Un dels llibres apareguts recentment de tot recomanables és ‘Ridículament correcte. El perill totalitari de la correcció política’, d’Anthony Browne, periodista i assessor de l’alcaldia de Londres. El pròleg és de Salvador Cardús i com el llibre és un elogi de la raó, de la veritat objectiva per davant de l’emoció ‘políticament correcte’, en tant que ha acabat convertint-se en un element de fre de la llibertat i el progrés.
Hi ha arguments i opinions que no comparteixo del contingut de l’obra de Browne, i les situaria justament en allò que ell mateix critica, generalitzacions que desenfoquen l’anàlisi sobre les minories o ideologies progressistes; però sí la seva tesi principal sobre els efectes contraproduents de la correcció política – tot i les seves suposades bones intencions – davant de la llibertat d’expressió i la presa de decisions polítiques.
En Vicenç Villatoro dóna una encertada visió del llibre a l’article Perillosament correcte. També el cita Josep Cuní a l’article Acció.
Una lectura contra l’asfixia intolerant, vingui d’on vingui.
Penso que allò que és “políticament incorrecte” sol ser més interessant i descriptiu i sovint una mostra el grau d’honestedat de qui ho diu. Malauradament això té pitjors conseqüències que no pas el llenguatge polit del “políticament correcte”.