Em prenc una copa de vi a la salut de “Modi”, d’Amedeo Modigliani (1884-1920). Amb satisfacció pel seu art i amb un cert regust de tristesa per com van ser els darrers temps de la seva trajectòria vital.
He acabat de llegir “Amedeo Modigliani, principe de Montparnasse“, una biografia elaborada pel veterà escriptor nordamericà Herbert Lottman. L’he trobat encertada perquè segueix l’estil anglosaxó de les biografies, combinant rigorositat històrica amb un estil narratiu fresc i proper.
Les pàgines sobre la mort de Modigliani, pobre com una rata, malalt i passant-li factura els seus excessos amb les drogues i la beguda, m’han commogut, així com el posterior suicidi de la seva companya embarassada de vuit mesos que va deixar orfe la seva primera filla encara ben petita.
Modigliani, després d’una vida intensa, va ser enterrat cobert de flors pels seus amics, com un príncep. En el mercat de l’art, després de la seva mort, els seus quadres s’han cotitzat a preus astronòmics. Lottman es pregunta que hagués pensat el gran “Modi” de tot això.
Però no vull quedar-me amb el mal rotllo i prefereixo recordar un dels episodis que Lottman explica de la bohemia parisina, protagonitzat pels artistes Utrillo i Modigliani, quan escurats de diners van anar a veure a la galerista Berthe Weill. Ella mateixa va escriure anys més tard recordant l’anècdota que anaven tots dos borratxos suplicant que els comprés obres seves. Utrillo va anar primer a veure-la, després va anar-hi Modi: “!Cómo va ése, también!… Casi se ha caído sobre mí…”. Podeu comptar quina visió del negoci que tenien.
En definitiva, un bon llibre per ampliar la pel·lícula biogràfica sobre Modigliani que fa uns anys va protagonitzar Andy García.
