Com la cançó, Neus i Edu, s’han casat.
Federalisme catalanoaragonès en temps flamígers – molt Enric Juliana això – amb senzillesa, estima i bona lletra. Bons jans i amics dels amics.
D’almogàvers en tot cas, potser alguns dels que vam assistir a la celebració i més concretament al moment del ball (i les copes…). O potser va ser l’esperit de Bobby Farrell que va posseir algun cos. Bobby Farrell? Sí, el mític ballarí de Bonney M! I, perquè no, amb alguna dosi d’Iggy Pop saltant de l’escenari. Quan no la meva filla petita V. incombustible fins a fondre’s les piles.
El casament civil va ser dijous al Jutjat de Pau d’Alella, amb la foto del mataor d’elefants darrera de lo sr. jutge amb l’estanquera i la senyera a banda i banda. La núvia, cal dir-ho, amb un vestit elegantíssim de Parnasse, disseny dels amics Susana i Dante. Per celebrar-ho, vam anar a dinar els familiars i amics més próxims a La Vinya (en Paco i la Mª Nieves, pares de Neus, van exercir d’amfitrions) i com sempre que comparteixes complicitats, aprens alguna cosa. Àngel i Dori, pares d’Edu, van parlar-me de la Divisió 43 i ‘La Bolsa de Bielsa’, un episodi de la Guerra Civil als Pirineus. Van motivar-me al vespre a cercar informació per internet i conèixer la resistència de la divisió republicana entre abril i juny de 1938 contra els franquistes. Aquests els doblaven en número i els multiplicaven vàries vegades en material, però aconseguiren retirar-se ordenadament cap a França i entrar la majoria per Portbou a Catalunya a continuar resistint l’enemic. L’episodi va impressionar-me força com l’aportació d’Àlex a facebook amb la cançó de La Ronda de Boltaña, Bajo dos tricolores.
El convit més ampli va fer-se dissabte amb família i amistats de Saragossa, Andalusia i de casa nostra, d’ací i d’allà. La núvia, amb vestit de cerimònia de Maite del Vel l’Atelier de Badalona, i el nuvi amb un bon vestit però, ai las! els homes ens vestim també per a l’ocasió però la núvia pren el protagonisme. La cel·lebració va fer-se a Les claus de Sant Pere, a Montcada i Reixac, amb els serveis gastronòmics d’Art en Buff amb en Jaume controlant la qualitat des de dins del servei. I, abans de parlar d’altra cosa, el discurs de l’Eli, emotiu i sincer, va causar sensació.
Detalls, bona teca, molt bon ambient general… i bona sintonia només començar entre alguns que vam establir conversa en el pica-pica i curiosament després vam coincidir a la mateixa taula. Perquè ens entenguem tots, ens vam autodenominar gafapastas: una periodista gaditana, un publicista ‘hipster’, uns dissenyadors, advocats i el mindundi que us escriu… ‘Yo choy un intelectuá y me como el coco’. Bé, està bé tot allò que comença bé i acaba bé.
Felicitats, Neus i Edu.
