Bloc de Jordi Albaladejo

Ahir vaig participar d’una taula rodona corresponent al cicle d’actes commemoratius dels 100 anys de l’edifici de Can Casacuberta (1907-2007).

Juntament amb els també historiadors Montserrat Carreras i Emili Ferrando, vam coordinar una sèrie de testimonis d’ex empleats de l’empresa tèxtil Casacuberta: la Pepeta, en Vicenç, en Càndid i l’Antonio.

L’acte va ser enregistrat per tal que els testimonis orals, protagonistes del passat industrial d’aquesta fàbrica, perdurin amb el pas del temps. Tots ells van aportar unes visions des de les seves experiències particulars i col·lectives, amb el sentiment de les coses viscudes. El seu exercici de memòria va ser enriquidor, anecdòtic, a voltes, apassionat, fent més propera la perspectiva històrica sobre la industrialització badalonina.

Tots ells van començar a treballar en plena adolescència: la Pepeta als tretze anys, en Vicenç i en Càndid als catorze, l’Antonio als disset. Van relatar-nos el seu període d’aprenentatge, l’ofici que adquiriren, el treball que realitzaven, l’ambient de treball, els torns, la setmanada, les condicions laborals, el dur tràngol del tancament de la fàbrica l’any 1979.

Respecte el cicle dedicat al centenari de l’antiga fàbrica, avui seu de la Biblioteca Central de Badalona, de l’espai polivalent Betúlia, i d’un edifici de vivendes, s’hi exposa una interessantíssima exposició de fotografies «Can Casacuberta 100 anys: Dels telers als llibres» que recull la història de la fàbrica. I, parlant dels seus orígens, tot i que es coneguda com Can Casacuberta, originalment l’any 1907 era la fàbrica de gènere de punt Josep Giró i Blanch («Ca l’Isop«), el que va encarregar a l’arquitecte modernista badaloní Joan Amigó, l’edifici d’una nova fàbrica en la zona de l’eixample Pons de Badalona. Va ser l’any 1920 quan Giró va vendre l’edifici a Salvador Casacuberta, nom que ha perdurat fins avui dia.

I, posats a fer recerca en l’orígen de l’empresa Giró, aquest va ser l’any 1893 amb la posada en marxa de la primera fàbrica al carrer Guifré 161 i abans a partir del negoci tèxtil de valones de Francesc Prat i Guardiola, dona de Josep Giró, mentre ell s’encarregava de la màquina de vapor a la fàbrica de galetes Palay, al carrer del Pilar (després carrer Arnús).

Tweet

 Quan es parla molt d’un tema, com el del Pla de Millora Urbana (PMU) del Nucli Històric d’aquest barri, bressol de la ciutat de Badalona, sovint s’acaba jugant amb les paraules. I, us ben asseguro, que en l’àmbit polític on em correspon tractar l’actualitat del barri, he escoltat i parlat força, debatent, contrastant. Dit això, més enllà d’aquest ball de paraules inicial, cal ser curós i anar a pams.

Defenso que la proposta de PMU és millorable i necessàriament ha de variar des de la seva aprovació inicial per part de l’Ajuntament de Badalona. I, ho faig des del convenciment que cal preservar i dotar de futur la trama de carrers i l’urbanisme característic de Dalt de la Vila.

És un error oblidar la capacitat de fer política i afrontar els reptes, manllevant aquests actius per l’obsessió de fer gestió i trobar respostes en fredes explicacions tècniques que, al capdavall, poden ser substituïdes totalment o parcialment per unes altres. Com també ho és actuar de forma partidista o bé a partir d’interessos personals, amb un tot s’hi val encara que no s’ajusti a la veritat.

D’una banda, hi ha hagut un acurat treball veïnal per tal de presentar al·legacions al PMU, i també un important esforç de mobilització i sensibilització, fent avinent que la rehabilitació i la revitalització del nucli històric és un assumpte de ciutat.

D’altra banda, l’administració municipal ha afirmat que una vegada finalitzat el període d’al·legacions, s’entrarà en una fase participativa que superarà el diàleg informatiu entre administració i veïns que s’ha donat fins el moment.

Per tant, és el moment d’estar a l’alçada en aquesta oportunitat històrica per al barri i per a la ciutat.

Tweet

 Aquest cap de setmana, en un petit poble del Pla de l’Estany, he fet la troballa que apareix a la foto. No es cap primícia perquè aquesta pintada conservada des de fa més de setanta anys ja es coneguda per aquelles contrades, però no deixa de sorpendre que s’hagi pogut conservar.

En tot cas, és un petit retall de memòria històrica en un edifici particular que cal preservar, tal i com a Badalona a la font de la plaça Pau Casals encara es pot veure el nyap de castellanitzar la paraula «any» per «año» en acabar la Guerra Civil.

Tweet

No m'havia passat per alt l'article sobre la llei de memòria històrica d'en Cosme Modolell al seu bloc. Soc lector seu perquè penso que sempre s'ha de mantenir l'interès per altres opinions polítiques i aprendre'n, dels encerts i dels errors.

La seva lloança de la llei de memòria històrica, em sembla que està més destinada a tapar les vergonyes del govern de torn a l'Estat, ara socialista, que una altre cosa.

En concret, d'un govern i d'un partit que d'incompliments en saben molt, com el d'avui mateix amb la votació contrària al Congrés al retorn de tots els "Papers de Salamanca" en aquesta legislatura. I, abans d'emplaçar a la constitució del Centre Documental, cal saber quantes vegades s'ha reunit la comissió d'experts després de la primera tongada de documentació tornada a Catalunya. Cap. Així, es demostra la voluntat política! 

És cert que ni els governs Suárez, Calvo-Sotelo, Felipe González i Aznar van voler elaborar una llei que reconegués les víctimes del franquisme. Però, ara, després de 30 anys del període denominat democràcia, amb els suports polítics necessaris i amb l'exemple de països amb passats dictatorials com Alemanya o Xile, semblava el moment d'anul·lar les sentències franquistes. Recordem-ho, d'un règim sorgit a partir d'un cop d'Estat feixista i aquelles on s'aplicava allò de "la justícia al revés". Poca broma. 

El resultat, decebedor, ha posat de manifest al meu entendre, dues consideracions de calat: una, la manca de reconeixement dels botxins franquistes, dificulta la necessària revisió crítica sobre la violència i afecta a la vegada en la no consideració de víctimes als represaliats; dues, la incapacitat política de superar el cost de la Transició ajorna la capacitat d'afrontar els dèficits de la cultura democràtica a l'Estat.

No vull oblidar-me però, d'un dels elements positius: la retirada de la simbologia franquista. La possibilitat de retirar-los si més no, ja que algú pot considerar-los elements patrimonials i no tocar-los.   

El reconeixement de la condició de víctima a les persones represaliades per la Dictadura, amb les conseqüències econòmiques que pugui comportar, en el cas Alemany les reparacions van ser 20 anys després de la fi del nazisme, és cabdal per actuar amb justícia i dignitat. En tot cas, una constatació: hi ha persones que tan sols volen invalidar els processos i la nova llei tampoc ho resolt bé. Així, continuaran presentant-se a títol individual a reclamar als tribunals amb tots els inconvenients i costos que sabem que generen els processos judicials.

Per tant, les víctimes del franquisme que s'ho paguin i que passin per tot el via crucis del funcionament actual de la justícia o bé que s'oblidin de tot plegat amb el reconeixement del que ja sabien, que els tribunals i les sentències eren il·legals, magistral Cosme, magistral!

Finalment, un altre aspecte que cal tenir en compte. Si ens movem en el terreny simbòlic, l'hi correspondria al cap de l'Estat, al Rei, demanar perdó pels crims comesos pel règim franquista ja que és ell qui encarna la continuïtat de l'Estat. Ben segur, que aquest sí que és un gest de correció i que seria rebut com cal dins i fora de l'Estat.

[@more@]

Tweet

Avui s’ha signat el Pacte Nacional per a l’Habitatge per part del govern de la Generalitat de Catalunya i més d’una trentena d’entitats. Ara començarà la tramitació parlamentària.

Un dels aspectes més polèmics per a CIU i PP, és la clàusula de lloguer forçós per als habitatges buits. Espero que no decaigui al Parlament, per tal de posar en circulació el gran nombre de pisos actualment desocupats, uns 65.000 a Catalunya.

D’acord amb aquesta possibilitat i amb les garanties de qualitat dels habitatges que fixa el pacte, veig un exemple d’interès perquè s’apliquin les directrius fins les seves darreres conseqüències: damunt del bar Serra a la plaça de la Vila cantonada amb el carrer Sant Anastasi. Potser el futur d’aquest edifici i els del costat, és anarse’n en orris si s’eixampla la carretera, però ara per ara i des de fa força anys, s’evidencia el seu estat de degradació.

L’edifici és un colomar i es troba al bell mig del barri del Centre, absolutament deixat. Realment s’hi podrà actuar? Sé que només es tracta d’un cas puntual, però simptomàtic de la problemàtica dels pisos buits i la seva deixadesa a molts punts de la ciutat com ara un nombre important de cases al nucli històric de Dalt de la Vila.

Mentrestant, la degradació continua en molts habitatges buits, els pocs lloguers que s’ofereixen són molt elevats i les hipoteques, uf! Amunt, amunt!

Tweet

 Ordenant calaixos ara fa uns dies vaig trobar-me en format cassette el primer treball en solitari dels Kortatu (anteriorment al panorama musical havien aparegut tres cançons d’ells al conegut «disc dels 4»: Kortatu, Cicatriz, Jotakie, Kontuz-hi!). Tota una ventada d’aire fresc i de diversió em retornen a l’estiu de l’any 1985 quan vaig escoltar-los per primer cop: «martxa eta borroka«, en dèiem més endavant del moviment musical i combatiu, socialista i d’alliberament nacional. Escoltant la primera cançó – «Don Vito y la revuelta en el frenopático» – em torna a la memòria un dels personatges mítics del còmic underground fet aquí: Don Vito i les seves aventures al frenopàtic, obra del no menys mític Montesol a la revista Makoki (portaveu de la línia xunga en contraposició a l’anomenada línia clara del còmic). I, encara més elements de record, la referència a The Clash amb la versió ska de «Jimmy Jazz«, o la cançó «Sarri, Sarri«, versió musical dels Toots and the Maytals. I podria continuar amb tots el seguit de cançons del treball que han esdevingut veritables himnes de rock combatiu.

Bé, sigui com sigui, motivat per aquest flash back d’adolescència, m’he passejat per la xarxa i al you tube, entre les imatges de la cançó «La família Iskariote» de Kortatu, al final del vídeo, hi apareixen una sèrie de seqüències d’un dels episodis més impactants que he vist – per la tele – en un camp de futbol: la batalla campal a San Mamés en un partit Bilbao-Barça, quan els seguidors bascos enmig del terreny de joc, van arraconar la policia estatal al túnel de vestidors. No té pèrdua! Podeu visualitzar-lo aquí.

Tweet

Llegueixo al darrer número de El Temps l’article «TV3 penja d’un fil» de Núria Cadenes. La Generalitat Valenciana en mans del PP torna a la càrrega contra les emissions de Televisió de Catalunya al País Valencià. Pura persecució política: de nou hi ha l’amenaça de tancar les emissions i s’ha imposat una multa de 300.000 euros a Acció Cultural del País Valencià.

Cadenes cita «els 300 de la Carrasqueta«, nom amb el qual es coneixen «els centenars de persones que van defensar físicament, pacíficament i sota una pluja torrencial el repetidor de TV3 situat en aquesta serra, entre Alcoià i l’Alacantí«.

L’èpica de la lluita per la identitat, l’èpica resistent dels 300 com a Termòpiles ara traslladada al sud del país està a l’ordre del dia. Les alarmes ja fa molt temps que sonen, i entenc que aquí no podem girar-nos d’esquena i mirar cap a un altre lloc si creiem de veritat amb el futur dels Països Catalans. S’està per la feina?

Tweet

Després del decebedor procés autonomista i del miratge federalista, s’identifiquen amb força dues opcions principals: l’independentisme i l’espanyolisme. La pluralitat ideològica i política, també cultural, forma part d’ambdues opcions, tot i que no deixen de ser expressions de dos nacionalismes diferenciats.

Cada vegada més la percepció que Catalunya ha d’esdevenir un Estat, modern i cohesionat, pren força entre la població. Es tracta d’una opció de futur: l’articulació d’unes noves regles de joc entre Catalunya i l’Estat. Raons polítiques i identitàries però també pragmàtiques, econòmiques i socials, donen cos al procés democràtic cap al dret a decidir. Ben segur com assenyala Joan Puigcercós en un article d’opinió aquest diumenge: «un Estat català no resoldria tots els nostres problemes, però les solucions dependrien de nosaltres«.

Des del punt de vista de les idees, adverteixo les proclames com a independentistes del periodista badaloní, Andreu Mas , segons escriu ell mateix al seu bloc, i del periodista i escriptor Manel Cuyàs, segons apareix al bloc de Saül Gordillo<.

Ara bé, davant de l’avanç de la consciència i el debat independentista a la societat, els espanyolistes procuren per tots els mitjans desacreditar-lo: mentint directament i amplificant el ressò de situacions polèmiques, també de comportaments minoritaris, amb la pretensió de presentar-ho com expressions que sintetitzen tot el moviment independentista. Un exemple el trobem en el següent post de la blocosfera badalonina.

Tweet

Sóc del parer que la història és una ciència que té una dimensió pedagògica i cívica, però també política, i és en aquest darrer sentit que ha d’esdevenir una eina per a construir una nova ciutadania catalana. Amb objectivitat, impermeable als cants de sirena del presentisme polític, la nostra construcció nacional té unes sòlides arrels per a legitimar-se cap al dret a decidir.

Anem per parts. La memòria històrica és un dret humà més, indispensable per a la consecució de la justícia: «sense memòria no pot existir la justícia», tal i com va subratllar el filòsof Theodor W. Adorno, reflexionant sobre l’experiència traumàtica de l’Holocaust.

A Catalunya, a Badalona si pensem localment, les polítiques públiques de memòria històrica per norma general han estat més aviat escasses, programades com un «tràmit» rendible políticament en el millor dels casos – quan no endogàmiques copades per càrrecs institucionals i de confiança – i sovint epidèrmiques, en el sentit que el relat del passat sovint ha quedat mediatitzat per la història oficial del tot correcte. Cal doncs, manllevant paraules de l’historiador Lluís Ferran Toledano: «un servei de commemoracions que permeti programar i planificar amb dignitat els esdeveniments i personatges susceptibles de ser recordats per a les noves generacions». Justa!

Ho podem advertir en la commemoració de la Diada Nacional. Molts representants institucionals responent als neguits partidistes, dilueixen en un magma irreconeixible, l’origen polític de la nostra legitimitat nacional.

Els nostres drets històrics, la nostra nació política fonamentada en una tradició constitucional de llarga durada, va ser arrabassada per la força de les armes en el procés de formació de l’estat-nació espanyol. No es tracta de cap antigalla historicista desconnectada de la realitat, sinó prendre consciència perquè amb un esperit de modernitat, en quan a la concepció democràtica i la cohesió social, ens traiem de sobre el catalanisme de la derrota i tracem camins de futur. D’altra banda, l’origen polític també és objecte d’un volgut aiguabarreig amb la identitat cultural de la nostra nació – que també és objecte dels dards enverinats del nacionalisme espanyol – i la Diada queda reduïda així a una reivindicació cultural i «tribal» que diuen los no nacionalistas.

Precisament, per tal de no emmascarar les pròpies incapacitats del sobiranisme darrera del victimisme, com sovint passa, i d’estratègies de curta volada, com també passa, cal construir des del compromís, la pluralitat i la participació de la societat civil, d’entitats i d’individus particulars, fent efectiu políticament el radi d’actuació del voluntarisme, una nova ciutadania catalana que, establint un pont de reflexió amb el passat, pugui identificar el camí cap a on anar.

Tweet

 Les dues darreres entrades del blocaire badaloní Andreu Mas sobre la transformació urbanística a l'Illa Central de Badalona: Idees per a l'Illa Fradera i Més anotacions sobre l'Illa Fradera; situen molt bé el moment de canvis en la nostra ciutat, sobretot amb l'aparició, després dels darrers edificis enderrocats, d'un nou espai central de referència, i la necessitat de generar opinió i una pluja d'idees des de la societat civil.

M'incorporo a les primeres propostes que ja han anat sorgint i faig algunes consideracions sobre el projecte de l'Illa Central, nom que utilitzo perquè encara no s'ha definit cap nom sobre aquest nou nat espai de la ciutat. Tanmateix els nous equilibris del govern municipal possibiliten la revisió del projecte. 

Des de la meva òptica, la plaça hauria de comptar amb un gran espai lliure com a punt de trobada i per a realitzar-hi activitats. Podria dissenyar-se una creu de boulevards flanquejats per espai verd per travessar la plaça, accedir a l'espai intermodal de comunicacions (Metro, autobús) i a l'equipament públic previst. De tota manera, perquè no pensar un disseny d'un parc urbà al bell mig de la ciutat. Engrescador, no?

La plaça pot ser un indret on instal·lar un monument a les víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista (demanda que va explicitar-se en el Ple Municipal de novembre del 2003). Respecte l'antiga creu de terme que existia i que va donar nom al carrer de la Creu, pot servir per inspirar arquitectònicament, com a concepte de punt d'entrada a la ciutat, un monument de referència, sense que això signifiqui atapeir l'espai amb una gegantina "andròmina". A diferència de l'escultura de l'Arqueta de Mataró o escultures gegantines en places i parcs d'altres ciutats, la nova plaça es trobarà al bell mig de la ciutat i entre edificis.

Sobre el nom de la plaça – que integra visualment en el nou espai, l'antiga plaça alcalde Xifré -, sóc dels que proposo el nom d'alcalde Xifré (alcalde assassinat pels franquistes), com a reconeixement i element simbòlic dels valors de la democràcia.

Respecte als edificis nous del voltant, l'administració hi ha d'intervenir-hi en diferents àmbits. D'una banda, assegurant una bona imatge arquitectònica i el cost de l'operació, que ha de permetre sufragar la urbanització de la plaça. Però també ha de contemplar altres dos aspectes: garantir el comerç de proximitat als baixos i el màxim d'habitatge protegit. Així, cal assegurar que les plantes baixes aplegaran activitat comercial, convertint-se els trams dels carrers circumdants (de la Creu, Anselm Clavé, Riera Sant Joan i Av. Martí Pujol) en una zona comercial de proximitat,  i que no seran monopolitzades per comerços "freds" (entitats bancàries, oficines…) que deixarien sense vida la zona a les tardes i els caps de setmana. D'altra banda, també cal preveure habitatge protegit i aconseguir el màxim per sobre del mínim que marca la llei.

Respecte l'alçada i el possible efecte pantalla, inclús d'un edifici singular on concentrar edificació, cal avaluar tècnicament els efectes de solejament que puguin fer les noves edificacions. Tanmateix, els drets edificatoris anteriors a la modificació de PGM ja eren de planta baixa + 4 i ara passaran a ser de planta baixa + 6.

Fins aquí deixo escrites algunes de les meves aportacions per al debat que tant de bo sigui força potent arreu de la ciutat.  

[@more@]

Tweet