Bloc de Jordi Albaladejo

 ‘La mesquita del tornemi’ de Badalona.

Tweet

Hem viscut una nova edició de la Magna Celebratio, el Festival romà de Badalona, un dels referents culturals més exitosos de la ciutat. Un esdeveniment positiu fruit d’un gran esforç del personal del Museu de Badalona.

Els mitjans de comunicació nacionals i de l’Estat desplaçats a Badalona però, no s’han fixat tant amb el romans com en els ‘rumans’. En concret a partir d’una polèmica política sobre els romanesos d’ètnia gitana ciutadans també de la Unió Europea. Ho ha estat per part d’una persona i el seu entorn que és part del problema de la convivència a la ciutat, en Xavier García.

La veritat ha de ser gran i ha de prevaler recolzada amb mesures concretes i reals. Sols així es posaran en evidència les preteses solucions màgiques, malgrat que sonin molt bé per alguns, i el recurs a les pors. Per tant cal situar les fonts de conflicte i actuar-hi, i a Badalona des de l’administració municipal i la societat civil s’està fent amb resultats (reducció dels pisos pastera, actuacions d’educatives, culturals i cíviques). El dia a dia obliga a ser proactius al govern i a l’oposició amb mesures possibles que respectin els drets i els deures, i aquesta és la grandesa del servei que han de fer els polítics.

Davant dels efectes de la crisi econòmica i també de les dificultats de convivència a diferents indrets de la ciutat, també sóc del parer que, fent un equilibri de prioritats, no es poden negar les evidències objectives. Ens cal dotar-nos de més efectius i recursos per a la policia municipal i els mossos d’esquadra destinats a Badalona, tercera ciutat en nombre d’habitants del país; però no només això, sinó també per a programes socials que garanteixin l’escolarització dels menors i per a projectes culturals, cívics, esportius… I, amb això, l’Ajuntament de Badalona no pot estar sol, necessita de la implicació d’altres administracions i no rebre les conseqüències per part de l’Estat de la retirada de fons per a la immigració. O tots hi juguem o malament rai.

Tweet

‘Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei’. Aquesta frase memorable de l’escriptora Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 – Figueres, 1999), presideix una exposició de visita obligada que l’hi és dedicada a l’Espai Betúlia de Badalona. Un deute nacional amb la seva obra. Hi podreu reconèixer una vida intensa vinculada al món de les lletres: obra poètica, narrativa, articulista… amb un indefugible compromís amb l’emancipació del país, ecologista (vinculada a la preservació dels Aiguamolls de l’Empordà) i viatgera amant del món clàssic.

D’ella he llegit el Quadern d’Aram en el qual tracta amb força i consciència de l’injustícia, el genocidi del poble armeni per part del turcs l’any 1915. El poeta Vahé el pare d’Aram, inspirat en el poeta Daniel Varudjan, escriu amb lucidesa: ‘Que els solcs s’impregnin de suor, no pas de sang!’.

I, si es parla de reflectir el treball i l’esforç, recentment a l’Espai Betúlia i corresponent al conjunt d’activitats de la Capital de la Cultura Catalana Badalona 2010, s’ha presentat el llibre d’Emili Ferrando, Can Casacuberta de fàbrica a biblioteca, realitzat a partir d’entrevistes d’alumnes de l’IES Barres i Ones, així com un Itinerari del moviment obrer a Badalona, que s’afegirà a les visites ofertades pel Museu de Badalona i que servirà per reflectir la memòria de les majories socials a la ciutat. Capítol a part per la seva importància a la ciutat i de país, i com activitat de la capitalitat cultural catalana que deixo ara apuntada, s’ha reeditat per iniciativa badalonina – del desaparegut regidor Jaume Vives – la novel·la Betúlia de Mª Aurèlia Capmany, amb un acurat estudi preliminar d’Isabel Graña. L’Editorial Nautilus dirigida per Andreu Mas ha fet una nova edició en paper i en format electrònic, tot un punt de modernitat per a l’obra.

Tweet

Article publicat a Revista de Badalona, núm. 693, desembre 2009. 

‘De los autos se desprende que este procesado no actuó en forma positiva en el comité revolucionario en el que nominalmente desempeñaba el cargo de presidente, ni tuvo participación directa y personal en los asesinatos, incendios y demás excesos cometidos en la población, así como protegió a algunas personas perseguidas, entre ellas a veintidós Padres Cartujos de Montealegre, salvando con su intervención algunas vidas’.

Extracte de la indagatòria del Consell de Guerra franquista a Frederic Xifré. Reivindicar l’alcalde Xifré té vigència avui dia. Per la seva importantíssima càrrega simbòlica i el seu valor polític de caire democràtic. No com una qüestió d’apassionament partidista sinó de justícia històrica amb la seva figura. És un símbol democràtic de la ciutat de Badalona. Va ser assassinat pels feixistes justament per això.    

Tanmateix, si ens fixéssim en termes estrictament d’obra de govern, el que fou alcalde de Badalona, Frederic Xifré i Masferrer (Sant Andreu de Palomar, 1885 – Barcelona, 1940), no seria gaire rellevant dins del conjunt de batlles de la nostre població. Primer, pel poc temps que va exercir el càrrec, entre març de 1936 i gener de 1937. I, després, perquè el govern municipal va estar molt condicionat als pocs mesos de posar-se en marxa, per l’inici de la Guerra Civil i l’esclat revolucionari a partir del 19 de juliol de 1936.  D’altra banda, algú fent ‘d’advocat del diable’, podria esgrimir que el seu cas no és l’únic en el procés de recuperació de la memòria històrica republicana i de la repressió franquista per part de les polítiques públiques. Potser, però el seu anàlisi seria incomplert com veurem a continuació.  

Qui era Frederic Xifré? 

Xifré era un emprenedor local que dirigia una fàbrica de perruques, postissos i d’articles destinats a les perruqueries al carrer Eduard Maristany núm. 97 de Badalona. Aquesta fàbrica, coneguda popularment com ‘El Pèl’ era continuació de la societat iniciada a principis del segle XX amb el seu germà Manel i el seu amic Francesc Estruch. Era una empresa mitjana que havia arribat a donar feina estable a una setantena de persones.  

La casa familiar d’en Xifré estava emplaçada a prop, al carrer Sant Isidre núm. 41.  Els familiars i els testimonis que el recorden, el descriuen com un home bo, moderat, de tarannà afable i bonhomiós i el defineixen com un membre de la burgesia liberal, compromès políticament amb el republicanisme d’esquerres. Era vidu quan van precipitar-se tota la sèrie d’esdeveniments de l’any 1936.  

El seu interès per la política municipal l’havia portat a presentar-se com electe pel partit d’Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Va ser escollit regidor a les eleccions municipals de l’any 1917 per part de la Coalició Republicana (formada per la UFNR en coalició amb el Partit Republicà Radical), candidatura guanyadora que va portar a l’alcaldia a Jaume Martí Cabot (UFNR), el que havia estat precedit per l’alcalde per Josep Casas Costa també del mateix partit.   Xifré, va estar però poc temps al consistori. Arran de l’actuació repressiva de la guàrdia civil sobre els vaguistes de la fàbrica química Cros concentrats a la Plaça de la Vila, el 26 d’agost de 1918, amb el resultat de quatre treballadors morts i nombrosos ferits, l’alcalde i tots els regidors van deixar d’assistir a l’Ajuntament com a mesura de pressió per demanar responsabilitats governatives. No se’n van sortir amb la seva. En canvi, els regidors de la Lliga Regionalista trencaren l’acord uns mesos després i governaren la ciutat juntament amb els regidors de la minoria carlina i els republicans radicals que van reintegrar-se al consistori.    

La inestabilitat social i la dictadura de Primo de Rivera, van caracteritzar el període històric posterior. Amb el triomf republicà a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, i la posterior proclamació de la República el 14 d’abril, s’obrí una nova etapa d’obertura política, democràtica i de progrés.  

Xifré, en representació d’Esquerra Republicana de Catalunya va tornar a ser escollit regidor a les eleccions municipals de gener de 1934, les últimes que van tenir lloc a l’Estat fins l’any 1979. La candidatura d’ERC va guanyar les eleccions, accedint a l’alcaldia Joan Deulofeu Arquer, el que curiosament havia estat precedit per l’alcalde Josep Casas Costa (en representació de la Coalició d’Esquerres, vinculada majoritàriament a ERC), després d’un segon període al capdavant del govern municipal.  I, parlant de segones experiències, Xifré va estar de nou molt poc temps al consistori ja que aquest va ser suspès arran dels Fets del 6 d’Octubre de 1934. Després del triomf electoral a les eleccions estatals del Front Popular (Front d’Esquerres a Catalunya) el mes de febrer de 1936, va reposar-se oficialment el consistori escollit a les eleccions municipals de 1934. Va ser aleshores, com regidor del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Badalona, que Xifré va accedir a l’alcaldia després de la renúncia per motius de salut de l’alcalde Joaquim Deulofeu (ERC), el març de 1936. 

Durant l’alcaldia de Frederic Xifré va aprovar-se el conegut Pla Fradera, pla urbanístic per a la projecció de la ciutat. Una curiositat poc coneguda perquè el seu mandat va donar-se en un període excepcionalment difícil, enmig d’una guerra incivil, amb una dualitat de poder exercida pels revolucionaris, i amb repetides accions violentes de grups d’incontrolats a les quals Xifré va intentar posar fre i protegir persones perseguides tan sols per la seva ideologia o creença, posant en risc la seva pròpia vida. 

Amenaçat pels més radicals, i després d’un escorcoll a casa seva el mes de desembre de 1936, ordenat pel conseller de Defensa del propi Ajuntament de Badalona, Joan Torecillas García, un home vinculat a la FAI, va aprofitar un viatge de negocis a Bilbao (aleshores s’havia que passar per França ja que enmig hi havia la zona franquista), per marxar a França el gener de 1937, instal·lant-se amb un germà seu a Marsella. Les circumstàncies van fer que fos cessat de tots els seus càrrecs institucionals i de partit a Badalona.  

Va tornar a la zona republicana el mes de novembre de 1937, retrobant-se amb la família. Va fixar la seva residència a la masia de can Sans d’Alella, i a petició dels treballadors de la seva fàbrica col·lectivitzada es desplaçava amb discreció a Badalona per a dirigir-la.  Com que no tenia delictes de sang, no va marxar a l’exili quan van arribar els franquistes; així, va ser detingut i tot i els nombrosos avals de gent significada amb el nou règim i la signatura de tots els treballadors de la seva fàbrica, jugant-se-la en una època molt perillosa, va ser assassinat per la pressió d’una mà negra cegada pel desig de venjança. 

El Consell de Guerra a l’alcalde Xifré 

El dia 16 de març de 1939, Frederic Xifré va ser detingut a la població d’Alella per part de Josep Tramuns Guardiola, Joan Sirvent Colomer i Francesc Seriol Pare, tres ‘agentes de la Autoridad nombrados por la Jefatura Superior de Policía de Barcelona como colaboradores adscritos a esta Comisaría’. Van detenir-lo i traslladar-lo a la Comissaria de Badalona ‘por constarles que fue alcalde de esta población [Badalona] durante los primeres meses del dominio rojo separatista, y durante cuyo mandato fueron cometidos gran número de asesinatos, incendios, robos y saqueos, suponiendo fundadamente que era cómplice de los mismos […]’.   

Des de la seva detenció, mentre romania a la presó de Badalona, les autoritats franquistes van començar a recollir informes, testimonis i declaracions que van incloure’s en el Consell de Guerra Sumaríssim d’Urgència núm. 4013. Entre els acusadors, a més de les tres persones que l’havien detingut va haver-hi Joaquim Munells Busquets, Lluis Romagosa Pechia, Jaume Gasull Vilanova, Joaquim Estrany Palou, i l’alcalde-gestor de Badalona, Miquel Xicart Potrony; a més, segons ha perdurat en la memòria popular, d’altres acusadors que van exercir la seva influència directament amb les autoritats franquistes. 

En les declaracions que li van prende a Xifré, aquest va explicar que ‘como presidente de Salud Pública fue absolutamente nominal no presidiendo ni firmando las reuniones ni escrito alguno en relación con dicho comité. Que se negó así mismo a firmar como alcalde las destituciones de los funcionarios depurados. Que se formaron las Patrullas de Control bajo las órdenes y dirección del Comité de Guerra sin que interviniera para nada el Ayuntamiento hasta el punto de no conocer el declarante el funcionamiento de las mismas’. 

Entre els informes sobre ell, pren rellevància un de Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET y de las JONS, el partit únic del règim) on diu literalment: ‘Parece ser cierto que se enemistó con los elementos pistoleros de la localidad por cuyo motivo fué objeto de algun registro en su domicilio particular’ El 15 de juliol, Xifré va ingressar a la presó de Sant Elies de Barcelona. El dia 26 del mateix mes va ser jutjat per un Tribunal Militar acusat de ‘rebelión’ i tot i que el Ministeri Fiscal va demanar 30 anys de presó, finalment va ser condemnat a la pena capital. Immediatament per part dels familiars i amics va començar una intensa tasca per aconseguir certificats de descàrrec.  Per a Xifré van recollir-se nombrosos i importants – per les persones que els signaven – certificats que explicaven les seves actuacions per ajudar i salvar a persones d’ordre, monjos i sacerdots perseguits pels elements més extremistes o incontrolats. D’aquests testimonis se’n desprèn també que va tenir amagat a casa seva durant força temps una persona buscada pels comitès revolucionaris i, segons sembla, horroritzat i desenganyat pel que havia passat a la reraguarda, un cop retornat a zona republicana, estava esperançant amb la victòria dels ‘nacionals’, ajudant econòmicament al nomenat Socors Blanc.  

Els certificats de descàrrec van ser: del comandant Enric Aguado Cabeza i el testimoni de la seva esposa Mercè Roig Vila; de Josep Planas Planas; dels falangistes Francesc Esteva Estela i Ricard Carreras Hoppe; de l’expresident del Círcol Catòlic Joan Serra Viñas; dels sacerdots Antoni Briàs Miquel i Pere Rifé Ausió, de les parròquies de Santa Maria i de Sant Josep, respectivament; de Miquel Soldevila Sola, militant de Falange, regidor de l’Ajuntament d’Alella i Cap local del Movimiento; de Luis García de Luna, ‘camisa vieja’ de Falange i Delegat Provincial d’Administració del Sindicato Español Universitario; del capellà de les Escoles Pies de Barcelona, Joaquim Seguí Carré; de l’exprior dels carmelites descalços de Badalona, F. Arcàngel de la Virgen del Carmen; del superior de la Cartoixa de Montalegre; de tres veïns d’Alella; de l’abadessa del convent de religioses clarisses de la Divina Providència, sor Clara de Nuestra Señora del Pilar; de l’exjutge de Manlleu, Enrique Baulenas Moreto; de l’advocat Domènec García Pujol que va estar amagat al domicili particular d’en Xifré; de 66 treballadors i treballadores de la seva empresa demanant la commutació de la pena capital per la immediatament inferior. Aquesta darrera petició va ser traslladada al Ple municipal i la Comissió Gestora municipal va aprovar-la amb data d’1 d’agost de 1939. Una setmana més tard, un cop consultades les ‘autoridades superiores’ van revocar l’acord pres. 

Totes les gestions realitzades van ser endebades. La sentència va seguir el seu curs, prenent el sentit d’exemplaritat sobre el que havia estat alcalde de Badalona. Xifré va ser afusellat al Camp de la Bóta el 15 de febrer de 1940. La seva memòria perdura i una bona ocasió per conèixer-la és fer-ne difusió pública del seu sumaríssim, per tal de posar en valor el seu cas, el del batlle de la ciutat catalana amb més pes específic afusellat pel feixisme. Un fet que pot mesurar la ciutat honorant-lo amb el nom de Plaça de l’Alcalde Xifré al conjunt de la nova Plaça Central de la ciutat (que engoleix la fins el moment petita placeta dedicada a aquest alcalde).

Tweet

Un dels llibres apareguts recentment de tot recomanables és ‘Ridículament correcte. El perill totalitari de la correcció política’, d’Anthony Browne, periodista i assessor de l’alcaldia de Londres. El pròleg és de Salvador Cardús i com el llibre és un elogi de la raó, de la veritat objectiva per davant de l’emoció ‘políticament correcte’, en tant que ha acabat convertint-se en un element de fre de la llibertat i el progrés.

Hi ha arguments i opinions que no comparteixo del contingut de l’obra de Browne, i les situaria justament en allò que ell mateix critica, generalitzacions que desenfoquen l’anàlisi sobre les minories o ideologies progressistes; però sí la seva tesi principal sobre els efectes contraproduents de la correcció política – tot i les seves suposades bones intencions – davant de la llibertat d’expressió i la presa de decisions polítiques.

En Vicenç Villatoro dóna una encertada visió del llibre a l’article Perillosament correcte. També el cita Josep Cuní a l’article Acció.

Una lectura contra l’asfixia intolerant, vingui d’on vingui.

Tweet

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=lwr4mqN1TXY[/youtube] Fa un parell de dies he agafat de préstec a la Biblioteca el doble CD dels Kamenbert. Va venir a tomb d’una conversa amb en Dani sobre el revival mod. Un temps que jo no vaig viure però per inquietut musical he anat mirant cosetes. Una curiosiositat són els dos videos que us proposo veure amb un incipient ritme ska passat pel sedàs power pop, ambdós temes força semblants de l’any 1980: Poison Ivy de The Lambrettas i  Salid de Noche  de Los Cardiacos. L’interés que puguin despertar no és per la qualitat sinó la seva posada en escena amb una actitut volgudament dinàmica – i amb una vestimenta colorida – tot i els temps que corrien (la greu crisi econòmica dels anys vuitanta). D’aquesta època ja n’havia parlat d’un grup molt més interessant, The Beat.

Tweet

Aquest dijous, dins dels actes previstos de la Capital de la Cultura Catalana Badalona 2010, va inaugurar-se l’exposició Margarida Xirgu. De Badalona a Punta Ballena, al Museu de Badalona. Tot un èxit de públic que va poder assistir també a la presentació del magnífic llibre sobre l’actriu escrit per Francesc Foguet, Margarida Xirgu, cartografia d’un mite. A més del programa de visites comentades a l’exposició, el proper dissabte 27 de març hi haurà un homenatge a Margarida Xirgu al Teatre Zorrilla.

La Xirgu, badalonina d’adopció, exiliada forçosa per la ‘Guerra in-Civil’ (1936-1939), és un dels personatges que vol destacar la capitalitat badalonina en la línia que, el primer ajuntament democràtic de Badalona, l’any 1982, amb el regidor Jaume Oliveras al capdavant de Cultura, va homenatjar-la convidant per a l’ocasió el gran poeta Rafael Alberti i la biografa de l’actriu Antonina Rodrigo. Badalona ha de recuperar, perquè en certa manera està en deute, i ha mostrar els ‘seus’ artistes que han fet i han de fer rellevant en sentit positiu la ciutat. Des de l’ajuntament, des de la societat civil, hem de fer que Margarida Xirgu, el seu esperit, es quedi a Badalona, com sempre va voler.

Un apunt localista respecte el llibre de Foguet, més per completar el seu relat biogràfic, és un aspecte que no ha quedat recollit i és el fet que, tal i com informava El Eco de Badalona el 8 d’agost de 1931, Margarida Xirgu va signar el 2 d’agost de 1931, en una de les vuit taules femenines organitzades a Badalona, a favor de l’Estatut d’Autonomia, acompanyant el referèndum masculí. A Badalona, van recollir-se 9.784 signatures d’adhesió. Va ser tot un èxit i un referent participatiu, a la ciutat i al conjunt de Catalunya. Ben possiblement un precedent d’una consulta popular que, avui dia es planteja ja sobre la independència del país.

Per posar fi a l’entrada al bloc d’avui, hem passat un cap de setmana ben complert d’actes de la capitalitat en una ciutat que s’ha mostrat acollidora i atractiva per a propis i visitants. Un primer acte i que va ser força concorregut, va ser la jornada sobre El sentit de les Festes Medievals celebrada al Monestir gòtic de Sant Jeroni de la Murtra, preludi de la Festa Medieval de Canyadó (10-11 d’abril), un model participatiu de festa realitzada per un munt d’entitats amb suport municipal. Van haver-hi ponències de luxe com les de Valentí Gual, Joan Rosàs, Joan Soler Amigó, Ramon Fontdevila, i diversos representants d’altres festes medievals de Catalunya. Al migdia, l’Organització Capital de la Cultura Catalana (una entitat reconeguda per unanimitat pel Parlament de Catalunya i en el cas de Badalona, també de forma unànime pel Ple), va lliurar els 7 diplomes del Patrimoni Cultural Material de Badalona, escollits per un sistema participatiu on -line pels internautes. També dissabte,a la fàbrica de l’Anís del Mono, un marc patrimonial excepcional, just davant de la façana marítima, va tenir lloc dins dels actes de la capitalitat, l’assemblea nacional de colles castelleres. Finalment, avui diumenge pel matí i ha hagut una jornada de portes obertes al recuperat Teatre Blas Infante a Llefià que, com equipament compta en la part superior i amb una entrada a part amb un hotel d’entitats i amb una entrada pròpia i amb uns serveis d’arts escèniques moderns, el teatre propiament. No hi ha res com evitar ‘confusions’ en la gestió dels equipaments públics.

Davant d’una certa polèmica sobre la capitalitat, amb un excés de desig de protagonisme i extemporània en el temps, ja que el 2 de novembre de 2009 es va fer una concorreguda sessió pública a l’Espai Betúlia exposant-se les propostes escollides de les entitats per a formar part del programa de la capitalitat (van valorar-les Joan Mayné, Isabel Graña, Margarida Abras, Joan-Anton Sanchez, Josep Pascasi i jo mateix), i la programació tanmateix va creixent – amb més imaginació que recursos – a partir d’oportunitats que van generant-se; cal seguir fent de Badalona un ‘aparador’ en sentit positiu, per visualitzar-se i comptar en el panorama cultural del país a fi de superar la imatge de suburbi que sovint pesa com una llosa sobre la ciutat.

Tanmateix, a banda de la capitalitat, la planificació cultural a la ciutat va avançant sense pausa: els plans de centres cívics i de biblioteques, les propostes d’un nou espai expositiu d’arts i un altre pels músics, a més del Consell de les Arts i la Cultura, un compromisos en marxa i ja expressats des de fa uns mesos per la regidoria de Cultura i Patrimoni. La crítica, justa i constructiva és bona, malgrat que ens pesi, altra cosa és quan es fonamenta amb mentides o bé, diguem-ne, informacions sense contrastar.

Tweet

Ahir dissabte vaig participar en l’acte d’inauguració del nou local de la Plataforma per un equipament sociocultural al barri de Bufalà, a l’antic local de l’Associació de Veïns al carrer Sardana. Una intensa activitat reivindicativa, el trasllat a un nou local de l’associació de veïns i la confiança municipal amb les activitats de la Plataforma (per exemple el mes de novembre vaig tenir ocasió de presentar un interessant projecte que van fer de recuperació històrica al barri), possibilitaren que els seus integrants s’instal·lesin ja fa un temps al local que ara han presentat en societat. En el món blocaire en parla de la presentació també el bloc de Dolors Sabater.

A l’acte vaig tenir ocasió de dir unes paraules en referència a la xarxa ciutadana de Bufalà. Ho vaig fer per destacar les intervencions prèvies perquè eren un viu exemple d’un dels punts forts de la Plataforma: la participació intergeneracional. M’explicaré: la primera persona a dirigir-se als assistents va ser una persona d’edat avançada, el sr. Lleonart, que va explicar-nos la llegenda del Pas de la Guineu (quan el Dalt de la Vila i Bufalà i més amunt Canyet no estaven separats pel mur de l’autopista); una altra persona gran, el sr. Duatis, va recordar les obres de teatre i el grup de persones que les feien quan eren joves i va llegir una poesia; i després en Miquel Prieto de la Plataforma va incidir en les possibilitats del nou local però sense renunciar a conseguir com a centre sociocultural la finca de Can Barriga, on actualment desenvolupen una experiència d’hort urbà i utilitzen l’espai per a realitzar celebracions veinals.

Aquesta vitalitat em va fer referir-me a l’experiència del Banc del temps engegada per la Plataforma, com esforç voluntari i alternatiu per tal de generar activitats i dinamisme social i cultural autogestionat entre les veïnes i veïns de Bufalà, sense dependre de la subvenció municipal que és només això, una subvenció, i complementant l’oferta que pugui oferir l’Associació de Veïns. En aquest sentit, el nou local reeixirà si hi ha diferents activitats i la seva vigència s’ha d’entendre com un pas cap a la consecució d’un gran pol cultural a Can Barriga, objectiu de la Plataforma.

En resposta a dues qüestions que va deixar-me plantejades en Miquel Prieto: per què el projecte del Centre sociocultural el Carme en dos anys havia començat a moure’s i en canvi Can Barriga costa tant d’arrancar? i la previsió de col·laboració d’actes de la capitalitat cultural a Bufalà. Vaig respondre que a Bufalà s’havia anat posant fil a l’agulla respecte els dèficits en serveis bàsics, ara fa poc en l’oferta educativa, i que ara calia entomar la instal·lació d’una biblioteca i un gran equipament social i cultural que, en el cas de la financiació d’alguna administració va més ràpida (la Mancomunitat de Municipis en el cas del Carme que en tot cas té anys encara per veure la llum) que, d’altra, Can Barriga, en què la Generalitat i l’Ajuntament tenen més dificultats per l’elevat cost que suposa traslladar l’escola d’educació especial. Sobre els actes de la capital de la cultura catalana, ben segur que es podrà trobar un projecte participatiu comú, amb un sentit de barri i de ciutat.

L’oferiment de diàleg en la trajectòria de la Plataforma que ha d’estar lliure d’intromissions partidistes, va completar la voluntat que ruttlin d’allò més bé el projectes sorgits de l’activisme de base.

Tweet

Dins de la xarxa hi ha dues actuacions cíviques molt interessants i novedoses que estableixen vincles de veïnatge i ciutadania badalonina. A Llefià, l’Arxiu Històric de Llefia mostra des de fa un temps un interessant audiovisual molt ben fet de la nevada de 1962 a Badalona i més concretament del barri, mostrant els mateixos carrers abans i en l’actualitat. Podeu veure’l aqui.

D’altra banda, també en format electrònic pot consultar-se des de fa poc una compilació de textos apareguts en el butlletí veïnal del Dalt de la Vila, La Costa del Meco, dins de la sèrie Mirem enrere redactada per Joan Expósito, recollint amb cura aspectes de la història del barri i la seva ideosincràcia urbana. Tot un llegat intergeneracional i d’interès per la vida del nucli històric de la ciutat.

Penso que cal donar rellevància i fer córrer el coneixement d’aquests recursos per tal de validar la cohesió social i el sentit de pertinença ciutadana, a més de reconèixer l’esforç i l’interès voluntarista per fer-ho.

Comunicar és compatir.

Tweet

El cap de setmana hem fet una petita escapada – els tres que formem ara la família – amb motiu del cinquè aniversari de casament de l’Eli i meu. Hem visitat Pals, Peratallada i Begur. Tot un plaer passejar pels seus casc urbans, medievals i en el cas de Begur, amb influència indiana, que ha anat acompanyat amb un temps de certa bonança.

Un fet sempre destacat és el poder gaudir dels productes de la terra i el dissabte vam coincidir amb la XVIIa campanya Pals i la Cuina de l’Arròs al pati de Cala Pruna. S’hi feia un concurs d’arrossos amb el cuiner Santi Santamaria i uns tastets boníssims, tan per la qualitat dels arrossos cuinats pels restaurants del poble (arròs negre, arròs caldòs, arròs amb carxofa…) com pel preu molt econòmic de la mostra (4 tastets d’arròs 2 €; dues copes de vi o cava Castell de Peralada 1€). Per finalitzar la jornada, una visita gratuïta amb el Xiulet, un trenet cultural, al molí d’arròs de Pals, contemplant els camps que es troben en el període d’inundació preparant-se pel cultiu del cereal (l’arròs de Pals és de gran qualitat tot i que amb una producció petita). Qui pugui que no s’ho perdi en properes edicions perquè val molt la pena. Tanmateix, la campanya de l’arròs continua ara amb menús a diferents restaurants fins el mes de maig.

Un element a posar en valor a Begur, una vila que no havia tornat a visitar des de la Fira Indiana del setembre de 2008, és el sistema de plaques informatives dels edificis patrimonials de la població, molt encertat al donar dades sobretot dels americanos fills del poble que van fer fortuna a Cuba i van retornar a Begur. Un disseny que permet resaltar des del punt de vista identitari els edificis i les persones que han donat la fesonomia que s’ha sabut conservar i donar futur turístic i comercial a la vila.

Tweet