Bloc de Jordi Albaladejo

Hi ha qui es considera classe dirigent i la resta de gent, com cantava el catautor de Xàtiva, són classes subalternes. Als primers, les persones que tenen més properes sovint els hi han d’aconsellar, humilitat, a cada pas públic que fan. No sigui cas que aparegui l’arrogància.

Això menys quan actuen a cor calent contra els de baix, pobrets ells que no veuen més enllà i se’ls ha d’alliçonar. Perquè no tenen tanta categoria o no són alts de mires, fins i tot per justificar en un moment donat: submissió, silenci, justificar els mitjans emprats si és per l’interès propi.

Tanmateix, un dels valors de la democràcia està en poder escollir lliurament. Sense condicionants. Sentir-se representat en unes propostes que ho bé algú les fa, o bé les fa un mateix directament.

No es tracta de guanyar o perdre, Ferran. De si vaig dir-ho primer o bé pensar-ho, no es tracta d’això. D’igual manera que us deixen treballar, a vosaltres i als vostres socis del bipartit amb les quotes corresponents de cara a les municipals, deixa fer-ho als demés.

Hi ha una dada que potser cou a més d’un: amb Esquerra Republicana de Catalunya i Accent a l’Ajuntament de Badalona, la suma possible de regidors /es per fer el govern de Badalona, impedirà com alcalde o algú com a soci, que la dreta espanyolista i xenòfoba estigui al govern de Badalona.

Deixem treballar per Badalona.

Tweet

Manllevo el títol de l’antologia d’en Toots per fer un exercici curiós. Fa uns dies escrivia sobre unes versions almogàvers de clàssics de l’ska: Monkey Man (1970) de Toots amb the Maytals, coneguda com Boski Man, i també Israelites (1968) de Desmond Dekker, coneguda com Emboligats, ambdues realitzades pels Skatalà i editades el 1987.

Una altra versió mítica i divertida és Chatty, Chatty (1980), cançó de Toots, versionada uns anys més tard com Sarri, Sarri pels Kortatu (1985). Us deixo ambues:

I, els Kortatu amb un video molt d’estil jarrai dels vuitanta:

Tweet

Fa uns dies vaig assistir al MNAC a l’acte de préstec en comodat del sofà – vitrina modernista que dissenyà Gaspar Homar per a l’industrial Vicenç Bosch, per part de l’Ajuntament de Badalona. Una peça excepcional que, ara restaurada, aporta en dipòsit el nostre granet de sorra a les col·leccions del Museu Nacional. Un dia més tard va posar-se en marxa la darrera exposició de la capitalitat cultural catalana de Badalona a l’Espai Betúlia, Joan Argenté. L’home i el personatge, de la qual en Jordi Ballesteros parla amb molt d’encert al seu bloc.

Ambdues notícies posen de relleu l’activitat cultural existent a la ciutat aquests dies, destacant-se també el diumenge passat l’obra ‘Gritos‘ de la Cia Teatral Màgic Empenta corresponent al cicle Tardes de teatre al Blas Infante.

En la cuina de la gestió municipal tenim un conjunt d’activitats, alguna de primer ordre en la recta final de la Capital de la Cultura Catalana Badalona 2010, com la reobertura el proper divendres 17 de desembre del Museu de Badalona amb la inauguració de la museografia de les Termes i el Decumanus de Baetulo. Una gran notícia que donarà el punt de sortida al Museu del segle XXI!

Per finalitzar aquest tast d’aspectes culturals, una novetat documental sobre els mítics The Doors, When you’re strange:

Tweet

Aquest matí al meu facebook en l’apartat d’estat he escrit: ‘Si estic frustrat ho aprofito per millorar’. Una reflexió inspirada en el llibre de l’escriptor japonès Haruki Murakami, De què parlo quan parlo de córrer. El tinc present com exemple d’autosuperació a tomb de la garrotada de campionat que va patir ahir Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a les eleccions al Parlament.

De fet, ahir quan feia d’apoderat vaig emportar-me per llegir a estones la colpidora novel·la El secret del meu turbant, darrer Premi Prudenci Bertrana, de Nàdia Ghulam i Agnès Rotger. Ja intuïa que els resultats farien patir i per això vaig escollir una lectura d’impacte, una novetat acabada de comprar. La història, basada en fets reals, és un cru relat sobre la supervivència al Kabul dels talibans per part de la Nàdia. Amb una narració molt bona et fa prendre consciència de les injustícies, de la misèria, la fam… que sovint veiem amb indolència des de la Tv a l’hora de sopar, atrafegats sempre com estem. i, potser, pensant en viatges que no paren en un racó de món dominat per la pobresa i el pes de la guerra. 

El retrat d’una noia que utilitza l’enginy vestit de noi (suplantant el seu difunt germà Zelmai) i s’esforça amb majúscules, sobretot per sobreviure ella i la seva família, és un motiu perquè sense autoenganyar-se, relativitzar les situacions complicades i fer el cor fort.

Per superar les adversitats, de la pèrdua de confiança, es necessiten paciència i imaginació, fins i tot ser un rebel en sentit constructiu i malgrat això potser que no t’acabis ensortint, però la tenacitat ben dirigida segons els objectius porta a l’èxit.

Tweet

 Foto d’Oriol Rius Camps, escultura de Dionís Orrit.

Reconec que compondre un relat sobre la Capital de la Cultura Catalana Badalona 2010, així com la seva visibilitat global, en aquesta nostra ciutat, ha estat i és en aquesta recta final, una feina difícil i, almenys, ha anat en sintonia amb els objectius expressats i el pressupost destinat de bon inici per tal de dinamitzar el panorama cultural, comptar amb les entitats que han presentat projectes i posar un granet de sorra en la valoració dins i fora de la ciutat del nostre patrimoni i potencial. S’ha fet bona feina de producció cultural i l’experiència ha estat pionera en posar en comú diferents entitats i expressions culturals d’una ciutat massa disgregada i excessivament formada per ‘capelletes‘. A més, reprenent el fil de les activitats, s’ha estat sensible a les noves demandes en curs al llarg de l’any que, pel seu pressupost o bé viabilitat tècnica i administrativa, han pogut portar-se a terme. Millorable? Possiblement, segur, però no exempt de forts reptes: per exemple per part de l’estructura estanca de la pròpia administració i, també de les característiques socials i urbanístiques i d’equipaments de la ciutat. Tanmateix, s’avança caminant.

Ara, vull parlar-vos però en concret de dos projectes engrescadors vinculats al procés participatiu de la capital de la cultura catalana que han aportat una bona dosi d’imaginació, qualitat i originalitat aquest mes de novembre a Badalona: Baetulona i Primeres Pedres.

El projecte Baetulona està exposat fins el dia 29 de novembre davant de l’edifici municipal del nou ajuntament: 100 dissenys en lona sobre la història de Badalona realitzats per estudis d’arreu del món que han col·laborat desinteressadament mitjançant les noves tecnologies. Un projecte internacional que ha liderat el grup d’artistes Brrothers, que veuran també la seva feina en format d’atractiu llibre de disseny.

En quan a les Primeres Pedres, el passat cap de setmana s’ha inaugurat 4 escultures en quatre punts cardinals de la ciutat: Canyet (al peu del camí del Turó d’en Boscà), Dalt de la Vila (plaça Manuel Valls), Pomar (davant de la biblioteca) i Badalona Sud (la rotonda que uneix Congrés, La Salut, Sant Roc i Llefià). Joan Sansa, Dionís Orrit, Joan Puche i Paco Fanés, el col·lectiu Suburbe, han estat els autors de les obres que vinculen cultura i reivindicació d’una ciutat refundada de forma permanent. El seu treball serà motiu també d’un llibre explicatiu.

Unes mostres culturals que han coincidit darrerament amb jornades especials en motiu de la capitalitat cultural catalana amb la 1ª Mostra del Bestiari Mediterrani (amb elements figuratius presents a la costa catalana) que han portat de nou les espurnes i el foc a Badalona, una festa sardanista de tardor, un concert de l’Orfeó, un concert de música catalana proposat en motiu de la capitalitat per part de la Murtra Ensemble, el Cor Aurica de Badalona i el Cor de Cambra de l’Auditori de Lleida, a més de la Diada dels Castellers de Badalona.

Bé, Badalona es mou en bona direcció per la cultura.

Tweet

A l’entorn de No me la puc treure del cap escric l’entrada d’avui. Es tracta d’un entretingut programa de Televisió de Catalunya que si fa una setmana tractava la cançó dels Sau, Boig per tu, ahir va ser la gal·làctica cançó de Jaume Sisa. Els propis creadors, músics companys de feina i uns crítics musicals diseccionen la cançó homenatjada, com va sorgir, l’impacte, les versions… i en aquest darrer apartat excel·leix el músic badaloní Xavi Lozano interpretant cançons amb estris inverosímils (per exemple amb una escombra). Sensacional. Al programa d’ahir apareixia el presentador caminant pel carrer de Dalt amb una magnífic aspecte d’indret de poble: un carrer estret i vistós a un sol nivell a punt d’entrar a la casa d’en Xavi. Aquest flash m’ha suggerit un altre indret que conec i tinc relació des de fa un temps, el barri d’El Rost d’Alella. Us deixo l’enllaç d’una peça musical del grup Élena enregistrat als seus carrerons, un lloc que Vicenç Pagès situaria els jugadors de whist (el quic l’hi deien els nois alellencs que saltaven per les terrasses i teulades pels carrers estretíssims). La cançó es diu Plou:

Tweet

Emotiu i vibrant va començar l’últim concert dels mítics Skatalà a l’Apolo aquest dissabte. El record al recentment desaparegut saxofonista Natxo Romero va portar-nos a corejar l’himne You’ll never walk alone. Impressionant.

El concert va deixar-nos tot un repàs als clàssics de la banda a ritme d’ska, reggae i Oi music de factura almogàver. Entre cervesa i cervesa (molt cares a l’interior de l’Apolo), els amics amb qui anava i jo no vam parar de corejar les lletres, posant èmfasi en algunes estrofes divertides amb mirades de complicitat i algun conat de pogo. Sobretot ens ho vam passar molt bé.

L’atenció la teníem amb els moviments i càntics – sovint sense entendre’ls, però es part de l’encant – d’en Pitu (sense la mítica samarreta vintage Dunlop; afamat artista fotogràfic, baipps), l’actitut a l’escenari d’en Quique (skinhead de la vella guàrdia), els guitarristes Xungo i Maniac, el baixista Iñaki… en Javi Peña a la bateria (quan no es troba darrera de la barra al Pirata de LLançà). Sorprenent al menys perquè feia molt temps que no l’escoltava en directe la cançó Boskiman (‘no te caigas tú i tu mobilette’). La reeintepretació d’aquest tema de Toots (Monkey man) i la mítica Israelites de Desmond Dekker, versionat com Embolingats van fer pujar l’eufòria i, com no, va pujar més graus amb una versió de Bad Manners, Lorraine, Ara no és temps, Guarrindong… Fent d’aquí! i al finalitzar el concert amb l’intro xispaxispoin, borinot, borinot i la cançó LLunàtics!!!

Fins i tot, cosa inèdita en mi des d’una samarreta que tenia antany dels Dire Straits, vaig comprar-me una samarreta d’un grup, en aquest cas dels 25 anys d’Skatalà, una banda que he seguit des de la primera maqueta Fent d’aquí! i que he vist en concert un munt de vegades des del seu retorn – després d’un primer parèntesi – a primers dels anys noranta.

Per sempre Skatalà!

Tweet

Ens trobem en el centenari de la Confederació Nacional del Treball (CNT), nascuda amb el nom inicial de Confederació General del Treball. El segon i darrer congrés de Solidaritat Obrera (30-31 d’octubre i 1 de novembre de 1910, al Teatre de Belles Arts de Barcelona) i el primer de la CNT, el setembre de 1911, marquen l’inici del moviment confederal que va anar evolucionant els primers anys cap a plantejamentents anarcosindicalistes.

Aquest trànsit a Badalona va suposar inicialment una reculada dins l’obrerisme organitzat, almenys pel nombre d’entitats representades i pels indicis que es desprenen de la premsa de l’època, ja que de 12 entitats adherides al darrer Congrés de SO (Fed. Local de Solidaritat Obrera, Forners ‘La Espiga’, Perruquers i Barbers ‘La Regeneradora’, Paletes, Peons i Paletes ‘La Unión’, Pintors ‘El Arco Iris’, Oficials fusters, Cotxers, Arts i Oficis, Operaris Cristallers, Obrers Vidriers, Ateneo Sindical ‘La Procreación Consciente), al primer de la CNT només van ser-ne 6 (Fed. Local de SO, Forners ‘La Espiga’, Peons i Paletes ‘La Unión’, Pintors ‘El Arco Iris’, Oficials fusters, Arts i Oficis).

Amb posterioritat un procés d’enfortiment i agitació amb el paper activíssim del dirigent Joan Peiró i Belis va comportar la creació de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona el juny de 1915 amb una força creixent i hegemònica en el conjunt de l’obrerisme badaloní. Una història que va anar evolucionant amb molta força fins el tall violent del franquisme. Posteriorment el moviment llibertari i sindical ha seguit d’altres formes.

Ben segur per poder valorar-ho amb suficients elements de judici serà molt interessant l’acte organitzat pel CEDALL amb la col·laboració municipal, el proper divendres 19 de novembre a les 19h, a l’Espai Betúlia, que comptarà amb la historiadora Dolors Marin i autora d’Anarquistas. Un siglo de movimiento libertario en España, i el professor de la UAB, Just Casas. 

Tweet

Directe a la vena. Lubna la novia de Ranxerox (còmic de Liberatore & Tamburini) estaria enganxada al nou vici: Belen Esteban, a les tardes, al vespre, a la sopa mentre fas zàpping i passes per Telebrico. Pedro J d’El Mundo, al loro que vas a pillá! diu la Esteban. I, per acabar-ho d’adobar, als vespres, sicilianes, una dosi d’El gato al agua o Más se perdió en Cuba del canal Intereconomia i sembla com si et trobesis enmig d’un pogo en un concert punk. Els veus cinc minuts i et fa l’efecte que ens trobem a les portes d’una nova Guerra Incivil, que Lenin o bé Robespierre han tornat a la vida com uns no-morts xucla-sang i com no, rememorant Galinsoga, que todos los catalanes són una mierda! (no és el cas però dels bons minyons espanyolistes que viuen al noroeste peninsular).

Tot plegat molt tronat però que arriba, arribaspaña, amb emoció a la societat de masses. Una societat civil ben vertebrada és el millor antídot davant de tanta estultícia.

Tweet

A la biblioteca en Pol em pica l’ullet en senyal de complicitat mentre retorno el còmic de Gustavo del dibuixant Max i un CD recopilatori de qui fou el padrí de l’ska, Laurel Aitken. M’emporto dos cd’s, un és el darrer treball de Roger Mas. L’havia escoltat per la radio en el programa de RCB Denominació d’origen, també l’havia vist en directe al teatre El Principal durant les Festes de Maig 2010 i, m’ha tornat la curiositat sobre la seva obra després de llegir la fluida conversa que manté amb el polític Joan Puigcercós i l’escriptor Jordi Llavina dins del llibre El país que tenim. Un llibre aparegut en el context de la precampanya d’unes eleccions al Parlament de Catalunya que, sense que això sigui un handicap, amb un molt bon estil narratiu descriu trobades, converses i reflexions de diferents personatges catalans que han excel·lit en la seva activitat professional o aventura vital. Uns casos que han de ser llegits com un estímul positiu en paraules del prologuista, Josep Maria Terricabras. Un estímul per als emprenedors, per a l’autoestima i una menor submissió com reivindicava per a la llengua catalana el recent desaparegut filòleg Joan Solà, tot i que penso sincerament que Joan Solà no ha mort, la seva obra i el seu esperit ha d’acompanyar-nos sense defallir en tot moment. Especialment en els difícils com així va assenyalar-ho Pompeu Fabra i queda recollit a l’exposició Una llegua per a tot i per a tothom que es pot veure fins el 20 de novembre a l’Espai Betúlia. El mestre Fabra serà precisament l’homenatjat aquest proper dissabte al Correllengua 2010 a Badalona en l’any que la ciutat organitza la Capital de la Cultura Catalana. 

Exemples que donen un tomb a la Catalunya trista i pessimista.

Us deia que m’havia emportat de préctec dos cd’s, el segon és un doble recopilatori de La Banda Trapera del Rio (1978-1982). Protopunk rock metropolità, una mostra de la diversitat històrica però també un crit sincer corresponent a una realitat del nostre país (‘Las penas con punk són menos’). 

Tweet