El fotògraf Raoul Hausmann, fugint del nazisme va residir a Eivissa entre 1933 i 1936. Va ser dels primers artistes a retratar l’arquitectura rural eivissenca i establir un vincle amb els postulats racionalistes d’avantguarda.
Durant segles, l’aillament de la illa, havia conservat la tradició d’una cultura arcaica genuïnament mediterrània.
Arquitectura, antropologia i arqueologia van ser motiu d’interès de Hausmann i de vàries tongades de pintors, poetes, escriptors, bohemis que la visitaren i alguns s’instal·laren: Yves Michaud a Ibiza mon amour. Enquete sur l’industrialisation du plaisir situa una primera generació els anys trenta amb Walter Benjamin, Raoul Hausmann, Erwin Broner (en clau local badalonina cal situar aquí al pintor Eveli Torent); després de la Segona Guerra Mundial, els anys cinquanta-seixanta, una segona bohemia artística, cosmopolita i amb pocs recursos; i els anys seixanta-setanta, en què neix el mite hippy, peace and love. Posteriorment, afirma amb contundència ‘la bohemia ja no existeix, i l’etapa hippy s’ha convertit en mercaderia’. Es deixava pas a l’hedonisme contemporani, singularitzat això si dins d’un món globalitzat.
Paul R. Davis a Eivissa i Formentera. El llegat històric (2009) dedica un capítol a la casa pagesa que ‘des de temps fenicis fins a quasi l’actualitat, pràcticament totes les cases d’Eivissa es poden descriure senzillament com caixes de pedra amb un terrat pla’, i com ‘alguns arquitectes arribaren lluny en la seva carrera en adaptar-ne les característiques cubistes d’aquestes cases per al seus propòsits’. Davis explica com les cases s’adapten al terreny ‘i no, com tant sovint ocorre a l’actualitat, el terreny a la casa’, i continua: ‘els treballs de construcció tenien molt d’esforç comunal i el pagès depenia de l’ajuda dels seus amics i veïns. Tots els materials s’obtenien a la zona: els blocs de pedra s’extreien de la pedrera més propera, l’argila que recobria parets i terrats s’extreia del sòl, la fusta es tallava dels abundants pinars. La pedra calcària es transformava en pols en algun dels molts forns locals i se’n feia la calç per emblanquinar les parets’.
El Grup d’Arquitectes i Tècnics per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATPAC), entre ells Josep Lluís Sert, van establir una relació especial d’inspiració en l’arquitectura tradicional d’Eivissa que permetia legitimar el nou disseny racionalista de formes senzilles – arcaiques o ‘primitives’ – amb l’exigència visual i estètica de prendre contacte amb el lloc on s’assenta. Així van realitzar-se diferents projectes arquitectònics (es poden consultar a la revista AC) i alguns van portar-se a la pràctica – Sert al llarg de la seva vida, també Albert Illescas fill de Sixte Illescas del GATPAC com ho havia estat Germà Rodriguez Arias – o bé una butaca dissenyada per Josep Torres Clavé el 1934, inspirada en els cadirats eivissencs i utilitzada per moblar el Pavelló de la República Espanyola a l’Exposició Internacional de París de l’any 1937.
Respecte al paisatge tradicional, l’arquitecte Victor Rahola, al suplement de Cultura de La Vanguardia (4/07/12), posava en valor la conservació dels murs de pedra seca que, amb la seva geometria donen forma al territori: ‘delimiten canalitzacions d’aigua, topografia i cultius, camins i propietats. Són cicatrius i les marques fetes en temps milenaris’.
Una gran part de l’urbanisme modern, especulatiu i sense unes pautes integradores, ha transformat els atributs de la illa, el seu paisatge natural i els assentaments tradicionals. La rentabilitat de tot el que es pugui comprar i vendre amenacen si no es prenen majors mesures sostenibles, el paradís d’antany i que continua sent tot i que cada vegada més reduït.
Imatges: Casa Broner; Cadirat de Torres Clavé; Can Trull, hotel rural.
