Bloc de Jordi Albaladejo

Són versos d’Antonio Machado: «¿Tu verdad? No, la verdad, y ven conmigo a buscarla. La tuya, guárdatela». Un encapçalament adient per entrar en contacte amb la denúncia de les falses virtuts públiques i de l’orweliana manipulació massiva que apareix en la pel·lícula “V de Vendetta”.

Aquest és el futur que ens espera? Potser una cosa més made in spain ens esperava a partir del frustrat cop d’estat mediàtic d’Aznar, Acebes i companyia el març del 2003, manipulant la informació existent sobre les bombes dels terroristes islàmics a Madrid.

Ja sabeu de la corda política que soc i no entraré aquí a drap sobre uns i altres, però permeteu-me que sí que faci un elogi del sentit comú. De la sensatesa en la recerca del bé comú: de les llibertats individuals i col·lectives, la igualtat d’oportunitats i la justícia social; conceptes avui desvirtuats per les excessives i interessades tensions partidistes que comporten, atiades per alguns més que altres, al descrèdit de la política.

Casualitat? Qui en surt guanyant de tot l’enrenou? Aquest, és un terreny adobat perquè fonamentalment la dreta conservadora que sí que mobilitza els seus capitals humans, liberals pel que calgui canviar i conservadors pel que calgui conservar, es prepari per prendre el poder.

Com deia al film l’emmascarat «V«: «la casualitat no existeix; la il·lusió de la casualitat sí».

Tweet

 Vull començar el post donant l’enhorabona al Centre de documentació antiautoritari i llibertari (CEDALL) de Badalona. Fan difusió d’una feina magnífica, fruit d’un conveni amb el Museu de Badalona i també el Centre d’Estudis Llibertaris Federica Montseny, que permet visualitzar en format digital la premsa obrera llibertària d’inicis del segle XX.

En la pàgina web del Cedall, a l’apartat de Documentació, es poden consultar els exemplars existents en paper a l’Arxiu del Museu de Badalona de les publicacions: Lux (1907), La Cuña (1907, 1909), El Vidrio (1916-1917, 1919), La Colmena Obrera (1916-1919, 1931-32), Boletín del Sindicato de la Indústria Fabril y Téxtil de Badalona (CNT-AIT) (1937), Via Libre (1936-38).

La comoditat i la facilitat d’accés a les fonts històriques del moviment obrer de caràcter llibertari de Badalona és una gran notícia per a estudiosos i per a les persones que hi estiguin interessades a consultar-les. Vull contribuir des d’aquí a fer córrer aquesta informació a més de felicitar la tasca del Cedall.

Ja fa uns mesos vaig escriure una altra entrada sobre el Cedall, quan va fer-se possible consultar de forma gratuïta una versió digital del llibre que vaig fer amb Joan Zambrana, Inicis d’un sindicalista llibertari. Joan Peiró a Badalona (1905-1920), publicat per Edicions Fet a Mà l’any 2005.

Salut!

Tweet

Feia força temps que em mancava motivació per anar a veure una pel·lícula al cinema, ara m’ha despertat de la letargia, This is England. De moment en la web dels cinemes Verdi de Barcelona està anunciada que pròximament la passaran.

La pel·lícula mitjançant les precoces experiències d’un noi de 12 anys, retrata el moviment skinhead britànic dels primers anys vuitanta del segle XX. De fet, tal i com ho senten ells i elles, dels protagonistes de la segona onada d’skinheads després dels primers que van aparèixer a finals dels seixanta. La referència fundacional com a fenomen visible entre el jovent britànic és l’any 1969.

Els skins van reviscolar amb el punk a finals dels setanta i principis dels vuitanta: eren joves dels barris obrers, transgressors, amb actitud rebel i cercant diversió (bona música jamaicana, cervesa i festes) en plena crisi econòmica i amb el teló de fons de la Guerra de les Malvines, un as sota la màniga de la Thatcher per cohesionar el país.

La ideologia racista i violenta dels boneheads, va introduir-se i va trencar la cohesió del moviment skin, fenomen fins el moment de sociabilitat multiracial i contracultural però no política. Molt encertadament tal i apareix en el film i també assenyala el director Shane Meadows en una entrevista, a l’entorn del National Front a banda dels capsigranys rapats, també hi havien ciutadans «respectables» que hi donaven suport, dels quals ningú s’enrecorda o parla.

Veurem com és la pel·lícula, de moment les perspectives són bones i més pels grups que formen la banda sonora: Toots and the Maytals, The Specials…

Com cantaven els Sham 69: «If the kids are united then we’ll never be divided«.

Tweet

He estat uns dies amb la família a Viena. La ciutat del sardònic Harry Lime, Orson Wells, mentre sona la melodia d’una cítara en la seva primera escena interpretativa a El Tercer Home. Una imatge amb molta força, carismàtica, associada a un film però també a on va rodar-se, Viena.

La ciutat després de la Segona Guerra Mundial no passava per un dels seus millors moments,  ara bé sempre ha estat i és una ciutat d’arquitectura imperial que destil·la sensació de poder, d’un esplendor passat, i també amb notables exemples d’afany modernista per trencar el feixuc pes de la tradició.

Amb aquesta dualitat hi ha diferents vienes: la ciutat dels Habsburg amb palaus, esglésies i edificis majestuosos de gran magnificència, i la Viena pionera del 1900’s, dels arquitectes modernistes Otto Wagner, Joseph Olbrich i Adolf Loos, i dels pintors Gustav Klimt i Egon Schiele, capdavanters de l’art modern. La Viena reconeixible per l’ascendent catedral gòtica de Sant Esteve amb la seva torre sud visible des de tota la ciutat, i la de l’edifici modern de vidre Haass Haus en el qual es reflecteix la catedral. Tradició i modernitat en un mateix entorn.

La Viena dels museus (del Belvedere, de l’Albertina), dels cafès, de l’arquitectura civil (de la zona del Graben), de la Juden Platz i dels carrers del voltant, formen part de les experiències viscudes. Sense adonarte’n, abans de girar la cantonada, escolteu… la cítara sona de nou.

Tweet

Fantàstics 4:31:06, de la Mireia Belmonte García en 400 metres estils! Medalla de plata a l’Europeu Absolut d’Hivern en piscina de 25m. Aquesta badalonina, als seus disset anys acabats de complir i després de pujar dues vegades al més alt del podi als mundials júniors, ha obtingut un gran resultat internacional absolut. Un nou salt qualitatiu camí de les Olimpíades del 2008. Pot aconseguir un resultat fantàstic, històric, per a la natació femenina catalana i estatal.

Molt lluny queda quan l’entrenava al CN Badalona, però esportivament per a tota la nostra ciutat, tot i competir pel CN l’Hospitalet i entrenar en un centre d’alt rendiment – cosa que no l’hi permet venir massa a Badalona -, és un referent que ha de comptar amb un reconeixement públic. Pel que va aconseguint i ben segur que, amb la seva ambició i potencial, aconseguirà.

Badalona també té esportistes d’elit: Mireia Belmonte García.

[@more@]

Tweet

Us vull parlar d’un llibre editat pel Centre de Lectura de Reus a partir del que va ser 1r Congrés d’Història de l’Independentisme Català (2006), celebrat en la veterana institució abans esmentada. L’obra aplega una sèrie de ponències i comunicacions d’un Congrés que ha esdevingut una aportació col·lectiva molt vàlida per a l’historiografia contemporània d’aquest país.

Per què? Doncs, perquè es tracta de treballs d’anàlisi i de recerca d’una sèrie d’investigadors que aporten rigor i completen la visió de la història política de Catalunya.

Les ponències a càrrec de Pere Anguera, David Bassa, Roger Buch, Daniel Díaz, Xavier Pujadas, Fermí Rubiralta, Enric Ucelay Da Cal, més el conjunt de comunicacions, permeten il·lustrar l’evolució històrica de l’independentisme català, des del segle XIX fins l’actualitat.

Aquesta cronologia no es tracta de cap impostura o invent d’un passat, es tracta de recuperar-lo amb la justa mesura i en concret de l’independentisme com a subjecte històric. Només així, i aquesta és un altre de les virtuts del llibre, s’evita convertir la seva història en un panegíric de tipus ideològic. Un exemple del que explico: una polèmica que no deixa indiferent són les similituds però també els camins diferents que van prendre cadascú, entre el feixisme italià de Mussolini, i l’independentisme radical català. Ucelay Da Cal ho argumenta amb la seva recerca, sense buscar l’aprovació ideològica de ningú.

Entre les comunicacions publicades hi ha una meva sobre el Col·lectiu Independentista de Badalona (1978-1991). Una anècdota al respecte: recordo que conversant al Congrés de Reus amb l’historiador Carles Viñas va sorprendre’s del cas, pel fet de donar-se en una ciutat de l’entorn metropolità, i al ser un col·lectiu original i pioner de l’independentisme català.

Tweet

S’acosta la data de la mort de John Mellor, més conegut com Joe Strummer, líder de The Clash, ara fa cinc anys. No va morir jove ni de forma vistosa: va ser als cinquanta anys, al sofà de casa i d’un atac de cor.

Des de sempre, The Clash, m’ha fet el pes, tot i que vaig conèixe’ls a l’època que van separar-se, l’any 1985. En certa mesura, la seva música, la rebel·lia punk i l’actitud militant d’esquerres, les he fet meves. Sobretot la capacitat de prendre llunyania dels fets i estimular la capacitat crítica.

Amb les seves cançons, barreja de punk, ritmes jamaicans i llatins; les seves lletres, penetrants cròniques político-generacionals; i la seva actitud transgressora, allunyant-se del parany de les drogoaddiccions; van ser transmissors d’uns codis, d’uns valors i d’una ideologia que, amb els seus encerts i errors, ha calat en l’imaginari de la joventut.

L’actualitat de Joe Strummer torna a ocupar espais als diaris. Fa uns dies va ser la presentació del film «Joe Strummer: The future is Unwritten» del director Julian Temple; ara la seva vídua, Lucinda, ha trobat «casualment» material inèdit. Vaja, la voracitat de la indústria sembla que ataca de nou a The Clash. Quan van començar a omplir estadis, la seva fi s’acostava, ara cal no espatllar el record en benefici dels calers.

Una curiositat, badalonins i badalonines: The Clash van actuar en la gira de presentació del triple LP Sandinista! al pavelló de «la Penya» a Badalona, el 27 d’abril de 1981, a 700 ptes l’entrada. Jo era massa petit aleshores, però quina passada deuria ser pels que hi fossin.

Tweet

 El portaveu adjunt del PSC al Parlament, Joan Ferran, ha volgut posar en dubte la credibilitat dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. Els qualifica en una entrevista a El Periódico de parcials i nacionalistes amb una visió esbiaixada de la realitat, això que la corporació que reuneix les emissores de la Generalitat, Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya, està dirigida per un exministre socialista, Joan Majó. Una situació que contrasta amb les contínues crítiques els darrers temps cap a l’espanyolització de Televisió de Catalunya.

Què pot motivar aquesta crítica desaforada del portaveu socialista? Us escric una explicació.

Ara fa un parell de mesos va aprovar-se al Parlament, la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals amb la qual es preveuen una sèrie de canvis significatius per tal de crear uns mitjans nacionals i lliures.

I què vol dir això? doncs, que els membres del consell de govern del nou ens ja no seran elegits a proposta dels partits polítics, sinó per la rellevància dels seus mèrits professionals. També la màxima capacitat executiva de la Corporació recaurà en el director general, que, per primera vegada, serà escollit a través d’una convocatòria pública entre persones de prestigi en l’àmbit audiovisual.

S’obre una oportunitat per posar fi a l’intervencionisme sobre els mitjans de comunicació públics, i casualment, hi ha qui – quan no ho ha pogut evitar políticament abans – posa el crit al cel de forma barroera, ja que ho disfressa de victimisme respecte al nacionalisme català. No cola. Està clar quins interessos defensa aquest significat polític. Quina llauna!

Tweet

Èxit, sí, però també tinc massa preguntes sense respondre. La manifestació d’ahir a Barcelona va fer evident que hi ha un país al darrere del sobiranisme, de l’identitari i del pràctic: alguns ho notem al cor, però tots, tots, a la butxaca amb l’espoli fiscal i els límits centralistes a l’estat del benestar i els mals serveis.

Ara bé, és l’inici d’un nou cicle polític cap a l’autodeterminació? Quin serà l’abast polític real d’aquesta mobilització? El politiqueig partidista ens ennuagarà? Sabrem primar la via sobiranista enfront dels unionistes i els seus dics de contenció polítics, sindicals, mediàtics, quan no constitucionals i legals?

Pensant en positiu i amb la nació al cap, em d’anar teixint col·lectivament la nostra via cap a un estat propi que garanteixi la igualtat d’oportunitats i un estat del benestar i de serveis modern i eficaç. Sinó és per viure millor, fent nació i decidint com resoldre els problemes que ens afectin, de què la independència!

Tweet

Aquest matí he participat a Ràdio Ciutat Badalona d’un debat d’aquests d’embolica que fa fort: defensar en antena la conversió del Valle de los Caídos en un memorial de tots els morts de la Guerra Civil i la repressió franquista, així com prohibir-hi els actes d’exaltació del franquisme, tenint com a interlocutor un falangista de pedra picada (Governador civil d’antany), d’avançada edat, d’idees fixes i avui 20-N. Quin panorama!

El debat ha començat amb apassionament per ambdues parts, amb visions oposades, però amb la meva ferma voluntat de passar la prova del cotó de la crítica històrica de les fonts i els autors que validaven les seves «certeses» històriques. Ha estat aleshores quan desmuntant les seves falàcies sobre la manca de treballadors forçats per construir el Valle de los Caídos; també sobre la dictadura franquista i posant sobre la taula els mètodes feixistes de repressió, que la cosa s’ha anat de mare.

Uf! de poc s’hi queda! aarrgghh! (s’escolta des del microfon).

Tanmateix, no m’he estat de dir-li que sí, que es veritat que no s’ha fet justícia amb la figura de Franco i els del seu règim, faltaria més! perquè haurien d’haver passat o passar per tribunals independents per a ser jutjats i castigats per tota classe d’actuacions afavorides pel règim dictatorial.

Finalment una perla seva: «ahora no hay libertad, hay libertinaje», vaja serà el que l’ha permès poder-se expressar en antena sense por que ningú el vingui a buscar amb intencions gens prosaiques, no com en altres temps, no?.

Tweet