‘Aún no sabía Rubén, pero lo comprendería más adelante, que había hombres que podían mostrarse muy educados y al mismo tiempo empuñar una pistola y ponértela en la sien y disparate, ir a misa el domingo con la familia y el lunes por la mañana firmar la orden de gasear a toda una nueva remesa de prisioneros recién llegados, ponérsele los vellos de punta o saltárseles las lágrimas al escuchar a Mozart y luego dar una patada a un preso que ya no tiene fuerzas ni para andar y arrojarlo al fondo de la cantera desde la que ha estado todo el día acarreando piedras’ El violinista de Mauthausen, d’Andrés Pérez Domínguez.
Aquest Sant Jordi, m’han regalat l’obra abans esmentada d’Andrés Pérez, XLI Premio de Novela Ateneo de Sevilla. L’he començat a llegir i he cregut adient escollir-ne un paràgraf literari sobre l’horror dels camps d’extermini del nazisme. En un altre post també vaig parlar-ne del despietat règim stalinista.
Avui, 5 de maig, fa 65 anys de l’alliberament de Mauthausen per part de les tropes aliades, posant fi a l’horror totalitari nazi. La gran majoria de persones internades als diferents camps d’extermini, milions i milions de persones, no van aconseguir sobreviure. Entre els exiliats del franquisme, van morir més de quaranta badalonins i entre ells estava Antoni Blanco Blanc, mort al camp de Gusen, a Mauthausen l’any 1941. Sindicalista llibertari i familiar que va ser reconegut com a víctima per part de la República Federal Alemanya l’any 1965. Tanmateix, a l’Estat espanyol ja es veu els límits de la memòria històrica sobre la dictadura franquista.
