En Marc Sallas des del seu bloc torna a fer una rèplica d’una entrada meva. Pel que sembla potser és l’inici d’un epistolari digital des dels bloc respectius. Un epistolari creuat des del punt de vista personal.
Partint de la premisa que la independència es desitjable per tal de viure millor, ben segur la mateixa idea que es té des del maximalisme independentista, considero malgrat els desencisos i els límits possibilistes, que cal seguir lluitant en l’àmbit institucional i des de la societat civil per tal de construir una majoria social i consegüentment política per esdevenir un Estat. Aquesta és la finalitat.
És una via democràtica difícil ja que tenim al davant un potentíssim nacionalisme espanyol i una societat catalana diversa i plural, però que precisament per això, considero més plausible que d’altres. Potser menys prosaica.
Així, cal governar bé, acumular forces i evidenciar des de la quotidianitat les contradiccions polítiques, econòmiques i culturals amb l’Estat espanyol. Sobretot, a partir de la construcció de l’estat del benestar encara incipient al nostre país, la cohesió social, el progrés econòmic, el desenvolupament sostenible i l’ambició nacional.
Dit això, qualsevol que cregui que el que dic és una via morta, que no crea condicions, que no és vàlida, que traslladada a l’àmbit municipal és nefasta (visions que no comparteixo), doncs, que faci política, plantegi alternatives i desenvolupi fórmules més enllà de baladrejar per tal d’apropar-se a la voluntat popular. Ni més ni menys.
Jordi, t´he adherit a la XARXA REPUBLICANA: http://xarxarepublicana.blogspot.com
Agrairia que també hi enllacesis al teu bloc.
Salut i llibertats.
Moisès Rial.
http://llibertats.blogspot.com
http://www.llibertats.cat
Estimat Jordi, m’ha sorprés llegir aquesta entrada al teu bloc. Em pensava que la gent d’Esquerra tenia clar que ells no representen a tot l’independentisme, però sembla que el discurs torna. El teu partit, en ser interclassista, té uns votants més o menys fixes, sumada a una immensa majoria que oscil·la. Aquest oscil·lament es deu precisament a aquest interclassisme. Si no ets un partit de la classe obrera pròpiament, no faràs totes les reformes necessàries per aquesta, ja que tems perdre els votants de classe mitja-alta i alta. I, de la mateixa manera, no faràs un conservadurisme dur per no perdre els vots de la primera. Això, unit a la manca de mitjans de comunicació propers al partit, explica la política que segueix Esquerra.
Bé, em sembla, per tant, que hi ha més maneres de fer política independentista, com pot ser des del conservadurisme pròpiament(que normalment serà molt difícil ja que els interessos primen), i des de l’obrerisme. Per tant, em sorpren que algú com tu, que em consta que entens el panorama polític de l’independentisme, pot fer aquest discurs.
D’altra banda, considero que el que ha fet en Marc no és pas atacar al partit, sinó demanar explicacions d’uns fets per tal de diferenciar-los dels que tu denunciaves. Si per tu són justificables, l’argumentació hauria de ser fàcil. Però fer autocrítiques es veu que és difícil, encara que serveix de molt.
Salut
Ningú té l’exclusivitat de res Sergi i enlloc ho defenso.
Per les afirmacions categòriques d’en Sallas, emprant com arguments expressions tals com “impossibilitat de reformar les coses”, “ja no aspiren a res més que a governar al preu que sigui”, penso que qui pregunta ja respon. I així, no he entrat a polemitzar, excepte de dir que de la necessitat de fer política d’autoafirmació respecte una altra opció política, en Sallas intentà fer una virtut.
Respecto les critiques, sóc conscient d’elles i em donen forces per seguir lluitant per millorar el futur amb el que crec. En aquest sentit el partit és un mitjà no una finalitat.
Defenso la via estratègica d’Esquerra (per a fer polítiques de contingut social i per a la nacionalització del mapa polític català), perquè la considero la més adient i efectiva, tot i els entrebancs, d’acord amb el meu anàlisi de la història i de la realitat. L’autonomisme té uns límits, sí, i el seu esgotament sembla ser que ens portarà amb el suport d’una majoria social que ho recolzi (aquest és el paper que ha de fer Esquerra), al camí cap a esdevenir un Estat propi.
De tota manera, no deixo d’instar perquè amb noves propostes, si són reeixides, s’ampliï el radi d’acció de l’independentisme. Faltaria més!
T’animo per tal d’enriquir les perspectives del bloc, a seguir comentant les teves reflexions. Gràcies Sergi.
(Favier Martí i Lluch [Article publicat al núm. 27 del setmanari Directa]):
Un cop distribuït el pastís de la Generalitat d’amunt, s’ha pogut tornar a constatar la vacuïtat de les crítiques que la direcció d’ERC va dirigir a CiU pel pacte amb el PSOE durant la negociació estatutària.
Per si no n’hi havia hagut prou amb el Pacte del Tinell, ERC ha tornat a fer president de la Generalitat d’amunt el candidat del PSOE, un partit tan obsessionat amb la unitat de l’Estat espanyol com el PP. L’excusa que aquest pacte permetrà desenvolupar una suposada política d’esquerres no se sosté enlloc: quina ha estat la política d’esquerres del Tripartit en els darrers tres anys? O quina política progressista es pot esperar amb uns socis, el PSOE, que són els representants objectius dels sectors econòmics dominants, amants del totxo i l’especulació urbanística, de les grans connexions com la MAT, de les reformes laborals, etc.?
D’altra banda, el màxim dirigent d’ERC, Joan Puigcercós, s’ha afanyat a tranquil·litzar les classes dominants dient que la seva organització no pensa plantejar un debat sobre l’autodeterminació. Dit altrament, una organització que s’autoanomena independentista renuncia a fer política independentista.
Tot plegat ha tingut almenys la virtut d’assenyalar-nos un altre cop el camí per avançar cap a la independència: vertebrar un moviment polític que sigui lliure de la supeditació dels equilibris parlamentaris a què ens volen empènyer els sectors dominants i les polítiques claudicants del reformisme i l’autonomisme.
Potser algunes de les persones que havien delegat la seva responsabilitat en els dirigents d’ERC s’han adonat ja del seu error. Ara els correspondria, doncs, prendre partit personalment i no esperar que un altre, amb més o menys carisma, faci la feina que els pertoca fer. Si realment volem avançar vers la transformació de la realitat, cal acabar amb el delegacionisme.
Perquè les tesis d’ERC, segons les quals per la via parlamentària podem accedir a la independència política, no són sinó una mostra més del “delegacionisme” portat a l’extrem, tot obviant que la lluita institucional no pot restar aïllada de la mobilització i l’organització popular.
Ara bé, no n’hi ha prou de criticar ERC. Si l’independentisme de debò vol avançar, cal abandonar determinades inèrcies (veritables llasts que no ens deixen enlairar-nos) i elaborar una veritable estratègia política que vagi més enllà de la campanya de torn. Cal que el conjunt del moviment posi fil a l’agulla i treballi per fer el salt qualitatiu que li reclama la història.