del conservador Antonio Maura); va morir assassinat pels trets d’un anarquista a Madrid, el novembre de 1912.

L’interès per escriure sobre aquest tema va desvetllar-lo una anècdota trivial amb uns amics quan baixava amb el cotxet del meu fill petit pels costeruts carrers del barri del Rost d’Alella (podeu veure unes imatges d’andrones i carrerons ‘secrets’ en un videoclip d’Élena), després d’haver deixat al col·legi els nostres fills respectius. Vam bromejar recordant la famosa escena del film El cuirassat Potemkin quan un cotxet cau escales avall. D’aquí vaig pensar en l’episodi poc conegut de la fragata Numància i que seria interessant contribuir a la seva divulgació. Bon profit, estimats/des lectors/es.

Tweet

M’ha arrribat que la pastisseria Ventura tanca. A Badalona, és un establiment més que centenari, on es troben els millors tornemis de la ciutat i diria que, per a qui li agradi el dolç, del món mundial! Qui els escriu és un fan i el nom d’aquest mateix bloc és un homenatge al tornemi, dit altrament xuxo o xuixo per a qui no utilitzi o conegui el localisme badaloní.

Segons la tradició oral, el nom de tornemi (debats ortogràfics a banda), té el seu origen en una pastisseria, desapareguda fa anys, del mig del carrer Canonge Baranera (carrer d’en Cueta), en la zona de Baix a Mar. Eren una delícia i un cop la gent se’ls menjava, deia: ‘Que bo, tornem-hi!’ i d’aquí el pastisset farcit de crema i amb sucre al damunt va ser nomenat tornemi. Així conec aquesta anècdota que ha fet història.

Després de la desaparició d’altres passtisseries emblemàtiques de la ciutat, ara segons sembla li toca a Can Ventura. Va fundar-la Jacint Ventura Riera, en el número 28 del carrer de Mar, el 1908. La pastisseria és la més antiga en funcionament a la ciutat i manté bona part de la seva decoració modernista original, on cal apreciar en els vidres de l’aparador els gravats de dos dracs mitològics i una imatge central femenina amb l’escut de Badalona i als fons la platja amb les barques de pesca. L’interior també ha sabut conservar un aspecte d’època característic. Vaig parlar-ne com autor al llibre Badalona Modernista (2003).

Un record per a Can Ventura (una molt bona pastisseria) i, en concret, pel tornemi que només citar-lo… humm.

Tweet