El badaloní Joan Salla Albaladejo, gran amant del cinema clàssic i de l’star system dels estudis de Hollywood, va sorprendre’m gratament ahir a l’obsequiar-me amb el llibre Memòries d’aquells temps. Records dels cinemes de Badalona anys 1940-50, del qual ell és l’autor. Pràcticament ja l’he llegit i al meu parer és interessantíssim.
És una bona notícia per Badalona aquesta aportació personal a la memòria històrica de la ciutat, deixant testimoni escrit d’un temps i d’una època que ha passat: de les pel·lícules i de la seva temàtica, contextualitzant-les en la seva època; d’anècdotes, costums i comerços badalonins d’antany; i com no, del ritual d’anar al cinema durant els anys de la llarga postguerra.
Anar al cinema, juntament amb el dia d’anar al ball i els dies de la Festa Major, eren els principals referents lúdics i d’oci de la joventut. Practicament els únics, a part de passejar perquè era de franc, i d’anar als cafès qui podia i volia. Les privacions econòmiques i el marc polític i moral del franquisme, no donaven per a gran cosa més.
Contrastant amb el panorama actual gairebé erm de cinemes a Badalona, Salla recorda amb nostàlgia el boom de públic dels anys quaranta: al Cinema Nou situat al carrer del Mar (on avui hi ha una gran botiga de roba) “es feia espectacle de varietats i dues pel·lícules a la mateixa programació i tot això a un preu popularíssim: una pesseta!“
Ens pot resultar interessant per a tots aquells com jo, que no sàvia de la importància fora de la gran urbs BCN, llastima que aquesta mateixa setmana vaig poder llegir que tancava l’últim gran cinema de Badalona
Després de mirar a consciència i de consultar el que podia passar, he descobert on para el comentari que em vas dir que havies publicat en un tema del meu bloc. Pel que es veu, no ha quedat grabat bé i no es pot consultar més que unes quantes paraules i des de la conta d’administrador del bloc, així que em sembla que no et podré contestar. Ho sento 🙁
Salut!
Dissortadament, les productores manen i avui no podem veure ni gairebé cinema en català, ni tan sols cinema de qualitat. No ho dic ja per la qualitat de les pel·lícules; això pertoca al judici de cadascú. M’estic referint a les sales multicinema, que per bé que es fa un gran negoci i una oferta variada a l’espectador oferint mil pel·lícules alhora, després et trobes en una capsa de mistos que a més, multiplica la simbòlica pesseta.
Com en moltes coses, l’essència de l’espectacle cinematogràfic perd la forma (que no el fons, tot i que seguim restant a mercè dels criteris de les productores que són les que ens duen les pel·lícules bones però també les pèssimes) i ens allunyem de les enormes sales teatrals amb teló inclós.
Em sembla, per això, que el Picarol, que suposo que és al que et refereixes kctrece, potser amb un altre nom s’acabarà desplaçant a la futura ciutat del bàsquet, tal i com desitja la productora ja que avui no compleix els estàndards de llauna de sardines. En contraposició i per al debat, “l’altra cara de Badalona” guanya el dret de sortir de casa i arribar-se al cinema en cinc minuts.