Bloc de Jordi Albaladejo

A les imatges enregistrades i a les fotografies sobretot de les darreres manifestacions d’universitaris contra l’aplicació del Pla de Bolonya, almenys als diferents mitjans de comunicació, hi destaquen visualment la presència d’estelades com a element reivindicatiu.

Són imatges per a la posteritat que indiquen el grau de presència i mobilització popular, sense confondre una part amb el tot, de l’independentisme. En altres temps, les banderes que més es veien eren d’altres (comunistes, anarquistes, republicanes espanyoles), tampoc sense voler identificar un grup amb el conjunt, però els referents més utilitzats eren d’altres.

Les estelades amb les barres i l’estel vermell hi són presents com una part representativa – no l’única, però sí àmpliament difosa – de l’imaginari vigent de la mobilització estudiantil. Sense cap intenció de fer prevaler cap idea ni cap col·lectiu, aquesta és una realitat i no una impostura, sobretot si pensem com es pot reescriure la història a posteriori.

Tweet

A propòsit de l’actualitat badalonina centrada en la conversió de l’edifici de l’antiga Clínica del Carme en un nou equipament cívic i cultural, em sembla interessant recollir des d’una vessant històrica algunes notes biogràfiques del fundador de la clínica l’any 1935, el metge Ramon Gassió i Bosch (Badalona?, 1895 – Barcelona, 1989). Gassió va continuar vinculat a la clínica fins als 81 anys quan per motius de salut va haver de deixar-la. Va ser la seva gran dedicació que va cobrir en una època de moltes mancances econòmiques i socials una part important de l’assistència sanitària a la ciutat. Tanmateix com a clínica privada. Sota el seu tutelatge, el creixement dels serveis i de l’equip mèdic va fer-se realitat. Posteriorment, després de la seva gestió, i de la millora substancial de l’oferta sanitària pública a la ciutat, van haver-hi intents no reixits de continuar el negoci com a cooperativa. L’edifici finalment, va quedar tancat i en desús al bell mig de la ciutat.

Reprenent el fil biogràfic del personatge, després d’una vida molt intesa, don Ramon, va morir als 94 anys, la seva esquela així ho reflecteix: ‘Comendador de la Real y Leal Orden de San Carlos Borromeo; Medalla de Oro de la Cruz Roja Española; Caballero de la Corte de Honor de la Virgen del Pilar’.

Gassió, va ser un destacat dirigent carlista català. President del Cercle Tradicionalista ‘El Loredán’ de Badalona (c/Prim, 112), va intervenir en la inauguració del local l’any 1932. Va ser escollit regidor badaloní l’any 1934 dins de la candidatura Proporcionalista Administrativa patrocinada pel Centre Regionalista en aliança amb el centre tradicionalista. Durant els Fets del 6 d’Octubre de 1934 va ser detingut. La repressió posterior a l’intent de revolta fracassada, el van portar a ser conseller-regidor 3r i encarregat de la comissió de Beneficiència, Sanitat i Cultura. A nivell català, va formar part de la junta carlista.

El fracàs de la sublevació dels militars revoltats a Barcelona va precipitar l’inici de la Guerra Civil i la Revolució a Catalunya. Gassió deuria amagar-se fins que va aconseguir fugir a l’estranger abans de passar a territori dels sublevats. Mentres, a la rereguarda, la Clínica del Carme va passar a dir-se Cooperativa Sanitària Germanor.

Com recull l’historiador Joan M. Thomàs, Gassió va integrar-se en la ‘Zona nacional’ a la Comisión Carlista de Asuntos de Cataluña l’octubre de 1937. Va residir a Lleida després de l’ocupació franquista i fou un dels responsables de la denúncia del carlisme català davant la Secretaria General de F.E.T. contra els caps provincials falangistes de Tarragona i de Lleida per negligència d’aquests.

Gassió juntament amb la plana major del carlisme català va ser un dels signataris d’una carta adreçada al cap de l’Estat, Francisco Franco, datada l’1 de març de 1939, en la qual reclamaven la direcció de F.E.T. y de las J.O.N.S. de tot Catalunya.

Com es veu les tensions entre carlins i falangistes estaven a flor de pell com així va succeir a Badalona, una vegada els franquistes van entrar-hi, entre Gassió, de nou a la ciutat i el cap de Falange local, Josep Mª Parés. El dietari publicat de Josep Mª Cuyàs així ho anota. Molt significatiu és l’escrit del dia 16 de maig de 1939 en el qual una religiosa explica a Cuyàs que Gassió i Parés no es podien veure, es més que eren ‘aferrissats enemics’, i que per pressions de Gassió, els metges Lluís Gubern i Josep Mª Mascaró havien estat detinguts, tot i que Parés no ho volia. L’any 1941, Gassió va ser escollit jutge municipal dins del nombrament de fiscals municipals.

Gassió, entre d’altres activitats polítiques, va estar vinculat a l’edició de la revista Tradición de Barcelona apareguda a partir de 1959.

Algunes notícies de premsa dels anys seixanta recullen activitats de Gassió com a president de l’assemblea local de la Creu Roja Espanyola, i la celebració el desembre de 1965 d’un sopar-homenatge pel XXVè aniversari de la seva gestió al capdavant de la clínica badalonina. En el qual van intervenir el sr. Vidal i el doctor Caballeria.

Fins aquí algunes dades d’interès que he pogut trobar que, tot i el major pes de la vessant política, espero que ajudin a desvetllar l’atenció per recuperar la seva figura i el seu treball realitzat a la ciutat.

Tweet

Des de fa uns mesos la imponent casa Gallent (cantonada Via Augusta-carrer del Temple), obra d’inspiració neoclàssica i d’estil eclèctic dirigida per l’arquitecte badaloní Joan Amigó i Barriga l’any 1924, està en procés de restauració. A la cantonada d’enfront baixant el carrer del Temple hi ha l’antiga casa per a Pere Busquets, fabricant de perfums, realitzada també per l’arquitecte Joan Amigó, uns anys abans, l’any 1912, i que també es troba en un procés de reformes però que darrerament sembla aturat.

Les diferents façanes de la casa Gallent estan cobertes per bastides tot i que des de fa uns dies, la bonica part del jardí pot veure’s des del forjat exterior. Un element singular és la cúpula que culmina l’edifici amb un mosaic que concentra el color i la llum. Ben segur que la casa recuperarà el seu esplendor patrimonial i en la cruïlla urbana on es troba situada serà un element de gaudi ciutadà.

La casa fins el moment és la seu de la fundació Clapés-Gallent, i funciona un centre psicopedagògic i logopèdic. Originalment va ser construida com a residència per a l’empresari metal·lúrgic Fèlix Gallent i Lluch i la seva família. Gallent, nascut a Foyàs (València) el 1868, era propietari d’una fàbrica de ferro colat al carrer Raval 44-48 (actual Francesc Macià entre Latrilla i plaça de l’alcalde Xifré). El desembre de 1936, Gallent va ser assassinat per un grup de revolucionaris incontrolats.

Tweet

 Mentre es persegueixen independentistes, els xenòfobs continuen campant al seu aire. Aquesta paradoxa legal és dóna avui a l’Estat espanyol.

Només dos detalls d’aquesta octaveta del PP repartida fa poc a Artigues: un regidor de la corporació municipal apareix al costat d’un missatge xenòfob i el telèfon de contacte és el del despatx que posa a disposició l’Ajuntament de Badalona al grup municipal del PP, no el telèfon d’un local del partit. El PP s’aprofita de l’estructura pública municipal per crispar la societat badalonina. Cap proposta en positiu ni constructiva per tal de desenvolupar polítiques públiques al respecte, només demagògia i pura lògica reaccionària. Múscul que reacciona per l’impuls de treure un suposat rèdit electoral però sense raciocini.

Tweet

Sens dubte, La mala dona, novel·la escrita per Marc Pastor, és un llibre sorprenent, captivador, que pot inspirar perfectament un film de renom. D’intriga i amb passatges de terror gòtic en una Barcelona insòlita.

La història de ‘la vampira del carrer Ponent’, la sinistra Enriqueta Martí, un cas real que va saccejar la Barcelona posterior de la Setmana Tràgica, té molta força i el relat enganxa. L’acció es desenvolupa en el submón dels baixos fons barcelonins on tot s’hi val, on tot es ven i tot s’hi compra. És un descens als inferns de la ciutat. Hi desapareixen nens, fills de prostitutes que no ho denuncien, i són escorxats per a fer ungüents destinats a gent d’alta societat, practicant d’una doble moral; on hi ha personatges que viuen la pobresa i la fam i són capaços de tot; on la prostitució i la corrupció de menors coexisteixen amb la vida pública; on els mètodes expeditius de la policia són el pa de cada dia contra delincuents, anarquistes…

L’Enriqueta finalment és detinguda. El monstre va ser capturat, però la història no acaba bé, no pot acabar bé. La foscor dels carrerons i els infrahabitatges del xino són l’escenari perfecte d’aquesta trama que va succeir realment i va commocionar la societat barcelonina. Una lectura intensa del tot recomanable.

Tweet

 Badalona, 10 de novembre de 1910 – Torroella del Montgrí, 23 de gener de 1998.  

Mestra i propagandista política. 

Filla de Miquel Colubret Payet i Teresa March Lloveras. El matrimoni va tenir tres filles: Angelina, Mercè i Caterina. La família residia al carrer Guifré, 156, al barri de Progrés a Badalona.

Miquel Colubret va ser ajudant de direcció a la refineria de petroli al front marítim de la ciutat i posteriorment guàrdia municipal; i Teresa March era una coneguda llevadora molt apreciada a Badalona. 

Angelina Colubret va estudiar a l’Escola Normal de Mestres de Barcelona. El novembre de 1927 com a resultat d’un accident a l’ensorrar-se un balcó de l’escola, va patir seqüeles físiques que van afectar-li tota la vida. Per tal de recuperar-se va ser una de les primeres dones a practicar gimnàstica a Badalona. 

El 1929 va obtenir el títol de professora de primera ensenyança. Va començar a donar classes sense una plaça fixa fins que va aconseguir-la a l’Escola Municipal del Guinardó l’any 1932. La seva activitat docent va estar vinculada als principis renovadors de l’Escola Nova. 

Com a propagandista va escriure els seus primers articles al setmanari Lluita. Portantveu d’Esquerra Catalana Federal a Badalona a partir d’agost de 1931. El seu primer article portava per títol: “Feminisme”. La seva preocupació era l’educació, sobretot de la dona i el seu protagonisme públic en la societat. Va mantenir una polèmica a favor de l’ús del català a l’Escola Elemental del Treball de Badalona.  

Va impulsar la creació d’un grup de dones d’Esquerra Catalana Federal al barri d’Artigues, i conjuntament amb la seva amiga, la mestra i propagandista d’ERC, Teresa Gibert, va realitzar una xerrada al Cinerama Modern d’Artigues l’octubre de 1931. Durant aquesta època va realitzar diferents mítings.

La seva activitat com a oradora va quedar immortalitzada en una coneguda fotografia de la conferència: ‘La influència de l’escola en els homes del demà’, a l’Ateneu Popular del Districte IV, al carrer Verge del Pilar, el 29 d’octubre de 931.

Al Primer Congrés Ordinari d’ERC (13-14 de febrer de 1932) va exercir de secretària de la Ponència d’Ensenyament. Va ser una de les impulsores del Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya. Com a propagandista política va aparèixer publicada una entrevista seva de suport electoral a ERC a La Humanitat (11-IV-1933). 

En quan a la vida privada, l’any 1932 va contraure matrimoni amb Carles Farssac, militant d’ERC. La parella va tenir dos fills, Roger i Àurea, abans de divorciar-se l’any 1934. A partir d’aleshores la seva activitat pública vinculada a la política va desaparèixer. 

A l’inici de la Guerra Civil exercia com a mestra de primera ensenyança al Grup Escolar Ignasi Iglésias de Barcelona. Durant el període de vacances escolars, va incorporar-se com infermera voluntària al vaixell hospital “Marqués de Comillas” que formava part de l’expedició republicana comandada pel capità Alberto Bayo contra els militars sublevats a Mallorca (agost-setembre de 1936). 

Després d’aquest fet, va retornar a l’activitat docent i com a conseqüència de la guerra va ser traslladada a diferents escoles. La darrera d’elles va ser la Colònia Escolar Permanent de l’Ajuntament de Barcelona a Berga on va exercir fins el 15 gener de 1939. 

Amb l’arribada de les tropes franquistes va ser detinguda a Badalona. El dia 26 de setembre de 1939 va ser condemnada per un Consell de Guerra a deu anys d’inhabilitació especial per a càrrec públic, dret de sufragi actiu i passiu, professió o ofici. 

Al llarg dels anys del franquisme va passar força privacions econòmiques. Va treballar d’administrativa i d’amagat va exercir classes particulars. 

Al retorn de la democràcia va rebre una pensió de jubilació. D’altra banda, va exercir com a professora de català al Casal del Montgrí.

Entre les seves amistats va cartejar-se al llarg de la seva vida amb el geògraf i fundador d’ERC, Marc Aureli Vila; va mantenir correspondència amb l’escriptor Josep Pla; i segons el testimoni d’un veí seu de Badalona, Adoni González, va conèixer al polític i traductor de rus Andreu Nin.  

Tweet

Darrera dels números i les estadístiques de la repressió feixista a Badalona a partir de 1939, hi ha històries de vida, persones amb nom i cognom. 

A l’entrada d’avui vull fixar-me amb el cas d’una família que, al no poder-se venjar de la persona interessada, els franquistes ho van fer amb els familiars. Aquest fou el cas de les germanes Queralt: Josefa, Montserrat i Concepció; germanes de Josep Queralt i Clapés, fundador conjuntament amb Marcel·lí Antich de l’Editorial Proa i dirigent local d’ERC. Josep Queralt s’havia exiliat però les seves tres germanes, tres dones grans, van ser detingudes i van patir l’espoliació dels seus béns. El testimoni de Maria Giró recorda que tenien un ebenista el fill del qual militava a Falange, i un dia al veure que tenien llibres de Proa, va dir-li que ‘el noi portà una pila de Can Queralt’. Giró va visitar algunes vegades les germanes Queralt a la presó per potar-los menjar i recorda el lloc com esgarrifós: ‘tantes dones com cabien (i més) en una part de reixa i d’altres tantes a l’altra banda, totes cridant per fer-se oir sense aconseguir-ho’.

Segons recull la historiadora Rosa M. Prats, les tres germanes van ser condemnades pel Consell de Guerra Permanent núm. 1 de Catalunya a la pena de reclusió perpètua per un suposat delicte de rebel·lió militar, en un sumaríssim d’urgència fallat el 21 de març de 1939. Van ser acusades de ser ‘extremistas destacadas en la localidad, propagadoras de las ideas separatistas, eran afiliadas a Ezquerra Republicana de Cataluña’. Malauradament no disposo de més informació sobre la sort de les tres germanes i els temps que van romandre a la presó de Les Corts. Una història incomplerta però impactant en una època molt dura.

Tweet

La darrera entrada vaig dedicar-la a l’entrada dels franquistes a Badalona ara fa setanta anys. Una de les conseqüències més dramàtiques van ser les represàlies fins i tot a les persones que no s’havien exiliat i es cregueren que «el que no tenía las manos manchadas de sangre» no els passaria res.

Vull fixar-me en el cas de l’única badalonina afusellada, Carme Claramunt i Bonet, originària de Roda de Barà. Segons he pogut conèixer d’acord amb un testimoniatge, els rumors que corrien a l’època i el Consell de Guerra Sumaríssim (tractat per Emili Ferrando al llibre La dona a Badalona), fou denunciada per uns veïns seus del carrer de Mar (aleshores Prat de la Riba) als qui havien assassinat dos fills en període republicà i «s’entestaren que els havien denunciat unes dones». Els falangistes van detenir-la a ella i a la seva tia, Angelina Picas, segons sembla doncs, sense tenir cap tipus de prova fefaent. 

A requeriment del jutjat militar de Badalona, el servei d’investigació de Falange certificava el 8 de març de 1939 que Carme era una «(…) individua peligrosísima. Gran propagandista de las ideas rojo-separatistas. Militante de la ‘Esquerra’ y de ‘Estat Català’. Autora de infinidad de denuncias a personas de derecha. En su casa se celebraban reuniones de hombres y de mujeres. También poseía armas. Persona peligrosísima y nefasta para el G.M.N. [Glorioso Movimiento Nacional]».

La vista es va celebrar el 27 de març de 1939 al Palau de Justícia de Barcelona, seguint la pauta habitual, i les acusacions van ser de «rebel·lió militar» – en les seves variants d'»autoria» o «auxili»- atès que, segons el resultando de la sentència…»(…) contra los legítimos poderes del Estado asumidos por el ejército a partir del diecisiete de julio de 1936, en cumplimiento de su función constitutiva, se desarrolló un alzamiento en armas y una tenaz resistencia, cometiéndose a su amparo toda suerte de violencias…». O sigui, la coneguda a l’època com a «justícia al revés» (Llei de responsabilitats polítiques). 

La Carme, després de passar per la presó de dones de Les Corts, va ser afusellada a l’edat de 28 anys al Camp de la Bota el 18 d’abril de 1939. La seva tia va ser indultada. 

Tweet

El 27 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Badalona. A primera hora del matí, sense trobar pràcticament resistència, van arribar tanquetes italianes del general Gambara, seguides per forces de l’èxèrcit de Navarra; cap al migdia tropes marroquines del general Yagüe. Tots molt ‘nacionales’ (tal i com la propaganda franquista deia al seu exèrcit sublevat contra el govern legalment constituït de la Segona República i per posar fi a Catalunya a la Generalitat).

El triomf militar d’uns va assolir-se després de dos anys i mig d’una cruenta guerra (més de 600 combatents badalonins morts al front; 79 morts a la rereguarda per acció de revolucionaris incontrolats; 126 morts per bombardeigs franquistes); amb molta misèria i escassetat d’aliments afectant greument a la població; amb assalts a esglésies i incautacions.

Carlins (tradicionalistes) i falangistes (uns pocs ‘camises velles’ que hi havia a Badalona) van fer-se càrrec de la nova situació política no exempta de topades entre ells des de la mateixa matinada del 27 de gener quan van fer-se càrrec dels edificis públics abans de l’arribada de les tropes franquistes. Ben aviat, la política del règim va donar la supremacia a Falange, tot i que va acabar sent engolida per les pròpies autoritats.

Els franquistes, més enllà del costum de saludar a la romana, van esvair ràpidament les incerteses sobre el nou règim utilitzant mètodes feixistes per imposar-se: 99 badalonins van ser afusellats emprant el que s’anomenava ‘justícia al revés’ (entre ells l’alcalde Frederic Xifré); la mateixa Falange afirmava l’any 1940 que uns 2.000 badalonins estaven empresonats o bé en camps de treball; van haver-hi incautacions de béns particulars; més de 200 funcionaris municipals van ser depurats, també mestres; l’únic partit existent era FET y de las JONS i van abolir-se les llibertats democràtiques, d’expressió i associació; va perseguir-se sistemàticament la llengua i la cultura catalana; va imposar-se en l’àmbit públic un nacionalcatolicisme conservador; el dirigisme de l’autarquia econòmica va perllongar la pobresa i l’ofec dels sectors econòmics.

Prèviament a l’arribada dels franquistes, un bon nombre de badalonins van emprendre el camí de l’exili (entre ells, el mestre Pompeu Fabra, l’ex alcalde Joan Deulofeu, els ex alcaldes i sindicalistes, Joan Manent, Pere Cané, Josep Martínez…). Alguns d’ells posteriorment van ser víctimes de la barbàrie nazi (41 badalonins van morir en camps de concentració nazis).

Ara, setanta anys més tard, les polítiques públiques han de fer memòria com antídot dels valors de la democràcia.

Tweet

‘Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida’ sembla dir Soraya (portaveu del PP al Congrés). I, què maco i sensual també un polític amb boxers de ratlles i samarreta de tirants… (potser en García de la nostra ciutat).  I perquè no? 

Tweet