L’agost del 2001, d’estiueig a Vilajuïga (on encara van els meus pares), vaig escriure l’article que reprodueixo a continuació sobre el passat de les comunitats jueves a l’Alt Empordà. Vaig enviar-lo a un mitjà escrit com a col·laboració – tal i com feia regularment a El Punt del Barcelonès Nord – però mai va poder veure la llum. En aquell moment ja tenia present la potencialitat del turisme cultural com a factor identitari i sostenible de desenvolupament econòmic. Actualment veig amb molta simpatia el Centre d’Acollida Turística de Vilajuïga i la Fira Vila de Jueus , el consolidat festival Terra de Trobadors de Castelló d’Empúries o el pla perquè la DO Empordà faci vi caixer segons els costums tradicionals jueus.
La imatge són dels gegants de Vilajuïga, Isaac i Joana (1996), que representen una parella de jueus que van fundar el poble. El meu article era el següent:
‘Les diferents petjades del passat medieval corresponents a les comunitats jueves de l’Alt Empordà, esdevenen un testimoni de la convivència cultural i religiosa – malgrat l’animadversió popular impulsada per determinats factors religiosos i econòmics – de les terres catalanes en el conjunt de la Mediterrània.
Els assentaments jueus a la comarca són localitzables o ens consta alguna referència avui dia, a les importants viles senyorials de Castelló d’Empúries i Perelada, a la vila reial de Figueres, i a les poblacions de Cadaqués, Vilajuïga, Bàscara i Sant Llorenç de la Muga.
L’activitat comercial, financera i els emprèstits amb usura – prohibits de realitzar als cristians – concentraven les activitats principals dels jueus, les quals es trobaven sota la protecció directa dels Comtes a les viles de Castelló i de Perelada. La comunitat hebrea, diferenciable de la cristiana per mantenir llurs creences i tradicions pròpies, s’organitzava dins el call o barri jueu. La Sinagoga esdevenia el centre litúrgic i de reunió de l’Aljama, una entitat jurídica comunitària vinculada als seus protectors, els Comtes o en el cas de Figueres la pròpia monarquia catalanoaragonesa. L’interès reial per a protegir directament els jueus tenia raó de ser en les importants rendes que proporcinaven al patrimoni privat del monarca i els infants que, a finals de segle XIII, van oferir importants beneficis als jueus que s’establissin a Figueres, vila sota la seva jurisdicció.
En l’àmbit de les petites poblacions empordaneses, les referències costumistes situen a Cadaqués l’existència d’una comunitat jueva tot i que no han perdurat referències materials. Per la seva banda l’arrelament en la toponímia s’exemplifica a Vilajuïga, nucli poblacional documentat ja l’any 982 amb la referència llatina de ‘vila judaica’, on la tradició oral situa l’emplaçament d’una Sinagoga en el lloc ocupat per l’actual temple de Sant Feliu consagrat l’any 1080. La presència en aquesta població d’una petita comunitat rural jueva hauria donat el nom a la vila, concentrant-se en cas d’haver existit la Sinagoga, almenys 10 homes majors d’edat per a celebrar segons els preceptes litúrgics la pregària. A Bàscara, l’activitat de tres famílies dedicades al préstec i al comerç, i el petit call de Sant Llorenç de la Muga, permeten documentar la implantació jueva a l’Alt Empordà.
Les disposicions antijueves de l’Església catòlica i el caràcter d’alguns dels negocis practicats pels jueus, en el marc de la crisi social i econòmica dels segles XIV-XV, van facilitar l’extensió del fanatisme i al deteriorament de la coexistència entre cristians i jueus, els qui en el cas de no convertir-se van ser expulsats de la península el 1492.
Tanmateix, la recuperació de diferents aspectes de la pròpia història permetrà reforçar sense complexos els llaços comunitaris dels catalans i de l’Empordà com una terra acollidora, on el respecte mutu esdevé un element inestimable de progrés i benestar cívic.’
