Bloc de Jordi Albaladejo

 Fantàstica trajectòria esportiva la de la nedadora badalonina Mireia Belmonte García. Puc dir que vaig tenir l’honor d’entrenar-la un parell de temporades durant la seva etapa al Club Natació Badalona. Una etapa precoç en la categoria aleví on aconseguí els seus primers èxits individuals i com a punta de llança del relleu femení del club a nivell català i estatal. Aquesta badalonina, afegint-se a les seves dots al medi aquàtic, té una ferma voluntat per aconseguir el màxim amb l’esport que practica. Capacitat d’esforç, pundonor, ambició i coneixement, coneixement que ha d’anar pas a pas, són característiques d’aquesta formidable campiona que enguany farà 17 anys. És campiona del món júnior i ha participat en els darrers mundials de natació absoluts, i ara fa pocs dies, ha batut el rècord absolut estatal dels 400 estils en possessió de Lourdes Becerra des d’Atlanta-96. Tota una gesta.

Ve poc per Badalona, ja que entrena a Madrid, i forma part de l’equip de natació del Club Natació l’Hospitalet, però el seu nom en aquesta atomitzada ciutat nostre, no ha de caure en sac buit, sé del que parlo perquè Mireia està destinada a ser la millor nedadora de la història de la natació catalana. Deixo aquí escrit el meu reconeixement i els ànims perquè segueixi endavant en les properes cites i reptes, cada vegada més importants.

Com vaig escriure en unes notes per a la Revista dels Amics de La Salut que anaven a dedicar-li un espai als èxits esportius de la seva veïna nedadora (cosa que han seguit fent-ho en els seus darrers números), i perquè tothom ho entengués, la Mireia «és tant ràpida com un peix».

Tweet

  El Centre de Documentació antiautoritari i llibertari de Badalona (CEDALL) en la seva web permet descarregar-se gratuïtament en l’apartat de Documentació, i dins de Moviment Obrer a Badalona, el llibre que vaig fer amb Joan Zambrana, Inicis d’un sindicalista llibertari. Joan Peiró a Badalona (1905-1920), publicat per Edicions Fet a Mà ara fa un parell d’anys.

Un llibre on vam fer un exercici de recuperació històrica i biogràfica d’una de les principals figures de l’anarcosindicalisme, Joan Peiró i Belis, en la seva etapa de formació com a sindicalista, precisament els anys que va residir a Badalona. Una etapa força desconeguda fins el moment pels historiadors del moviment obrer català.

És per tant, una bona cosa que ara es pugui accedir digitalment al text (en format e-book) com a font de consulta i que permeti incentivar a d’altres possibles estudis a partir del recull d’articles que vam fer de Peiró – àlies «Juan Fuentes» – publicats en la premsa badalonina.

Tweet

Les seves biografies es barregen amb la d’una part de la història de les ciutats que els van acollir. Potser una petita part però que ha deixat empremta. Parlar de Jim Thomson, ex agent de la CIA i creador de la indústria moderna de la seda, és fer-ho de Bangkok. Parlar de Calouste Gulbenkian, armeni de família il·lustre, nacionalitzat britànic, i pioner del negoci petrolier a començaments del segle XX, es fer-ho de Lisboa.

Dos personatges singulars que desperten curiositat: un era anomenat el «Rei de la Seda Thailandesa«, i l’altre el «Senyor 5%«. Sobrenoms que per si mateixos reflecteixen les seves intenses vides.

Jim Thompson va arribar després de la Segona Guerra Mundial a Thailandia. A Bangkok va veure les possibilitats de convertir en indústria l’artesania de la seda que fins el moment la practicaven algunes famílies de la part vella de la ciutat.

Home emprenedor, va crear la importantíssima Thai Silk Company. El negoci de la seda va proporcionar-li quantioses ganàncies i un gran renom internacional. Thompson però va desaparèixer en extranyes circumstàncies a Malaisia l’any 1967. L’empresa que continua com a capdavantera en el sector de la seda, i la casa de Jim Thompson, convertida en museu, que ha permès la preservació de l’arquitectura thai tradicional en el centre de Bangkok, són uns referents de desenvolupament econòmic, de mecenatge i d’activitats filantròpiques.

Calouste Sarkis Gulbenkian, fill d’una destacada família armènia, a finals del segle XIX, en l’Imperi Otomà, va començar a vincular-se amb el coneixement dels recursos petrolífers, especialment de Mesopotamia l’any 1891.

Home preparat i hàbil negociador va convertir-se en imprescindible per a les grans companyies occidentals per obtenir cru de l’Orient Mitjà. Va adoptar la nacionalitat britànica l’any 1902 i va ser una peça fonamental en les primeres operacions petrolieres en la zona de l’Imperi Otomà. Gulbenkian després de la Primera Guerra Mundial va ser representant comercial i diplomàtic de Persia a Paris, i amb els anys la seva posició d’intermediari amb les grans petrolieres va valdre-li el sobrenom de «Senyor 5%«, el percentatge que retenia de totes les operacions. La seva fortuna fou immensa, convertint-se en un gran col·leccionista d’art i mecenes. Durant la Segona Guerra Mundial va desplaçar-se a Lisboa, ciutat on va residir fins la seva mort l’any 1953. El seu llegat a la ciutat va ser una fundació cultural i filantròpica, i un esplèndid museu, d’arquitectura molt moderna, datat l’any 1969, i que conté un riquíssim fons artístic procedent de la seva col·lecció particular.

Dos personatges, dues ciutats, que he visitat i que conviden a fer-ho de nou.

Tweet

 De bon matí he anat a córrer pels voltants del monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Era ben d’hora i riera de Canyet amunt hi havia un cotxe tot entelat on una parella feia de les seves tot i la claror. Xxxtt… He agafat a l’esquerra el camí en direcció al monestir, després un corriol que m’ha portat per darrera de la Creu de Montigalà fins a ca l’Alemany i d’aquí el camí per la vall de Betlem cap a Sant Jeroni, deixant can Botinyà a l’esquerra i la creu de terme a la dreta, fins arribar a la font del lleó i al propi monestir. En aquesta alçada, m’he creuat després d’un grup de bikers i d’altres corredors, amb el cotxe de la parella de la riera de Canyet, encara amb els vidres força entelats, que anava en direcció cap a Santa Coloma de Gramenet.

Ja de baixada del meu recorregut, de nou per la riera de Canyet, en un moment donat m’he desplaçat cap a la dreta des del centre de la riera perquè baixava un cotxe per darrera, i de cop i volta, hop! he hagut de fer un salt per esquivar un petit objecte del terra: un condó utilitzat! He continuat corrent riera avall on he passat per una paparera, i he pensat en la poca consciència de la brutícia que generem i que calia fer una entrada a aquest bloc per tractar de fer-ho evident.

Tweet

La llegenda diu que van ser 300 espartans comandats per Leònides, els herois de les Termòpiles que van lluitar contra l’exèrcit invasor persa format per centenars de milers de soldats (480 aC). Pura èpica fascinant, ara trasllada al cinema a partir del còmic de Frank Miller.

Una al·legoria d’un xoc de civilitzacions entre els ciutadans lliures de les polis autònomes i la barbàrie asiàtica, centralista i una societat presa del vassallatge. Tanmateix, una mostra que la història l’escriuen els vencedors, i que des d’Occident ens fa sentir segurs la pretesa voluntat històrica de ser els defensors de la democràcia enfront del despotisme. Rés de més parcial i autocomplaent pot haver-hi, perquè la diferència de classes econòmiques i de benestar, d’elits governants i de pobres sense els mateixos drets, quan no d’esclaus, és una constant en la història del món occidental.

Dit això, l’èpica de la batalla situada en l’estret pas de les Termòpiles que oferia un element favorable de lluita als espartans enfront d’un exèrcit molt superior, és un exemple de sacrifici i coratge: davant la certesa que durant la batalla les fletxes dels perses arribarien a tapar la llum del sol, la resposta va ser clara i contundent: «Millor així lluitarem a l’ombra!». La convicció si és noble i administrada amb intel·ligència, esdevé la millor arma davant del paroxisme, així l’única lluita que es perd és la que no es manté. I, aquesta, sí que és una autèntica lliçó de la història.

Una bona obra de consulta sobre la batalla és Termópilas. La batalla que cambió el mundo de Paul Cartledge.

Tweet

La darrera novel·la de la badalonina Montserrat Rico, L’abadia profanada, situa el relat, barrejant fets i personatges reals amb d’altres de ficció, en la visita del dirigent nazi, Heinrich Himmler, al monestir de Montserrat a la recerca del llegendari Sant Greal, l’any 1940. Un aspecte poc conegut i misteriós, aquest de la recerca del Sant Greal a la muntanya de Montserrat.

Curiosament, el doctor Arnold Krumm Heller, promotor de la Revista de Ciencia Rosa Cruz y estudios afines (alquímia, psicoteràpia, astrologia, espiritisme…), de difusió internacional i amb la redacció i l’administració a Badalona, al Passeig Martínez Campos, núm. 13 (La Rambla), l’any 1927 (entre abril i octubre d’aquell any van aparèixer set números de la revista), mantenia que el Sant Greal estava amagat en el centre de la muntanya de Montserrat. En un dels exemplars també s’afirmava que les plantes de Montserrat tenien propietats miraculoses si eren recollides en unes determinades hores d’acord amb la constel·lació astrològica. En el darrer número de la revista, s’explicava que un dels objectius era la fundació de la Lògia Rosa-Creu de Barcelona que havia de ser la precursora de la Gran Lògia Rosa-Creu d’Espanya, esmentant-se l’existència d’un Temple Central de Berlín.

Tot plegat insòlit, no? El Codi da Vinci badaloní!

Tweet

Al llarg de la història de la natació catalana la falta de mitjans ha estat reemplaçada per la imaginació, motiu de curioses anècdotes. Us cas és el dels soferts nedadors i waterpolistes mataronins dels anys vint del segle XX que entrenaven a la bassa d’aigua de rec de la Torre Llauder. Poc es devien imaginar que l’any 1964 es trobaria en el mateix emplaçament una piscina d’època romana. L’indret sense saber-ho ningú amb una diferència cronològica de gairebé dos mil anys va ser testimoni de «l’onada fàcil fadint-se al joc alternat de les mans» que les Elegies de Properci descrivien.

A Badalona, el 1957, Josep Mª Cuyàs i Tolosa, va descobrir una piscina romana monumental de 13,30m x 6,30m (es conserva sota l’immoble núm. 3 de la Plaça Assemblea de Catalunya). Mentre això passava, els esportistes del Club Natació Badalona estaven obligats a entrenar-se a la platja ja que a la ciutat no existia cap piscina. Tanmateix, les troballes arqueològiques relacionaven la piscina romana amb Quint Licini Silvà Granià, patró dels baetulonensis segons apareix en la Tabula Hospitalis (98 d.C.) descoberta els anys trenta en unes restes properes.

Podríem preguntar-nos, Quint Licini  havia trobat plaer en els banys, era un bon nedador? Sense conèixer-ho sí que podem dir que els nedadors badalonins amb constància i sacrifici continuaren amb la seva vitalitat competitiva a piscines d’altres localitats (fins l’any 1964 a Badalona no va construir-se la primera piscina de la ciutat i era descoberta). I és que molt cops, ahir com avui, es compleix allò de «ningú es profeta a la seva terra».

Tornant a la piscina monumental de Quint Licini, aviat es convertirà en un reclam cultural de primer ordre de la ciutat ja que obrirà les seves portes amb un projecte museogràfic, incorporant-se al conjunt expositiu de la Baetulo romana.

Tweet

La consulta ciutadana a Sant Adrià de Besòs per determinar el futur de les tres xemeneies s’ha posposat sine die perquè la convocatòria no interfereixi en la campanya de les municipals. Ara bé, el debat sobre el futur del litoral del Barcelonès Nord, està sobre la taula.

Hi ha espais encara per alliberar i dissenyar, com l’espai de la central tèrmica de Sant Adrià i Badalona, l’espai del Manresà de l’antiga Lleixiu El Conejo, i la configuració del nou passeig marítim amb el pantalà a Badalona. I, encara més, el possible trasllat de les vies del tren del litoral, deixaria sobretot en la zona sud de la ciutat, un nou espai lliure.

Per això és molt important que el debat públic on apareguin pros i contres es faci present de forma oberta, amb informació i sense demagògia pròpia de les quotes polítiques, abans que l’opinió ciutadana vagi a remolc de nous plans urbanístics que puguin sortir.

Respecte el debat generat a l’anterior article sobre l’enderrocament de les tres xemeneies, subscric els comentaris d’en Carles i d’en Julià de Jòdar, il·lustre visitant del bloc, sobre que són lletges i cal llençar-les a terra. L’atenció després anirà sobre el futur d’aquest tram de la façana marítima.

Tweet

 Darrerament, s’ha tornat a obrir el debat sobre la conservació o bé l’enderrocament de les tres xemeneies de Fecsa situades a Sant Adrià de Besòs. El proper 23 d’abril hi ha convocat un referèndum ciutadà a Sant Adrià per determinar-ne el seu futur. Geogràficament es troben dins d’aquest terme municipal però la seva imponent visió és un punt referencial per a les persones del Barcelonès i del Maresme, almenys fins a Premià de Mar.

Tanmateix, de tot el conjunt de la instal·lació de Fecsa, hi ha unes 4 hectàrees que formen part de Badalona, per tant depèn de quin sigui el futur urbanístic de les tres xemeneies i el seu entorn, i sobretot per com es va dissenyar en el seu moment la façana litoral de Badalona, que caldrà estar amatents a com s’alliberen eventualment nous trams del litoral.

Si es dóna aquest cas, hi ha dues qüestions que penso essencials per aproximar i obrir el patrimoni natural de la platja a la ciutadania: el control públic de la pressió urbanística a la façana marítima amb el benentès de garantir un disseny respectuós amb el medi i de qualitat, i la configuració d’un gran passeig metropolità que enllaci el Parc fluvial del Besòs, el parc litoral de Sant Adrià, i el futur passeig marítim de Badalona fins a Montgat.

No vull acabar l’entrada sense mullar-me sobre si cal o no conservar les tres xemeneies. Tot i el meu afany d’historiador, penso que no, que no cal conservar aquestes andròmines industrials de dimensions colossals plantades davant del litoral. Tot i ser úniques i singulars, fan més mal que bé. L’arqueologia industrial no pot fer pagar un preu tant alt – no em refereixo als diners, que també, sinó a l’impacte visual negatiu i la barrera física que suposen – a la ciutadania. Si es vol espai per a equipaments, per a un museu de la industrialització doncs endavant, i si cal amb un edifici modern integrat a l’skyline, però no és de rebut conservar unes estructures d’aquests tipus. Ara bé, alliberar aquest espai no pot comportar que es faci després una barrabassada urbanística.

Tweet

 Imatge: The Guns of Navarone (film, 1961).

Ara fa uns dies, l’amic Sellarès, fidel a la seva llarga trajectòria com a emprenedor cultural badaloní, va comentar-me la idea de proposar a les administracions que en els búnquers de l’antiga zona militar del turó d’en Caritg es muntés un espai de recuperació de la memòria històrica sobre la Guerra Civil. Vaig respondre-li que els búnquers estaven tapiats i que desconeixia el seu espai interior, però que recordava per un article que vaig publicar feia uns anys en una revista local, que l’emplaçament militar del turó d’en Caritg tenia el seu origen en la Guerra de Cuba.

On avui podem gaudir de la plaça del Centenari i del parc urbà del turó d’en Caritg, hi havia una zona militar en actiu des de finals del segle XIX fins poc abans de les Olimpíades de 1992.

L’any 1898 amb motiu de la guerra contra els Estats Units s’hi van instal·lar unes bateries defensives per fer front un eventual atac naval. L’enlairat turó era propietat dels Caritg, una família que havia participat del govern municipal de Badalona en la persona de Josep Caritg i Arnó, batlle entre 1879-81 i 1884-86. La defensa del barcelonès comptava també amb l’emplaçament d’uns altres canons a l’avui conegut «turó de les bateries» de Montgat.

Si ens posem en antecedents, l’abril de 1898 el president nord-americà Mc Kinley va declarar la guerra a Espanya justificant-se en la lluita per la independència cubana. Els interessos dels Estats Units sobre l’illa de Cuba i altres territoris estratègics van propiciar el conflicte bèl·lic. Tanmateix, l’exèrcit i l’opinió pública espanyola van creure que era una oportunitat per reviure glòries pretèrites. Res més lluny de la realitat. La guerra va ser una ràpida seqüència de derrotes espanyoles: primer va ser enfonsada la flota del Pacífic i després l’estacionada a Santiago de Cuba, així que si continuaven les hostilitats, la Marina no disposava de vaixells per defensar les costes peninsulars. En el cas de les bateries del barcelonès, podem deduir quina efectivitat real tenien si algún dels potents creuers cuirassats Iowa, Indiana i Oregón (cadascú amb quatre canons de 300mm, vuit de 200mm i artilleria secundària) s’haguessin plantat davant de Badalona. Després de quatre mesos d’hostilitats, el Desastre era total i la pau va signar-se: Cuba, les Filipines i Puerto Rico van deixar d’estar sota sobirania espanyola.

El turó del Caritg va continuar com a zona militar en circumstàncies bèl·liques com la Guerra Civil (1936-39) o fins i tot quan el creixement de la ciutat es posava de manifest amb els pisos i barraques edificades a tocar.

Sortosament, avui els únics canons són els dels sortidors d’aigua d’un gran parc públic. Ara bé, caldria plantejar-se la possibilitat si els búnquers, o almenys, la seva façana externa, podrien integrar-se visualment millor al parc, o bé que es faci alguna intervenció pública destinada a recuperar la història d’aquest enclavament.

Tweet