Bloc de Jordi Albaladejo

La mítica banda musical de so Oi!, Decibelios (1980-1990), va tocar vàries vegades a Badalona. Va ser en els seus primers temps els anys 1980 i 1981. El febrer de 1980, Fray, Miguel, Xavi (més endavant va ser substituït per Manel), Macià (va marxar al cap de dos mesos) i Manolo van formar el grup conegut aleshores com «dB» (Decibelios abreviat), assajant en un local del carrer Sant Pau de Barcelona. El mes d’abril el grup va realitzar la seva primera actuació a El Prat, i la seva segona actuació va ser precisament a Badalona, a El Refugi, sota la Pl. de la Vila. Quina moguda, street punk estrident a les entranyes de la ciutat! Això va ser el dia 3 de maig i el 17 de maig van tocar de nou en un local badaloní, al casal del barri de Pomar. Ja amb més experiència, Decibelios, va actuar a la Discoteca Tiburón (avui desapareguda) davant de la platja de Badalona l’octubre de 1981.

Poc temps després el grup va gravar i produir el seu primer single, Paletas putrefactos amb les cançons Córtate las venas i Putrefacto. Curiositats de la nostra ciutat!

Podeu veure el llistat d’actuacions de Decibelios aquí.

Tweet

L’arqueòleg badaloní Joaquim Font i Cussó l’any 1933 va fer importants descobertes del poblat ibèric del Turó d’en Boscà, habitat per la tribu dels laietans entre els segles IV-II a. C. i situat en un espai elevat entre els barris de Canyet i de Pomar de Dalt de Badalona. L’equip arqueològic va excavar una torre quadrada de defensa, una estreta escala d’accés a l’interior del poblat fortificat i murs defensius exteriors que delimitaven una disposició urbanística en terrasses.

Els anys seixanta el jaciment era campi qui pugui. Va ser de nou excavat però sense control per diversos afeccionats a l’arqueologia que se’n quedaven les peces que obtenien. Una d’aquestes, va passar a ser coneguda i investigada per la seva importància: el Vas de les Naus, que avui forma part de l’exposició permanent del Museu de Badalona.

Els anys vuitanta l’equip arqueològic del Museu de Badalona va excavar de nou la zona descoberta els anys trenta i va posar a la vista altres indrets del poblat, organitzant-se un programa de visites. La recuperació del jaciment com a patrimoni badaloní i català, a banda d’actuacions puntuals de manteniment i neteja els darrers anys, té importants esculls a superar. El primer, és saber d’una punyetera vegada què vol la ciutat de Badalona que sigui aquest espai. Si la resposta és excavar-lo en la seva totalitat i situar-lo com un espai patrimonial de referència, ja que el poblat és catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) des de 1996, cal programar les intervencions i destinar-hi recursos, però això no és tot. El fet de trobar-se en terrenys privats i amb una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya entremig, va generar la reducció de l’espai protegit, i per tant, caldria desbloquejar la situació amb el propietari.

Aquest cas com d’altres de la ciutat, sovint em porten a pensar que des de la societat civil badalonina i amb un únic compromís inequívoc amb la història i la cultura de la ciutat, caldria formalitzar una agrupació per tal de sensibilitzar, donar a conèixer i reclamar a les administracions una protecció efectiva del patrimoni i la seva projecció com element de promoció cultural, d’orgull local i d’estima al país, Catalunya.

Tweet

Aquesta frase és el titular d’un article commemoratiu a la Revista de Badalona de l’any 1942, referint-se a l’entrada de l’exèrcit «nacional» del general Franco a Badalona el 27 de gener de 1939.

La caiguda de la Segona República va comportar la instal·lació d’un sistema polític dictatorial dirigit a reprimir i anihilar la cultura cívica del catalanisme i els corrents progressistes, així com perpetrar un intent de genocidi cultural. Afirmacions aquestes en abstracte, però que van tenir efecte en la vida de desenes de milers de persones, afusellades, empresonades, represaliades i reprimides pel franquisme.

Contra l’oblid, la recuperació de la memòria històrica és un element que hi aporta llum en aquest període nefast de la història de Catalunya que, no s’ha d’oblidar, va comptar amb el suport i la col·laboració d’un bon nombre de catalans, delerosos per retenir posició social o aconseguir un ascens classista.

Tweet

Per donar un caire absolutament diferent a les darreres entrades sobre carlins, m’he decidit recuperar una curiositat de la història badalonina: la lògia maçònica Bètulo. Una agrupació de persones a l’entorn dels valors i les actituds de la fraternitat, la llibertat i la igualtat. Sense poder-se precisar la seva data de fundació, a partir de les dades del Boletin de la Gran Logia Simbólica Regional Catalana, es coneix però que la lògia Bètulo estava sota la obediència del Gran Orient Lusità l’any 1886 i tenia com a mestre de grau 33, Sebastià Badia i Gibert, qui havia estat alcalde de Badalona després de la Revolució de setembre de 1868. Badia va ser un del maçons que va encapçalar juntament amb Rossend Arús, la constitució de la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana, un intent de crear una organització maçònica independent a Catalunya. Arús va ser escollit pels maçons catalans, Gran Mestre, i Badia, Gran Mestre Adjunt, l’any 1886.

Centrant-nos en la lògia Bètulo, que com en totes les lògies almenys hi havia set mestres reunits per constituir-se com a tal, a banda de Badia, hi ha notícies en el Boletin de la Gran Logia… que hi formaven part: Ricard Andreu Moserdà, Carles i Josep Parés Llansó, Miquel Bofill i Alexandre Palay Jaurés. A partir de l’any 1886, quan desapareix la publicació, es torna a perdre la pista escrita de la lògia badalonina.

En relació a la maçoneria a Badalona, unes dècades més tard, va aparèixer el Triangle Fènix l’any 1924 i el Triangle Bètulo el 1931, esdevenint aquest darrer lògia el maig de 1933, realitzant-se les seves trobades però, a l’Ateneu Fènix del carrer Avinyó de Barcelona els darrers diumenges de cada mes.

Com sovint dic, la història de la nostra ciutat és apassionant i amb molts aspectes per conèixer i sorpendre’ns.

Tweet

 Fa uns dies vaig fer una entrada sobre una novetat bibliogràfica: «Carlinades. El ‘Far West’ a la catalana» de Jaume Grau. L’he anat llegint i com s’afirmava en una ressenya a El Punt, el llibre és amè, divulgatiu i «digerible» fins hi tot pels lectors poc avesats als temes d’història.

Ara bé, com a badaloní, una objecció. L’autor situa l’alçament d’una partida de carlins armats el 28 d’octubre de 1900 a Badalona i d’altres localitats catalanes, el 27 de maig de 1902! i ho qualifica com «una mena de patotxada que no tingué més conseqüències que la repressió i el tancament d’alguns centres carlins«. Tanmateix, fou una bogeria conspirativa mal planejada per diversos capitostos carlins, però que costà la vida al jove badaloní Josep Torrents, fill dels masovers de can Tàpies i cap de la partida formada per una trentena de carlins, que fou abatut després d’un nodrit tiroteig amb les forces d’ordre.

Respecte als continguts del llibre, dedica poca atenció al carlisme al segle XX, obviant alguns aspectes de conflictivitat social com la vinculació amb el Sindicat Lliure i els seus pistolers. D’altra banda, en la bibliografia també hi ha significatives absències, com l’estudi pioner sobre la contrarevolució pagesa de l’historiador Jaume Torras (1967); la vinculació dels carlins amb el Sindicat Lliure tal i com estudià C.M. Winston (1989); l’època de la Segona República historiada per M. Blinkhorn (1979); o bé el període del franquisme tractat per J.M. Thomas (1992).

Tweet

«Yo me quedo en casa y bebo el menjor cóctel, Otis, Jackie Wilson i Sam Cook», ens cantaven els meus admirats Brigthon 64. Escolto la cançó en aquests moments que per imponderables, m’he hagut de quedar a casa i no he anat a veure la festa de la cremada del dimoni a la platja de Badalona.

A l’equip de música però no sonen glòries del soul, ni tan sols revival mod barceloní, sinó que té inici un autèntic matx skatalític i alguna cosa de reggae que, com si d’un partit de bàsquet es tractés, enfronta cinc contra cinc.

A una banda del camp, una equip amb molta història i qualitat contrastada: Prince Buster («King of Kings»), Desmond Decker («Israelites»), Laurel Aitken («Sally Brown»), Skatalites («Man in the street») i Toots and the Maytals («Pressure Drop»); enfront un equip canyer que sacceja fonaments: The Specials («Gangters»), Madness («On step Beyond»), The Beat («Mirror in the Bathroom»), Bad Manners («Special Brew»), Selecter («Three minut hero»).

El partit està igualadíssim, així que caldrà consultar amb el coixí el resultat. Un altra dia hi haurà més.

Tweet

 Per mitjà del bloc «La veu de Mel«, nom de l’autor d’un dels comentaris en una de les meves entrades anteriors, i visitant els seus blocs preferits, m’he trobat amb un que podria qualificar-se de sorprenent, fresc i divertit, que segur no deixa indiferent a ningú que el visiti: el bloc de la Mireia, de la Mireia Galindo (no és la seva identitat real), blocaire eròtica. La vida des d’un altre punt de vista, diferent i sense tallar-se. Manllevant els Dusminguet: «era ella, entre les santes, l’última sense calces».

M’he rigut moltíssim amb les seves històries. No té pèrdua la secció de cartes cotxines: a en Carod-Rovira, Senyor Carod, soc com soc, cotxina vaja, a en Puigcercós, Sr. Puigcercós sóc molt cotxina, a l’Arturito, Sr. Mas no soc tan cotxina com vostè. Vaja, algú que la supera, i és que la Mireia després del mal perdre del cap de files conver proclamant als quatre vents la minva de qualitat democràtica i que el govern d’Entesa debilita la democràcia, ens diu «que la Laura i jo ens vàrem pixar l’una a l’altra perque vàrem voler, que jo li ho vaig demanar, i lo que fa vostè senyor Mas es pixar-se en la democràcia sense que la democràcia li ho hagi demanat, i aixòs es pixar fora de test». Ras i curt com el «carlitos» de la barcelonina Mireia.

Ben segur però que la Mireia, no està al cas d’un altre personatge també més cotxinot, un blocaire badaloní que intenta distreure al personal des del seu racó perquè no es trobi qui va amb els calçotets cagats, quan des de la Generalitat es demanen mesures de transparència per conèixer cap a on van els diners públics destinats a la Fira d’Abril. Precisament quan la justícia ordinària està al darrera d’un pressumpte cas de factures doblades i girades pel mateix concepte al departament de Benestar i Família i a la Diputació de Barcelona.

Tweet

Llegeixo avui a El Punt la interessant ressenya d’un nou llibre d’història: Carlinades. El Far West a la catalana, de Jaume Grau. M’ha motivat i crec que no trigaré a comprar-lo perquè combina dos aspectes d’interès: la divulgació de fets poc coneguts de la història del nostre país, i la utilització d’un llenguatge amè per tal d’arribar a la gent.

Així, d’una banda, hi ha una aproximació històrica al carlisme català de les tres guerres civils del segle XIX, un moviment heterogeni i popular amb dosis d’anticapitalisme que va perviure al segle XX (per exemple els anys setanta una branca es vindicava com democràtica, socialista i autogestionària mentre una altra era integrista i d’extrema dreta).

D’altra banda, el llibre de Grau, tal i com sen’s diu, combina el rigor històric amb un llenguatge planer, divertit, unes característiques que sempre he pensat que manquen als llibres d’història. Almenys que existeixin algunes col·leccions que així siguin concebudes per tal de millorar la divulgació i fer popular la història del nostre país, Catalunya. Una precisió aquesta darrera, que pot semblar que no cal però crec sincerament necessària perquè no ens donin gat per llebre i s’acabi coneixent i valorant més la història dels països veïns que la pròpia.

Finalment, un darrer apunt, el títol d’aquesta entrada al bloc, Això no és l’Oest però aquí també hi ha trets, traducció al català d’una cançó, recordeu el grup?

Tweet

Ara fa un mesos, vaig fer una xerrada en una associació sobre la història de les dona a Badalona. Quan em preparava unes notes, vaig recuperar uns apunts sobre uns articles del Dr. Valentín Moragas publicats a la revista de l’Ateneo Obrero de Badalona entre 1897-98. Aquests articles no tenen desperdici, ja que Moragas desenvolupava les tesis de la frenologia, doctrina psicològica que volia demostrar que el crani humà tenia incidència directa en el caràcter i les aptituds de les persones, procurant l’autor en el seu cas donar una justificació pseudocientífica al masclisme pur i dur.

Així l’autor, que va arribar a ser alcalde de Badalona l’any 1899, afirmava entre d’altres perles:

«Así mismo el cerebro de la mujer es mucho més pequeño y tiene en proporción menos marcadas las circunvalaciones cerebrales o surcos, indicando que, con ser muy sensible su inteligencia, es incapaz de poder dedicarse a estudios profundos o formales«.

I, per tant, la necessitat del tutelatge patriarcal:

«… en esta edad [edad adulta] es cuando la mujer necesita que se la dirija, haciéndola cumplir los deberes morales u apartándola de las exageraciones de la moda«.

He repescat avui aquesta qüestió després de llegir les referències a la frenologia dins la interessant novel·la L’abadia profanada, de la badalonina Montserrat Rico. I, és que com apareix en els fons històric de la novel·la, la interpretació embogida dels nazis d’algunes de les teories sorgides al segle XIX i d’anteriors, va servir d’inspiració per a la seva barbàrie.

Tweet

Sense parar de moure els peus escric l’entrada al bloc d’avui. Escolto un dels meus vinils preferits, «I Just Can’t Stop It«, del grup britànic The Beat. La icona i musa del grup musical, aquesta genuïna beat girl, s’encarrega de donar-vos la benvinguda lectors.

Aquest disc va aparèixer l’any 1980, i és un clàssic del so 2tone, segell musical que agrupava grups com The Specials, Madness, Selecter, Bad Manners. Un so sorgit del contacte entre l’ska i d’altres ritmes jamaicans, amb el punk i el revival mod, que va sacsejar el panorama musical i de retruc la cultura juvenil a finals dels anys setanta del segle XX.

De retorn al disc en qüestió, les seves lletres, com la dels grups musicals abans assenyalats, reflecteixen amb esperit crític la realitat del moment en què van escriure’s: una crisis econòmica generalitzada, el domini conservador de l’era Margaret Thatcher, el consumisme, el racisme… Una denúncia social que s’expressa mitjançant la ironia i la ferma voluntat de generar bon rotllo i diversió.

Amb aquests paràmetres, The Beat, formació musical de Birminghan, va elaborar creativament aquest disc antològic del tot recomanable.

Tweet