Bloc de Jordi Albaladejo

Enguany farà cinquanta anys del Tractat de Roma pel qual va formar-se la Comunitat Econòmica Europea (CEE), l’actual Unió Europea.

El 25 de març de 1957, a Roma, s’establiren la CEE i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA o EURATOM) per part de sis països: República Federal Alemanya, Bélgica, Països Baixos, Luxemburg, República Francesa, Itàlia; els mateixos que ja formaven part des del 1951 de la Comunitat Económica del Carbó i de l’Acer (CECA).

La similitud de les dificultats de la postguerra va propiciar aquest procés per tal d’assolir un desenvolupament industrial i comercial conjunt, permetent progressivament l’entrada d’altres països d’acord amb uns criteris polítics i econòmics. A la vegada tots ells, s’aplegaven a l’entorn dels interessos geopolítics, econòmics i militars dels Estats Units d’Amèrica.

L’Europa del capital i dels Estats-nació que formaven part del bloc de les anomenades democràcies occidentals aliades dels EUA, enfront de l’altre bloc de democràcies, les populars, dels països de l’est a l’entorn de la URSS, propiciaren així un marc d’entesa que avui dia ha esdevingut un dels grans imperis del món. En l’actualitat, 27 són els Estats membres de la UE.

Primer va planificar-se una unió duanera, després econòmica i finalment política. Aquesta darrera la menys desenvolupada i allunyada de la ciutadania, sobretot si fem cas del projecte fallit de Constitució Europea, una volta més del neoliberalisme i del control representatiu per part dels Estats.

Ara, per commemorar el Tactat de Roma, la Comissió Europea ha traduït al català el logo del 50è aniversari de la UE, «Junts des de 1957«, amb un disseny amb el qual afirmen els seus representants que vol expressar els conceptes de «diversitat» i «d’unitat i solidaritat».

Disseny i coloraines de la vida oficial, procurant donar una imatge de respectar la llengua pròpia i la representació de Catalunya a la UE. Però el sentit crític respecte a la trajectòria de la UE, tampoc pot obviar el procés de desestabilitació motivat per una creixent polarització social, posant-se en evidència com els mercats financers internacionals i les empreses transnacionals tenen un camí sense entrebancs malgrat les fluctuacions, i les classes mitges i menys afavorides perden punts en els seus nivells de renda i benestar. Un fet acompanyat per restriccions de l’estat de benestar i dels valors democràtics enfront de l’autoritarisme i les polítiques neoliberals, i de la manca d’una política d’immigració comuna, contemplant l’acollida i la integració.

Tweet

El passat mes de desembre la Diputació de Barcelona va publicar el llibre Modernisme a l’entorn de Barcelona. Encara no l’he pogut consultar, tot i la suggerent portada: la fàbrica de La Llauna de Badalona vista des de les vies i les catenàries del tren. Un reclam que ens mostra com el moviment artístic modernista és important fora de Barcelona ciutat, i té uns lligams directes amb el procés industrialitzador del nostre país.

A pocs metres de la La Llauna (l’edifici acull l’IES B-4 i la part posterior aviat el CEIP Progrés), a l’altre costat de la via del tren, s’hi troba la fàbrica encara en funcionament de l’Anís del Mono, un altre exponent arquitectònic de primer ordre, tal i com també ho és l’antiga fàbrica Giró, després Can Casacuberta (seu de la Biblioteca central i aviat també de l’Espai Betúlia dedicat a les lletres), situada molt a prop de les dues anteriors.

Fàbriques i cases particulars d’industrials i de professionals liberals de finals del segle XIX i començaments del XX, així com tot un entorn urbà característic de l’eixample de la ciutat, formen part d’un destacat patrimoni modernista badaloní.

Tanmateix, les «9 Rutes del Modernisme prop de Barcelona» organitzades per la mateixa Diputació de Barcelona, no compten amb Badalona en els seus itineraris.

No es qüestió però de comparar-se patrimonialment amb d’altres poblacions incloses dins de les rutes, no es això, però sí que es pot interpretar que manquen complicitats dins i fora de Badalona, per projectar des d’una vessant cultural la nostra ciutat com referent metropolità i català.

Aquest interès pel patrimoni i la història, entenc que hauria de facilitar també la vitalitat i difusió de la identitat badalonina en un moment de plena transformació urbanística i social de la ciutat.

Tweet

En Marc Sallas des del seu bloc torna a fer una rèplica d’una entrada meva. Pel que sembla potser és l’inici d’un epistolari digital des dels bloc respectius. Un epistolari creuat des del punt de vista personal.

Partint de la premisa que la independència es desitjable per tal de viure millor, ben segur la mateixa idea que es té des del maximalisme independentista, considero malgrat els desencisos i els límits possibilistes, que cal seguir lluitant en l’àmbit institucional i des de la societat civil per tal de construir una majoria social i consegüentment política per esdevenir un Estat. Aquesta és la finalitat.

És una via democràtica difícil ja que tenim al davant un potentíssim nacionalisme espanyol i una societat catalana diversa i plural, però que precisament per això, considero més plausible que d’altres. Potser menys prosaica.

Així, cal governar bé, acumular forces i evidenciar des de la quotidianitat les contradiccions polítiques, econòmiques i culturals amb l’Estat espanyol. Sobretot, a partir de la construcció de l’estat del benestar encara incipient al nostre país, la cohesió social, el progrés econòmic, el desenvolupament sostenible i l’ambició nacional.

Dit això, qualsevol que cregui que el que dic és una via morta, que no crea condicions, que no és vàlida, que traslladada a l’àmbit municipal és nefasta (visions que no comparteixo), doncs, que faci política, plantegi alternatives i desenvolupi fórmules més enllà de baladrejar per tal d’apropar-se a la voluntat popular. Ni més ni menys.

Tweet

Aquests dies he pogut llegir amb més tranquil·litat un dels llibres més interessants i del tot recomanable sobre la història contemporània de Badalona aparegut l’any 2006: La immigració a Badalona durant el segle XX. Els autors són Montserrat Carreras, Emili Ferrando i Joan Villarroya, els quals van coordinar tot un reguitzell de col·laboradors i alumnes d’instituts per tal de recollir les fonts orals de 180 testimonis.

Sovint el volum general de lletra impresa i la manca de canals de difusió efectius a la nostra ciutat, impedeixen que treballs tant importants com el que faig referència no arribin a més gent. I és una llàstima, perquè el llibre és una compilació d’històries de vida de persones que van arribar de diferents indrets per cercar un futur millor a Badalona, protagonistes anònims i no tant anònims de la quotidianitat i de les transformacions que ha experimentat la ciutat. Entendre’ls, ens ajuda a comprendre molts aspectes de la realitat actual dels diferents barris i de la seva gent, en definitiva, de la diversitat i la història més recent de la ciutat de Badalona.

Tweet

On és la boleta? ens diuen els trilers de torn.

Ens ho deien els governants d’UCD, els del PSOE, els del PP i ara ho diuen de nou els del PSOE al capdavant del govern de l’Estat, de la seva i mai millor dit, de la seva España. Un statu quo que també va molt bé a significats sectors polítics i econòmics d’aquí, de Catalunya, per anar fent la gara-gara i mantenir les seves prevendes. Són precisament els que acompanyen als trilers creant la confusió i la pressió necessària perquè aquests acompleixin els seus objectius.

On és la boleta de l’Espanya plural i federal? On és la boleta del finançament just? On és la boleta del respecte a les competències lingüístiques? On es la boleta de la inversió real en infraestructures? On és la boleta del respecte a l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya?

Tot un seguit de preguntes que han desemmascarat què hi ha darrera del suposat tarannà de l’actual govern de l’Estat aquest 2006. La cirereta ha estat l’esperpent del projecte de Llei de la Memòria Històrica.

Com bé diuen els badalonins Hèctor López Bofill i Uriel Bertran al llibre Montenegro sí, Catalunya també: «la gènesi i el motor que impulsa el moviment d’alliberament nacional és la presa de consciència d’una nació del fet de ser objecte d’una discriminació constant en el temps que impedeix el seu desenvolupament econòmic, social i cultural per part d’un Estat monopolitzat per un altre grup nacional«.

Ho tenim clar o volem atrevir-nos a tenir-ho els catalans i catalanes d’avui?

Tweet

Em fa l’efecte que la recuperació de la memòria històrica republicana està massa lligada als interessos polítics actuals. Malauradament, després de tot un any de commemoracions i homenatges, i ho dic avui, onomàstica de la mort del president Macià, el dia de Nadal de 1933, a gran part de la societat catalana, no l’hi ha arribat que enguany es commemora el 75è aniversari de la proclamació de la República Catalana, esdevinguda tres dies després, Generalitat de Catalunya; i d’altra banda, també, de la proclamació de la República Espanyola. Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, esdevingudes un plebiscit a la monarquia, van ser la base d’aquests dos fets històrics relacionats.

Dos esdeveniments que van arribar a confluir en un mateix procés polític, configurant-se l’edifici institucional i jurídic de la II República. Però, des del punt de vista de la recuperació de les llibertats nacionals, probablement sense la proclamació de Francesc Macià de la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica, i el nomenament per part seva d’autoritats públiques, el 14 d’abril de 1931, la recuperació de la Generalitat i l’Estatut d’autonomia de 1932 haguessin quedat en l’aire o ajornats de l’agenda política immediata per part del govern de l’Estat. Una afirmació que no és gratuïta. Les reaccions, tensions i resistències que van generar-se a l’entorn de la relació entre Catalunya i l’Estat Espanyol van ser molt intenses, quan no conflictives, durant el període republicà.

Així, massa oblits de la història de Catalunya ens fan perdre la dimensió real del procés de redreçament nacional i l’esforç per assolir la justícia social en un marc de progrés.

Tweet

Els badalonins Telegrama, grup pioner de l’escena mod catalana i estatal dels anys vuitanta, tornen ha sonar en un CD recopilatori amb cançons d’estudi i en directe d’aquella època. D’ells només coneixia la cançó Héroe de papel que formava part del disc recopilatori de grups locals, 10 anys de rock a Badalona (1991). Des de fa un any quan vaig aconseguir aquest primer CD de Telegrama, he pogut escoltar entre d’altres, la mítica cançó La chica del Metro, el seu gran èxit que va aparèixer com a single l’any 1982.

Els Telegrama eren quatre nois, Berto, José, Juan i Jordi de l’Institut Eugeni d’Ors de Badalona. Van esdevenir icones de la mod-ernitat, practicant un power-pop d’inspiració britànica, convertint-se en un dels grups referents de la movida catalana juntament amb Los Rebeldes, Loquillo y los Intocables, Los Ràpidos, Decibelios.

Tal dia com avui, el 23 de desembre de 1982 van oferir el seu últim concert en la sala Metro del Poble Nou. El servei militar, les milis respectives dels integrants del grup, van trencar la seva marxa.

Dit això dels Telegrama, posats a recuperar llegendes del rock badaloní, tant de bo que també es pogués gaudir d’un CD recopilatori dels Flai Tunai.

Tweet

Recentment he anat a veure l’exposició pictòrica d’Anglada-Camarasa a la Fundació «La Caixa». Allà m’he retrobat amb la pista d’un vell conegut. Bé, un vell conegut a partir de dos articles que vaig publicar ara fa uns anys sobre la seva trajectòria artística i com a maçó. Es tracta d’un dels contemporanis i amic d’Anglada-Camarasa, el pintor, il·lustrador i cartellista, Eveli Torent Marsans (Badalona, 1876 – Barcelona, 1940).

Un pintor «injustament oblidat» tal i com es cita en el text de l’exposició que acompanya el quadre d’Anglada-Camarasa, Eveli Torent tocant la guitarra, i dues obres de petit format de Torent. El meu despertat interès per l’artista badaloní, m’ha portat a consultar el seu nom a internet, i he trobat que des del passat 17 de desembre, una obra de Torent es troba exposada a Brest, en concret una obra de la seva etapa pictòrica a la Bretanya. L’actualitat de Torent doncs, no ha estat del tot engolida pel pas del temps.

També, ara fa poc més d’un any, l’Ajuntament de Badalona va incloure en el nomenclàtor de la ciutat, el nom del seu il·lustre conciutadà, però Torent segueix sent un gran desconegut.

Valguin aquí aquestes quatre ratlles per situar el personatge: Eveli Torent va ser un assidu del nucli modernista i bohemi d’Els Quatre Gats, posteriorment el seu temperament inquiet el va portar a exercitar els treballs artístics arreu del món: París, Madrid, Londres, Nova York, Argentina… Un fet ineludible associat a la seva biografia és la pertinença a la maçoneria en què va aconseguir ser Gran Mestre de grau 33 i un dels membres clau de la Gran Lògia Espanyola. Després de molts viatges i de visitar Badalona esporàdicament, el 1926 va repartir la seva residència entre Badalona, on va treballar com a mestre de dibuix de l’Escola Elemental del Treball, i la torre Rovira de Sant Antoni de Portmany a Eivissa. Torent va morir a Barcelona el 4 d’octubre de 1940.

Tweet

Aquest és un bloc dedicat a la història, la política i l'actualitat principalment badalonina, i per extensió sobre qüestions d'àmbit català i internacional.

El títol del bloc, El turnemi mecànic, és un petit homenatge que faig al turnemi, localisme badaloní que serveix per demanar un xuxo de crema, vinculat-lo per diversió al llibre d'Anthony Burguess i al film d'Stanley Kubrick, La taronja mecànica.

Poc a poc el bloc començarà a caminar, a interelacionar-se amb d'altres, i espero que rebi força visites i comentaris.

One step beyond…

[@more@]

Tweet