Bloc de Jordi Albaladejo

Veure una pel·lícula de cinema en català és força complicat a Badalona. L’activitat empresarial té un component de negoci d’acord amb les característiques del sector que dificulten molt i molt la distribució de pel·lícules en català a les sales de cinema. 

Ara bé, a Badalona, la programació del cinema a baix a mar corresponent a les Nits d’Estiu organitzades per la regidoria de Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament de Badalona, ha permès cada dijous del mes de juliol, ara en queda un, de veure gratuïtament al frontó del Club Natació Badalona, 4 pel·lícules en català, de les 5 programades. Un cicle amb títols estrenats no fa gaire temps, de qualitat i de molt bona acceptació entre el públic: Un funeral de mort; Juno; Michael Clayton; Elegy i Harry Potter i l’orde del Fènix (el proper dijous 31 de juliol).

Aquesta és una bona pràctica d’impuls públic i normalització de la llengua pròpia, el català, a Badalona. Cal valorar l’esforç en la recerca de pel·lícules (hi han poques en versió catalana que compleixin els requisits de recent actualitat i també de renom), l’elecció i la programació d’aquestes. És per tant, un pas més, petit però efectiu, per tal de continuar avançant en l’ús del català a tots els àmbits com a llengua de cohesió i d’integració.

Tweet

Actualment estic llegint el llibre Viatge a París, Rusiñol, Casas, Utrillo. Una crònica d’aquests artistes modernistes sobre París a la darrera dècada del segle XIX.

A l’entrada d’avui però, vull destacar un aspecte que m’ha cridat l’atenció del text que Rusiñol va escriure sobre la visita a la ciutat de Rouen. I, és que aleshores l’urbanisme a imatge i semblança del modern París, homogeneïtzant edificis, carrers i places, destruïa tot el típic i característic i que singularitzava la ciutat històrica de Rouen.

Aquest procés comporta una concepció mal entesa del progrés en tant que destructiva de les singularitats enlloc d’integrar-les en els estandards de qualitat del present. La següent reflexió em fa pensar a petita escala amb la preservació i la posada al dia del barri del Dalt de la Vila de Badalona. Em sembla que és més una qüestió de concepció sobre què s’entén per progrés que d’ideologia propiament dita per tal d’implementar solucions encertades en el marc del Pla Especial de Millora Urbana.

Us transcric un petit fragment del text de Rusiñol que es plany sobre la ciutat de Rouen. És prou il·lustratiu:

«Si avui Madame Bovary recorregués amb el seu famós fiacre el conegut itinerari descrit per Flaubert, hauria de canviar de rumb a cada moment; perquè en comptes de carrerons angostos i misteriosos, hi trobaria carrers nous, llargs i estúpidament rectes, habitacions modernes i confortables, boulevards correctament empedrats, però sense cap detall per al goig de l’esperit, sense ni un bri de bellesa on poder descasar la vista, sense ni consol ni repòs al malestar que dóna l’eterna, la glacial línia recta».

Tweet

De la salobror de la mar a l’ombrívol frescor vegetal del torrent de l’Amigó, Badalona ens permet gaudir de la natura i fer activitat física: nedar a la platja, córrer pels turons de la Serralada de Marina.

Tot l’any m’agrada gaudir de la platja de Badalona. Ara ja no practico bodyboard durant els temporals però segueixo banyant-me en totes les estacions de l’any. Les instal·lacions a la platja del Club Natació Badalona, el meu club de tota la vida, m’ho faciliten, tot i que a l’hivern malgrat el bon temps que pugui fer algun dia, és una qüestió de voluntat.

Des del mes de juny vaig a nedar alguns dies a la platja una mica endins però paral·lel a la sorra. Faig uns 800 – 1000 metres, més o menys, algun dia més però sense passar-se. Ho combino amb la piscina coberta. Més aviat per mantenir una mica la forma (la tensió muscular que diuen els esportistes!) i nedar una mica per a les travessies que procuro fer cada any: la travessia nedant a Badalona; la del llac de Banyoles, i la Travessia de la Mercè al Port de Barcelona. Alguns dels vells nedadors ja som un clàssic i ens retrobem cada any: som com avions de la Primera Guerra Mundial que competim amb ràpids supersònics que són els joves nedadors, però la diversió és el primer.

Respecte la muntanya badalonina què s’ha de dir? Desconeguda? Cal dir que té indrets agradables i tota una sèrie de camins i corriols ideals per anar a córrer i per qui faci caminada o bicicleta de muntanya. Per qüestió de temps, no hi puc desplaçar-m’hi tant com voldria i fer carrera contínua però quan puc és un privilegi. Ho és poder gaudir en un mateix municipi del mar i la muntanya, dos espais naturals que cal preservar per poder-los gaudir de primera.

Tweet

Fa uns dies he tornat a escoltar una proposta per reivindicar la figura de Margarida Xirgu a Badalona.

A l’anterior entrada del bloc parlava de la plaça de l’Alcalde Xifré, avui ho faig per una altra actuació diguem-ne simbòlica, però que també fa ciutat i ajuda a l’autoestima badalonina: canviem el nom de Teatre Zorrilla, posat al segle XIX en honor del poeta i autor teatral José Zorrilla, un autor «clàssic» de la literatura i cultura castellana, pel nom d’una persona molt vinculada a Badalona com va ser l’actriu i empresària teatral Margarida Xirgu i Subirà. A més enguany fa cent anys del seu naixement i hi ha qui reivindica un any Xirgu a Badalona, població que va donar-li la medalla de la ciutat l’any 1933.

I potser fins i tot, com també he escoltat, per substituir Zorrilla pot contemplar-se una altra alternativa d’un nom de pes vinculat al món del teatre i Badalona, Enric Borràs i Oriol.

Canviar noms de teatres no es nou a Badalona, tot i ser un cas d’un local privat es pot citar el cas del Teatre Espanyol – anomenat ca l’Amat – per exemple, que va passar a ser temporalment Cine Nou, després seu de la Lliga Regionalista, més tard sala de Falange i finalment Cine Verbena; i també el cas del Teatre Badalonès, després Centre Nostra Senyora de Montserrat i amb els anys Teatre del Círcol Catòlic.

I, entre d’altres elements simbòlics que cal vindicar, l’actual escut de la ciutat de Badalona que s’utilitza des de l’any 1914, un disseny que és propietat municipal, obra de l’arquitecte Lluís Domenech i Muntaner, per a ser correcte des d’un sentit heràldic i ofical a nivell de símbols de Catalunya, hauria d’incorporar les quatre barres. El principi d’autonomia local esgrimit per l’Ajuntament des dels anys noranta per no adaptar l’escut a la normativa es pot donar la volta si s’apleguen les complicitats ciutadanes necessàries per donar-li un tomb a la situació d’estancament.

Els canvis poden i han de ser en positiu, som-hi.

Tweet

A Badalona, està en dansa el nom de la gran plaça resultant de la transformació urbanística que s’ha endegat al centre de la ciutat i que ha comportat l’enderrocament dels edificis de l’illa central.

Des de l’any 2002, Esquerra Badalona promou el nom de plaça de l’Alcalde Xifré. Va organitzar un primer acte públic de reconeixement a la seva figura i va demanar el nom per a la nova plaça a la comissió del nomenclàtor municipal acompanyada d’uns centenars de signatures.

Per què el nom de plaça de l’Alcalde Xifré?

El nom de plaça de l’Alcalde Xifré existeix a Badalona des del 27 d’abril de 1979. Va ser un dels noms que el primer Ple municipal del primer Ajuntament democràtic va utilitzar per substituir els imposats pel règim franquista. Des d’aleshores denomina a una petita plaça enjardinada de forma triangular. Ara, els canvis urbanístics fan que la placeta quedi integrada dins el gran espai de la nova plaça central de Badalona. Ja que és preexistent podria donar-li nom a tot el conjunt.

Si ens referim a la rellevància ciutadana de Xifré, cal prendre en consideració el seu valor simbòlic d’exemplaritat democràtica, més que el seu valor polític i ideològic. Xifré va ser assassinat pels feixistes el 15 de febrer de 1940 pel sol fet d’haver estat escollit democràticament alcalde de Badalona. El seu cas és tot un símbol de les víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista.

A Badalona, a la seva ciutat, cal dignificar-lo.

La proposta de nom no és política. M’explicaré: Xifré era un industrial membre d’ERC que va ser escollit alcalde de Badalona el març de 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil era el batlle de la ciutat; va salvar nombroses vides de gent perseguida i amb perill de la seva vida va enfrontar-se a la violència dels grups d’incontrolats; amenaçat, va marxar a França el 1937; les circumstàncies van fer que fos cessat de l’alcaldia i expulsat d’ERC; l’any 1938 va tornar fixant la residència a Alella i a petició dels treballadors de la seva fàbrica es desplaçava amb discreció a Badalona per dirigir-la; com que no tenia delictes de sang no va marxar quan van arribar els franquistes; va ser detingut i tot i els nombrosos avals de gent significada amb el nou règim i la signatura de tots els treballadors de la seva fàbrica, jugant-se-la en una època molt perillosa, va ser assassinat per la pressió d’una mà negra cegada pel desig de venjança.

Va cometre’s una gran injustícia amb un home bo i el silenci encara té força.

Posem-li plaça de l’Alcalde Xifré.

Tweet

Sovint, com si no n’hi hagués d’altre possible, donem per bona la realitat que veiem o bé que algú ens vol fer veure sense que ho qüestionem.

Davant d’això vull incidir amb un exemple de compromís i d’il·lusió pel futur del barri del Dalt de la Vila d’acord amb una voluntat de respecte al seu caràcter històric, social i arquitectònic.  

Ho faré a partir d’uns apunts històrics que com podreu seguir, tenen moltes similituds amb el moment actual tot i haver transcorregut uns 30 anys. 

El juny de 1979 va aparèixer el Butlletí de l’Associació de Veïns del Dalt de la Vila. S’informava de l’aprovació oficial dels estatuts de l’associació el 12 de març i la constitució de la primera junta directiva el 28 d’abril.  

En les pàgines dels primers butlletins es tractaven els problemes d’enllumenat públic i de circulació viària, la necessitat de rehabilitar les vivendes antigues, la reivindicació d’una escola pública i gratuïta al barri, i sobretot prenia rellevància un tema de gran interès veïnal i ciutadà: el Pla Especial de Protecció i Revitalització del Dalt de la Vila.  

Aquest Pla va aprovar-se al Ple municipal del 25 de maig del 1979, i al darrera comptava amb un llarg període d’activitats reivindicatives i de propostes de veïns i veïnes del barri que van saber teixir complicitats: de la rectoria i del Museu de Badalona cedint espais per reunir-se, de l’Assemblea Democràtica de Badalona i més tard de la Comissió de Partits Polítics, també d’un grup d’arquitectes locals, de l’entitat Amics de Badalona, de les seccions del Congrés de Cultura Catalana i del Museu, dels diferents directors del Museu i de l’Associació de Veïns del Centre. 

Així, estirant del fil de la història, cal destacar el manifest “Salvem Dalt de la Vila” del febrer de 1977, el qual sintetitza d’una banda l’oposició a l’edificació de l’edifici “fantasma” al Clos de la Torre (a l’actual plaça Font i Cussó), il·legalitat flagrant dels consistoris abans d’arribar les eleccions democràtiques; i d’altra banda les reivindicacions per protegir i rehabilitar el barri, nucli històric de la ciutat. 

Fruit de la mobilització veïnal el 29 de març va registrar-se al consistori una instància avalada per 418 veïns que exposaven els principals dèficits i demanaven un Pla Especial el qual es proposava que sorgís a partir d’un Concurs d’idees amb participació del veïnat.  

Entre d’altres mesures reivindicatives i de pressió com ara exposar el cas per televisió; organitzar un cercavila que va finalitzar amb la lectura d’un manifest per part d’un reconegut poeta badaloní; veïns i gent preocupada per Dalt de la Vila van crear una Comissió ciutadana el juny de 1977 per a la Defensa del Patrimoni.  

Aquest procés va fer que l’Ajuntament convoqués un concurs d’idees el juliol de 1977. La pressió veïnal no va afluixar i el 4 d’agost la Comissió Ciutadana va publicar un manifest en la premsa local. Paral·lelament l’afer de l’edifici il·legal va portar-se al Tribunal Contenciós Administratiu de Barcelona. 

El febrer de 1978 va donar-se a conèixer el resultat del concurs d’idees i la participació veïnal va fer que es presentessin al·legacions i suggeriments, tot i així malgrat els esforços esmerçats, l’Ajuntament va refusar aprovar el Pla Especial l’1 de juny de 1978. Els veïns van demanar aleshores suport a la Generalitat de Catalunya i a la Corporació Metropolitana de Barcelona perquè validessin el Pla Especial. 

El 3 d’abril de 1979 van tenir lloc les primeres eleccions municipals democràtiques i fruit dels canvis polítics el Pla Especial de Protecció i Rehabilitació del Dalt de la Vila va aprovar-se el mes de maig. L’edifici il·legal va ser finalment enderrocat el 17 de novembre de 1981 després de la sentència de nul·litat definitiva de les llicències per part del Tribunal Suprem. 

A tall de conclusió us he exposat uns fets llunyans en el temps però propers en les formes reivindicatives unitàries i els seus objectius. Tanmateix, la història per si sola no legitima res, sinó que ho fa la raó, el sentit comú, la sinceritat i el rigor.  

Transcorreguts els anys i després de diversos plans urbanístics poc reeixits, actualment el Pla Especial de Millora Urbana és la darrera cruïlla entre l’administració local i els veïns i veïnes. Tothom ha d’estar a l’alçada del moment i establir, a partir del possible i l’interès general, uns criteris urbanístics i arquitectònics adients pel barri i la qualitat de vida del veïnat. Com deia Joan Fuster: “O ara, o mai”.   

Tweet

Com militant d’Esquerra les votacions a la presidència i a la secretaria general i la celebració del 25è Congrés ja estan a tocar. Hem tingut temps d’escoltar els arguments i les propostes d’uns i d’altres abans i durant la campanya electoral. Almenys a la secció local de Badalona, han realitzat actes informatius candidats de les 4 candidatures, però també hem pogut viure i seguir el procés pels mitjans electrònics de cada opció i els mitjans de comunicació. Tothom ha pogut fer-se una idea prou aproximada dels diferents candidats i que representen per tal de decidir el seu suport.

Jo vaig optar des de fa un any a donar suport al corrent d’Esquerra Independentista (EI), en cocret a partir de conèixer i col·laborar políticament amb l’Uriel Bertran a Badalona. Reconec aquest primer component d’aproximació i valoració privilegiada del candidat. Però l’amistat no explica el suport que dono a EI, ja que si no valorés la proposta política que representa a partir d’un full de ruta cap a l’independència elaborat de forma col·lectiva, a partir d’un bon equip de col·laboradors que desprenen il·lusió pel projecte, no hagués pres l’opció. EI és una fàbrica d’idees, ho va demostrar en la passada Conferència Nacional d’Esquerra (tardor de 2007) i ara ho torna a fer plantejant un model de partit i un programa polític des del republicanisme d’esquerres compromès amb el país.

Hem de ser conscients que sense la il·lusió de renovar l’opció d’Esquerra, després de tancar un cicle organitzatiu i polític iniciat al Congrés de Vilafranca l’any 1996, la falta de credibilitat i la desorientació pot impedir-nos aprofitar la conjuntura del creixent suport social al concert econòmic, al dret a decidir, a l’independentisme. La fermesa en la defensa del nostre programa i l’exigència del compliment dels acords que s’haguin fet o que puguin fer-se amb d’altres forces polítiques són cabdals – amb el benentès de millorar la qualitat de vida de la població i gestionar bé els recursos – per garantir la coherència pròpia i obtenir la confiança de l’electorat.

Perquè vull que Esquerra sigui un partit modern i valent, amb una funció política i social a l’entorn del benestar de les persones i el lideratge del procés cap a la independència, dono suport i us convido a donar-hi, militants i militantes, a Esquerra Independentista.

Tweet

 Ha mort Sebastià Salellas i Magret. Un heterodoxa, advocat singular, defensor de tota classe de causes diguem-ne complicades o bé desiguals, alguns diuen de «causes perdudes», enfront sovint del pes de l’Estat i dels governs de torn.

La seva causa sempre ha estat la llibertat, intervenint en favor de la justícia contra qualsevol dubte d’arbitrarietat. Amb intel·ligència i tenacitat el seu nom queda lligat a la condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans al Regne d’Espanya per no haver investigat les tortures denunciades pels detinguts en l’operació Garzón de l’estiu del 1992.

Sempre a camp obert en tota mena de processos judicials va defensar als acusats a «l’operació Estany», als islamistes detinguts al Raval, al col·lectiu d’esquàters… posant per davant la presumpció d’innocència i l’empara de l’estat de dret, aliè al linxament polític i mediàtic interessat.

No tinc massa referències del seu pas per l’Ajuntament de Girona i les actuacions de tipus social que va desplegar, així com de la seva tasca docent a l’Universitat de dret, tot i que per les informacions que tinc, era tot un personatge, interessant, actiu i de la millor pasta, sempre amb la seva xapa del Che a la solapa de l’americana. L’Eli, la meva dona, va ser alumna seu i en conserva un gran record com a professor. Fins ara sempre que apareixia algun cas difícil o de flagrant desigualtat als mitjans, em deia «segur que els defensa en Salellas».

La vida ens jutjarà a tots i Salellas ens ha deixat tot un bagatge de solidaritat, saviesa i d’inconformisme sense defallir.

Una curiositat: Karl Marx que apareix en la fotografia juntament amb Salellas, va morir d’hepatitis, malatia que també va emportar-se al guerrer dels sense veu, Tià Salellas. 

Tweet

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=eti21PVHXrg[/youtube] L’entrada d’avui està dedicada a la meva filla Victòria. Per això adjunto la seva cançó preferida, Nelly the elephant, versió punk de la història homònima de dibuixos animats, realitzada pels Toy Dolls. Als seus divuit mesos, s’entusiasma a l’escoltar-la. Jo, també, perquè davant de tota classe de bajanades pretesaments trascendents, simplistes i sovint interessades, almenys per una estona, es bofer un parèntesi, somriure i fer el monkey man.

Tweet

 Fa poc he conegut un cas concret d’una persona desapareguda durant la Guerra Civil. D’un d’aquests milers de morts oblidats de les fosses comunes. La seva néta, la Marta, amb una gran tenacitat està cercant per arxius oficials de l’època i també amb testimonis, dades del seu avi, l’Hermén Mariné, per tal de – si ho aconsegueix – poder enterrar dignament les seves despulles. Així l’hi va prometre a la seva àvia abans de morir.

I dic si ho aconsegueix perquè s’està trobant tota classe d’impediments: problemes de catalogació de l’arxiu municipal a Montgat, on l’Hermén vivia i treballava de paleta i després d’agutzil; la no catalogació de tota la documentació municipal i dels partits i sindicats que es troba a l’Arxiu de la Guerra Civil a Salamanca i que forma part dels cèlebres «Papers de Salamanca» que no acaben mai de tornar; les restriccions d’accés a la informació per part de les fons militars.

Tota una carrera d’obstacles per poder trobar al seu avi, el qual segons testimonis va ser vist per darrera vegada, descalç i malalt durant la retirada pels voltants de Roda de Ter.

El seu cas forma part del conjunt d’expedients que la Generalitat de Catalunya ha obert per tal d’identificar les fosses comunes de la Guerra Civil i la repressió franquista, una part de la nostra història que s’ha de tancar amb dignitat i justícia.

Tweet