El 27 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Badalona. A primera hora del matí, sense trobar pràcticament resistència, van arribar tanquetes italianes del general Gambara, seguides per forces de l’èxèrcit de Navarra; cap al migdia tropes marroquines del general Yagüe. Tots molt ‘nacionales’ (tal i com la propaganda franquista deia al seu exèrcit sublevat contra el govern legalment constituït de la Segona República i per posar fi a Catalunya a la Generalitat).
El triomf militar d’uns va assolir-se després de dos anys i mig d’una cruenta guerra (més de 600 combatents badalonins morts al front; 79 morts a la rereguarda per acció de revolucionaris incontrolats; 126 morts per bombardeigs franquistes); amb molta misèria i escassetat d’aliments afectant greument a la població; amb assalts a esglésies i incautacions.
Carlins (tradicionalistes) i falangistes (uns pocs ‘camises velles’ que hi havia a Badalona) van fer-se càrrec de la nova situació política no exempta de topades entre ells des de la mateixa matinada del 27 de gener quan van fer-se càrrec dels edificis públics abans de l’arribada de les tropes franquistes. Ben aviat, la política del règim va donar la supremacia a Falange, tot i que va acabar sent engolida per les pròpies autoritats.
Els franquistes, més enllà del costum de saludar a la romana, van esvair ràpidament les incerteses sobre el nou règim utilitzant mètodes feixistes per imposar-se: 99 badalonins van ser afusellats emprant el que s’anomenava ‘justícia al revés’ (entre ells l’alcalde Frederic Xifré); la mateixa Falange afirmava l’any 1940 que uns 2.000 badalonins estaven empresonats o bé en camps de treball; van haver-hi incautacions de béns particulars; més de 200 funcionaris municipals van ser depurats, també mestres; l’únic partit existent era FET y de las JONS i van abolir-se les llibertats democràtiques, d’expressió i associació; va perseguir-se sistemàticament la llengua i la cultura catalana; va imposar-se en l’àmbit públic un nacionalcatolicisme conservador; el dirigisme de l’autarquia econòmica va perllongar la pobresa i l’ofec dels sectors econòmics.
Prèviament a l’arribada dels franquistes, un bon nombre de badalonins van emprendre el camí de l’exili (entre ells, el mestre Pompeu Fabra, l’ex alcalde Joan Deulofeu, els ex alcaldes i sindicalistes, Joan Manent, Pere Cané, Josep Martínez…). Alguns d’ells posteriorment van ser víctimes de la barbàrie nazi (41 badalonins van morir en camps de concentració nazis).
Ara, setanta anys més tard, les polítiques públiques han de fer memòria com antídot dels valors de la democràcia.
