Bloc de Jordi Albaladejo

Aquesta setmana comença un nou curs escolar. Les retallades pressupostàries del Govern afecten la plantilla de mestres, l’horari docent i les activitats que s’hi desenvoluparan als centres. El model de l’escola pública, sobretot pel col·lectiu de mestres, des de les llars d’infants, als centres de primària i secundària, rep forta pressions.

D’altra banda, el finançament públic de les escoles concertades que separen alumnes per raons de gènere, és tot un greuge.

Ben segur tothom volem que l’antic ensenyament memorialístic lligat al fet de recitar com lloros, tingui un paper secundari per darrera d’un aprenentatge modern dels continguts, del respecte el ritme de cada nen i a fer-los entendre i respectar allò que els envolta amb capacitat de pensar, tenir opinió i sobretot cultivar-la. L’escola no és cap aparcament de nens.

L’estímul formatiu de la igualtat d’oportunitats i com no dels diferents camins que haurà d’emprendre l’alumnat, té en la formació permanent i reciclatge dels mestres un punt importantíssim que ha de correspondre’s pel bé col·lectiu. Els educadors, docents escolars i la família, han d’acompanyar, conversar i proposar per tal que els alumnes descobreixin la llibertat, així com un bon desenvolupament intel·lectual i físic.

És la complexa aventura d’educar!

Podeu llegir un altre article que vaig escriure sobre educació: ‘Si trobes cara l’educació, prova la ignorància’.

* La imatge de l’entrada és el quadre de Felice Casorati, Gli scolari (1927-28), exposat a la Galleria d’Arte Moderna di Palermo.

Tweet

El juny de 1862, un gran cetaci – una balena de l’espècie rorqual comú – va varar entre unes roques del Capderras (Cap Ras, Llançà). Així va recollir-ho a les seves memòries, Joan Baptista Serinyana (1818-1903), veí de Llançà que, meticulosament, anotava tots els esdeveniments que succeïen a la vila. Serinyana va escriure el següent:

‘Lo dit en lo dia 16 de juñ à Capderras (Cap Ras) agafan una ballena viva que feya 95 pams de llarc del cap a la cua. Tenia lo cap pla y feya 9 pams de ampla. El ram de la cua feya 52 pams de ampla. Las duas barra seran com el cos de un home. La espinada era cum una viga al sim de l’esquena 24 pams. Los ossos sels vengueren en Barcelona per pussa al Museu’.

El varament va ser notícia a la premsa de l’època, El Diario de Barcelona, el divendres 20 de juny de 1862, publicava:

‘A las cinco de la tarde del lunes último apareció barado entre dos rocas un ballenato, el cual no pudo salir del paso donde se metió sin embargo de los monstruosos esfuerzos que hacía, en los cuales daba unos bramidos que aterraban; el miércoles por la mañana habiéndole clavado un hierro por uno de los agujeros que arrojaba agua, murió, y por la tarde, después de un infinito trabajo y esposición á consecuencia del fuerte viento Norte que ha reinado durante tres días, pudo ser transportado á una playa la más cercana y límpia […]. Miles de forasteros de diferentes pueblos han venido a contemplar este monstruo marino…’

Segons el testimoni de Serinyà i d’El Diario de Barcelona la balena va varar o almenys va ser descoberta al Cap Ras, el dilluns 16 de juny, una data que tanmateix no coincideix amb la data de l’11 de juny que cita El Museu Blau de Barcelona, on es troben exposats des fa poc més d’un any, l’esquelet conservat del cetaci. Precisament, aquest va ser comprat en un procés negociador amb les autoritats, per la Universitat de Barcelona per 3.500 reals.

En el temps que va estar varada la balena van visitar-la dos personatges il·lustres, el cèl·lebre figuerenc Narcís Monturiol i el Dr. Paul Gervais de la Universitat de Montpeller el que va mostrar-se queixós per no realitzar-se una subhasta pública, afirmant que ell hauria estat disposat a pagar 20.000 reals.

Tal i com va recollir El Diario de Barcelona (8 de juliol de 1862), la Universitat de Barcelona havia enviat el catedràtic Julian Casaña que, acompanyat pel Director de l’Institut de Figueres, Josep Boix, van desplaçar-se al lloc on estava la balena. Degut a la distància respecte la població de Llançà, les dificultats d’acostar-se per la zona rocosa on es trobava i el fet de ser festiu pels mariners, en un primer moment no van poder veure bé el cetaci. Tanmateix, l’endemà a les 8 del matí, segons continua la mateixa notícia del rotatiu, es trobaren a la sorra l’esquelet perfectament composat per obra dels mariners de la zona. Aleshores, ‘se procedió al contrato [de compra], en el cual se presentaron algunas pequeñas dificultades, las que fueron vencidas por la amabilidad y finura que distingue a los dichos señores Cassaña y Boix, quedando vendido à esa Universidad literaria por la cantidad de 3,500 rs’.

Caldria atinar a veure qui van ser els beneficiaris de la compra i com va repercutir en el poble de Llançà, on fins el moment ‘6 pipas de aceite, parte de él hermosísimo, del cual los marinos, teniendo noticia que es bueno para cierta clase de males, han repartido una corta porción a la mayor parte de las familias del pueblo’.

L’esquelet va ser traslladat en vaixell a la ciutat comtal. Primer va estar exposat a la Universitat de Barcelona, posteriorment al Museu Martorell de Barcelona, més tard al Museu de Catalunya (Castell dels Tres Dragons) i finalment al Museu Blau del Fòrum.

El relat curiós d’aquesta balena amb història p0deu ampliar-lo de manera força completa a la web canariasconservacion.org i a la del Museu Blau.

Tweet

És la zona costera que més m’atrau del litoral català: la costa nord, del Cap de Creus fins a Banyuls, a la Catalunya Nord. El turisme és menys massificat que altres zones, el ritme de vida és relaxat, això no exclou la diversió, i l’entorn és encisador.

El conjunt de la denominada Costa Brava és preciosa amb racons idíl·lics per gaudir del patrimoni natural: vegetació i roques, aigues clares, peixos, pops i garotes… Aquesta visió positiva, fins i tot pot dir-se romàntica, té en el progrés mal entès i les barbaritats edificatòries, uns elements negatius del passat i del present i per això cal estar amatents a preservar el territori i garantir-ne un futur sostenible.

Fa més de cent anys, l’article ‘Per la costa brava’ de Ferran Agulló, publicat a La Veu de Catalunya (12/IX/1908), definia aquest tram del litoral mediterrani: ‘des de la Tordera al Cap de Creus, i seguint el Port de la Selva fins a Banyuls ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu, i brodada pels besos de la bonança…’

Filant més prim, el tram de costa que us assenyalo al títol, com ha deixat escrit el blogaire Jaume Aguadé fa uns dies (un text que he consultat abans de visitar als meus pares a Vilajuïga, a l’Alt Empordà), té  ‘les valls, curtes i abruptes, que es formen quan el Pirineu s’enfonsa al mar, més amunt de Llançà’ i, ‘estan plenes de racons salvatges, feréstecs i minerals, poc coneguts’. La Serra de l’Albera, el tram oriental del Pirineu, des del coll del Pertús es precipita al mar, i hi ha moltes platges i cales, les que més conec i he disfrutat a partir de Llançà ‘amunt’ són Grifeu, Canyelles, Cap Ras, es Borró, Garbet, Colera, Portbou i, fa uns anys, havia visitat la població i la platja de Colliure.

He estat tres dies amb el nens a l’Alt Empordà (hem complert amb els avis tot i que l’Eli ha començat a la feina), i a banda del bany de vespre a la platja del Port de Llançà (a la petita li encanta també aquesta rutina), he pogut nedar entre cales, com sempre m’ha agradat (de jovenet feia sovint d’es Borró a Garbet i tornar). Hem visitat Portbou i he nedat una estoneta a la seva badia, amb una aigua transparent, un punt freda que està molt bé, amb moltíssims peixos i un marc incomparable. De camí, l’esplèndida vinya de Garbet al vessant del turons davant del mar, Colera amb el seu pont ferroviari enlairat de ferro (una versió en petit l’escolto quan passa el tren per Vilajuïga), els tunels de la carretera nova que estalvien molt de temps i els giravolts d’antany, fins arribar a la vila de Portbou. Encaixada en una vall i limitada al capdamunt per la gran estació de tren i l’església, l’entramat urbà que davalla cap al mar, té petites vil·les modernistes, carrerons al centre, la Rambla de Catalunya sota la coberta vegetal dels plàtans, i finalment el passeig marítim i les platges de la petita badia. Un entorn bellíssim que també té interessantíssins atractius esportius i culturals com la Travessa nocturna al Cap Ras, la Travessa Natació Portbou o el ‘Sunset Festival reggae de Portbou’…

Tweet

A l’illa de Sicília, primer els colons grecs i després els romans van cultivar en extensió la vinya. Aquests darrers produïen una especialitat de vi fumat, el més important conegut com Benevento.

Fent un ampli salt en el temps, el comerciant anglès, John Woodhouse, es diu que per atzar, per una tormenta, va arribar al port de Marsala el 1773 i va ‘descobrir’ als establiments de la població el vi local. Va veure una bona oportunitat de negoci si s’encarregava d’exportar-lo. Per tal d’aconseguir que resistís la travessia en vaixell va afegir-li alcohol i va donar origen als potents vins de Marsala.

L’almirall Nelson va encarregar una quantiosa comanda per a la marina britànica l’any 1800, desplaçant a l’oporto de la copeta de vi diària assignada als mariners.

De seguida altres emprenedors van interessar-se pel Marsala com Benjamin Ingham i posteriorment el seu nebot Joseph Whitaker, exportant als nous mercats d’EEUU, Brasil, Austràlia. El tercer gran emprenedor va ser Vincenzo Florio, present en diferents sectors econòmics silicians, va fundar la casa Florio  a Marsala el 1833.

En referència a la important presència i influència britànica a l’illa de Sicília, el desembarcarment de Giuseppe Garibaldi i els seus ‘mil camises vermelles’ l’onze de maig de 1860, ben segur no va ser cap casualitat que fos a Marsala amb la col·laboració dels britànics. Garibaldi conjuntament amb una revolta local va posar fi per la via militar al decadent règim borbònic i va donar un pas important per a la unificació d’Itàlia i la construcció d’un mercat nacional. El ‘Risorgimento’ arribava a l’illa i la geopolítica britànica contemplava amb satisfacció el procés de creació d’un estat potent i modern que fes de contrapès mediterrani a França

Parant atenció de nou sobre Vincenzo Florio, aquest va ser el primer d’una acabalada i influent família palermitana: els seus negocis van ser ampliats pel seu fill Ignazio. Vincenzo Florio junior, va ser el fundador de la primera carrera automovilística oficial que va celebrar-se regularment, la Targa Florio el 1906 per les muntanyes de la Madonie (la darrera edició va ser el 1977 quan per motius de seguretat va convertir-se en un ral·li). La imatge correspon al pas de la carrera pel poble de muntanya de Petralia Sottana.

.

Els Florio, juntament amb personatges com Joseph Whitaker, van formar part de la burgesia de la ‘belle époque’ palermitana que impulsaren l’eixample modern de la ciutat (el Viale della Liberta prenia com referència els Camps Elisis de París), les vil·les modernistes d’estil ‘liberty’, el mecenatge i la celebració d’esdeveniments artístics. Un període d’esplendor abans de la profunda crisi de les guerres mundials i l’econòmica d’entreguerres.

La casa Cinzano va posicionar-se al capdavant de la comercialització del vi Marsala els anys vint, fusionant la producció sota l’etiqueta de Florio.

Precisament, l’autor d’uns dels cartells publicitaris de la nova marca, Leonetto Cappiello, havia motivat una entrada anterior d’aquest bloc com autor d’un cartell de l’Aigua de Vilajuïga.

L’interès sobre el vi Marsala i els Florio són estimulats de forma molt encertada en la visita guiada i el tast de vins a la Cantine Florio a Marsala, un reclam més d’una ruta per Sicília .

Tweet

Vacances fantàstiques en família a Sicília. Quinze dies força aprofitats fent ruta i excursions amb cotxe de lloguer: Castellmmare del Golfo (Hotel Cerri, 4 nits), Marsala (Best Western, 3 nits), Agrigento (Hotel Della Valle, 2 nits), Piazza Armerina (Villa Trigona, 2 nits), Petralia Sottana, al Parc Natural de les muntanyes Madonie (Il Castello, 2 nits), Palermo (Hotel Garibaldi, 2 nits). Fa tot just quatre anys amb uns amics vam visitar sobretot la part més oriental de l’illa i ara hem fet un recorregut ampli per la part de ponent i central.

A nivell de patrimoni arqueològic hem pogut gaudir de jaciments milenaris impressionants: Segesta, Selinunte, la Vall dels Temples, la Villa romana del Casale; el completíssim Museu Arqueològic d’Agrigento o el poc reeixit de Marsala (el principal reclam son les restes d’una nau de guerra púnica), en canvi és curiosa la visita a l’antiga bodega Florio.

Esglèsies destacades com el claustre i la catedral de Monreale; Cefalú; esglésies barroques arreu: als pobles de muntanya, a les ciutats, a Palermo; la catedral de Palermo. Precisament a la capital de l’illa, la visita a la Galleria d’Art Modern és molt interessant, com els recorreguts del bus turístic, almenys per situar-te sobre els límits de la ciutat barroca i l’eixample modernista ‘liberty’.

És molt plaent l’encant medieval d’Erice, o dels pobles encimbellats com Piazza Armerina, Caltagirone, Petralia Sottana, Castellbuono, Collesano, tots molt recomanables. També des de Marsala es poden visitar les illes Egades i banyar-se a les fantàstiques cales (compte amb les meduses!), nosaltres vam anar a Favignana, i és espectacular.

Els dies lluminosos i les platges cristalines a l’entorn de Castellmmare, Scopello i La Reserva Natural dello Zingaro; Selinunte (al costat de les restes arqueològiques, com el jaciment maia de Tulum a Mèxic); Agrigento (la platja Scala dei Turchi a Realmonte); Cefalú; són espectaculars per gaudir de la costa.

Tot plegat gaudint d’uns menjars boníssims de peix (espassa, tonyina, cuscus de peix…), pasta de tot tipus, pizza, bona carn, postres, gelats, granita… uf quina delícia (hauré de fer bondat una bona temporada pel pes que he agafat). Un bon lloc per estar-s’hi – còmode, ampli i net, amb piscina i menjar sicilià de primera – entre els allotjaments que hem estat és Villa Trigona a Piazza Armerina.

L’entrada que ara llegiu m’adono que l’estic escrivint com un repàs descriptiu encara molt immediat, tot i que us pot semblar massa abassagador, m’agradaria que us motivés a pensar en la Sicília com un bon destí i descobrir la meravellosa cultura i patrimoni que té.

Tweet

Article publicat a Tribuna Maresme, núm. 266

L’augment de l’IVA en l’àmbit de la cultura és una bona clatellada per a la gent del sector i els consumidors. A partir de l’1 de setembre, s’alçarà l’impost sobre els productes i espectacles culturals del 8% actual fins al 21%, 13 punts que suposen un 162% d’augment. Unes dades contundents que es traduiran en un augment del cost i dels preus de les funcions de teatre, dels concerts, de les pel•lícules de cinema, dels CD’s i DVD’s, del llibre electrònic.

Aquesta mida suposa un anivellament amb Europa? No, ni molt menys. A França l’IVA cultural és del 7% i el seu govern ha afirmat que el baixarà al 5,5%; a Alemanya és del 6%, si posem per exemple els dos països capdavanters de la Unió Europea.

La mesura adoptada per l’administració de l’Estat, podria comportar un notable descens de l’oferta i d’assistents, i la ruïna dels emprenedors més febles. Una direcció oposada a considerar que la cultura engendra riquesa econòmica i guanys socials.

Les protestes i reivindicacions seguiran el seu camí, i també els processos creatius hauran d’avançar per camins col•laboratius reforçant els lligams entre les administracions, el sector privat i la societat civil. Els ajustos econòmics a les festes majors, festivals temàtics, mostres i expressions culturals de tot tipus, poden superar-se amb la suma d’esforços entre les entitats, els emprenedors públics i privats, els artistes i els mateixos consumidors.

Des del món del municipalisme i en l’àmbit comarcal del Maresme, seria bo emprendre accions que fomentin el debat cultural i el treball en xarxa en projectes que aportin beneficis comuns davant de les dificultats pressupostàries.

Tweet

Article que he escrit a Revista Alella núm. 317, juny-juliol 2012.

La tasca arxivística, la Revista Alella i la col•laboració d’entitats i particulars, fan possible la difusió de la memòria fotogràfica del poble.

És una frase molt coneguda i recurrent perquè és molt efectiva: ‘una imatge diu més que mil paraules’. I, en aquest sentit, la fotografia és el document gràfic per excel•lència. Bé sigui des de les fotografies antigues de blanc i negre, reproduïdes amb suport de cartró i amb clixés de vidre; a l’evolució del paper, les imatges de color i els negatius de pel•lícula fotogràfica; fins a les tècniques modernes de realització, retoc, emmagatzematge i impressió digital.

Així, en l’àmbit històric i en l’identitari, les imatges fotogràfiques són una font d’informació valuosíssima per conèixer com devia ser la vida quotidiana i els personatges que ens van precedir i fins i tot per reconèixer-nos en major o menor mesura com hereus d’aquell moment immortalitzat. Una emoció que pren més rellevància quan es pot establir alguna filiació familiar i s’estableix mitjançant el document gràfic un lligam íntim de proximitat a través del temps.

La imatge, bé sigui una fotografia d’un fet o d’un indret en un moment concret, o bé un retrat personal, és una icona molt poderosa que permet sintetitzar una època o un episodi de vida. També, cal no oblidar-ho, el posat, sigui d’una escena o personal, porta aparellada una impostura a mig camí entre la memòria i l’oblit d’allò que es vol i que no es vol que aparegui.

Alella immortalitzada per fotògrafs professionals i aficionats
A partir de l’interès familiar, institucional i comunicatiu, existeix un ric patrimoni documental, a vegades de major interès privat, d’altres indiscutiblement públic, per interpretar el passat i la pròpia immediatesa. En aquest sentit, a nivell local, la Revista Alella, al llarg dels seus més de cinquanta dos anys de trajectòria, representa un patrimoni de primera mà per acostar-se, com dèiem, per mitjà de les imatges publicades, a la història i a l’actualitat del poble. El suplement i ara revista Papers de Vi, és de la mateixa manera una font d’informació.

A tall d’exemple podem recordar alguns fotògrafs professionals i aficionats locals que feien fotografies de la Festa Major, d’actuacions, dels equips esportius… com Lluis Font que va cedir un fons a l’Arxiu Municipal; Antoni Perich que tenia un estudi fotogràfic al carrer del mig els anys cinquanta-seixanta; el Pare Bosom de les Escoles Pies que pintava en color de forma artística les imatges; en Serafin Baena els anys setanta i vuitanta (va obrir el seu estudi fotogràfic l’any 1982)… i tal i com veurem a continuació un nombre considerable d’aficionats que han anat cedint fotografies fetes per ells per a ús cultural públic.

Els darrers anys, l’avanç tecnològic a ampliat el nombre d’autors i les plataformes de presentació com poden ser la digital i les xarxes socials.

La renovació de la investigació i la difusió històrica i periodística, així com la tasca arxivística per tal de conservar un fons públic d’imatges, van fer que des de finals dels anys vuitanta comencessin a aparèixer publicades diferents històries gràfiques de localitats catalanes. Alella va ser una d’elles.

Alella recull d’imatges
L’Associació Cultural Revista Alella va impulsar la publicació del llibre Alella recull d’imatges. Cent anys d’història (1991). Un treball d’interès documental en què el protagonisme sobretot és de les fotografies, agrupades per temes per tal de presentar una memòria fotogràfica d’Alella.

Per a la seva realització, a banda dels textos introductoris i els explicatius de les imatges, l’equip responsable dels continguts, va comptar amb la inestimable col•laboració d’un bon nombre d’entitats, de famílies i de persones alellenques que desinteressadament van cedir imatges particulars per a ser reproduïdes i convertir-se en patrimoni públic del poble i la seva història. Un fet meritori i cabdal per a l’èxit de la publicació i que va fornir per mitjà de la diversitat de fonts, una sèrie de successos i retrats panoràmics on poder observar la vida quotidiana per part de diferents classes socials, residents del poble i estiuejants, el món del treball al camp i a les ‘fabriquetes’ d’Alella…

El llibre també va comptar amb els fons d’imatges d’origen institucional i de fotografies catalogades després de ser cedides per garantir-ne la conservació; de l’Arxiu Municipal d’Alella i de la Biblioteca Municipal Francesc Ferrer i Guàrdia.

Recordant… la història propera d’Alella
La recuperació de la memòria recent de la població a través del testimoni oral dels avis i àvies d’Alella, així com un procés de recerca i catalogació d’un banc d’imatges, amb l’impuls de la bibliotecària Rosa Casas, l’ha portat a terme des de 1996, el col•lectiu de recerca i divulgació històrica, Cerquem les Arrels.

El resultat d’aquesta feina ha vist la llum a través d’una col•lecció de quatre llibres (‘Recordant… la història propera d’Alella’), coeditats amb el suport de la Biblioteca Municipal i l’Ajuntament d’Alella els anys 1997, 1999, 2001 i 2008, i la coedició del catàleg d’una exposició dedicada a Ferrer i Guàrdia (2011).

La part gràfica dels llibres, les fotografies i il•lustracions de l’obra, identificades per autors i la seva propietat, van ser cedides per a ser reproduïdes per un ampli nombre de persones col•laboradores i, a més, una còpia digitalitzada d’aquestes imatges i d’altres amb el mateixos orígens però que no van tenir lloc per a ser publicades en el seu moment (es buscava que les fotografies dels llibres fossin inèdites), són consultables públicament a la Biblioteca Municipal. Es tracta de centenars de fotografies d’origen particular que, cedides per a l’interès col•lectiu, per tant consultables de forma oberta, són tot un estímul per a futurs treballs de recerca o bé promoció cultural sobre Alella des d’àmbits com les masies, el territori, l’urbanisme, festes i tradicions, oci…

De de l’àmbit de les xarxes socials el grup recentment creat Investigació Escoles Pies ha fer difusió via Facebook d’imatges històriques i actuals, juntament amb diferents informacions de Cal Governador i l’antiga finca dels Escolapis, preocupant-se en primer terme pel seu deteriorament i futur immediat.

Tweet

Aquest dissabte passat, a partir de les set de la tarda, va tenir lloc la primera manifestació estrictament independentista que s’ha fet mai a Badalona.

Centenars de persones van participar de la Marxa cap a la independència convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), organització popular, unitària, plural i democràtica que té per objectiu la independència política del país.

El recorregut va sortir de la Plaça dels Països Catalans i va finalitzar a La Rambla, al Racó d’en Gual. Espais simbòlics bé pel significat del seu nom a l’inici, bé pel record cívic de l’antifranquista Josep Gual i Lloberes, home polifacètic autor entre d’altres poemes, de ‘Passar pel roure… l’Estatut ful’ (1980).

Diferents partits i entitats han realitzat actes de caràcter independentista a la ciutat des de 1978 (l’embrió va ser el Col·lectiu Independentista de Badalona). Alguns d’ells han estat unitaris com per exemple algunes edicions de la Diada a la Plaça Constitució des dels anys vuitanta, o bé compartint un esperit de col·laboració amb organitzacions de l’espai catalanista i democràtic, com la darrera Diada 2011 per superar el menysteniment del govern municipal del Partit Popular per realitzar els actes oficials.

El 27 de gener d’enguany, l’ANC va presentar-se a Badalona, omplint el teatre d’El Círcol. L’esperit col·laboratiu ha permès avançar la nova organització i assumir cada vegada reptes més importants: tan de sensibilització amb paradetes informatives a diferents indrets de la ciutat com de mobilització, tal i com es va veure amb la concentració a la plaça de la Vila del dia 24 de juliol, acompanyant una moció de suport a la manifestació d’aquest darrer dissabte que va presentar-se al Ple Municipal.

La resposta de la societat civil és bona i va sumant suports de forma integradora respecte la vertebració d’una organització transversal i democràtica que, tal i com afirma la seva pròpia definició ‘afavoreixi les condicions i l’èxit de la celebració del referèndum per la independència o de la declaració unilateral d’independència per part del Parlament de Catalunya i celebri després el referèndum ratificador’. Raons polítiques, econòmiques, culturals, avalen el procés independentista.

En clau més personal vaig assistir per convicció a aquesta manifestació que qualificaria d’històrica – pel seu significat que he descrit línies més amunt – des de l’inici fins la meitat del carrer Guifré, ja que imponderables familiars van impedir-me seguir-la més.

També vull felicitar a tota la gent que l’ha fet possible i sobretot que fos reeixida en una data a priori no massa favorable, un 28 de juliol, dissabte tarda i amb força calor. Vist el resultat i com s’hi va anar sumant gent a mida que avançava la marxa (veure video) estic convençut que cada dia que passa es sumarà més gent, amb normalitat democràtica, sense pors, ara bé compte amb la reacció dels qui faran tot el possible per desvirtuar els encerts de l’independentisme.

Tweet

El pintor basc Ignacio Zuloaga és l’autor d’un poderós retrat a l’oli d’Anna, comtesa de Mathieu de Noailles (1913). Va formar part de l’excel·lent exposició Retrats de la Belle Èpoque del Caixafòrum l’any passat i és una obra que guardo a la memòria. Per què ara la cito en aquest article? Doncs, el cognom Noailles, en concret el segon i tercer duc de Noailles, Anne-Jules i Adrien-Maurice, els he trobat tot rellegint el llibre-guia del Monestir de Sant Pere de Rodes (Alt Empordà) i després a diferents pàgines de la xarxa i he estat lligant caps.

La comtessa Anna de Noailles va situar-se entre l’alta societat parisenca al casar-se amb el quart fill del setè duc de Noailles. Poetessa, va ser mecenes de salons artístics i va relacionar-se amb intel·lectuals, literats i artistes del moment. Vas ser cèl·lebre com a musa de diferents retrats entre ells el colorista i simbòlic pintat per Zuloaga, artista que coneixia París des de feia dècades quan havia compartit pis amb Santiago Rusiñol i va fer-li redescobrir El Greco. El llibre Viatge a París. Rusiñol, Casas, Utrillo recull diferents anècdotes.

Recuperant el cognom Noailles i la seva relació que abans esmentava amb Catalunya, resulta que el segon duc de Noailles va ser un mariscal francès molt actiu en les lluites de la monarquia francesa contra l’espanyola a finals del segle XVII (Guerra dels Nou Anys). Sense estar clara la data concreta, entre els saquejos de les tropes franceses a la zona pirenaica en aquella època,  va robar-se entre d’altres objectes artístics un incunable valuossíssim del monestir de Sant Pere de Rodes, la Bíblia de Rodes (segle XI). El fet s’atribueix al segon duc de Noailles, Anne-Jules (algunes fonts apunten que va ser conjuntament amb el seu fill o fins i tot el seu fill, tercer duc de Noailles, que va seguir la nissaga militar).

Sigui com sigui, unes dècades més tard, l’any 1740, el monarca francès Lluis XV, va comprar-la juntament amb 200 documents més producte del saqueig a les terres catalanes, al tercer duc de Noailles, Adrien-Maurice. Com a curiositat afegida en reconeixement als serveis prestats en la Guerra de Successió, el borbó Felip V, havia atorgat el títol de Grande de España a Adrien-Maurice.

Avui dia aquesta obra d’època romànica, de gran valor històric, es troba a la Biblioteca Nacional de París rebatejada amb tota la barra del món, com Biblia Noailles.

Tweet