Ahir llegia en la revista Time out, dins del diari Ara, un reportatge sobre el Yucatan, la seva bellesa natural i els seus atractius històrics i socials. Vaig enrecordar-me del viatge que vaig fer l’estiu passat (post De viatge: jaguar you?), i de l’estada, entre d’altres indrets, a Punta Allen.
L’article descriu l’indret com un lloc fora de circulació del turisme de masses, ideal per a fer-hi una cura antiestrés. I, sí, és així. Punta Allen és una petita població de pescadors en un espai natural, allunyada per una pista plena de bonys de més de dues hores, amb un petit nucli habitat. L’activitat principal és la pesca – sobretot d’esplèndides llagostes – i també hi ha uns quants negocis d’embarcacions que et porten cap a l’espectacular barrera de corall de la zona.
A tocar de mar, a l’ombra, amb la caloreta i la calma caribenya, pots degustar de forma cassolana d’un ceviche i d’una llagosta, amb cervesa Pacífico o Corona (‘Coronita’ a casa nostra), a preu força econòmic.
També em quedo amb el record d’un noi que al carrer tenia instal·lat un petit bar amb quatre caixes que oferia un boníssim cafè de Chiapas, fet al moment amb un fogonet i una cafetera.
En un moll de fusta que s’endinsava un centenar de metres dins del mar hi havia el següent cartell: ‘por disposición legal y por su propia seguridad, queda Prohibido tomar bebidas embriagantes en el Muelle. Evite ser sancionado (a)’.
Un racó de bellesa i calma singular però a la vegada exposat a l’arribada pels corrents marins de brossa que es tira al mar; i, també, a les inclemències metereològiques (huracans, tempestes tropicals); per tant que obliga als seus habitants a refer-ho tot cada cert temps, potser com a mesura de mesurar el pas del temps en aquest paradís de tranquilitat.
