Emotiu i vibrant va començar l’últim concert dels mítics Skatalà a l’Apolo aquest dissabte. El record al recentment desaparegut saxofonista Natxo Romero va portar-nos a corejar l’himne You’ll never walk alone. Impressionant.
El concert va deixar-nos tot un repàs als clàssics de la banda a ritme d’ska, reggae i Oi music de factura almogàver. Entre cervesa i cervesa (molt cares a l’interior de l’Apolo), els amics amb qui anava i jo no vam parar de corejar les lletres, posant èmfasi en algunes estrofes divertides amb mirades de complicitat i algun conat de pogo. Sobretot ens ho vam passar molt bé.
L’atenció la teníem amb els moviments i càntics – sovint sense entendre’ls, però es part de l’encant – d’en Pitu (sense la mítica samarreta vintage Dunlop; afamat artista fotogràfic, baipps), l’actitut a l’escenari d’en Quique (skinhead de la vella guàrdia), els guitarristes Xungo i Maniac, el baixista Iñaki… en Javi Peña a la bateria (quan no es troba darrera de la barra al Pirata de LLançà). Sorprenent al menys perquè feia molt temps que no l’escoltava en directe la cançó Boskiman (‘no te caigas tú i tu mobilette’). La reeintepretació d’aquest tema de Toots (Monkey man) i la mítica Israelites de Desmond Dekker, versionat com Embolingats van fer pujar l’eufòria i, com no, va pujar més graus amb una versió de Bad Manners, Lorraine, Ara no és temps, Guarrindong… Fent d’aquí! i al finalitzar el concert amb l’intro xispaxispoin, borinot, borinot i la cançó LLunàtics!!!
Fins i tot, cosa inèdita en mi des d’una samarreta que tenia antany dels Dire Straits, vaig comprar-me una samarreta d’un grup, en aquest cas dels 25 anys d’Skatalà, una banda que he seguit des de la primera maqueta Fent d’aquí! i que he vist en concert un munt de vegades des del seu retorn – després d’un primer parèntesi – a primers dels anys noranta.
Per sempre Skatalà!
i que he vist en concert un munt de vegades des del seu retorn – després d’un primer parèntesi – a primers dels anys noranta.