Bloc de Jordi Albaladejo

L’obra cabdal de l’escriptor i periodista ucraïnès Vassili Grossman, Vida i destí, ja es troba traduïda al català. Ha estat el llibre de Sant Jordi que m’han regalat i tot just començar-lo a llegir ja m’ha captivat. Per la seva qualitat literària i per l’interès que em desperten les qüestions que planteja i els escenaris on es desenvolupa: la Segona Guerra Mundial, l’horror de la batalla d’Stalingrad, els crims contra la humanitat de Hitler i d’Stalin, ambdós al capdavant de dos règims despietats.

La publicació de la novel·la mateixa és tot un exemple de la pèrdua de la força moral i ideològica del comunisme a l’URSS, ja que les autoritats soviètiques van prohibir l’obra i perquè no veiés mai la llum, van requisar-la l’any 1959. Una còpia microfilmada va lograr sortir del país i va publicar-se a França el 1980, l’autor però no va poder veure el seu somni complert ja que va morir molt abans, l’any 1964. L’afany de llibertat enfront de la submissió totalitària és la causa de la persecució de les lletres escrites de Grossman.

L’autor dóna protagonisme a les històries humanes i als sentiments, perquè la història la fan els homes i les dones, amb les seves vivències i la seva mort. Una narració àgil i crua, com els tràgics esdeveniments que descriu, amb un component autobiogràfic.

Després d’aquest parèntesi, torno a la lectura que avança.

Tweet

Em prenc una copa de vi a la salut de «Modi», d’Amedeo Modigliani (1884-1920). Amb satisfacció pel seu art i amb un cert regust de tristesa per com van ser els darrers temps de la seva trajectòria vital.

He acabat de llegir «Amedeo Modigliani, principe de Montparnasse«, una biografia elaborada pel veterà escriptor nordamericà Herbert Lottman. L’he trobat encertada perquè segueix l’estil anglosaxó de les biografies, combinant rigorositat històrica amb un estil narratiu fresc i proper.

Les pàgines sobre la mort de Modigliani, pobre com una rata, malalt i passant-li factura els seus excessos amb les drogues i la beguda, m’han commogut, així com el posterior suicidi de la seva companya embarassada de vuit mesos que va deixar orfe la seva primera filla encara ben petita.

Modigliani, després d’una vida intensa, va ser enterrat cobert de flors pels seus amics, com un príncep. En el mercat de l’art, després de la seva mort, els seus quadres s’han cotitzat a preus astronòmics. Lottman es pregunta que hagués pensat el gran «Modi» de tot això.

Però no vull quedar-me amb el mal rotllo i prefereixo recordar un dels episodis que Lottman explica de la bohemia parisina, protagonitzat pels artistes Utrillo i Modigliani, quan escurats de diners van anar a veure a la galerista Berthe Weill. Ella mateixa va escriure anys més tard recordant l’anècdota que anaven tots dos borratxos suplicant que els comprés obres seves. Utrillo va anar primer a veure-la, després va anar-hi Modi: «!Cómo va ése, también!… Casi se ha caído sobre mí…». Podeu comptar quina visió del negoci que tenien.

En definitiva, un bon llibre per ampliar la pel·lícula biogràfica sobre Modigliani que fa uns anys va protagonitzar Andy García.

Tweet

La renúncia de Maite Arqué a l’alcaldia de Badalona ha tancat tot un període en la política badalonina. Arqué, la primera alcaldessa en la història de Badalona, és la darrera de tota una generació de polítics que van viure la constitució del primer ajuntament democràtic. Hi queda encara algun vell búfal sense rumb, sobrevivint als temps però sense estar a la primera línia de la política local.

Aquesta reflexió la vaig fer l’altra dia en la tertúlia dels matins a Ràdio Ciutat i a continuació vaig concloure dirigint-me com a contertulià a l’ex regidor Toni Barberà: potser va sent el moment que ens aneu deixant els vostres testimonis. Teniu molt a dir. Poseu negre sobre blanc amb la màxima franquesa que pogueu, les vostres memòries de tota una època que per alguns i alguna depassa els 25 anys en actiu.

Com no pot ser d’altra manera, caldrà llegir-les amb sentit crític però ens permetrà comprendre què queda d’aquella gran il·lusió política de l’any 1979. I, també, dels anys previs, de l’Assemblea Democràtica, de la Taula de Partits…

Tweet

 Recordo de petit prop d’on vivia, un mural pintat amb la figura de Josep Benet i l’emblema del PSUC. Durant anys la pintada va convertir-se en un més dels espais que vaig familiaritzar del barri al veure-la gairebé cada dia. Al passar els anys, d’estudiant a la Facultat, vaig descobrir l’historiador Josep Benet i Morell.

A partir d’aquí, de conèixer alguns dels seus treballs, vaig interessar-me per conèixer qui era i la seva trajectòria política.

A banda de l’ofici rigorós i l’estímul que transmetia per conèixer la història del nostre país, les seves anàlisis sobre el catalanisme han aportat dosis d’intel·ligència i d’experiència que ningú sigui de l’àmbit polític que sigui podia ni pot menystenir. Ens ha deixat. Ens ha deixat un gran llegat històric i polític, però també la voluntat que continuem endevant com a poble en llibertat i com a societat més justa.

Tweet

El llibre Manon Lescaut de l’Abat Prévost, va ser el primer títol publicat de la col·lecció A tot vent de l’Editorial Proa, fundada a Badalona per Marcel·lí Antich i Josep Queralt, l’any 1928. Enguany, la col·lecció fa 80 anys, i ha esdevingut emblemàtica per publicar en català grans novel·listes de la literatura universal, i més endavant incorporar-hi autors catalans.

L’etapa badalonina de l’editorial va finir amb la Guerra Civil i el posterior exili, però d’aquesta primera època un dels apunts singulars és la vinculació com a traductor de rus, del polític Andreu Nin, i que fruit del seu contacte amb Josep Queralt, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, va treballar com a secretari de l’alcalde de Badalona, Joan Deulofeu (ERC).

Tornant a la col·lecció literària, els llibres s’identifiquen amb el color taronja i com a emblema, el dibuix de l’artista Josep Obiols que sembla inspirat en la pollancra-goleta «Maria Assumpta«, construïda a les drassanes de Badalona el 1858. Precisament, enguany se celebren 150 anys de la seva contrucció i va ser el vaixell a vela més antic en servei fins acabar als penya-segats de Cornualla el 1995.

Mirant el futur, l’exemple de la vocació pedagògica d’Antich i Queralt per tal de posar la cultura en català a l’abast del poble, cal recordar-lo i tenir-lo present, però és més, com a compromís, com a idea a seguir, cal renovar-la i adaptar-la als nous temps comunicatius i culturals.

Tweet

En el darrer número de la revista – anuari del Museu de Badalona, Carrer dels Arbres núm. 18, he publicat un article que aprofundeix en la biografia del pintor i il·lustrador Eveli Torent i Marsans (Badalona, 1876 – Barcelona, 1940). Una biografia singular, sorprenent, sobretot perquè la seva figura és encara poc coneguda. Artista modernista, assidu al cenacle cultural d’Els Quatre Gats; pintor parisenc, viatger infatigable, retratista de monarques i gent d’alta nissaga, gran mestre maçó de grau 33 (el més elevat), professor de dibuix i pintura a Badalona i a Granollers.

Tot i ser un pintor novell, la seva ambició artística el va impulsar a participar de la vida cultural i artística més innovadora de Barcelona al final de segle XIX. Era un dels pintors postmodernistes preocupat per la recerca d’una nova expressivitat. Va cultivar amistat amb Picasso, i després de Barcelona va passar una temporada a Madrid abans de fer el salt cap a París.

Va visitar la Bretanya en diverses ocasions, realitzant nombroses obres, i en la dècada dels anys deu va viatjar per sud-amèrica. Com a retratista va immortalitzar el president dels EEUU, Woodrow Wilson, i el monarca britànic Jordi V, entre d’altres personatges rellevants.

Va establir-se a Nova York on es coneix la seva pertinença a la maçoneria. Després de molts de viatges, l’any 1920, va tornar a Barcelona i va aconseguir el grau 33, per part de la Gran Logia Espanyola l’any 1922.

L’any 1926, va entrar a treballar com a professor de dibuix a l’Escola Elemental del Treball de Badalona, i quatre anys més tard va incorporar-se com a professor de dibuix i pintura al Col·legi Municipal de Segona Ensenyança de Granollers.

Un aspecte curiós és la seva vinculació amb l’illa d’Eivissa on passava els estius a la torre d’en Rovira, un torre circular de defensa, enfront de l’illot de sa Conillera.

L’inici de la Guerra Civil va sorprendre’l a Eivissa, que va quedar en mans dels militars revoltats. Aprofitant l’expedició de les Milícies catalanes va retornar a Barcelona.

El triomf dels franquistes el van fer passar per La Model. Va sortir-ne, però ben aviat va morir l’any 1940.

L’any 2005, l’Ajuntament de Badalona va incorporar el seu nom en el nomenclàtor de carrers i places.

Tweet

 Llegeixo ara el llibre d’en Carles Sentís, L’instant abans del 36 a Barcelona, Roma, Nàpols, París (2004) i recupero la pista d’en Francesc Ciscu Betancourt, extrem dreta del CF Badalona. L’Andreu Mas el cita en el seu llibre sobre l’història del club, i en Sentís, em completa la imatge d’en Ciscu.

Fill de pare negre originari de les Antilles franceses i mare blanca, va ser el primer jugador negre a vestir la samarreta de la Selecció Catalana els anys trenta del segle passat.

Per raó que l’any 1935-36, les tropes abissínies encapçalades pel Negus feien front a l’imperialisme feixista italià, el nom de Negus es popularitzà a Catalunya, i Sentís explica que en un partit de campionat Espanyol-CF Badalona, el jove Ciscu va ser batejat amb el sobrenom de Negus: Visca el Negus! Passa… xuta Negus!

Un altre aspecte destacat d’en Betancourt, és que va marcar enfront del Barça, el primer gol – després d’una passada de Santiago Schilt – a la inauguració del camp de l’av. de Navarra l’onze d’octubre de 1936, ja iniciada la Guerra Civil.

Tweet

Un 11 de febrer, de l’any 1873, el Congrés de l’Estat espanyol va proclamar la Primera República. L’endemà a Badalona, l’alcalde Josep Solà i Seriol, des del balcó de l’Ajuntament, va cridar: “Visca la República Democràtica Federal!”; que va ser respost amb visques per la multitud congregada a la plaça de la Vila. 

Ha plogut molt des d’aleshores tot i que l’esperit d’aquells valors d’alliberament social i nacional a partir del federalisme d’antany, punta de llança de la modernitat política d’aleshores, perviu com a bagatge ideològic fonamentalment d’Esquerra.

La forma de govern republicana, el reconeixement de la plurinacionalitat de l’estat i l’exercici del dret a l’autodeterminació, a més del respecte a la pluralitat política i l’aprofundiment en l’estat del benestar, la igualtat d’oportunitats i la no discriminació són reivindicacions polítiques plenament vigents avui dia. 

Tweet

Ara fa uns dies vaig participar com a ponent en una xerrada al local de La Mussara, organitzada per les cooperatives de consum, El Garrofer i Naps i Cols, ambdues de Badalona, una del barri de Sant Crist i l’altre de Bufalà. La meva intervenció va centrar-se en donar una perspectiva històrica sobre el cooperativisme de consum a Badalona,

Les actuals cooperatives de consum recullen el llegat solidari, de responsabilitat social, ara de consum sostenible i ecològic, d’autogestió i ajuda mútua de les primeres cooperatives de consum badalonines de la segona meitat del segle XIX.

Les primeres experiències cooperatives van sorgir del moviment obrer a conseqüència de la necessitat de donar una resposta solidària als desajustos del model productiu i econòmic de la societat industrial. Els Pioners de Rochdale (1844), va ser la primera cooperativa de consum sorgida a la Gran Bretanya. Els obrers que la formaven es beneficiaven d’una preus més assequibles de sucre, farina, sal i mantega a partir de comprar conjuntament aquest productes a l’engròs. Les primeres cooperatives de consum catalanes van ser La Compañia de Canet de Mar i La Económica de Palafrugell, ambdues de 1865.

A Badalona, les primeres cooperatives de consum de productes de primera necessitat van ser de l’època del Sexenni Democràtic (1868-1874): La Unión Badalonesa (1870); La Bienhechora (1874); La Fraternidad / La Verdadera Fraternidad. La més important va ser La Bienhechora que va arribar a comptar amb uns 600 associats, un local social amb un cafè i un petit teatre, però que va quedar tocada de mort quan l’administrador Jeroni Palés, l’any 1900, va desaparèixer després d’un important desfalc de diners.

L’any 1904, una dotzena d’obrers van crear al barri del Progrés la cooperativa de consum La Moral, destinada a ser la més important fins el període del franquisme. Entre els membres directius va destacar-se Felip Barjau, obrer barber que va arribar a ser escollit diputat a Madrid l’any 1933 en representació de la Unió Socialista de Catalunya (USC) federada amb el PSOE. Durant el franquisme la cooperativa va viure una etapa de foscor fins el punt de tancar entre 1965 i 1977, reprenent-se les activitats el darrer any citat però només en les seves activitats culturals.

Des de fa un parell d’anys la cooperativa de consum El Garrofer ubicada al local de La Mussara a Sant Crist, i posteriorment la Naps i Cols en un espai cedit a can Banús a Bufalà, són els exponents actuals del cooperativisme de consum a Badalona.

Tweet

Tres voltes rebel, has deixat el millor record possible, per a sempre (26 de gener de 2008).

Tweet