No m'havia passat per alt l'article sobre la llei de memòria històrica d'en Cosme Modolell al seu bloc. Soc lector seu perquè penso que sempre s'ha de mantenir l'interès per altres opinions polítiques i aprendre'n, dels encerts i dels errors.
La seva lloança de la llei de memòria històrica, em sembla que està més destinada a tapar les vergonyes del govern de torn a l'Estat, ara socialista, que una altre cosa.
En concret, d'un govern i d'un partit que d'incompliments en saben molt, com el d'avui mateix amb la votació contrària al Congrés al retorn de tots els "Papers de Salamanca" en aquesta legislatura. I, abans d'emplaçar a la constitució del Centre Documental, cal saber quantes vegades s'ha reunit la comissió d'experts després de la primera tongada de documentació tornada a Catalunya. Cap. Així, es demostra la voluntat política!
És cert que ni els governs Suárez, Calvo-Sotelo, Felipe González i Aznar van voler elaborar una llei que reconegués les víctimes del franquisme. Però, ara, després de 30 anys del període denominat democràcia, amb els suports polítics necessaris i amb l'exemple de països amb passats dictatorials com Alemanya o Xile, semblava el moment d'anul·lar les sentències franquistes. Recordem-ho, d'un règim sorgit a partir d'un cop d'Estat feixista i aquelles on s'aplicava allò de "la justícia al revés". Poca broma.
El resultat, decebedor, ha posat de manifest al meu entendre, dues consideracions de calat: una, la manca de reconeixement dels botxins franquistes, dificulta la necessària revisió crítica sobre la violència i afecta a la vegada en la no consideració de víctimes als represaliats; dues, la incapacitat política de superar el cost de la Transició ajorna la capacitat d'afrontar els dèficits de la cultura democràtica a l'Estat.
No vull oblidar-me però, d'un dels elements positius: la retirada de la simbologia franquista. La possibilitat de retirar-los si més no, ja que algú pot considerar-los elements patrimonials i no tocar-los.
El reconeixement de la condició de víctima a les persones represaliades per la Dictadura, amb les conseqüències econòmiques que pugui comportar, en el cas Alemany les reparacions van ser 20 anys després de la fi del nazisme, és cabdal per actuar amb justícia i dignitat. En tot cas, una constatació: hi ha persones que tan sols volen invalidar els processos i la nova llei tampoc ho resolt bé. Així, continuaran presentant-se a títol individual a reclamar als tribunals amb tots els inconvenients i costos que sabem que generen els processos judicials.
Per tant, les víctimes del franquisme que s'ho paguin i que passin per tot el via crucis del funcionament actual de la justícia o bé que s'oblidin de tot plegat amb el reconeixement del que ja sabien, que els tribunals i les sentències eren il·legals, magistral Cosme, magistral!
Finalment, un altre aspecte que cal tenir en compte. Si ens movem en el terreny simbòlic, l'hi correspondria al cap de l'Estat, al Rei, demanar perdó pels crims comesos pel règim franquista ja que és ell qui encarna la continuïtat de l'Estat. Ben segur, que aquest sí que és un gest de correció i que seria rebut com cal dins i fora de l'Estat.
[@more@]
Per dignitat, recuperem la història, els papers ja endavant!!!