‘Esgarrepacristus’

Ahir van explicar-me una història badalonina molt curiosa. Si no és verídica almenys és enginyosa.

Un pas molt antic de la processó badalonina es coneixia com l’ ‘esgarrepacristus’, possiblement originari del segle XVII o XVIII, on apareixia el Crist amb la camisa estripada i a banda i banda dues figures que l’estiraven la roba, dues figures que deia la tradició popular que estaven inspirades en uns personatges del poble de Badalona: dos balandrers, en ‘Gardela’ i en ‘Pou de vi’. Segons sembla durant la Guerra Civil, els de la FAI van descobrir-lo i van cremar el Crist però no les dues figures del costat ja que van dir: ‘aquests són dels nostres’.

Finalitzada la guerra, l’erudit local Josep Mª Cuyàs, amb les dues imatges citades, va encarregar a en Giró – recollint les notes del Baró de Maldà sobre els pescadors de Badalona que van cremar ‘un figuron’ – transformar la imatge d’en ‘Gardela’ en un dimoni i posar-lo en una caldera d’atrezzo per tal de fer-lo passar pel foc purificador. Segons aquesta història, doncs, aquest va ser el primer dimoni badaloní que va cremar-se a la zona de les excavacions. El segon dimoni que va cremar-se segons continua el relat va ser la imatge d’en ‘Pou de vi’ convenientment tunejat com dimoni.

‘Si no é vero é ben trobatto’ que diuen.

Envia un comentari

Participar, decidir sobre els afers públics.

És necessari enraonar. Amb responsabilitat. De forma sincera, honesta. Amb informació veraç. Defugir dels emboscats. I amb un procés de diàleg ordenat. Pensar en el bé comú i amb una visió de conjunt. Constrastar models i arguments. Els monòlegs són per altres ocasions. Imprescindible ser flexible, respectuós i adaptar-se als canvis: socials, econòmics, culturals, relacionals. Ser resolutius.

L’administració municipal està preparada? En concret, està preparada per a transferir poder, mantenint la responsabilitat, font de l’encàrrec polític, en un exercici de corresponsabilitat amb els agents socials, culturals?

La resposta hauria de ser afirmativa.

Sí, es demanen noves fórmules de govern més proper a les persones perquè puguin triar, decidir. Cal explorar-les. Amb realisme.

Les necessitats són elevades i els recursos disponibles limitats. Especialment a les administracions locals. Per exemple els pressupost ordinari de Cultura i Patrimoni Cultural – sovint l’ase dels cops quan algú parla de ‘cremar’ diners en festes – a l’Ajuntament de Badalona és el 3,3% del total. També no sempre n’hi ha prou amb el diàleg, la imaginació i la recerca de complicitats per a transformar una determinada realitat. Cal tenir la força suficient per fer-ho. I és una bona cosa la politització – no partidisme – de la societat. La implicació. La participació. Trobar les millors solucions de progrés. Avalar-les.

Un camí conjunt que es fa al caminar. Sense pressa, sense pausa.

Envia un comentari

Sota l’ombra de Roca i Pi

Fantàstic l’article de Dolors Sabater al seu bloc sobre el Llegat Roca i Pi de Badalona. La vila i després ciutat de Badalona des de finals del segle XIX s’ha mobilitzat en diferents ocasions per tal de preservar l’ús adient de la fortuna donada ‘als pobres de la vila’ segons el testament de Vicenç de Roca i Pi, comerciant enriquit a Amèrica que va instal·lar-se a Badalona el 1837 on va morir el 1852. Tal i com assenya Dolors fent referència a diferents publicacions d’història local.

Amb regularitat he remenat fonts d’hemeroteca local i actes de plens,  i un dels temes que més es repeteixen en la política local almenys fins a finals del segle XX, mitjançant aleshores d’El Eco de Badalona i després altres publicacions, i també un factor que ha generat intensos moviments populars, és la gestió del llegat Roca i Pi. Tot i la seva complexitat encara està per fer-se un estudi adient tot i que és extremadament positiu que se’n parli i es recuperi la trajectòria dins del Joc de Badalona i el món blocaire. Realment penso que és molt positiu activar i difondre amb bones propostes la nostra història.

Envia un comentari

La guerra és una putada

El còmic Puta Guerra! de Jacques Tardi i Jean Pierre Verney és contundent com al·legat antibel·licista. A Badalona hem pogut veure aquest mes de maig els originals de l’obra a la sala El Refugi dins del 28è Saló Internacional del Còmic de Barcelona.

La lectura d’aquest àlbum suggereix noves lectures com les vinculades al mortífer efecte de l’ús militar dels gasos tòxics, provats en els camps de batalla primer pels alemanys i després pels britànics durant la Primera Guerra Mundial. Menys conegut però no menys mortífer tal i com indica l’historiador Ángel Viñas (Franco, Hitler y el estallido de la Guerra Civil. Antecedentes y consecuencias) va ser l’ús posterior – tot i els acords internacionals per no utilitzar-los – de gasos tòxics pels britànics contra la revolta àrab al mandat de Mesopotamia (Iraq) l’any 1920; dels comunistes contra la revolta camperola a la regió de Tambov a la Guerra civil russa l’any 1921; de les tropes espanyoles contra la revolta nacionalista al Rif a partir de l’any 1923; de les tropes italianes de Mussolini a Etiòpia l’any 1935; del Japó a la Xina durant la Segona Guerra Mundial; d’Egipte a la guerra del Iemen del Nord els anys setanta; en la Guerra Iran-Iraq els anys vuitanta.

Tot un conjunt de vergonyes que no han trascendit mai massa als mitjans de comunicació ni contemporanis de l’època ni en l’actualitat, i que s’han reconegut posteriorment amb la boca petita pels governs occidentals, com és el cas del Govern espanyol a instàncies del diputat Joan Tardà.

Envia un comentari

Duran Lleida espanyol de l’any.

   És una mostra de seny o bé de responsabilitat, retallar les despeses públiques a costa dels pensionistes o dels afectats per la llei de la dependència? Era el que més convenia abans que gravar les rendes més altes, perseguir el frau fiscal i els paradisos fiscals, controlar els bancs i racionalitzar els ministeris?

Del pacte Mas-Zapatero d’esquenes al Parlament de Catalunya, al suport de Duran al Congreso de Madrid, suport crític però que permet amb la seva abstenció que se’n surti. Amb Catalunya al cap cal mirar endavant i fer via cap a la independència i l’equitat social.

Envia un comentari

Hi ha coses que no es poden dir…

… en públic! Potser és una sèrie de casualitats o bé exagero però m’ha semblat constatar que, a partir d’escoltar involuntàriament alguna cosa, a diferents actes durant aquestes Festes de maig de Badalona, al candidat García se li acostaven persones que l’expressaven una sèrie de comentaris inconfessables en un format diguem-ne més obert. Exagero? Tan de bo que sigui una paranoia meva!

Va evitar-se problablement una xiulada de reprovació ciutadana el dia del pregó al qual no va assistir al balcó del consistori, tal i com va passar en una altra mostra ciutadana anterior, però tanmateix penso que està calant d’una forma privada en diferents sectors de les també diferents badalones, el missatge pervers que és una víctima dels tabús de la correcció política, donant per bo que no exagera l’abast del problemes de convivència ni la seva gravetat i deixant la solució de la sensació de seguretat ciutadana a un qüestió de força repressiva.

Tanmateix, si el que diu no és objectivament correcte, per desmontar l’estratègia emocional de la gent educadíssima però sense escrúpols socials, cal donar a conèixer amb responsabilitat les línies d’actuació i els arguments racionals basats en fets i fer-ho apropant-se a la gent sense ser matèria d’un tot s’hi val electoral.

Envia un comentari

Les aventures d’Adèle Blanc-Sec.

 A la sala El Refugi de Badalona i vinculada a la 28a edició del Saló del Còmic de Barcelona, l’exposició Puta Guerra! de Jacques Tardi, ha despertat força interès. Tardi es troba en un moment àlgid de la seva carrera professional. A més de l’àlbum Puta Guerra! realitzat amb l’historiador francès especialista en la 1a Guerra Mundial, Jean-Pierre Verney; al saló del còmic s’ha presentat un volum recopilatori molt ben editat de 4 episodis de Les extraordinàries aventures d’Adèle Blanc-Sec.

Adèle, una heroïna de paper dels anys vuitanta (havia tingut un àlbum que va extraviar-se), ha passat recentment al cinema i aviat la podrem veure en la gran pantalla. Precisament, a l’edició del saló del còmic d’enguany, els dos còmics citats de Tardi han estat les meves compres i he començat a gaudir de ple de les aventures d’Adèle: ‘Principis del segle XX. Una època de meravelles tècniques i grans avenços científics, on tot encara és possible. Un temps on ciència i mística cominen de la mà…’.

Al saló d’enguany, el protagonisme badaloní ha estat força important: tant per la gran notícia del Museu del Còmic i la Il·lustració (MUCI) a Badalona; l’exposició de Tardi a El Refugi que va inaugurar-se com avantsala del mateix saló; i encara ha brillat més amb l’atorgament del Gran Premi del Saló del Còmic 2010 al dibuixant badaloní Ruben Pellejero.

Envia un comentari

Una història del moviment obrer de Badalona per Emili Ferrando.

Ahir al vespre, vaig tenir el gran honor de poder participar a l’emotiva i interessantíssima presentació del formidable llibre d’Emili Ferrando, De la repressió a l’oblit. Classe obrera i moviment obrer a Badalona (1835-2000), a la sala d’actes de la Cooperativa La Moral. Un honor que vaig agrair-li al propi autor per partida doble ja que va encarregar-me el pròleg del llibre.

L’acte d’ahir, amb una notable assistència de reconeguts sindicalistes, va comptar també amb intervencions de Francesc Serrano, en qualitat de testimoni i una de les persones entrevistades en l’apartat de biografies obreres; Àngel Merino, director dels Serveis Territorials de Barcelona del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació; l’amic i autor del llibre, Emili Ferrando Puig; i va cloure el cantautor Lot Tortajada amb tres peces, obsequiant la Cooperativa La Moral als assistents a l’acte amb un refrigeri.

Es tracta d’un llibre força exhaustiu de 600 planes, un llibre que obre perspectives per a noves investigacions d’aspectes més concrets sobre el moviment obrer a la nostra ciutat i per extensió al país. L’obra compila treballs previs de diferents autors locals, incorpora noves dades i fonts documentals i utilitza les fonts orals per aproximar-se a la dimensió humana dels fets històrics. En definitiva, vull animar-vos a adquirir-lo, a llegir-lo, a fer-lo vostre per conservar la memòria històrica i democràtica de la ciutat, a comentar-lo si s’escau amb crítica constructiva perquè és una gran fita per a la interpretació de la història de Badalona.

Gràcies amic, gràcies Emili per tota la teva feina!

 

Envia un comentari

65 anys de l’alliberament de Mauthausen

‘Aún no sabía Rubén, pero lo comprendería más adelante, que había hombres que podían mostrarse muy educados y al mismo tiempo empuñar una pistola y ponértela en la sien y disparate, ir a misa el domingo con la familia y el lunes por la mañana firmar la orden de gasear a toda una nueva remesa de prisioneros recién llegados, ponérsele los vellos de punta o saltárseles las lágrimas al escuchar a Mozart y luego dar una patada a un preso que ya no tiene fuerzas ni para andar y arrojarlo al fondo de la cantera desde la que ha estado todo el día acarreando piedras’ El violinista de Mauthausen, d’Andrés Pérez Domínguez.

Aquest Sant Jordi, m’han regalat l’obra abans esmentada d’Andrés Pérez, XLI Premio de Novela Ateneo de Sevilla. L’he començat a llegir i he cregut adient escollir-ne un paràgraf literari sobre l’horror dels camps d’extermini del nazisme. En un altre post també vaig parlar-ne del despietat règim stalinista.

Avui, 5 de maig, fa 65 anys de l’alliberament de Mauthausen per part de les tropes aliades, posant fi a l’horror totalitari nazi. La gran majoria de persones internades als diferents camps d’extermini, milions i milions de persones, no van aconseguir sobreviure. Entre els exiliats del franquisme, van morir més de quaranta badalonins i entre ells estava Antoni Blanco Blanc, mort al camp de Gusen, a Mauthausen l’any 1941. Sindicalista llibertari i familiar que va ser reconegut com a víctima per part de la República Federal Alemanya l’any 1965. Tanmateix, a l’Estat espanyol ja es veu els límits de la memòria històrica sobre la dictadura franquista.

Envia un comentari

Lola Anglada, memòria i compromís.

 Una exposició recomanable és Lola Anglada, poderosa memòria. Dibuixos i il·lustracions més compromesos a la sala d’exposicions ‘Casa de la Punxa’ en el recinte del Casal de Tiana. Una exposició que, ampliada en un sentit literari, ben segur podrem parlar-ne d’aquí uns mesos a Badalona.

Tot i així. ara, entre d’altres obres interessants pot veure’s un recull d’il·lustracions de Lola Anglada dels anys trenta del segle XX per a la revista nacionalista Nosaltres Sols; d’altra banda edicions d’El més petit de tots en diferents idiomes; il·lustracions de milicians i milicianes, i de membres de les Brigades Internacionals. També dels ‘altres’: soldats italians, falangistes de Tiana…

Una bona excusa per acostar-se a la veïna Tiana i conèixer un xic més Lola Anglada que, juntament amb els primers independentistes que van sortir en llibertat després del Complot de Garraf (1925), presideix en una fotografia el conjunt de l’exposició.

Envia un comentari