Divendres, convidat per la secció local d’ERC de Montcada i Reixac, vaig fer una xerrada de caràcter històric sobre Lluís Companys a la sala d’actes de la Casa de la Vil·la.
El primer punt a destacar va ser la força del seu mite amb referències al discurs d’investidura com president de Catalunya el 31/12/1933: ‘Sigui el que sigui el que ens porti l’esdevenidor, l’únic que tinc que és la meva vida, jo estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República, per la Llibertat’. El 15/10/1940, l’únic president d’un país democràtic assassinat pel feixisme, Lluís Companys, abans de caure abatut per les bales al fossar de Santa Eulàlia del castell militar de Montjuïc, va cridar: ‘Per Catalunya!’. Per vergonya de l’Estat espanyol, 71 anys més tard, la sentència franquista que el va portar a la mort encara segueix vigent. La seva i la de molts milers de casos com és el del dirigent anarcosindicalista Joan Peiró.
Uns segon element a destacar va ser la seva àmplia trajectòria política vinculada al republicanisme i al catalanisme. Companys va viure 58 anys fins el seu assassinat pels feixistes el 15 d’octubre de 1940; 40 dels quals dedicats a la política (des de l’any 1900 que va fundar amb Francesc Layret, l’Associació Escolar Republicana… fins a la presidència del Govern de la Generalitat de Catalunya); i 23 anys vinculat a la política representativa a les institucions (excepte el parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera): 1917, regidor de Barcelona en representació del Partit Republicà Català en aliança amb els lerrouxistes; més tard diputat per Sabadell (a l’escó de Francesc Layret, assassinat per pistolers del Sindicat Lliure); 1931 escollit regidor de Barcelona, després nomenat Governador Civil de Barcelona, President del Parlament de Catalunya, Ministre de Marina, President de la Generalitat de Catalunya; a nivell intern d’ERC, president entre 1933-34 i 1936-1940.
Un altre element destacat és la seva amistat, col·laboració política i feina com advocat laboralista compartida amb Francesc Layret (assassinat el 1920); amb el dirigent anarcosindicalista Salvador Seguí ‘el Noi del Sucre’, també assassinat per pistolers a sou de la patronal el 1923; i ell mateix que anys més tard també va caure abatut per les bales reaccionàries. Una perspectiva que generacional va viure’s amb tota la seva cruesa.
Entre d’altres elements biogràfics com la gran tasca periodística en diferents publicacions periòdiques; la participació en la formació d’ERC el març de 1931; calia aturar-se més temps en dos fets destacats: la seva proclamació de la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona el migdia del 14 d’abril de 1931, una estona més tard superada per la proclama de la ‘República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica’ per part de Francesc Macià des de l’edifici de l’antiga Diputació, després Generalitat de Catalunya; i la jornada del 6 d’octubre de 1936 quan va proclamar ‘l’Estat Català de la República Federal Espanyola’, situant Catalunya com a baluart de la República enfront ‘les forces monàrquiques i feixistes que d’un temps ençà pretenien trair la República’ i que amb l’entrada al govern de l’Estat de la Confederació Española de Derechas Autónomas ‘han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder’.
Companys és el reflex de tota una època i de la lluita per Catalunya, la República i la Llibertat. Amb tota la seva complexitat i, per tant, sense poder-se descontextualitzar o analitzar de forma aillada des del presentisme polític actual, les accions que va emprendre.
Dissabte en un dinar amb amics vam començar a parlar de cotxes estrambòtics i tot rient vam recordar el Citroën DS, el ‘tiburón’. Com anècdota vaig explicar que fa anys havia vist un de força peculiar folrat de pell de vaca. Era un reclam de la discoteca surrealista Rachdingue de Vilajuïga, i estava sovint estacionat en un costat de la cruïlla cap a Cadaqués de la carretera entre Palau-saverdera i Roses.
