Bloc de Jordi Albaladejo

Una gran obra de formigó, l’autopista C-31, divideix la ciutat de Badalona en dos. Fa més de quaranta anys que va dissenyar-se sense comptar amb la veu i el planejament propi del territori afectat. I això darrer ho fonamento en què el ‘Pla Fradera’, pla urbanístic de la ciutat aprovat per l’Ajuntament de Badalona l’any 1936 (i més tard el Pla Comarcal de 1953), preveia en el mateix traçat una gran avinguda urbana al servei de la pròpia ciutat. Des d’instàncies supramunicipals, atenent les necessitats metropolitanes de la gran Barcelona, va reconvertir-se aquest projecte de vial en l’actual autopista, construïda sobre pilars i elevada en alguns trams. Una veritable barrera amb uns passos a banda i banda poc permeables i lletjos.

Hi ha unanimitat política a Badalona per reclamar que el Pla Territorial de Barcelona reculli la definició de via de caràcter urbà (‘via estructurant suburbana’) per a la C-31. Una bona acció en curs que ha d’acompanyar-se de complicitats supramunicipals i d’un disseny fet des de Badalona de com volem permeabilitzar-la i millorar-ne la mobilitat. Aquests elements poden permetre avançar-hi significativament: cercant un ampli consens i donant a conèixer d’una forma clara com volem que sigui el futur urbà i al servei de la ciutat de la infraestructura al seu pas per Badalona.

Per això – avanço amb alguns detalls – cal fer realitat el lateral banda muntanya entre l’Av. President Comanys i la Rambla Sant Joan (operació en part vinculada a l’ARE de l’Estrella); planificar nous accessos a la ciutat com el de Coll i Pujol banda mar (per al futur centre comercial previst) i el de les Guixeres banda muntanya (que enllaci amb la carretera cap al Vallès); enxamplar els passos per tal de descongestionar el trànsit a l’Av. President Companys i a la Rambla Sant Joan, i millorar-ne els pasos dels vianants.

En el marc del proper Consell de Ciutat que ha de realitzar-se d’aquí uns mesos, aquestes qüestions podrien posar-se a debat per tal de copsar les expectatives ciutadanes i generar una corrent de suport que avali el consens polític, a fi de donar més força a aquesta vella reivindicació local i que topa – sembla ser – amb la voluntat d’aquelles administracions que fins ara han decidit per nosaltres.

Què en penseu?

Tweet

A L’Ombra del Vent, el carismàtic personatge de Fermín Romero de Torres, referint-se a l’educació de les classes altes per part dels religiosos, afirma en un moment donat que, als alumnes, els hi ensenyen a ‘repetir la història’. Una reflexió que em va xocar.

Precisament, alguns sovint diem i pensem de forma progressista que cal esforçar-se a conèixer la història per tal de comprendre el present i transformar la realitat per a fer-la més justa i inclusiva. Ara bé, les elits polítiques i econòmiques, també ‘juguen’ en aquesta societat i saben mantenir-se al poder a partir de les desigualtats fent bona la frase: ‘canviar-ho tot perquè no canviï res’. Si cal amb ‘seny’ burgès i si cal, sense complexes, amb ‘rauxa’, reprimint durament qualsevol desafiament a l’ordre establert.

Aquesta darrera opció és la practicada ara fa cent anys a conseqüència de la Revolució de Juliol, més coneguda com la Setmana Tràgica (26 de juliol – 1 d’agost de 1909), i després de l’experiència republicana dels anys trenta, la Revolució i la Guerra Civil de 1936-1939.

En referència de la Setmana Tràgica han aparegut recentment un grapat de llibres ara que hi haurà el centenari de la revolta que, a més de Barcelona, va tenir força importància a ciutats com Badalona; i és un referent ineludible de la història contemporània de Catalunya.

Entre els llibres que vull fer esment hi ha la reedició d’un llibre imprescindible, l’estudi de Joan Cornelly Ullman datat del 1968 però encara avui el treball més rigurós fet sobre La Setmana Tràgica; també la reedició del treball ‘clàssic’ de Josep Benet sobre Joan Maragall i la Setmana Tràgica. De les novetats es destacable el llibre de Dolors Marin, en el qual s’expliquen molt bé els precedents societaris i les fonts teòriques del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia i de l’Escola Moderna, així com els episodis i alguns protagonistes de la revolta: des de la vaga general contra la Guerra del Marroc, els enfrontaments als carrers dels obrers amb les forces d’ordre, la crema d’edificis religiosos i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia; i una darrera novetat, és el llibre divulgatiu d’Alèxia Domínguez, un treball acurat amb molts exemples per poder situar-se en el moment que s’explica i seguir dia a dia la crònica de la revolta obrera, així com la posterior repressió.

Tweet

Aquest dimarts 23 de juny, a les 7 de la tarda, a la plaça de la Vila, en el marc de la 30a Festa Nacional dels Països Catalans a Badalona, tindrà lloc la rebuda de la Flama del Canigó. Com a representant de l’Associació Festa Nacional dels Països Catalans, m’encarregaré de la presentació i la conducció de l’acte i fent un exercici per preparar-m’ho, us faig cinc cèntims de la celebració. 

La Flama del Canigó s’escampa arreu dels territoris de parla catalana, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, sense oblidar l’Alguer. Aquesta festa, iniciada tal i com la coneixem als Països Catalans l’any 1966, recollint la tradició secular dels focs de Sant Joan, ha contribuït a conservar i transmetre les tradicions pròpies de la nostra nació.

Enguany, el Ple municipal de Badalona ha aprovat una moció per donar suport a la iniciativa de reconèixer oficialment la festa de Sant Joan com a Festa Nacional dels Països Catalans.

Respecte al desenvolupament de la celebració a Badalona, l’Associació Festa Nacional dels Països Catalans, amb la col·laboració de Soca-rel, els Miquelets de Badalona i Badalona Bèsties de Foc, s’encarreguen de portar-la a terme.

A la plaça de la Vila, a l’entorn de les 7 de la tarda, arribarà la flama en bicicleta per part de membres de l’associació Soca-rel, que hauran passat per diverses entitats per deixar-hi petites torxes amb la Flama del Canigó. Prèviament una torxa amb la flama és recollida a Barcelona i traslladada a Badalona.

Després de la presentació a càrrec de l’Associació Festa Nacional dels Països Catalans que organitza el conjunt de l’acte, el vicepresident de la Societat Coral La Badalonense, Jaume Suñol, farà enguany el pregó de benvinguda; els Miquelets de Badalona realitzaran unes salves de benvinguda; s’encendrà una foguera amb una reproducció del Decret de Nova Planta, pel qual el borbó Felip V, per la força de les armes, abolia les institucions pròpies catalanes; i el foc de Badalona Bèsties de Foc, clourà la festa.

Una vegada arribats a aquest punt, desitjar bona revetlla a tothom. 

Tweet

En el darrer post he hagut d’eliminar una sèrie de comentaris destinats a generar polèmica sobre una persona i un partit que comença a treure el cap per Badalona, que no tenien res a veure amb l’article que havia escrit.

Els he eliminat després que davant de l’oferta de parlar sobre unes suposicions que m’explicaven (deixant-lis un telèfon i un email de contacte), ja que semblaven molt interessats a fer-ho, un darrer comentari feia una suposició malintencionada i irrespectuosa respecte la meva persona i partit. Emmerda que alguna cosa queda. Per trobar informació d’algú avui dia, hi ha molta a la xarxa i no cal inventar-se falses complicitats per conèixer dades d’alguna persona.

Desconec qui hi ha darrera dels comentaris però tinc apuntades les IP des d’on s’han fet. No entraré en cap joc de primats. Políticament es pot parlar de qualsevol cosa però compte amb el to i les maneres perquè l’efecte és el contrari.

Tweet

L’inefable activista badaloní, Josep Valls Pla, el pastisser del barri de Morera, quitxotesc de mena, no va defallir per reivindicar el manteniment del pantalà del petroli una vegada desmuntades les instal·lacions de CAMPSA al front marítim de Badalona. Se’n va sortir.

En solitari i després amb un munt de complicitats ciutadanes, va aconseguir una important mobilització per conservar-lo. L’administració municipal va anar molt de temps a remolc. Finalment, va posar fil a l’agulla i el pantalà, el ‘pont del petroli’, després d’uns anys d’intervencions amb diners públics, s’ha restaurat, acull un espai d’investigació científica i s’ha obert al públic. Des d’aquest darrer cap de setmana la ciutadania pot gaudir d’un element patrimonial que s’endinsa 200 metres al mar. Un símbol de referència que, més enllà dels possibles efectes dels temporals, i de l’incivisme, ha de conservar-se com un lloc agradable.

La lluita del ciutadà Valls pel pont, quant poca gent no donava ni un cèntim per conservar-lo, pot molt bé perdurar amb el fet de donar nom al pont. ‘El pont d’en Valls’, pot ser l’adient per a l’espai en forma de placa com a recordatori.

Formalment no és un pont ja que és un pantalà, però deixeu-me que ho lligui al precedent del Pont d’en Botifarreta, nom consolidat en la toponímia badalonina (Platja del Pont d’en Botifarreta; també en la seva vessant popular), que estrictament tampoc mai ha estat un pont, sinó un forat sota la via del tren que feia funcions de rec de desguaç cap al mar de vísceres i budells d’una fàbrica que hi havia a prop, d’aquí l’adopció del nom.

Una vegada obert el pont, felicitats Valls, felicitats Badalona!

Tweet

Manllevo el títol de l’entrada al d’un article d’Isabel Llauger al diari El Punt d’ahir. Un article molt encertat que m’ha motivat a escriure sobre el llibre de Javier Cercas, Anatomia de un instante. El seu assaig en forma de crònica del cop d’estat del 23-F de 1981, escrit amb un llenguatge narratiu proper, fa entenedor al gran públic, sense cedir en el rigor històric, aquest episodi fosc de la història. Llunyà però no tant. Per exemple, la LOAPA i el seu esperit centralista, amb una involució de la descentralització autonòmica, una de les conseqüències polítiques del cop, planen encara sobre el model d’Estat.

L’autor descriu el clima polític i l’agitació de diferents sectors i poders fàctics en aquells primers anys de la democràcia que van fer possible el 23-F, assenyalant-se el paper del rei, i entre d’altres la pretensió de fer fora a tota costa al president Adolfo Suárez per part de dirigents del PSOE i del PSC que van arribar a tenir contacte amb el general Armada, cervell de l’intent colpista. Ho explica Cercas i no cal citar el perseguit llibre de Patricia Sverlo, Un rei cop per cop, per comprendre el perill evident per a la democràcia d’algunes maniobres polítiques que van donar-se.

Des del seu punt de vista, fonamentat de forma crítica en diverses fonts, Cercas explica els antecedents i les causes, els preparatius i el desenvolupament del cop. Fa valer com a metàfora d’aquest darrer aspecte, la poderosa imatge del president Suárez, del general Gutiérrez Mellado i de Santiago Carrillo, tres impulsors de la reforma amb ruptura del franquisme, en aquells moments, en ple declivi polític, sentats a l’hemicicle – o en el cas del general, recriminant dret l’acció dels guàrdies civils que havien entrat al Congrés – mentre que la resta de diputats es protegien sota els seus escons de les bales dels colpistes. Una imatge congelada que serveix per il·lustrar una classe política que pràcticament arreu de l’Estat no va reaccionar, i que el rei amb la seva actitud de rebuig, va ser qui va fer decantar la balança cap al fracàs del cop.

Un dels capítols del llibre que em semblen més curiosos i entenedors, és el dedicat als interessos comuns entre Adolfo Suárez i Santiago Carrillo, on s’explica molt bé el duel fictici que mantenien políticament a partir d’uns interessos comuns, les concessions del PCE, i les diferències entre eurocomunites, prosoviètics i renovadors que van dividir el partit comunista.

Tweet

 Ahir va tenir lloc a Badalona un acte de campanya d’ERC, amb la presència del president del partit Joan Puigcercós. Com president de la secció local vaig donar la benvinguda i després de la intervenció del president d’Esquerra Republicana, vaig convidar als assistents a un pica-pica que havíem preparat. En aquestes intervencions vaig incidir en els següents misssatges:

En aquest darrer tram de la campanya al Parlament Europeu, cal fer en favor de la candidatura d’Oriol Junqueras, el darrer esforç, l’últim esprint per arribar a la gent, parlant amb la família, amb veïns, amb amics i amigues.

Enfront de la doble crisi actual, econòmica i del model de construcció europea, catalans, gallecs i bascos a l’entorn de la candidatura de l’Europa dels Pobles-Verds, plantegem una Europa plural, social i sostenible com a pilars de la seva necessària unitat en el món globalitzat.

Una Europa on estiguem amb dret propi com a Estat.

La candidatura encapçalada per l’Oriol, és la candidatura del sí, del sí al ‘corredor del Mediterrani’ amb connexions ferroviàries d’ample europeu; del sí a una Directiva Europea sobre Energies Renovables; del sí a combatre el frau fiscal; del sí a l’oficialitat del català a Europa; del sí a fixar el màxim d’esforç fiscal per evitar ‘l’espoli’; del sí a la conciliació de la vida laboral i familiar; del sí a la diversitat cultural.

Donem-nos una oportunitat. Hem de prémer l’accelerador en aquest final de campanya perquè l’Oriol pugui treballar al Parlament Europeu amb la major força i representativitat democràtica del nostre país, endavant i bona feina!

Tweet

Almenys deu haver-hi àntrax als mobles i a les parets de l’edifici abandonat al capdamunt del bar Serra al centre de Badalona. Durant anys i panys ha estat degradant-se. Dic àntrax com a broma però en fa poca el seu aspecte i la brutícia que hi havia dins acumulada i que des d’ahir estan treient uns treballadors que sembla que posaran l’edifici al dia.

Els coloms, els únics inquilins, entraven i sortien de les portes i finestres foradades, gaudint d’una llotja privilegiada al rovell de l’ou del centre de la ciutat, entre la plaça de la Vila amb l’edifici consistorial, el carrer Francesc Layret i el carrer Sant Anastasi.

És una bona notícia que s’hi estigui treballant perquè la degradació de l’edifici en un punt neuràlgic de la ciutat donava molt mala impressió i desvirtuava el conjunt urbà de la plaça de la vila.

Tweet

Aquest dijous passat, l’historiador i professor Emili Ferrando Puig presentà al teatret de la Cooperativa La Moral, ple de gom a gom, el seu nou llibre, Haissa. Història d’una tragèdia obrera en el tardofranquisme, destinat a ser tot un referent en la història local badalonina. L’Emili amb l’ús de fonts orals, situant les persones com a protagonistes de la història, i l’ús de fonts documentals sobre un episodi poc conegut, l’incendi de la fàbrica tèxtil Haissa, ara fa trenta-cinc anys, el 17 de maig de 1974, que va costar la vida de sis persones empleades atrapades pel fum tòxic, ha realitzat un treball magnífic i un merescut homenatge a les víctimes. La manca de mitjans antiincendis de la flamant fàbrica, en funcionament des de 1972, van propiciar la tragèdia.

L’Emili, amic i company d’algunes recerques d’història social, va demanar-me que fes de conductor de l’acte que va comptar amb la projecció d’un audiovisual elaborat per Carme Juliana, Ramon Rubio i Jaume Jordana; i les intervencions de la director general de la Memòria Democràtica, Mª Jesús Bono; l’autor Emili Ferrando; la mestressa de casa i supervivent de l’incendi, Dolors Fernández; l’editor José Membrive; i l’actuació del quartet Clau de Volta. Un acte interessantísim.

La part historiogràfica i de context històric però tot just va apuntar-se i donada l’emotivitat de l’acte amb la presència de familiars i treballadors/es de l’antiga fàbrica, vaig abreujar la part explicativa. Ara però, permeteu-me reproduir un text d’un testimoni que apareix al llibre i que tenia marcat per llegir que situa perfectament la repressió dels diferents aparells de l’Estat sobre el moviment obrer d’aquells anys. Quan feia un any havia estat assassinat per la policia durant una protesta a la central tèrmica de Badalona/Sant Adrià, l’obrer Manuel Fernández Márquez. El testimoni és el següent: Julián Martinez després de la tragèdia recorda que ‘Luego hicieron su especial ‘lista negra’. La gente que nos movimos fuimos los que recibimos la carta de despido que tienes ahí. Nos piden una renúncia al trabajo. Podíamos haber continuado en las otras empresas que tenía (…) Y ahí (a la reunión del Casino) fue donde nosotros metimos caña. Sólo dijimos: ‘eso que decís hablando, dádnoslo por escrito’ (…). A mi me cogió la secreta y me llevó al Cuartel de la Guardia Civil. (…) Recuerdo que empezaron el poli bueno y el poli malo. El malo me puso la pistola en la cabeza… (…) Pero esto me trajo repercusiones después en la mili… (…) [l’alferès li diu]: ‘Oye, mira que tenemos datos tuyos, que te detuvo la Guardia Civil -hice la mili en el 79 y esto pasó en el 74, ya habíamos estrenado la democracia.- por esto, por esto y por esto’. (…) ‘Bueno, que sepas que estás destinado a un batallón de castigo’. Yo he buscado en la hemeroteca de La Vanguardia, en los periódicos de entonces y no hay nada tampoco, lo que pasó se silenció totalmente, serían muy escuetas las notícias’.

Penso que queda molt clar l’ambient d’aquella època pels qui es movien en qualsevol tipus de reivindicació sortint de la letàrgia del règim. Anestèsia civil i amnèsia col·lectiva, així volien que transcorregués tot.

Tweet

Ahir, al camp de futbol de Mestalla, l’himne espanyol i el jefe del Estado, el rei, van tenir una sorollosa xiulada per part dels seguidors del FC Barcelona i de l’Athlètic de Bilbao. Els sentiments de desafecció van quedar clars. Pel que llegeixo als diaris, amb una maldestra maniobra, pròpia d’una monarquia bananera, la TVE va intentar tapar-ho.

En una reflexió que va més enllà de la xiulada, hi coincideixo gairebé fil per randa amb l’article d’avui d’en Vicenç Partal a Vilaweb sobre els tres presidents de comunitats autònomes presents ahir a la llotja i la contundent frase ‘Ells saben fer política’.

Deia, a nivell anecdòtic, que coincidia gairebé fil per randa amb l’article, i és perquè no comparteixo la darrera comparació entre el futbol practicat pel Barça i ‘el país que voldríem’. Ja sé que és en referència al seu bon joc, el funcionament conjuntat de l’equip, la seva qualitat, etcètera… tot i que més enllà de l’espectacle, no puc de deixar d’admirar l’Athlètic, un club que té una filosofia pròpia amb jugadors de casa.

Tweet