Manllevo el títol de l’entrada al d’un article d’Isabel Llauger al diari El Punt d’ahir. Un article molt encertat que m’ha motivat a escriure sobre el llibre de Javier Cercas, Anatomia de un instante. El seu assaig en forma de crònica del cop d’estat del 23-F de 1981, escrit amb un llenguatge narratiu proper, fa entenedor al gran públic, sense cedir en el rigor històric, aquest episodi fosc de la història. Llunyà però no tant. Per exemple, la LOAPA i el seu esperit centralista, amb una involució de la descentralització autonòmica, una de les conseqüències polítiques del cop, planen encara sobre el model d’Estat.
L’autor descriu el clima polític i l’agitació de diferents sectors i poders fàctics en aquells primers anys de la democràcia que van fer possible el 23-F, assenyalant-se el paper del rei, i entre d’altres la pretensió de fer fora a tota costa al president Adolfo Suárez per part de dirigents del PSOE i del PSC que van arribar a tenir contacte amb el general Armada, cervell de l’intent colpista. Ho explica Cercas i no cal citar el perseguit llibre de Patricia Sverlo, Un rei cop per cop, per comprendre el perill evident per a la democràcia d’algunes maniobres polítiques que van donar-se.
Des del seu punt de vista, fonamentat de forma crítica en diverses fonts, Cercas explica els antecedents i les causes, els preparatius i el desenvolupament del cop. Fa valer com a metàfora d’aquest darrer aspecte, la poderosa imatge del president Suárez, del general Gutiérrez Mellado i de Santiago Carrillo, tres impulsors de la reforma amb ruptura del franquisme, en aquells moments, en ple declivi polític, sentats a l’hemicicle – o en el cas del general, recriminant dret l’acció dels guàrdies civils que havien entrat al Congrés – mentre que la resta de diputats es protegien sota els seus escons de les bales dels colpistes. Una imatge congelada que serveix per il·lustrar una classe política que pràcticament arreu de l’Estat no va reaccionar, i que el rei amb la seva actitud de rebuig, va ser qui va fer decantar la balança cap al fracàs del cop.
Un dels capítols del llibre que em semblen més curiosos i entenedors, és el dedicat als interessos comuns entre Adolfo Suárez i Santiago Carrillo, on s’explica molt bé el duel fictici que mantenien políticament a partir d’uns interessos comuns, les concessions del PCE, i les diferències entre eurocomunites, prosoviètics i renovadors que van dividir el partit comunista.
