Bloc de Jordi Albaladejo

La imatge correspon a una pàgina d’un fanzine underground badaloní que situaria a finals dels vuitanta. Em penso que vaig comprar-lo al Bar 1913.

Es tracta d’una il·lustració d’en Frank, veu i showman de l’emblemàtic grup de rock, Flai Tunai. A més de la seva tasca musical l’hi apassionava la pintura i els còmics tal i com recull Ferran Amado a La música del dimoni. 30 anys de rock a Badalona.

El temps ha convertit el dibuix amb la seva autoria que apareix al marge inferior dret, en un document històric (tanmateix el nom del grup de música que apareix en vertical el vaig escriure jo). M’ha arribat fins avui, a diferència de la resta del fanzine, perquè va estar penjat a la meva habitació i quan el vaig treure va barrejar-se entre papers que he conservat. En aquella època, darrera de la porta de l’habitació, tenia exposat entre d’altres imatges, un cartell també dels Flai anunciant un bolo a la sala KGB de Barcelona. Era quan anava a l’institut, al Badalona-7, els havia vist en concert i es rumorejava que enregistrarien un disc.

Sobre els Flai Tunai havia escrit una entrada anterior: ‘Rock por tubo’: Flai Tunai.

Tweet

Artemisia Gentileschi, pintora renaixentista italiana, és motiu d’una exposició al Museu Maillol de París (va posar-me en antecedents l’interessant article Los ojos de Artemisia de Joan-Lluis Palos al suplement de cultura de La Vanguardia, 6-06-2012). L’exposició és una magnífica ocasió per conèixer la seva obra encara poc coneguda pel gran públic tot i estar a l’alçada dels més grans artistes.

Els encàrrecs pictòrics per part de mecenes privats com la família Mèdici van permetre-li viure de la pintura de forma independent,  superant tota classe d’obstacles de gènere de l’època. I no va tenir-ho gens fàcil: de jove va ser violada pel seu professor de perspectiva i va suportar vexacions i tortura (la sibille que gairebé li destrossa les mans) en un judici de la Inquisició romana – per comprovar que no mentia -quan l’acusat era precisament el seu violador!

El quadre Susanna i els vells s’aventura com una prova d’innocència moral tot i pintar-lo als 17 anys, un any abans de que la forcessin brutalment: la intimidació d’una jove objecte de la lascívia i una força aliena a la seva voluntat; o bé l’obra de l’etapa florentina Judit decapitant Holofernes, és la sang d’Artemisia la que al·legòricament hi ha al llit i és el seu dolor el què dóna expressivitat a les seves obres.

Dona de caràcter, va tenir un matrimoni frustrat a Florència, va viure a Gènova, Venècia, Roma i Nàpols (on va dirigir un taller artístic), i va experimentar una relació complicada amb el seu pare, artista que treballava colze a colze amb el seu violador i va prioritzar la seva carrera a defensar l’honor de la seva filla. Un bon retrat literari de la biografia d’Artemisia l’he llegit de Susan Vreeland, La pasión de Artemisia (2006).

I, sense abandonar l’àmbit literari, el mite semític de l’heroïna Judit, una habitant de Betúlia un petit poble assetjat pels babilonis, una ‘vampiresa bíblica‘ que sedueix el cap de les tropes invasores, Holofernes, i després d’embriagar-lo el decapita i fa fugir les tropes enemigues, va ser font d’inspiració de Maria Aurèlia Capmany per escriure la novel·la Betúlia (1956). L’encertadíssim pròleg d’Isabel Graña així ho assenyala i cita a més Artemisia Gentileschi a la reedició de l’obra l’any 2010 (per part de l’editorial Nautilus), una de les nombroses activitats corresponents a Badalona 2010, Capital de la Cultura Catalana.

Sobre la vida de l’artista va rodar-se Artemisia, passió extrema (1997) amb la direcció d’Agnes Merlet.

PD. L’Àlex em proporcionarà un DVD del film que, en el seu moment, no va reeixir massa des del pla comercial.

Tweet

Stalin va prohibir-lo i la repressió va caure a l’entorn seu en forma de censura i fins i tot d’execucions. Va veure la llum per les còpies que van sortir de la URSS (a Rusia va publicar-se l’any 1993). El libro negro, editat en castellà ara fa pocs mesos, va començar a escriure’s l’any 1942, en plena Segona Guerra Mundial, quan un grup de científics i escriptors jueus van impulsar la tasca de documentar l’extermini sistemàtic que estava perpetrant el totalitarisme nazi sobretot contra els jueus als territoris ocupats de l’est europeu.

Una vegada derrotats els nazis, no podien quedar impunes els seus crims. Eren les proves de l’horror. D’una part, ja que els crims de l’altre totalitarisme, l’stalinista, aleshores assentat amb un ferri domini de la població, feien tragar saliva o portar-te a les fosses del silenci, directament al patíbul o al gulag.

Els escriptors Vassili Grossman i Ilyà Eherenburg es responsabilitzaren del projecte amb el suport d’un ampli equip de persones col·laboradores. Van escriure una obra ingent (1.232 pàgines) i amb testimonis colpidors: El libro negro de los atroces crímenes en masa perpetrados por los fascistas alemanes contra los judíos en los territorios ocupados de la Unión Soviética y los campos de concentración de Polonia durante la guerra (1941-1945).

Però, no hi havia lloc per a la discrepància de la línia oficial, fos real o tanmateix possible. Tothom podia ser en un moment donat sospitós inclús entre els més sacrificats servidors del règim. L’any 1947, Stalin va fer paralitzar els treballs de recerca i ‘matisar’ una sèrie de punts de vista en el procés de redacció perquè van prendre força una sèrie d’arguments detractors de l’obra. No interessava al règim el fet que l’òptica principal es fixés en la comunitat jueva ja que al seu entendre es deixava de banda la persecució nazi de les nacionalitats i d’altres col·lectius; o bé la visió polèmica del col·laboracionisme principalment d’ucraïnesos i letons. A més s’experimentava als països del bloc soviètic un context de Guerra Freda i una vegada derrotats els invasors alemanys, la llavor de l’antisemitisme popular aflorava de nou. La censura i la repressió stalinista van intentar tirar terra al capdamunt.

Sobre la Segona Guerra Mundial a l’URSS podeu llegir l’anotació anterior: Vida i destí de Vassili Grossman.

Il·lustracions: Le fille de Staline de l’artista d’estil popart Gudmundur Gudmundsson, conegut com Erró; imatge de l’actor Ron Perlman, a Enemic a les portes, en què interpreta un membre de l’exèrcit roig que va ser torturat pel propi règim stalinista i motiu d’això apareix amb una dentadura de ferro.

Tweet

El primer institut de batxillerat que va obrir les seves portes a Badalona, va ser l’Institut Nacional de Segona Ensenyança “Albèniz” el curs 1933-1934. Va instal·lar-se a la torre Pi i Gibert (avui dia el conjunt de pisos de Quinta Elvira Parc a l’Avinguda Martí Pujol), arrendada a tal efecte pel Ministeri a la família propietària. L’alcalde Josep Casas en una entrevista publicada al quinzenal local Ruta el desembre de 1932 assenyalava que la finca Pi i Gibert “seria esplèndida per museu i parc, però en volen unes 200.000 pessetes i no hi ha manera de treure-les”, uns mesos més tard va acollir les aules de l’Institut Albèniz. Ben aviat, l’abril de 1934, arran del requeriment per part del director del centre de qui s’encarregava del manteniment del recinte, l’Ajuntament de Badalona va acordar fer-se càrrec de les despeses d’aigua i de les intervencions d’arranjament necessàries per mitjà de la brigada municipal. El mateix mes, el setmanari badaloní Acció, publicava un article sobre l’institut en què posava en valor el jardí i el petit bosquet existents on es feien classes a l’aire lliure però assenyalava la insuficiència d’espai a les aules per a les classes. Era necessari pensar doncs en solucions per ampliar les aules a la finca o bé contemplar altres possibilitats.

Segons apareix a la Revista AC, Documentos de Actividad Contemporánea, al seu número 21 (primer trimestre de 1936), els arquitectes J. González Esplugas i F. Perales, membres del  Grup d’Artistes i Tècnics Espanyols per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATEPAC), van realitzar un ‘Proyecto de Instituto de Segunda Enseñanza para Badalona’.

Ambdós arquitectes havien portat a terme – tal i com va aparèixer al núm. 14 de la Revista AC (1934) – un conjunt de reformes a la Universitat Autònoma de Barcelona d’acord amb les normes pedagògiques del moment: millorar la comoditat de les aules (van intervenir concretament en la de química) i dels espais adjacents (convertir en accessible el jardí, dotar d’un espai al servei de bar, una sala d’exposicions…) per tal d’obrir la institució a l’exterior i facilitar la formació d’una cultura general universitària.

El punt de partida del projecte badaloní eren les necessitats educatives a la ciutat i els plantejaments educatius renovadors dels anys de la Segona República, seguint l’exemple conceptual de l’Institut Escola de la Generalitat de Catalunya, instal·lat a Barcelona. Els arquitectes J. González i F. Perales idearen un projecte a la mançana entre l’Avinguda del 14 d’abril (actual Alfons XIII), els carrers Ausiàs March, Baldomer Solà i Garriga. Perquè ens situem ràpidament, a la mançana on es troba el Pavelló Esportiu dels Països Catalans.

Es preveia un modern edifici rectangular de diferents plantes (planta + 3 i terrat útil) amb aules espaioses, una biblioteca, una sala d’estudi, una sala polivalent, una torre amb un observatori meteorològic, gimnàs, piscina, wc per a nois i noies, un frontó, un camp de basquet-ball, tenis i caseta del conserge dins de l’ampli recinte escolar. Els arquitectes ja van avisar al costat dels plànols publicats a la Revista AC que s’havia hagut de reduir el projecte per tal d’acollir-se la seva construcció a la llei estatal del 25 de juny de 1935 del Ministeri de Treball, la ‘Llei Salmón’ (en referència al ministre Federico Salmón), amb la que volia estimular-se amb beneficis fiscals el sector de la construcció i mitigar així l’atur del moment. El projecte va quedar en això a les portes de la Guerra Civil. Tanmateix, la recerca de l’encàrrec d’edifici, la memòria del projecte, fins on van arribar a quallar les gestions per construir-lo són motius encara per aprofundir al respecte.

Sobre el GATPAC (secció catalana del GATEPAC) podeu veure una entrada anterior: ‘Sol, aire i llum’ pilars republicans.

Tweet

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=aHX4dDKa2xg[/youtube]

Cançons intimistes que sedueixen l’oïda per transportar-te a un univers oníric: Magnòlia, el darrer treball discogràfic de Maria Coma .

Hem suggereix la visió d’una obra de Ramon Casas, una noia nua, fràgil, recollida en posició fetal, com si estigués dins d’una amniòtica protecció. Amb una perspectiva insòlita, creativa com l’obra musical de Coma: ‘Tinc por de mi per si marxo corrent. Tinc por de perdre’m i…‘ (Bosc adormit).

PD: El video que he inclòs va ser enregistrat el diumenge 29 d’abril de 2012 a La Sargantana, Badalona. Gira de presentació del disc «Magnòlia».

Tweet

El pintor Eveli Torent, artista lligat a la ciutat de Badalona, va cultivar amistat amb el poeta francès Laurent Tailhade quan es trobava a París  els primers anys del segle XX. Durant aquella estapa va visitar diverses vegades la Bretanya per cercar motius d’inspiració seguint el passos d’altres artistes (ho vaig tractar a l’entrada: Escenes de Bretanya per Eveli Torent).

Juntament amb Laurent Tailhade i la seva dona, Torent va visitar Camaret l’agost de 1903. Van allotjar-se a l’Hotel de França. No va ser una estada plàcida precisament…

Els escrits satírics de Tailhade sobre el capellà, els costums i la població, publicats al diari parisenc ‘L’Action’ van ser reproduïts en publicacions locals que van enfurismar als habitats de Camaret. Va afegir-se que per a la processó de la Verge del 15 d’agost, molt celebrada en les poblacions marineres, Tailhade va situar un orinal a la finestra, fet que va ser interpretat com una gran provocació. Els ànims van anar caldejant-se i uns dies després, el 28 d’agost, una gernació de persones va plantar-se davant de l’hotel cridant ‘mort a Tailhade!’, ‘a l’aigua amb l’anarquista!’. Per acabar d’adobar la situació, Torent va encendre més els ànims quan des de la finestra de la seva habitació es va posar a netejar o simular que ho feia, una escopeta. Els gendarmes van haver d’intervenir i emportar-se sota la seva protecció als ‘il·lustres’ visitants a la població de Brest.

Tailhade tindria una nova topada pública dies més tard. Es diu que com a venjança de l’episodi va escriure ‘Les filles de Camaret’ cançó ‘paillarde’ – d’amics – pujada de to que va fer-se popular i va contribuir tanmateix a donar a conèixer la població.

Una article de premsa que parla dels fets: Chanson. Les dessous des Filles de Camaret.

Tweet

Zoot Suit, és un hit musical mod de The High Numbers, formació que poc després va recuperar per a la posteritat el seu nom original, The  Who.

El títol de la cançó pren referència a l’estil Zoot Suit que va nèixer en els clubs nocturns de jazz de Harlem els anys trenta del segle XX i va estendre’s entre el jovent llatinoamericà i afroamericà, i també entre els blancs balladors de swing que van convertir la música en un estil de vida a nivell cultural, d’estètica i relacions socials (el film Els rebels del swing es situa entre els joves alemanys que segueixen aquesta moda nordamericana i anglesa).

Els anys quaranta a Los Angeles, en concret l’any 1943, van tenir lloc uns episodis violents de caràcter racista a partir del xoc entre els zoot suiters llatins i els marines que van comptar amb la col·laboració policial (en Carles Vinyes ho tracta al seu bloc: La criminalització d’un estil: Zoot Suit riots I, II i III).

El moviment mod, abreviatura de modern, que abans esmentava, va sorgir els anys seixanta del segle passat entre el jovent de la Gran Bretanya i va prendre les característiques d’un moviment cultural a partir de compartir un estil musical, uns gustos estètics propis i uns hàbits socials i de pensament: a way of life.

La petja mod s’allarga en el temps i del revival del moviment els anys vuitanta vull anotar la cançó Mangas Cortas de Los Elegantes, versió del clàssic Zoot Suit (cançó inclosa a la banda sonora del film Quadrophenia, 1979).

Tweet

El quadre La tempesta (1505) és presentat sovint com una obra hermètica, misteriosa, que guarda les seves claus interpretatives en al·legories mitològiques i bíbliques.

La pròpia biografia de l’autor renaixentista, Giorgione , és poc coneguda i contribueix a l’imaginari sobre la seva producció artística.

L’obra en qüestió es troba exposada a la Galeria de l’Academia de Venècia . Les dimensions reduïdes del quadre porten a un cert desencís que ràpidament es converteix en secundari davant de l’elegància pictòrica  d’un ambient simbòlic representat en un paisatge que pren protagonisme amb una tempesta que s’apropa. Potser aquí ha de recaure més – al capdevall – el plaer de contemplar l’obra, en la construcció d’un ambient, i valorar el seu art en si; que de donar-li voltes i més voltes sobre possibles representacions mitològiques.

A falta d’indicacions de l’autor, hi ha diverses interpretacions obertes i plausibles sobre la composició i els protagonistes de l’escena que, tanmateix, esdevé el primer quadre de la història de l’art on el paisatge – com assenyalava abans – és un element central i cerca l’emoció de l’espectador. Giorgione pintava directament sobre la tela sense dibuix previ i fruit d’això la figura de l’home, després que es fes un visionat amb raig X, resulta que anteriorment, pintada a sota, era una dona seminua. Aquest fet desmunta part de les claus interpretatives i dóna força a la fantasia al·legòrica de l’autor, a l’expressió artística d’uns sentiments. L’obra era un encàrrec d’un noble i a l’inventari de la família propietària apareixia com Mercuri i Isis, el nom de La tempesta va ser adoptat més endavant.

Poesia pictòrica i debat intel·lectual es troben entrellaçats sota l’omnipresent tempesta que domina l’escena. Una bona novel·la que té el famós quadre com referència que sobrevola una intriga veneciana és La tempestad de Juan Manuel de Prada, obra amb la qual va aconseguir el Premi Planeta 1997. És un llibre interessant que m’ha sorprès perquè la repulsió del pensament tradicionalista i conservador de l’autor (a més de la seva pedanteria), feia allunyar-me dels seus escrits. L’interès per Venècia ha superat – i estic content – un prejudici d’àmbit públic sobre una producció literària de qualitat.

Damunt de la nostra quotidianeitat s’acosta la gran tempesta de la crisi, com podeu veure una nova interpretació molt d’actualitat!

Tweet

Article meu publicat al setmanari Set30Maresme (18/05/2012):

El sindicalista llibertari Joan Peiró i Belis, mataroní d’adopció, que el proper juliol farà setanta anys del seu afusellament per part dels franquistes, en el seu primer article d’opinió en premsa denunciava precisament l’assassinat del ‘mestre’ (Ferrer i Guàrdia) en ‘el mil veces maldito castillo’ de Montjuïc.  Defensava també les escoles laiques on es formaven ‘hombres libres, no esclavos de la antigua Roma’. Va escriure’l el març de 1910, al setmanari Juventud Rebelde, a Badalona, durant els anys de residència en aquella ciutat.

L’actualitat de Ferrer i Guàrdia ve motivada per la recent presentació d’una nova tesi doctoral, Estudio histórico-jurídico de la causa contra Francisco Ferrer Guardia, instruida y fallada por la Jurisdicción de guerra (1909), elaborada per Pascual Velázquez Vicente.

Velázquez és doctor per la Facultat d’Educació de Múrcia des de l’any 2008, quan va presentar la seva primera tesi: La Escuela Moderna: una editorial y sus libros de texto (1901-1920). És tot un expert en la biografia i l’obra de l’alellenc Ferrer i Guàrdia i ara en la seva segona tesi analitza el procés judicial de què va ser víctima, aquest cop a través de la Facultat de Dret de la UNED.

Velázquez ha visitat Alella diversos cops i manté contacte amb algunes persones del poble interessades en els progressos de les seves investigacions. Un cop defensada la seva nova tesi doctoral, n’ha fet arribar una còpia en forma de llibre i amb una dedicatòria al poble d’Alella a la Biblioteca municipal, on també es pot consultar els dos volums que componen la tesi anterior, a més d’una nombrosa bibliografia i documentació sobre Ferrer i Guàrdia.

En la seva nova tesi, Velázquez analitza acuradament el context social i polític del país i la vida de Ferrer i Guàrdia abans de centrar-se específicament en la causa separada de què fou objecte, acusat del delicte de rebel·lió militar pels fets esdevinguts entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909 a Barcelona.

L’autor fixa l’atenció en el procediment judicial per concloure que hi va haver prevaricació, diligències tendencioses i fragmentàries amb resultat desfavorable per a l’acusat, «fabricació» de proves incriminatòries, diverses irregularitats i renúncia del fiscal a presentar cap prova. Velázquez incideix en els càrrecs contra Ferrer – fonamentats en opinions, sospites i testimonis indirectes -, en els errors de la defensa i en les acusacions sobrevingudes quan la defensa ja no tenia opció de rèplica.

L’estudi conclou que no hi ha proves acreditades contra Ferrer i Guàrdia per condemnar-lo a mort com a «cap de la rebel·lió» de la Setmana Tràgica. Velázquez va més enllà i en considera botxins els autors «de les pressions polítiques i policials exercides des del Ministeri de la Governació sobre l’autoritat judicial militar amb resultat d’eliminació física i destrucció patrimonial». Així, apunta com a autors d’un delicte de prevaricació al capità general de la IV Regió, Luis de Santiago Monescau, i l’auditor general de guerra de Catalunya, Ramon Pastor – que dirigien, ambdós, el procés -, i acusa el ministre de la Governació, Juan de la Cierva Peñafiel, d’inductor al delicte

Les diferents peticions a l’Estat perquè es revisi la causa contra el pedagog i lliurepensador alellenc Francesc Ferrer i Guàrdia, declarat fill predilecte de la població (2011), per tal d’anul•lar el judici i restituir la seva dignitat personal, guarden un darrer paral·lelisme amb el cas de Joan Peiró, també objecte d’una farsa judicial unes dècades més tard i que malauradament per la memòria històrica no ha estat reparada oficialment.

Tweet