Mobilització per la pau i solidaritat amb Palestina.

Ahir vaig assistir al local de CCOO a Badalona, a la constitució de la ‘Plataforma per la pau, solidaritat amb Palestina’. Un primer nucli de partits, entitats i ciutadans vam formalitzar aquesta plataforma unitària local, oberta a més incorporacions, que altrament estarà connectada amb les convocatòries a la capital catalana i les altres descentralitzades que es realitzin. L’actual crisi humanitària a partir de l’atac militar ordenat pel govern d’Israel és un episodi més d’una secular i cruenta lluita. La barbàrie no és el camí. Segur.

Així, com vaig expressar ahir alhora de començar a parlar del nom i les primeres actuacions de la recent creada plataforma unitària, col·lectivament cal destacar la importància de la pau, fer-ne pedagogia, i d’acord amb la llibertat dels pobles, solidaritzar-se ara amb Palestina. No caure però en el parany de la violència i prendre’n part d’uns contra els altres sense que això rebaixi la repulsa pels atacs indiscriminats de l’exèrcit israelià, ni estar d’acord amb les opinions de Pilar Rahola, per posar un exemple.

Les primeres activitats de la Plataforma ja s’han fixat: la presentació d’una moció al proper Ple; l’assistència d’uns representants a una reunió de coordinació a Barcelona; i la convocatòria d’una concentració el proper divendres 23 de gener a la plaça de la Vila de Badalona a les 19.30.

Caldrà estar amatent a les primeres passes de la plataforma i a les temptacions que pugui tenir algú de portar l’aigua al seu molí, ho dic conscient que represento una força política però amb la perspectiva que no ha de fer-se política partidista de la unitat.

En aquest sentit és significatiu que ahir es repartís una proposta de moció, elaborada – com he trobat avui publicitada en una altra població – per un partit polític concret, per tant no un manifest ciutadà, sense explicar-ho i treient les sigles perquè es donés curs pels assistents. La moció és un punt de partida, tot i que políticament almenys dos dels acords haurien de reformar-se per cercar consens al Ple i efectivitat, i cal anotar a qui es fa arribar el contingut en cas d’aprovar-se. Així, vaig expressar la necessitat de consens dels grups municipals perquè una moció prosperi i no es quedi en cosa només d’uns. Veurem com evoluciona la qüestió.

Respecte a les reaccions de l’opinió pública a l’entorn del conflicte i les mobilitzacions ciutadanes d’aquests dies, avui he llegit dos articles amb els quals he coincidit i us convido a llegir: Amb la franja de Gaza a l’horitzó del badaloní Jaume Oliveras i Costa; i l’altre Reduccionismes per Vicenç Partal. Especialment, Oliveras, detalla la multitudinària manifestació del dissabte passat a Barcelona i descriu imatges i sensacions que jo també vaig tenir. Finalment, us recomano una lectura política del diputat d’ERC, Joan Tardà.

Deixa un comentari

Gaza i les guerres oblidades.

Les notícies d’actualitat estan situades en la crisi humanitària de Gaza a partir de l’ofensiva militar decidida pel govern d’Israel.

Davant de la barbàrie són bones les actuacions que s’endeguin des d’aquí i arreu per la pau a Gaza. Accions que penso que han de ser unitàries per part dels partits, les entitats, les associacions i de la ciutadania que vulgui participar. Sobretot, evitant la misèria de la política partidista que a més falti a la veritat (tal i com ha passat quan una formació ha denunciat unes suposades pràctiques elevant a la categoria de convenis governamentals col·laboracions empresarials).

Cal mobilitzar-se sense complexos. Es tracta d’una causa justa que res té a veure amb les acusacions dels pro sionistes reaccionaris de casa nostre que volen folkloritzar-la com una causa progre i tronada; ni que es tracta de defensar uns terroristes (tanmateix es bo recordar que els mateixos jueus van utilitzar la lluita armada – ‘terrorista’ – contra els ocupants anglesos).

Es tracta de reclamar la pau, la llibertat dels pobles i, també, hauria de ser un toc d’atenció pel conjunt de guerres oblidades existents per tots els continents i potser amb efectes més devastadors però amb menor interès econòmic i social pel primer món.

En aquest sentit, es significatiu el tractament destacat que fan els mitjans de comunicació del conflicte a Palestina, en comparació amb el cas per exemple de la República del Congo, o d’altres conflictes africans en què la tragèdia és molt superior en quan a nombre de vides humanes.

Deixa un comentari

Una aportació a l’entorn de l’espai creatiu i comunicatiu badaloní.

El 20 de desembre de 2006 vaig obrir aquest bloc personal amb una primera entrada. He anat escrivint regularment de temes que m’interessaven i volia comunicar, suposo com d’altres bloacaires badalonins, i ha estat a partir dels Premis Turnemi 2008 que he començat a reflexionar sobre l’espai creatiu i comunicatiu badaloní que utlitza les noves tecnologies. A l’apartat de blocs de Vilaweb Badalona i també a Badablocs pot seguir-se l’actualitat dels blocaires badalonins. El bloc d’Andreu Mas, el nostre ‘Saül Gordillo’, permet un repàs exhaustiu dels blocaires i l’actualitat local. I, en suport paper, la Revista de Badalona ha estat pionera en parlar de la Badalona dels blocs.

Penso que l’accés i l’ús de les noves tecnologies és un nou element de vertebració ciutadana i pot ser un motiu d’incentius municipals que no necessàriament haurien de suposar grans despeses. I sí un reforç creatiu i comunicatiu local.

Em refereixo a poder consultar els blocs badalonins que vulguin inscriure’s des del web municipal, respectant-los sempre la llibertat d’expressió; establir un certamen de blocaires locals amb premis, si s’escau; promocionar l’ús dels blocs entre el jovent, la gent gran… des de les biblioteques públiques; fer-ne difusió als espais comunicatius municipals.

Com a mitjà d’expressió pròpia i de comunicació, els blocs s’obren pas i es podria dotar-los de major projecció pública.

1 comentari

Ja tenim els Premis Turnemi 2008!

Com ja vaig anunciar en la convocatòria dels Premis Turnemi 2008, aquests són un reconeixement simbòlic als blocaires badalonins més enllà del seu caràcter polític. Vull agrarir a les persones que van fer l’esforç de contestar la crida que vaig fer per tal de valorar-los i participar en l’elecció.

El Premi Turnemi al Millor bloc polític és per a… Ferran Falcó. Perquè va ser un dels pioners en el món dels blocs polítics locals; la proximitat i l’interès ciutadà de les qüestions que planteja; i perquè manté amb regularitat les seves entrades al bloc i contesta els comentaris. Tanmateix les discrepàncies polítiques que pugui tenir amb ell són i seran però cal reconèixer el seu mèrit com blocaire.

El Premi Turnemi al Millor bloc d’opinió és per a… Badalona Bitàcola. En l’any del cinquè aniversari del bloc, cal reconèixer tota la seva trajectòria i sobretot, el voluntarisme i dedicació per cercar informació, plantejar temes i preguntes, contrastar notícies publicades, tot des del més ferm interès badaloní.

El Premi Turnemi al Millor bloc de cultura és per a… Pep Mita. El seu bloc a voltes surrealista i divertit en els seus continguts, és una aportació creativa interessant des del món de la cultura local amb un format innovador.

1 comentari

Badalona, desembre de 1978: Operació Simbiosis.

Fa trenta anys, el desembre de 1978, va destapar-se l’anomenada ‘Operació Simbiosis’, una conspiració d’un grup de tinents d’alcalde per fer caure l’alcalde de Badalona, Alfonso Ramos, per tal d’aturar les reformes que obrien la porta a la democratització de l’administració municipal. Aquests preparatius van ser denunciats per l’articulista Josep Gual a les pàgines de la Revista de Badalona a partir d’una informació de Joan Vidal (dibuixant de la mateixa revista).

La conspiració va ser preparada – amb poca discreció ja que la premsa va fer-la pública abans de veure la llum – en una sèrie de reunions a l’avui desapareguda discoteca Simbiosis (ubicada a la cantonada entre Via Augusta i el carrer de la Costa). D’aquí el nom de l’operació, tal i com poc abans del referèndum constitucional va destapar-se l»Operación Galaxia’ que prenia el nom d’una cafeteria de Madrid.

A Badalona, un grup de tinents d’alcalde, el ‘búnquer micaco’, segons sel’s coneixia, no acceptaven l’entrada al govern municipal de la Taula de Partits (els partits democràtics presents en el Congrés dels diputats des de juny de 1977). Per això van planejar apartar l’alcalde Ramos i posar fi a l’obertura de l’administració tot tancant la crisi de representativitat amb un blindatge. Sortosament, no van tenir èxit i l’afer conegut per l’opinió pública va reforçar el camí vers la democratització, acceptant-se la direcció de diversos serveis municipals per part d’integrants de la Taula de Partits.

1 comentari

Mireia Belmonte García: una badalonina de rècord.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=brnXfzeQQz0&feature=related[/youtube]Una marca impressionant, rècord mundial: 4.25.06 en 400m estils en piscina de 25m. La kamikaze italiana del carrer 2 va disparar la carrera (encara sort per a ella que va quedar tercera), i quan es tracta de guanyar, Mireia ho té claríssim. Com a premi: medalla d’or europea però sobretot ser la primera catalana, badalonina, a fer un rècord mundial de natació. La Mireia contagia la seva emoció final.

Des de BDN, moltíssimes felicitats, has escrit una brillant pàgina en la història de la natació!

Deixa un comentari

Tertulià pepero de Radio Ciutat de Badalona.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=uuqXOCwEiHU[/youtube] Avui a Ràdio Ciutat de Badalona he escoltat un representant del partit dels ocellots, que reclamava una nova llei electoral a l’Estat espanyol perquè ‘ERC desaparegui del mapa polític’. Vaja, podeu comptar què pensarà del video amb què encapçalo aquest post.

Tanmateix, jo vull un Estat propi, un Estat català, amb equitat social i democràcia plena.

Deixa un comentari

M’equivoco, Maite?

Tant de bo. Començo així perquè significaria que Badalona i Catalunya rebrien un tractament pressupostari d’acord amb la seves realitats econòmiques i d’acord amb el que disposa l’Estatut tal i com va expressar majoritàriament el poble de Catalunya.

I això ve a tomb, perquè ahir el Senat va aprovar el veto presentat per ERC als pressupostos generals de l’Estat. El procés ha estat impecable: ERC no era partidària del veto fins que no s’esgotés la via negociadora de les esmenes que presentava el partit; el bloqueig i l’incompliment del finançament va fer prendre la decisió.

Els pressupostos retornaran al Congrés on cal majoria absoluta per aprovar-se. Previsiblement, el govern ZP ho conseguirà amb els suports que pugui pactar. Tanmateix, el del Senat era un gest necessari.

Ara bé, i aquí el motiu d’aquest article: la nostra senadora, en sentit badaloní, Maite Arqué, va votar en contra el veto que denunciava els incompliments pressupostaris amb Catalunya i amb Badalona. Aquest és un fet. Com deien els socialistes a la campanya estatal, Fets i no paraules.

Potser les aportacions de la nostra ex-alcaldessa en altres àmbits i del conjunt dels socialistes catalans a Madrid faran que canviï la situació en quan el tema cabdal del finançament. Fets i no paraules? Ara per ara però, s’han incomplert tots els terminis previstos i sobretot el que fixava l’Estatut refrendat democràticament per la ciutadania.

L’espoli fiscal que va molt més enllà dels fons de solidaritat amb d’altres comunitats, tal i com ha reconegut l’Estat espanyol mateix, continua, i pel que sembla continuarà, afectant greument com molt bé sap la Maite, el finançament de les polítiques socials i els serveis de tots els ciutadans i ciutadanes de Badalona i de Catalunya.

La ‘desafecció’ econòmica amb l’Estat té les bases posades.

1 comentari

Constitucionalitis.

Us reprodueixo un breu parlament que vaig fer ahir per presentar l’acte d’ERC i JERC Badalona sobre la Constitució espanyola i els resultats d’un estudi de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) amb una mostra de 1108 persones d’arreu de Catalunya (escollides a l’atzar a partir de telèfons fixes), sobre un referèdum d’independència en el qual més d’un 52% dels votants hi donaria suport.

«Avui, vigília de l’aprovació fa trenta anys de la Constitució espanyola, tenim amb nosaltres al professor de la UOC i membre de Sobirania i Progrés, Miquel Strubell Trueta, que ens presentarà un estudi de la UOC sobre els resultats d’un referèndum d’independència a Catalunya. Abans però  us faré una breu contextualització política.

El 6 de desembre de 1978, va votar-se en referèndum la Constitució espanyola. A Badalona, d’un cens de 145.768 persones majors de 18 anys, van votar  99.736 persones (un 69,09%). D’aquestes, 91.512 van votar afirmativament (91,75%), 3.627 ho van fer negativament (3,63%), i la resta fins arrodonir la cifra, van ser vots en blanc i nuls. L’abstenció, tot i la trascendencia de la cita amb les urnes va ser de 46.032 persones (30,91%). Unes xifres equiparables a les registrades al conjunt de Catalunya. Una jornada que era laborable i que els treballadors van tenir 4 hores per anar a votar i reincorporar-se a la feina.

La Constitució va ser fruit d’un consens polític sota unes regles de joc tutelades per diversos poders fàctics: la corona i l’èxèrcit (garant de la ‘unidad’ i d’una ‘grande y monárquica España’ fonamentada en ‘la soberania del pueblo español’); el poder econòmic (satisfet amb el rang constitucional de la ‘llibertat d’empresa’ i ‘l’economia de mercat’); els partits polítics que l’acceptaven a partir de l’establiment d’un sistema electoral proporcional per tal de limitar l’accés al poder per la via electoral-parlamentària de grups polítics considerats indesitjables, també a partir del finançament des de fons públics de partits i sindicats; a més cal citar la burocràcia estatal i el poder central amb una descentralització de les administracions dissenyada des de dalt perquè els parlaments autonòmics es reduissin a funcions tècniques més que polítiques; també el poder judicial.

Bé, fins aquí una estructura que es manté gairebé  intacta. Pel que fa al futur, la negativa al Pla Ibarretxe i les successives retallades a l’Estatut català confirmen el sostre a l’Estat de les Autonomies. I, en referència al ‘dret a decidir’, es posa de manifest que la norma constitucional té un seriós dèficit democràtic al no recollir-ho i els límits al benestar i el progrés de la ciutadania de Catalunya.

Tanmateix, a nivell internacional l’estat espanyol ha ratificat el dret a l’autodeterminació reconegut per l’ONU a través de la Carta de les Nacions Unides, i també pel Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics.

L’Estat espanyol portes endins però, no té la mínima intenció de canviar, així ho fa patent dia a dia. Per això, tal i com s’ha reclamat avui en una concentració a la plaça Sant Jaume de Barcelona, el nostre treball i la nostra energia ha d’encaminar-se democràticament cap a una Constitució Catalana. Fa vuitanta anys, l’any 1928, catalans residents a Cuba van redactar-ne una que no va tenir vigència. Com diu la campanya dels nostres companys i companyes de les JERC: ‘Espanya no t’estima’.

Salut i República Catalana!«.

Deixa un comentari

Liga Española de las Regiones Forasteras (Badalona).

Fa uns dies va haver-hi cert enrenou a Radio Ciutat de Badalona quan els tertulians Miquel Estruch i Miguel Jurado van discutir en antena sobre el llibre de Toni Soler «Amb llengua o sense».

A més de les persones que vam poder escoltar-ho, se’n fa ressò el bloc de Jaume Lleal.

La llengua pròpia de Catalunya és el català, així com la cultura i la història pròpia és la catalana. En aquest sentit, tot i les explicacions d’Estruch, Jurado no ho veia això ni va semblar conèixer el redactat de l’Estatut d’autonomia.

Tanmateix per part meva, vull posar un exemple de la història de Badalona. Sobre la llengua i la cultura pròpia almenys ho tenien clar a començaments del segle XX els promotors de l’entitat Liga Española de las Regiones Forasteras, que editava un periódic amb el mateix nom entre 1916 i 1917 amb una tirada gens menyspreable d’uns 1.000 exemplars. El seu objectiu era l’organització social i la defensa dels no catalans a Badalona. No se’n van sortir amb el seu intent de pervertir la integració a la ciutat i al país d’acollida. Tanmateix partien d’un fet constatable, l’existència d’una llengua i una cultura pròpia, la catalana, a Catalunya.

Una altra cosa és la oficialitat o co-oficialitat que pugui donar-se en un moment o altra de la història del país.

Deixa un comentari