Picasso afirmava: ‘l’art es fet de mentides que diuen veritats’. Magritte conceptualment va representar una pipa i alhora va escriure que realment no ho era pas. Una darrera volta de torca és que això no és un blog.
Per un altre costat, V de Vendetta, de la mà del seu dibuixant i del guionista, Alan Moore i David Lloyd, assenyala: ‘els artistes menteixen per a dir la veritat i els polítics menteixen per amagar-la’.
Veritats i mentides, mitges veritats i mitges mentides. ‘Todo es mentira en este mundo’ canta profèticament Manu Chao. Són però ben palpables avui dia les retallades de caràcter social en els pressupostos públics i tot indica que aniran a més sovint maquillades per un discurs políticament correcte que ho soporta tot. Les expressions de l’anomenat estat del malestar s’adverteixen també contundents.
Al camp de blat hi sobrevolen corbs. 
Quines sortides hi ha? El refraner diu de forma assenyada que el ratolí que només coneix un forat el gat se’l menja ràpid.
Potser començar per dos camins que no porten enlloc. Samuel Jonhson ens ha llegat entre d’altres sentències, la següent: ‘el patriotisme és l’últim refugi dels canalles’, davant de la falta d’arguments, és com la píndola matrix d’embolcallar-se amb la bandera. Fet i fet una possible apel·lació al sacrifici amagant l’ou dels beneficis d’uns quants en detriment de la majoria. Quietut medievalitzant d’estaments socials.
Altra sortida paradoxal pot ser el ninisme autodestructiu ‘tinc dret a la meva festa’, fins i tot molt trenddy i cool, que ve a ser una versió moderna dels punks Cicatriz: ‘Yo me siento feliz de ser un puto subnormal con delirios de grandeza mientras me hago un chute y privo cerveza’. Pos fale ritme viagràtic i a pastar fang…
Sona greu però les actituds proactives, assenyades i també arrauxades, si s’escau, des del rigor reivindicatiu, els valors i l’emprenedoria econòmica i comunitària en positiu, són el que pot fer créixer l’esperança d’una societat més lliure i equitativa. Més enllà de la idea de tenir com a representants uns diputats i uns delegats laborals que responen principalment als interessos de partit o sindicat, o fins i tot particulars, i de retruc als interessos dels mercats.
Els ideals de justícia perviuen (l’enllaç a youtube del film V de Vendetta està pujat per ‘Josep Llunas’ que fou un conegut anarquista reusenc, creador i director del periódic La Tamontana).
