Ahir van explicar-me una història badalonina molt curiosa. Si no és verídica almenys és enginyosa.
Un pas molt antic de la processó badalonina es coneixia com l’ ‘esgarrepacristus’, possiblement originari del segle XVII o XVIII, on apareixia el Crist amb la camisa estripada i a banda i banda dues figures que l’estiraven la roba, dues figures que deia la tradició popular que estaven inspirades en uns personatges del poble de Badalona: dos balandrers, en ‘Gardela’ i en ‘Pou de vi’. Segons sembla durant la Guerra Civil, els de la FAI van descobrir-lo i van cremar el Crist però no les dues figures del costat ja que van dir: ‘aquests són dels nostres’.
Finalitzada la guerra, l’erudit local Josep Mª Cuyàs, amb les dues imatges citades, va encarregar a en Giró – recollint les notes del Baró de Maldà sobre els pescadors de Badalona que van cremar ‘un figuron’ – transformar la imatge d’en ‘Gardela’ en un dimoni i posar-lo en una caldera d’atrezzo per tal de fer-lo passar pel foc purificador. Segons aquesta història, doncs, aquest va ser el primer dimoni badaloní que va cremar-se a la zona de les excavacions. El segon dimoni que va cremar-se segons continua el relat va ser la imatge d’en ‘Pou de vi’ convenientment tunejat com dimoni.
‘Si no é vero é ben trobatto’ que diuen.
