Bloc de Jordi Albaladejo

 El Meditarrani Oriental és una zona fascinant. Ho sabia molt bé l’arqueòleg alemany Heinrich Schlieman (1822-1890), que va realitzar-hi el somni de la seva vida. Schlieman, banquer que va acumular una gran fortuna, va retirar-se als quaranta sis anys per dedicar-se a l’arqueologia. Atret pels indrets descrits pel poeta Homer, entre d’altres excavacions va descobrir Troia, Micenes i Tirint. Quan s’havia fixat amb Creta on pensava que podria trobar-se un altre punt de referència de la civilització de l’Edat del Bronce, la mort va sorpendre’l. Qui va poder excavar-hi, va ser Arthur Evans (1851-1941), adinerat britànic que l’any 1900, una vegada el domini turc de Creta va desaparèixer per un protectorat internacional, va descobrir el palau de Cnossos, seu d’una civilització que va anomenar minoica, en referència al mític rei Minos. Les excavacions d’Evans van perllongar-se fins 1929, i van desfermar l’interès d’una munió d’arqueòlegs com el pintoresc John Pendlebury que va recórrer a peu i en burro l’agrest illa de Creta localitzant desenes de jaciments minoics.

Amb molts més mitjans tècnics i finalitats molt menys prosaiques, amb un cotxe de lloguer, he recorregut amb la meva família l’illa de Creta. Hi ha hagut temps pel sol, la platja i com no, la gastronomia, però també per visitar els magnífics reclams arqueològics de Cnossos, Festos, Gortina i el Museu Arqueològic d’Iraklio. Com sovint lamento amb risc de fer-me pesat, considero que cal modernitzar la difusió del patrimoni amb més i millor informació: guies, plafons informatius actualitzats, un espai de recreacions virtuals, així com material de venda de qualitat (llibres, cd’s), més enllà de les reproduccions turístiques. Un exemple: el catàleg de l’interessantíssim Museu Arqueològic d’Iraklio, el vam haver de comprar en una botiga situada a l’altre extrem del carrer, davant del museu i en la seva edició italiana.

Fent un salt d’època en quan al patrimoni, la visita als cascos històrics medievals de Canea i Rethimnon, permeten gaudir de la vitalitat i el creuament de cultures de la mediterrània: vestigis venecians (els venecians dominaven l’illa a l’Edat Mitja fins l’arribada dels turcs), jueus (de jueus expulsats per la monarquia hispànica), mesquites…

Tot un plaer fer un tast a l’illa de Creta, sobretot si es pot voltar tranquilament i per lliure en cotxe. Com sempre, les vacances es fan tan curtes!

Tweet

Lluís Maria Xirinacs se’n ha anat. És de justícia fer-li un homenatge pel conjunt de la seva trajectòria política dins i fora de les institucions.

Controvèrsies a part, Xirinacs ha estat una consciència crítica, incòmode per a molts dins i fora del país, abans i després de la mal anomenada Transició. Al llarg de la seva vida havia endegat tota classe d’accions des d’un compromís amb els valors de la justícia i la pau, per la llibertat dels Països Catalans.

A Badalona, Xirinacs, va ser nomenat membre d’honor de l’Associació Festa Nacional dels Països Catalans, i havia visitat la ciutat en vàries ocasions des de finals dels anys setanta: convidat aleshores pel Col·lectiu Independentista de Badalona; com posteriorment per presentar algún del seus llibres.

Sense instrumentalitzar a res i a ningú, Xirinacs, la seva lluita, el seu record, ha de perdurar amb sentit crític.

[@more@]

Tweet

De visita a La Garrotxa, al Museu Comarcal situat a Olot, destacaria entre d’altres obres, uns interesants cartells publicitaris d’època modernista. Es tracta d’un seguit d’originals del concurs dels cigars París, convocat l’any 1901 per empresari d’origen olotí, Manuel Malagrida, que havia fet fortuna a l’Argentina. Unes obres esplèndides, com la del guanyador, l’italià Aleardo Villa, mostrades però en un espai poc adient, estret i amb poca llum. Inconvenients que també dificulten la visió del quadre de gran format de Ramon Casas, La càrrega (1903). Un detall curiós és la col·locació al costat del gran quadre d’un petit autoretrat de Casas pintant La Càrrega, veient passar els guàrdies civils a cavall i sabre en mà reprimint una protesta obrera just al davant.

Altra curiositat d’aquests dies de vacances ha estat visitant Arbúcies, veure la casa modernista de l’arquitecte badaloní Joan Amigó per a un estiuejant cèlebre de la vila, Vicenç Bosch, fabricant de l’Anís del Mono. Tanmateix, l’aspecte exterior de la casa no llueix massa perquè es troba en mal estat de conservació. Finalment, un punt d’interès patrimonial que crida l’atenció a la vila, és l’Arbre de la Llibertat a la plaça del poble, un plàtan dedicat ara al polític republicà Francesc Macià, i que va plantar-se en temps de la darrera carlinada per commemorar la proclamació de la I República.

Tweet

Si teniu ocasió, us recomano que visiteu l’exposició El cartell modern al MNAC. És molt completa, tant per la qualitat de les obres com per la possibilitat de contrastar artistes de l’art noveau europeu, artistes nordamericans i també de catalans. Entre aquests darrers, Alexandre de Riquer, té una obra exposada datada el 1897 que fa referència a Badalona, en concret a una de les seves fàbriques: «Grau y Cª Fabricantes de Bizcochos y galletas Badalona«. No és una de les obres més interessants però és un testimoni de la importància del passat industrial de la nostra ciutat.

Justament, fent referència als cartells publicitaris, i aportant més dades per a la història de Badalona, a l’article de Francesc Fontbona i Lluïsa Sala sobre el pintor i il·lustrador badaloní, Eveli Torent, inclòs al catàleg de l’exposició 4 Gats de Casas a Picasso, s’hi reprodueix un esbós d’una figura femenina dempeus prop d’una barra on s’intueixen unes lletres que diuen «Anis…». Sense tenir més pistes podria tractar-se d’un apunt per a un cartell, potser destinat al concurs publicitari que va convocar l’Anís del Mono, fabricat a Badalona, que va guanyar Ramon Casas l’any 1898.

Tweet

Com tantes altres entitats de Badalona, segons la visió dels falangistes, el «delicte» de l’Agrupació Excursionista de Badalona, entitat que havia fundat i gestionava el Museu de Badalona des de l’any 1933, era el seu caràcter catalanista. Per això, segons escriu l’historiador Joan Villarroya «l’Agrupació va ser clausurada al febrer de 1940 per membres de Falange (tots de Badalona) i la guàrdia civil. La seva junta fou cridada a declarar i alguns dels seus membres obligats a beure oli de ricí».

Què va passar aleshores amb l’incipient Museu de Badalona? Doncs, en ser clausurada l’entitat, el museu fou tancat i els seus fons van ser espoliats. Les peces arqueològiques van traslladar-se al Museu Arqueològic de Barcelona, i la col·lecció Sala, una part d’ella sufragada per subscripció popular, dedicada a la pesca i la marina, va anar al Museu Marítim de Barcelona.

El primer Ajuntament democràtic va aconseguir el retorn a Badalona d’algunes de les peces arqueològiques més importants: la Venus, la tabula hospitalis, les pollagueres i l’estela ibèrica de Can Peixau. Va ser tot un esdeveniment de ciutat que començava a fer cicatritzar la barbàrie cultural comesa quaranta anys abans pels qui defensaven la mort davant de la intel·ligència.

Avui, 25 de juliol del 2007, amb el retorn a Badalona de més de 600 peces arqueològiques i amb un homenatge a l’Agrupació Excursionista de Badalona i als seus membres, es tanca un contenciós històric respecte el fons arqueològic. De tota manera, encara hi ha feina per fer: aconseguir el retorn de la col·lecció Sala.

Tweet

 Angelina Colubret fou una dona lluitadora, d’esquerres, compromesa amb la millora de l’educació i amb l’ensenyament del català a l’escola. L’oblit de la història ha fet pràcticament invisible aquesta badalonina que va desplegar una important tasca en l’àmbit de la política i en el món de l’ensenyament durant els anys de la Segona República. Poques dades biogràfiques hi ha d’ella però suficients per rescatar el seu nom de la massa silenciada de dones republicanes.

Vaig entrar en contacte amb la figura d’Angelina Colubret mitjançant el meu llibre Entre els moviments socials i la llar. Àmbit públic i privat de les badalonines al llarg de cent anys (1897-1997). L’any 1931, Colubret va publicar diferents articles al setmanari badaloní Lluita. Portaveu d’Esquerra Catalana Federal, una de les branques que formaven Esquerra Republicana de Catalunya a Badalona. Colubret en els seus articles assenyalava la necessitat de la mobilització femenina en pro de la cultura, a fi «d’alliberar-se d’aquells prejudicis que l’impossibilitaven de caminar sola» i es més, també «per ajudar als nostres companys«. Va escriure en defensa de l’ensenyament del català a l’escola després del període repressiu de la llengua catalana de la Dictadura de Primo de Rivera. I, la seva capacitat emprenedora, va fer que amb altres dones, es constituís el Comitè Femení del Centre d’Esquerra Catalana Federal al barri d’Artigues.

Posteriorment, el llibre Les dones d’Esquerra, de la historiadora Dolors Ivern, va tornar-me a posar sobre la pista de l’Angelina, tot i que coneixia també poques dades d’ella. Escriu Ivern sobre Colubret: «important propagandista a la Secció Femenina d’Esquerra. En el Primer Congrés Nacional Ordinari, celebrat el febrer de 1932, va ser la secretària de la Ponència d’Ensenyament, i va formar part del Comitè Central del Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya«.

Ara, fa ben poques setmanes, llegint el llibre Àlbum de la memòria compartida. República i Guerra Civil a Badalona, de Montserrat Carreras i Emili Ferrando, el testimoniatge d’Adoni González Mateos, va tornar a fer aparèixer l’Angelina Colubret – Angelina Coulubret – segons recorda ell. L’Adoni explica que ell vivia en el carrer Guifré entre els carrers Conquista i Sagunt, i tres portes a la dreta vivia l’Angelina que «había ocupado un importante cargo en la Generalitat de Cataluña, creo que había sido consellera de la Generalitat en el área de Ensenyament«. Adoni afegeix «fue una gran promotora de la escuela moderna y compañera sentimental de Andreu Nin«. Potser -faig un incís – aquest episodi podria haver-se facilitat ja que Nin venia sovint Badalona: feia de traductor de rus per a l’editorial badalonina Proa i va ser nomenat secretari de l’alcalde d’ERC, Joan Deulofeu i Arquer l’any 1934.

El testimoni d’Adoni continua: «ella era de una dignidad asombrosa, férrea, mucho más allá de lo humanamente necesario. Fue duramente reprimdida (pel franquisme) y se le negó la facultad de dar clases; lo hacía a escondidas en su casa, pero no siempre tenía los alumnos suficientes y llegó a pasar hambre física. En mi beneficio, pude encontrar la forma de ayudarla y la contraté para que los fines de semana y festivos hiciera de canguro de mis hijos, con lo cual ellos tuvieron una de las mejores pedagogas que tal vez han existido en nuestro país. Con la llegada de la democracia me preocupé de solucionarle y tramitarle su reconocimiento, por lo que quedó una maravillosa paga más algunos ‘atrasos’. Entonces aparecieron sus hijos y se la llevaron«.

Com es pot veure, hi ha molt camp per recórrer per ‘descobrir’ Angelina Colubret, i m’atreviria a dir que és un deure o fins i tot un deute històric, tan per la nostra ciutat, Badalona, com pel nostre país, Catalunya.

Tweet

El badaloní Joan Salla Albaladejo, gran amant del cinema clàssic i de l’star system dels estudis de Hollywood, va sorprendre’m gratament ahir a l’obsequiar-me amb el llibre Memòries d’aquells temps. Records dels cinemes de Badalona anys 1940-50, del qual ell és l’autor. Pràcticament ja l’he llegit i al meu parer és interessantíssim.

És una bona notícia per Badalona aquesta aportació personal a la memòria històrica de la ciutat, deixant testimoni escrit d’un temps i d’una època que ha passat: de les pel·lícules i de la seva temàtica, contextualitzant-les en la seva època; d’anècdotes, costums i comerços badalonins d’antany; i com no, del ritual d’anar al cinema durant els anys de la llarga postguerra.

Anar al cinema, juntament amb el dia d’anar al ball i els dies de la Festa Major, eren els principals referents lúdics i d’oci de la joventut. Practicament els únics, a part de passejar perquè era de franc, i d’anar als cafès qui podia i volia. Les privacions econòmiques i el marc polític i moral del franquisme, no donaven per a gran cosa més.

Contrastant amb el panorama actual gairebé erm de cinemes a Badalona, Salla recorda amb nostàlgia el boom de públic dels anys quaranta: al Cinema Nou situat al carrer del Mar (on avui hi ha una gran botiga de roba) «es feia espectacle de varietats i dues pel·lícules a la mateixa programació i tot això a un preu popularíssim: una pesseta!«

Tweet

Les moques, les temudes meduses en argot badaloní, ja han arribat al litoral de la nostra ciutat. Aquest matí, nedant per la platja he anat veient-ne força a uns 50-100 m de la sorra.

La majoria de dies pel matí vaig a nedar a la platja entre el Club Natació Badalona i el Club Nàutic Bètulo, anar i tornar, i fins avui no he vist una quantitat nombrosa de moques i de poc m’ha anat que em toqués cap. Ara per ara no es cap plaga, no ens equivoquéssim, però comencen ha haver-hi quan tot just ha començat l’estiu. Amb les ulleres de natació he anat més preocupat d’esquivar-les que de portar un bon ritme i estil. També fa uns dies anant amb caiac a l’alçada de les boies grogues (uns 200m endins de la sorra) ja vaig veure’n algunes de molt grosses, tipus «bomba atòmica», en la zona del pont del petroli.

Sense caure en el fatalisme veurem si hi hauran tantes com l’any passat, sense depredadors i amb l’aigua neta i calenta, les moques cada vegada són més. Potser igual que hi ha unes embarcacions municipals que netegen els sòlids de l’aigua, caldria tenir una parella de tortugues ensinistrades perquè es mengessin les moques. Una poca-soltada però, ja que les possibles solucions són de més abast, almenys un comentari divertit perquè, com diuen, al mal temps bona cara.

Tweet

Escolto el doble recopilatori dels Kamenbert, grup de pop-soul dels 80’s. Fa un bon grapat d’anys havia escoltat alguna cançó d’ells. Era a l’època que tenia amistat amb en Rudy i en Pep, més grans que jo i esforçats militants mods de Barcelona.

Un temps en què els barcelonins Brighton 64 i posteriorment, Brigatones, així com Los Flechazos provinents de Lleó, els britànics The Jam i els «clàssics» The Who i Small Faces, ocupaven part de les meves inquietuds musicals.

Una vegada vaig tenir l’ocasió de veure Kamenbert en concert quan reapareixien després de la seva dissolució, però aquell mateix dia tocaven també Skatalà i Reincidentes a Barcelona, i amb l’amic Carles i l’Oso que baixava de la mili vam anar a fer el punky: birra amb rebava i crits oi, oi, oi!

Dit això, ara fa uns mesos vaig escriure una entrada sobre el CD recopilatori dels Telegrama, grup mod badaloní dels primers vuitanta. Un encert aquest recopilatori que pensant en clau local i canviant d’estil musical, podria estendre’s al grup de rock Flai Tunai, punter a Badalona durant la segona meitat dels vuitanta. Potser els idealitzo massa, però el meu primer concert va ser un dels Flai Tunai al Rock a la sorra. Tota una canya: «rock por tubo» deien.

Ja que parlava dels Kamenbert podeu visualitzar aquí, la cançó Hey baby.

Tweet

L’organització armada independentista, Terra Lliure, fundada el 1979 i autodissolta l’any 1995, va realitzar diverses accions a Badalona. Va ser durant la conjuntura de les Olimpíades de Barcelona 1992, considerades un objectiu en tant que eren una fita en la projecció de les estructures polítiques i econòmiques de l’Estat a Catalunya.

A Badalona, Terra Lliure va fer esclatar un artefacte explosiu causant nombrosos estralls en una oficina del Banc Europa (cantonada Pl. Pep Ventura amb carrer Providència), el 18 de juliol de 1988. Aquest banc el presidia Carlos Ferrer Salat, president també del Comité Olímpico Español, i ex president de la CEOE. Uns anys més tard, l’any 1990, el dia 9 de març, Terra Lliure va portar a terme un atemptat amb explosius als Jutjats de Badalona, i el 3 de juny de 1992, va col·locar un artefacte explosiu a la seu del PSC-PSOE de Badalona.

Un mes més tard, el juliol de 1992, van ser detinguts per les forces de seguretat de l’Estat en una operació d’ampli abast a Catalunya, «L’operació Garzón«, que va generar tot un seguit de denúncies per tortura, dos badalonins com a presumptes membres de Terra Lliure.

Tweet