Dissabte en un dinar amb amics vam començar a parlar de cotxes estrambòtics i tot rient vam recordar el Citroën DS, el ‘tiburón’. Com anècdota vaig explicar que fa anys havia vist un de força peculiar folrat de pell de vaca. Era un reclam de la discoteca surrealista Rachdingue de Vilajuïga, i estava sovint estacionat en un costat de la cruïlla cap a Cadaqués de la carretera entre Palau-saverdera i Roses.
Recordar-ho m’ha portat a pensar en l’època que anàvem al Rachdingue els estiuejants de Vilajuïga. De ben joves intentàvem entrar de frac el divendres o el dissabte nit: ‘som de Vilajuïga…’ o bé aprofitàvem quan entraven alguns amics i coneguts del poble. Alguna vegada havíem arribat des del poble a peu, fent tentines pels camins i algú havia anat de cap als esbarsers. D’altres vegades arribàvem com sardines en llauna en algun cotxe. A l’interior flipàvem amb la decoració kitsch, la música electrònica i amb els personatges que corrien per allà, tot però molt francès. La cervesa era de llauna, em sembla que Kronnenburg, i com a molt preníem una perquè arribar fins allà volia dir que ja anaves força passat. Fins i tot ens havíem ficat a la piscina interior però fer-ho volia dir tornar de matinada congelat a casa. A les escales exteriors del local i a l’aparcament del recinte, sovint l’espectacle de la gent era tant o més dalinià que a l’interior de la discotheque.
Ja avançats els anys noranta amb més recursos tots els amics, hi anàvem molt de tant en tant a fer alguna copa a la terrassa o bé per acabar la nit sobretot si sabíem que hi trobaríem algun personatge atramuntanat del poble que muntés performances de campionat. Em penso que la darrera vegada que vaig entrar-hi va ser l’estiu de 2004 amb l’Eli i uns amics de Barcelona.
