Aquests dies he trobat temps per llegir amb major tranquil·litat. A vegades, com diu l’amic Josep Mª, llegeixo cada cosa que hi ha per llogar-hi cadires. Aboco, doncs, uns pensaments al respecte, els aboco al sac, títol extret d’un llibre de Josep Gual.
Bé, són inquietuds, impulsos que em porten a un llibre determinat. I, així, n’he llegit un que definiria com a dens i complexe però que m’ha satisfet tot i els anys que porta al darrera: El sexe dels àngels de Terenci Moix. Parla del galliner cultural català dels seixanta i setanta amb noms inventats però alguns d’ells reconeixibles amb els seus encerts i les seves misèries. Presenta una miscel·lània de personatges, actituds i maneres de pensar de la història del nostre país (molt divertida la referència als representants de l’aliança Carles Marx-Joan XXIII-Pompeu Fabra, ‘expressió d’una nova generació entre el Che i el Concili Vaticà II’; o la intolerància i la suposada virtud de posseir la veritat dels dogmàtics comunistes). Tot i que els pares de la pàtria, entre ells, un tal sr. Pinyol des del mecenatge de Banca Catalònia, són els encarregats de vetllar per l’ortodoxia de la identitat i el rumb cultural que és i serà el correcte pel país.
Curiosament, m’ha recordat part d’aquesta crítica l’obra del megalòman Ubu President o aquell esquetx televisiu iconoclasta de la Moreneta dels Joglars que vaig veure ja fa anys i, encara més, ho he contrastat també aquests dies amb la lectura del segon volum de les Memòries del president Jordi Pujol, i el projecte de construir el país amb programes adients i amb emoció. Des d’una posició actual, tot i estar molt ben redactat, per la seva subjectivitat és una impostura de la memòria i de l’oblid. És conegut que la memòria oficial l’escriuen els triomfadors, els poderosos, perquè tenen els mitjans però també per la pròpia incapacitat dels qui no combreguen amb ells per bastir una alternativa solvent que lideri i aporti solucions.
El pujolisme va ser un model d’èxit pel suport de la població, tot i les mancances, crítiques a fer, etc…, que vol reviscolar-se en l’apartat d’èxit, ara per un nou govern autoanomenat dels millors, o millorables segons qui ho interpreti a partir de les expectatives generades.
Fins aquí he escrit reflexions a partir d’opinions que no han de barrejar-se amb el gust d’explicar, de fer història com a ciència. En aquest sentit, finalitzo amb una frase que em sembla molt bona extreta d’Introducció a la història del mestre Marc Bloch, llibre que rellegeixo alguns capítols sovint: ‘Si jo fos un anticuari, només tindria ulls per a les coses velles. Però sóc un historiador i és per això que estimo la vida’ (Henri Pirenne).
La historia la “escribían” quienes habían triunfado. Pero hoy el relato de lo histórico,lo escribís quienes -desde un criterio formado a voluntad y por aconteceres subjetivos- igualmente y a conveniencia, la distorsionáis…Con más o menos sensibilidad, claro…Y con más o menos rigor interpretativo de la palabra escrita…Y con más o menos conocimientos profesionales, los cuales -Jordi- en tu caso, yó no pongo en la menor duda.
Carles, precisament vull destacar que cal diferenciar les coses escrites amb voluntad d’opinió i les que són a partir de la ciència històrica. Ho intento fer però a vegades no m’ensurto. En tot cas, la subjectivitat o una determinada visió, sempre existeix. Cal raonar-la i no pretendre enganayar a ningú. Les persones amb criteri ja veuren com va el dau de cadascú.
En tot cas, la subjectivitat o una determinada visió, sempre existeix.