Les seves biografies es barregen amb la d’una part de la història de les ciutats que els van acollir. Potser una petita part però que ha deixat empremta. Parlar de Jim Thomson, ex agent de la CIA i creador de la indústria moderna de la seda, és fer-ho de Bangkok. Parlar de Calouste Gulbenkian, armeni de família il·lustre, nacionalitzat britànic, i pioner del negoci petrolier a començaments del segle XX, es fer-ho de Lisboa.
Dos personatges singulars que desperten curiositat: un era anomenat el “Rei de la Seda Thailandesa“, i l’altre el “Senyor 5%“. Sobrenoms que per si mateixos reflecteixen les seves intenses vides.
Jim Thompson va arribar després de la Segona Guerra Mundial a Thailandia. A Bangkok va veure les possibilitats de convertir en indústria l’artesania de la seda que fins el moment la practicaven algunes famílies de la part vella de la ciutat.
Home emprenedor, va crear la importantíssima Thai Silk Company. El negoci de la seda va proporcionar-li quantioses ganàncies i un gran renom internacional. Thompson però va desaparèixer en extranyes circumstàncies a Malaisia l’any 1967. L’empresa que continua com a capdavantera en el sector de la seda, i la casa de Jim Thompson, convertida en museu, que ha permès la preservació de l’arquitectura thai tradicional en el centre de Bangkok, són uns referents de desenvolupament econòmic, de mecenatge i d’activitats filantròpiques.
Calouste Sarkis Gulbenkian, fill d’una destacada família armènia, a finals del segle XIX, en l’Imperi Otomà, va començar a vincular-se amb el coneixement dels recursos petrolífers, especialment de Mesopotamia l’any 1891.
Home preparat i hàbil negociador va convertir-se en imprescindible per a les grans companyies occidentals per obtenir cru de l’Orient Mitjà. Va adoptar la nacionalitat britànica l’any 1902 i va ser una peça fonamental en les primeres operacions petrolieres en la zona de l’Imperi Otomà. Gulbenkian després de la Primera Guerra Mundial va ser representant comercial i diplomàtic de Persia a Paris, i amb els anys la seva posició d’intermediari amb les grans petrolieres va valdre-li el sobrenom de “Senyor 5%“, el percentatge que retenia de totes les operacions. La seva fortuna fou immensa, convertint-se en un gran col·leccionista d’art i mecenes. Durant la Segona Guerra Mundial va desplaçar-se a Lisboa, ciutat on va residir fins la seva mort l’any 1953. El seu llegat a la ciutat va ser una fundació cultural i filantròpica, i un esplèndid museu, d’arquitectura molt moderna, datat l’any 1969, i que conté un riquíssim fons artístic procedent de la seva col·lecció particular.
Dos personatges, dues ciutats, que he visitat i que conviden a fer-ho de nou.
