Enguany farà cinquanta anys del Tractat de Roma pel qual va formar-se la Comunitat Econòmica Europea (CEE), l’actual Unió Europea.
El 25 de març de 1957, a Roma, s’establiren la CEE i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA o EURATOM) per part de sis països: República Federal Alemanya, Bélgica, Països Baixos, Luxemburg, República Francesa, Itàlia; els mateixos que ja formaven part des del 1951 de la Comunitat Económica del Carbó i de l’Acer (CECA).
La similitud de les dificultats de la postguerra va propiciar aquest procés per tal d’assolir un desenvolupament industrial i comercial conjunt, permetent progressivament l’entrada d’altres països d’acord amb uns criteris polítics i econòmics. A la vegada tots ells, s’aplegaven a l’entorn dels interessos geopolítics, econòmics i militars dels Estats Units d’Amèrica.
L’Europa del capital i dels Estats-nació que formaven part del bloc de les anomenades democràcies occidentals aliades dels EUA, enfront de l’altre bloc de democràcies, les populars, dels països de l’est a l’entorn de la URSS, propiciaren així un marc d’entesa que avui dia ha esdevingut un dels grans imperis del món. En l’actualitat, 27 són els Estats membres de la UE.
Primer va planificar-se una unió duanera, després econòmica i finalment política. Aquesta darrera la menys desenvolupada i allunyada de la ciutadania, sobretot si fem cas del projecte fallit de Constitució Europea, una volta més del neoliberalisme i del control representatiu per part dels Estats.
Ara, per commemorar el Tactat de Roma, la Comissió Europea ha traduït al català el logo del 50è aniversari de la UE, “Junts des de 1957“, amb un disseny amb el qual afirmen els seus representants que vol expressar els conceptes de “diversitat” i “d’unitat i solidaritat”.
Disseny i coloraines de la vida oficial, procurant donar una imatge de respectar la llengua pròpia i la representació de Catalunya a la UE. Però el sentit crític respecte a la trajectòria de la UE, tampoc pot obviar el procés de desestabilitació motivat per una creixent polarització social, posant-se en evidència com els mercats financers internacionals i les empreses transnacionals tenen un camí sense entrebancs malgrat les fluctuacions, i les classes mitges i menys afavorides perden punts en els seus nivells de renda i benestar. Un fet acompanyat per restriccions de l’estat de benestar i dels valors democràtics enfront de l’autoritarisme i les polítiques neoliberals, i de la manca d’una política d’immigració comuna, contemplant l’acollida i la integració.
