Després del decebedor procés autonomista i del miratge federalista, s’identifiquen amb força dues opcions principals: l’independentisme i l’espanyolisme. La pluralitat ideològica i política, també cultural, forma part d’ambdues opcions, tot i que no deixen de ser expressions de dos nacionalismes diferenciats.
Cada vegada més la percepció que Catalunya ha d’esdevenir un Estat, modern i cohesionat, pren força entre la població. Es tracta d’una opció de futur: l’articulació d’unes noves regles de joc entre Catalunya i l’Estat. Raons polítiques i identitàries però també pragmàtiques, econòmiques i socials, donen cos al procés democràtic cap al dret a decidir. Ben segur com assenyala Joan Puigcercós en un article d’opinió aquest diumenge: “un Estat català no resoldria tots els nostres problemes, però les solucions dependrien de nosaltres“.
Des del punt de vista de les idees, adverteixo les proclames com a independentistes del periodista badaloní, Andreu Mas , segons escriu ell mateix al seu bloc, i del periodista i escriptor Manel Cuyàs, segons apareix al bloc de Saül Gordillo<.
Ara bé, davant de l’avanç de la consciència i el debat independentista a la societat, els espanyolistes procuren per tots els mitjans desacreditar-lo: mentint directament i amplificant el ressò de situacions polèmiques, també de comportaments minoritaris, amb la pretensió de presentar-ho com expressions que sintetitzen tot el moviment independentista. Un exemple el trobem en el següent post de la blocosfera badalonina.
